El follet (I): el cor i la veu de la llar

Durant aquests tres anys encara no havia dedicat una entrada pròpia a un dels personatges més coneguts del folklore català, el follet. Parlar del follet és relativament difícil perquè, per començar, quan avui es pensa amb un follet es fa amb un personatge graciós i infantil, el petit esperit del bosc que protegeix els nens i fa trapelleries. Però el follet no era aquest esperit graciós i amable, que va reelaborar-se mitjançant la literatura per a la mainada del segle XX. És un personatge que s’ha tergiversat molt i la imatge que en tenim d’ell no té res a veure amb allò que era. El follet podia protagonitzar històries bondadoses i amables, però també algunes que són pròpies de la literatura d’horror. Això és perquè, darrere d’aquest mot, s’amaga una realitat diversa.

«El follet» és un terme paraigües que amaga testimonis, anècdotes i realitats que no tenen res a veure unes amb les altres. Els antropòlegs Joan Casanova i Joan Creus, a Més ràpids que el llamp, més vius que el foc, ens diuen que: «serveix sovint com a denominació genèrica». Quan a Catalunya es parlava d’un follet, en general, no feien referència a una criatura o personatge amb uns trets definits. El «follet» podia ser l’espectre d’un difunt venjatiu, una ombra que t’assaltava pels camins, un dimoni que desitjava tenir relacions sexuals amb homes o dones. El «follet», com a mínim entre els segles XVI i XIX, era un comodí que representava personatges fantàstics en general, un «esperit boig». Era, en certa manera, el mateix ús que avui fem de «fantasma».

És a dir, allò que s’anomenà follet són personatges diferents amb el mateix nom, depèn de qui en parlés. D’alguna manera, tot allò que no s’entenia, esdeveniments o situacions incomprensibles, s’atribuïen al follet. Que se sentien sorolls dintre de la casa? El follet. Que una noia s’havia quedat embarassada i no se sabia com? El follet. A voltes, el que s’anomenava «Follet» era allò que en altres pobles s’anomenava la Pesanta, ho vam veure en el seu article. També hi ha històries que són de difícil classificació, atribuïdes al follet. En el moment en el qual es recull la major part del folklore fantàstic català, entre el segle XIX i XX, el «follet» és un comodí perquè ha anat patint un procés secular de reducció i banalització, que culmina amb la figura infantil que avui tots coneixem.

Per tot això, com amb les encantades, no puc fer un sol article dels follets. Per entendre la seva naturalesa ambigua, i per parlar de les nombroses llegendes que protagonitza, en publicaré una sèrie. En aquest primer ens centrarem en un dels seus vessants més importants, aquell que el caracteritza com a esperit de la llar, com una expressió viva de la casa en ella mateixa.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.