L’únic que separa l’exterior de l’interior és una porta. La porta separa el desordre i el perill de la seguretat endreçada de la llar. O, a l’inrevés, separa allò que espia en la foscor de la casa del viatger perdut que cerca un llit calent. Les portes poden protegir-nos o ser la nostra perdició. El covard s’amaga darrere d’elles i els cors abrusats les obren sense por. Quan naixem, obrim una porta. Quan somiem, n’obrim moltes. I encara més, quan morim obrim l’última. O és la primera?
Antigament tancar i obrir les portes comportava un ritu quotidià, amb oracions/conjurs que es repetien: «En el nom de Déu jo tanco la porta, que mala persona o mala cosa que la vulgui passar al punt quedi morta. Que tot el que dins és tancat, per Déu ha estat consagrat!». Les deïtats o esperits de les entrades eren consagrats en totes les construccions, perquè fora hi havia la terra, allà on viuen els númens d’arrel i vent, els que no tenen nom i els innocents. I dins és on es viu, petit microcosmos que reflecteix el món interior, l’ànima de cadascú.
Avui parlarem d’elements que els nostres avantpassats empraven en la construcció de les seves cases, per protegir-les de tot allò que hi havia fora… i a dins.
