Folklore de portes, panys, claus i altres elements constructius (I)

L’únic que separa l’exterior de l’interior és una porta. La porta separa el desordre i el perill de la seguretat endreçada de la llar. O, a l’inrevés, separa allò que espia en la foscor de la casa del viatger perdut que cerca un llit calent. Les portes poden protegir-nos o ser la nostra perdició. El covard s’amaga darrere d’elles i els cors abrusats les obren sense por. Quan naixem, obrim una porta. Quan somiem, n’obrim moltes. I encara més, quan morim obrim l’última. O és la primera?

Antigament tancar i obrir les portes comportava un ritu quotidià, amb oracions/conjurs que es repetien: «En el nom de Déu jo tanco la porta, que mala persona o mala cosa que la vulgui passar al punt quedi morta. Que tot el que dins és tancat, per Déu ha estat consagrat!». Les deïtats o esperits de les entrades eren consagrats en totes les construccions, perquè fora hi havia la terra, allà on viuen els númens d’arrel i vent, els que no tenen nom i els innocents. I dins és on es viu, petit microcosmos que reflecteix el món interior, l’ànima de cadascú.

Avui parlarem d’elements que els nostres avantpassats empraven en la construcció de les seves cases, per protegir-les de tot allò que hi havia fora… i a dins.

De portes…

Les portes, a l’edat mitjana i fins ben entrada l’edat moderna, es barraven per dins. Només tenien pany i clau edificis amb certa importància, masos rics, castells, presons i portals de ciutats, que tanmateix protegien les seves finestres amb estripagecs de ferro forjat. Als pobles també era ben normal no tancar les portes amb clau, ni barrar-les, costum arrelat fins fa ben poc. El concepte de l’entrada ha sigut una peça clau d’ençà que l’home va establir-se en societats sedentàries, potser fins i tot abans, quan el foc barrava el pas de la caverna.

Comprendre la seva importància és fer un viatge a l’evolució de nosaltres com a societat. Quan les societats humanes eren més àmplies i la família no solament eren els pares i els fills, sinó que era tota la comunitat, l’entrada més sagrada era aquella que obria les portes del poble. La que hi havia darrere de l’estacada. A dins de la muralla de fusta totes les portes eren obertes, perquè tota la comunitat era benvinguda, tota era família, excepte el foraster. El foraster que, com ens indiquen innumerables rondalles i llegendes, podia ser l’encarnació del mal… de déus, difunts o del mateix Diable.

O la porta que obria el cor immaterial de la comunitat, la que entra dins del turó al voltant del qual creix la vida i s’apaivaga la mort. Després de turons i arbres, de roques i torrents, la porta que abans era invisible, perquè s’obria entrant a un espai sagrat, va ser la porta de l’església, al costat del cementiri, la plaça major i l’ajuntament, autèntica llar espiritual, on totes les famílies es troben com una gran família, en temps cristians: la parròquia dels vius. Així, el Diumenge de Rams les portes de les esglésies s’obrien simbòlicament, amb la frase: «Obriu, que volem entrar!, les portes de l’església jamai s’han de tancar!».

Hi havia més variants d’aquests eixarms de protecció apotropaica –defensa màgica–, amb caràcter d’oració popular per, com diu Joan Soler i Amigó, protegir les llars perquè no entressin els mals esperits pel forat del pany: «En nom de Déu jo obro la porta, que cap mala persona o mala cosa hi entri…» Moltes d’aquestes oracions, eixarms i conjurs, també podien ser mostrats en amulets inscrits o gravats en rajoles que, amb el temps, van anar substituint-se per rajoles amb frases més o menys humorístiques, com aquella que tots hem vist alguna vegada: «Si veniu per bé,  no us quedeu al carrer / Si veniu per mal, no passeu del portal» o la molt popular «Déu vos guard».

Janus a L’antiquité expliquée et représentée en figures, d’en Bernard de Montfaucon

…i de claus

El claver o clavari era un càrrec municipal de gran prestigi: era qui tenia les claus, els escalaborns, i obria i tancava les portes de la vila i els edificis importants. A l’antiguitat aquest càrrec anava carregat de greu simbolisme, era el guardià de les portes i la seva responsabilitat, com diu Claude Lecouteux a La maison et ses genies, no era solament amb aquest món, sinó amb l’altre. Vaig parlar molt de la nimfa romana Cardea, la que guarda i habita els llindars, de les cases físiques i les que no es veuen, a l’article del Montcabrer.

La clau era un dels atributs principals del déu Janus, el déu de les dues cares, amb les que pot veure i travessar els mons. Janus, el porter dels déus, com així ho era Heimdallr guardià del Bifröst pels escandinaus, tancava l’Any Vell i obria la porta del Nou. En el cristianisme aquest atribut fou adoptat per Sant Pere, el claver del Cel.

La clau, per moltes tradicions, és símbol del Secret. Cabdal en la tradició cristiana és la clau del Paradís, perduda pels homes; l’ankh com a clau egípcia entre la vida i la mort, la creu ansada amb la qual Anubis obre i tanca la porta del món dels morts; és un dels arcans i el mitjà per entrar-hi. És coneixement secret en si mateix. I dels torsimanys, els intèrprets de la ment i de la llengua, la tradició catalana en diu que alguns «tenen la clau dels somnis», perquè interpreten, coneixen, passegen i saben llegir el que hi ha més enllà.

Els panys, ja a la baixa edat mitjana i durant l’edat moderna, s’envoltaven d’amulets. El pany forjat, la porta de fusta i la pedra de la llinda es gravaven amb noms de protecció i símbols. Podíem trobar amulets fets amb fragments d’animal, com potes d’aligot, o herbes com la carlina que bé mereixen un article propi. El forat del pany, anomenat en català ull, és ben bé l’ull de l’interior, l’ull per on observar el que hi ha a dins o per on el que hi ha a dins, ens observa a nosaltres.

Estripagecs a Sant Feliu de Pallerols

Ferro i estripagecs

L’intercanvi d’allò que hi ha fora i del que hi ha dins és constant en el diàleg de la porta i el llindar. Hem vist en nombrosos articles com en el punt just entre mons, entre realitats, és on neixen els fills de l’impossible. Els marges són el lloc on trobar-se amb els dimonis i els àngels, on creixen herbes meravelloses i on el que és i no és es dissol i confon. En posar una porta estem separant el que hi ha dins i fora, estem, d’alguna manera, creant el punt de no retorn.

No solament les portes són entrades i sortides. També els miralls ho són. I els soterranis i els àtics. I el soterrani de l’ànima i l’àtic del cor. La llar, expressió física de l’ànima humana, és on habiten diversos esperits, ho vam veure a l’article de difunts i esperits de l’antiguitat romana. Molts dels amulets que les protegien prenien formes de ferro forjat com ferradures, una falç invertida o dues falçs en creu, amb els cremalls o clemàstecs que es posen damunt la llar de foc, o esmolant eines de tall a l’entrada de casa, com vam veure a l’article de la Tinyosa, elements tots ells de ferro, per les propietats que aquest element tradicionalment guarda, com enemic de fades, follets i espectres. Amb les «clauetes del Dimoni», fetes de ferro, s’espanta aquell que és conegut com l’Enemic dels homes.

I les finestres? Les cases antigues eren, en general, escasses en finestres. Una finestra podia ser un lloc descontrolat, podia ser entrada de lladres o figures pitjors, per on podia demanar entrar aquell que s’apropa de nit per xuclar-te la vida que tant anhela, perquè no la posseeix. I era per on entrava el fred, en temps on la fusta era un luxe. L’enginy català va inventar unes barres en forma d’espina o os de bèstia ferotge, els estripagecs, per protegir-les.

Normalment s’ha dit que aquests barrots de ferro forjat, que prenien formes molt antigues que es transmetien de ferrer en ferrer, eren habituals de les bordes i les cases pairals pirinenques. Però, com acostuma a passar, més aviat hauríem de parlar d’una tradició de tota Catalunya i més enllà, de l’Occitània. El seu nom és clar i contundent, estripa els gecs de tots aquells que volen entrar sense ser-hi convidats, amb les seves formes similars a ullals o espines. Com les ferradures, les falçs invertides o les eines esmolades, el ferro, element del déu Mart, no solament feria el cos dels vius, també tranquil·litzava l’ànima dels seus residents… vius o no.

El ferro és ordre del caos, és un element metal·lúrgic creat per una figura emparentada amb el bruixot, com vam veure a l’article del Ferrer i el Diable. Així, «tocar ferro» –com «tocar fusta», un altre element endreçat del desordre, per un altre coneixedor de l’art, el fuster– portava bona sort, espantava els mals esperits i protegia contra el mal donat. «El ferro» era el simple nom de l’espasa en temps medievals, i al seu esperit es crida perquè s’aixequi dempeus davant l’adversitat: «Desperta ferro!». Forjat per esperits, bruixots i dimonis, per nans i menairons, pel pericot i per genis de la metal·lúrgia, va ser el primer dels elements per panys i portes ferrisses, per forrellats… i estripagecs.

Però compte, perquè el ferro també és un element amb un revers intrigant. D’ell n’he de parlar en detall.

Antoni Gaudí dissenyà aquest drac per la Finca Güell, recordant a Ladó, el drac que protegeix el Jardí de les Hespèrides, com a record d’en Jacint Verdaguer, que el cita a la seva obra, L’Atlàntida. És coneguda com a Porta del Drac i va ser forjada el 1885 pel taller de Vallet i Piqué. Gaudí, molt bon coneixedor del folklore català de dracs, com molts dracs catalans protegeix l’entrada a la casa.  Ladó, encadenat a un taronger, coincideix en la seva posició amb la constel·lació del Drac i, alhora, està sobre la constel·lació d’Hèrcules, situada just a sota, coincident amb els cinc punts de les garres del drac. Hèrcules va ser qui va derrotar el drac i va emportar-se les taronges meravelloses.

Dracs i foc

El diàleg entre allò que hi ha dins i el que hi ha fora el refranyer català el té clar: «Porta tancada, el Diable se’n torna», fent referència a les portes que es tanquen fent fora el mal o, a l’inrevés: «Qui passa la porta tots els mals s’emporta», perquè el Mal pot guaitar tant fora com a dins. El ferro, amb la seva capacitat de «fixar» l’esperit, d’aturar i donar forma a allò que no en té, també es relaciona amb el geni o numen de les construccions. Dels sacrificis per fixar o «cultivar», fer néixer una nova ànima, en vaig parlar en el primer article del folklore dels gats.

El foc, com a centre de l’ànima de la llar, també ha sigut protagonista d’articles com el dedicat a l’antiguitat romana o el  de les pedres de llamp, com a representants del foc celestial i element protector, a elles vaig dedicar-los dos articles sencers. Segons la tradició catalana, treure de casa una teia encesa de la llar de foc pot provocar la mort d’un familiar o la infertilitat de la nissaga. Però si es dóna foc de la llar a un amic, rebràs a canvi un servei o un naixement. I si alguna vegada el foc de la llar s’apaga, esdeveniments molt dolents podien succeir, fins i tot podia ser la fi de la família.

Com vam veure en els dos articles del Tió de Nadal, mantenir la llar de foc constantment encesa era un costum estès arreu d’Europa, també a Catalunya. I si s’apagava no es revifava, ràpidament s’anava a cercar foc de la llar d’un bon amic o familiar. D’aquí la dita: «per foc i per muller / no surtis del teu carrer». I el proverbi català «sembla que va (o ve) a cercar foc» fa referència a una visita molt breu, amb molta pressa, perquè així anava qui, per desgràcia, se li havia apagat la llar de foc. Tenir-la apagada molta estona, com he dit, podia comportar grans desgràcies. Perquè si la llar de foc era el centre de la casa, on hi residia l’esperit de la família, la seva desaparició era equivalent a la mort de la mateixa família.

Hi ha una bèstia que per la cultura catalana és foc i alhora és el guardià del Secret: el Drac. No es pot comprendre la cultura catalana sense el Drac, potser el centre de totes les seves llegendes i rondalles, el seu element més important.

Vam veure a l’article de l’antiguitat romana com la Gran Serp era, també, l’esperit de la llar, de la terra, obsequiada amb la seva presència al larari, el temple on s’arraulien els esperits de la llar. El Drac també és un element apotropaic habitual de les masies i cases pairals catalanes, essent derrotat per Sant Jordi, patró de Catalunya, com per Sant Miquel, l’arcàngel guerrer, però també com a un antiquíssim element protector en si mateix, també en esglésies i convents. A la vila de Perpinyà, per exemple, el trobem en el convent dels Dominicans, pintat al damunt dels arcs de l’altar major.

El Drac és guardià d’espais liminars del territori, espais sagrats on trobar grans tresors perquè allà hi neix el secret de la terra, com el Jardí de les Hespèrides en la mitologia grega o com vam veure a la Cova del Drac de Soler de Vilardell a Sant Celoni; el secret de la màgia de la creació és, doncs, parlar el llenguatge del Drac. Trobem el drac en panys de ferro forjat, en perfils de penells als quatre vents, enfrontat a la part més feble de la casa, enfrontat al llamp i al vent, a la tempesta i la pedregada. El seu perfil, gairebé sempre de boca oberta i urpes rampants, espanta la malastrugança.

D’altres hi és representant de manera abstracta, no figurativa, convertint-se en una mateixa ombra de la construcció. El trobem forjat en les estructures de ferro de les velles portes medievals, retorçant-se sobre si mateix, i també en picaports, en reixats i fins i tot el genial arquitecte català, Antoni Gaudí, el recuperà en les seves construccions modernistes, com l’impressionant Drac de llengua bífida a la finca dels Güell de Pedralbes.


En el segon article (i final), parlaré d’altres elements constructius, com els espantabruixes o cardadors de pardals, les dents de llop, els ossos de mort, les creus i els galls, els patrons de gravat de panys i portes, l’ús del blau o les cendres.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada