I si el que hi ha fora també és a dins? I si la porta és, solament, una il·lusió? I si el que hi ha a dalt és a baix i l’ombra que s’estén als nostres peus és més nosaltres, que allò que creiem que és «nosaltres»? Aquesta idea és el centre de moltes rondalles i llegendes, també a Catalunya. Posar un límit, separar el que és a dins i és a fora, crear aquesta il·lusió és posar ordre, és tallar la pedra de la llar fins a fer-la perfecte, reposada, tranquil·la. I què regala la tranquil·litat? Dormir, somiar.
Dormir en pau ha estat molt difícil. Les contalles d’assassins despietats, de bandolers de sang calenta que gaudeixen de fer el mal, de forasters de paraules dolces i cor glaçat, no eren solament contes. Eren reals. La història en va plena d’assalts a cases aïllades que són assaltades, de viatgers solitaris que són atacats o que, ells també, són el perill.
Per poder tancar els ulls i somiar l’home ha aixecat murs de fusta i ha cavat fossars, ha substituït la fusta per la pedra i el ferro. A mesura que passaven els segles ha anat perfeccionant el seu aïllament amb millors armes, amb més vigilància, ha sacrificat la seva llibertat i s’ha venut el concepte de comunitat. I, finalment, el ferro s’ha esquinçat, la pedra s’ha enrunat i la fusta s’ha podrit, perquè el seu aïllament ja no és de muralla i fossar, el seu aïllament és intern.
Els espantabruixes ja no espanten el desordre, ha saltat totes les barreres. Ara la bruixa regna.
