Folklore de portes, panys, claus i altres elements constructius (II i final)

I si el que hi ha fora també és a dins? I si la porta és, solament, una il·lusió? I si el que hi ha a dalt és a baix i l’ombra que s’estén als nostres peus és més nosaltres, que allò que creiem que és «nosaltres»? Aquesta idea és el centre de moltes rondalles i llegendes, també a Catalunya. Posar un límit, separar el que és a dins i és a fora, crear aquesta il·lusió és posar ordre, és tallar la pedra de la llar fins a fer-la perfecte, reposada, tranquil·la. I què regala la tranquil·litat? Dormir, somiar.

Dormir en pau ha estat molt difícil. Les contalles d’assassins despietats, de bandolers de sang calenta que gaudeixen de fer el mal, de forasters de paraules dolces i cor glaçat, no eren solament contes. Eren reals. La història en va plena d’assalts a cases aïllades que són assaltades, de viatgers solitaris que són atacats o que, ells també, són el perill.

Per poder tancar els ulls i somiar l’home ha aixecat murs de fusta i ha cavat fossars, ha substituït la fusta per la pedra i el ferro. A mesura que passaven els segles ha anat perfeccionant el seu aïllament amb millors armes, amb més vigilància, ha sacrificat la seva llibertat i s’ha venut el concepte de comunitat. I, finalment, el ferro s’ha esquinçat, la pedra s’ha enrunat i la fusta s’ha podrit, perquè el seu aïllament ja no és de muralla i fossar, el seu aïllament és intern.

Els espantabruixes ja no espanten el desordre, ha saltat totes les barreres. Ara la bruixa regna.

Espantabruixes anotats per en Jaume Lladó. Font

Espantabruixes

Jaume Lladó i Font, conservador d’antiguitats de Perpinyà, va ser un dels primers a Catalunya en portar a terme un estudi minuciós dels elements constructius que semblaven conservar un valor més enllà de l’utilitari. Com sempre recordo, els valors pragmàtics i simbòlics en la ment antiga anaven units. És per això que molts d’aquests elements, com els dracs de ferro forjat dels penells, també servien per exemple per indicar per on bufava el vent. Els nostres avantpassats, davant l’escassetat de medis, potenciaven l’enginy traient d’un element una, dues o més utilitats.

Les cases de l’antiguitat, romanes i gregues, aixecaven antefixes a les taulades on, en relleu, hi havia la representació de divinitats i esperits. També al nord d’Europa en el mateix lloc, sempre donant la cara a l’entrada, podien incloure-hi dracs o distribucions que empraven formes rúniques en el seu entramat constructiu, per dir dos exemples. Els ibers de l’actual Catalunya, com algunes tribus gal·les, podien clavar els cranis dels seus enemics o de personatges especials a l’entrada de la llar, amb llargs claus de ferro que en fixaven el seu esperit. I hi ha espantabruixes de diferents formes, mides i modalitats a molts altres llocs d’Europa, molts d’ells en estats encara no del tot simplificats i mostrant cares, figures geomètriques, escuts, estatuetes o altres motius.

Una hipòtesi diu que totes aquestes figures de l’antefixa de les teulades, que també trobem en els mascarons de proa dels vaixells –que imiten la distribució simbòlica i els ritus sacrificials de la llar–, van anar simplificant-se i tornant-se més abstractes, quedant-se únicament en les seves línies més identificables i, finalment, oblidant que alguna vegada van representar déus i dimonis. En el vèrtex dels teulats, en el mateix lloc on s’aixecaven aquelles velles figures, els cranis i les serps, trobem els espantabruixes, senzilles formes que imiten la llengua d’una bèstia, com si la mateixa casa fos la bèstia.

Podem trobar-los per tota Catalunya on s’han seguit construint per tradició, sovint oblidant un possible significat simbòlic. D’aquí que hagin sigut anomenats també cardadors de pardals o pardaleres, perquè també tenen una funció de foragitar aquestes aus i no hi facin el niu. Els més comuns són tres llengües de teula fent una boca oberta, una horitzontal, una cap amunt i l’altra cap avall, aquestes teules acostumen a tenir tres incisions dentades. Hi ha moltes altres variants, amb una sola teula o amb dues, amb dues incisions o amb cap, formant com una mena de flor solar, com la carlina, o imitant la llengua bífida d’una serp.

Jaume Lladó proposa que, potser, aquestes tres incisions són una referència a la Santa Trinitat o bé als tres sants que s’invoquen per defensar la casa dels llamps, com diu el refranyer: «Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu!» Siguin elements simbòlics o mers complements decoratius i constructius, el seu enigma segueix viu i, per molts anys els obrers seguiran posant-los al damunt de les cases, amatents.

Ràfecs de Dents de Llop. Font

Dents de Llop

No solament els elements de construcció o afegits, com les falçs creuades o invertides, com les pedres de llamp o determinades herbes, podien protegir i tenien un valor simbòlic. També els dissenys gravats als panys o als claus són fruit d’una tradició secular, transmesa de ferrer a ferrer i que recorda a la d’aquells esquellots gravats, pintats i decorats que recollí Ramon Violant i Simorra.

Tanmateix, els dissenys i les pintures de la rajola catalana tradicional o l’ús de determinats colors han tingut un valor simbòlic concret. Per exemple, com ens explica Joan Amades, un determinat color blau molt concret podia fer-se servir per pintar al voltant del marc de les finestres o la part baixa de les escales que donaven part a la casa, per espantar la malastrugança.

Un dels llocs on s’han conservat millor és als ràfecs de les cases, aquelles vores que sobresurten de les teulades i que, tot sovint, queden amagades. A les cantonades dels ràfecs, en altres contrades com al nord de França o a Valònia, també podem trobar figures o gàrgoles fent de desguàs, costum que va importar-se a Catalunya especialment durant el modernisme, cap al segle XIX.

Antigament els obrers realitzaven pintures espontànies, moltes d’elles motius que havien après quan eren sota les ordres del seu mestre, perquè com qualsevol gremi era costum passar uns anys d’aprenentatge abans de ser-hi acceptat com a membre de ple dret: el sol, el gall, la lluna, la creu, custòdies cristianes i flors com la violeta, entre d’altres. També era molt habitual posar-hi el nom del propietari i la data de construcció.

En la riquíssima tradició de la rajola catalana o en la decoració dels ràfecs hi ha un motiu que sobresurt per damunt dels altres, com les ratlles horitzontals o verticals. Ja en època del barroc tenim documentades files de triangles on el seu vèrtex apunta a l’exterior, com si fossin les dents d’algun animal fabulós i ferotge. Jaume Lladó va recollir de la veu oral que aquests triangles eren coneguts al Vallespir com a dents de llop, el que pot donar-nos una idea clara de la seva funció. També va descobrir que a les localitats on no hi havia espantabruixes, com a Llers a l’Alt Empordà, famós poble de bruixes segons la tradició popular, abundaven aquestes dents de llop.

I, per acabar de reblar el clau, és habitual que en algunes cases, com a la Garrotxa a Orri o a Santa Maria de Palera, es pinta amb dents de llop la biga superior de l’entrada, imitant amb la porta la bocassa d’una fera que sembla tancar-se sobre aquell que hi entra.

Cap de biga sota un ràfec, a Can Cavaller, Monistrol de Montserrat. Font

Ossos de mort i cendres

Els ossos, els sacrificis i els enterraments a redós o dins la llar mereixen un article propi. Vaig parlar-ne d’ells a l’últim article de la Castanyada i el Dia de Difunts. També, en dates com el Primer de Maig, la mateixa Castanyada o Sant Joan, hem vist el valor defensiu contra el mal de les cendres de les fogueres que s’aixecaven aquests dies. En temps més antics, hi havia qui enterrava ossos als camps i, les mateixes pedres de llamp són enterrades en vertical i trobades molts segles després, talment com els bastons rúnics enterrats fa més de 800 i 1000 anys al nord d’Europa.

Però, pel que fa als elements constructius, és interessant veure com l’anatomia humana, tant la d’esquelets com la del cos, és emprada en alguns elements tradicionals, com les anelles de picaport de ferro forjat. Al Museu del Pany i la Clau de Segur de Calafell, únic, fins on sé, a tota Europa, hi trobem alguns exemples també de claus i panys amb dissenys intrigants, amb símbols, noms i elements tallats, generalment d’arrel cristiana.

Els claus són claus grosses de ferro, en aquest cas marcada per la creu.

Creus i galls

La creu és un símbol antiquíssim, un dels més antics de la història de la humanitat. He parlat sovint de creus, de creus de temps prehistòrics a la ruta de la Roca del Vallès; i de creus celtes a la Catalunya del Nord en un dels articles dels simiots; de la Creu catòlica, símbol per excel·lència de la cultura catalana durant segles, a l’article de les celebracions populars cristianes del Nadal; i de la creu que es feia sobre els pans de Sant Joan, quan el Sol s’encarna en el blat; la creu és un símbol omnipresent en la nostra cultura, encarnant diferents valors i significats, però sobretot un: el Sol, que mor i reneix, la promesa on després de la fosca ve la llum que defineix i fixa els contorns; i després de la llum ve l’espera… o la llibertat de la foscor que difumina i dissol les formes.

La creu la trobem en moviment –la malaurada esvàstica, símbol d’antiga tradició apropiat pels nazis–, envoltada d’un cercle reforçant el seu caràcter solar, molt habitual a Irlanda, la trobem en intrigants tombes prehistòriques i, també, a les portes de les cases catalanes, encara avui, feta amb el palmó beneït de Diumenge de Rams, feta amb herbes concretes com la margarida o amb els brins del primer blat. Els palmons poden trenar-se en formes transmeses de mare a filla, poden acompanyar amulets amb conjurs inscrits o estampes de sants i mares de déu. Creus trobem a les llindes de les portes, gravades per sempre en pedra, les trobem a les mateixes claus, com es pot veure a la fotografia. Arreu.

I també hem de pensar que la clau era element de fetills i amulets, quan no era un amulet en ella mateixa, fosa i reforjada per fer-ne monedes, medalles i estampes o gravada amb símbols diversos.

Al santuari de Palera, a la Garrotxa, es feia una creu formada amb sis carlines, herba de poderós caràcter solar, el que era una forta afirmació de llum. I el gall, com he anat comentant en articles com els del comte Arnau o quan vaig parlar del dimoni de la sega al Pirineu, també és un animal relacionat amb el sol. Ho veiem en llegendes i rondalles, el seu cant foragita bruixes i mals esperits, perquè avisa de l’arribada imminent del Sol i la llum.

Com el Sol fixa i defineix tots aquells sense forma o amb moltes formes, tots aquells que canvien constantment, no poden suportar la llum, el seu regne és la foscor perquè dins d’ella poden ser el que vulguin. Perquè ells són foscor. Com els ràfecs de dents de llop o els espantabruixes en alguns llocs, com a la Cerdanya, es perfilava un gall en un full de pissarra, que es posava a l’entrada com a amulet per esquinçar les tenebres.

I el gall, com les campanes, és el punt de no-retorn que els hi recorda que han de retornar allà on s’allarguen les ombres, que han de baixar una vegada més al subterrani de l’ànima. No és d’estranyar que campanes i galls sovint vagin associats, per exemple en els penells de les esglésies. Per l’Església el gall simbolitza l’arribada de la Llum i del Messies i, per tant, la derrota dels diables i els malvats… fins que torni la nit.

Biga amb cara humanitzada a l’església de la Mare de Déu de les Neus, a Llumeneres. Font

Per saber-ne més

AMADES, Joan (2003). Divinitat de la llar. El Mèdol. Tarragona

LLADÓ i FONT, Jaume. L’arquitectura rural i l’exorcització de sortilegis. Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria. Perpinyà

Rondaller, entrada a la pàgina web

Signes i elements exorcitzadors a les llars palamosines, blog d’en Gabriel Martin Roig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada