Guineus, guilles, raboses. D’entre tots els animals, els tres grans enemics del pastor i el pagès –català, però d’arreu d’Europa– han estat l’ós, el llop i la guineu. De l’ós i del llop n’he parlat sovint. La guineu es veia com enemiga de l’aviram i els xais nounats. I, deia la tradició popular, li agradava afartar-se d’ous i raïm i, per tant, també era mal vista pels vinaters.
Però l’home també li ha reconegut, sempre, una gran virtut: l’astúcia. La guineu és l’animal sagaç i intel·ligent per excel·lència de la tradició europea, amb perdó del gat, a qui vaig dedicar-li dues entrades senceres. Tanmateix, la guineu s’alia amb altres animals per enganyar l’home, el gos, el lleó i el llop, especialment amb el gat, la serp i el corb. I, com a tal, és una de les habituals aparences que agafen les bruixes quan canvien la pell amb la bèstia, també a Catalunya.
En aquesta entrada parlarem, amb detall, de tot el folklore català dedicat a aquest animal, de les mares de guilles passant per la fetilleria de guineus, dels captiris a les danses, caceres i ritus oblidats. Coneixerem la relació ancestral que hem tingut amb elles i potser, així, les coneixerem millor, més enllà de folklore i faules, com a companyes d’aquest llarg camí.
