Folklore i llegendes de gats a Catalunya (II i final)

Estudi del cap d'un gat. Frans Snyders. 1609

En aquesta segona i última part entrarem al cor de les llegendes i històries d’aquests companys i amics que fa mil·lennis que són al nostre costat. No són històries, sempre, agradables. El recorregut del gat al costat de l’humà ha sigut el mateix que el de l’humà al costat de l’humà, una història plena de clarobscurs, d’abús i crueltat a voltes, d’amistat i amor d’altres.

Si voleu recuperar la primera part, podeu fer-ho seguint aquest enllaç:

Folklore i llegendes de gats a Catalunya (I)

Estatueta de Bast, destinada a l’altar domèstic. Dinastia XXV d’Egipte (715 aC –656 aC ). Museu del Louvre.  En la seva base hi ha inscrit el nom del rei nubi Piânkhy. Núbia va ser un dels regnes on els gats van domesticar-se.

Pragmatisme i felicitat

Els antics nubis i egipcis van ser dues cultures que van tenir-los en altíssima consideració i estima. Ra s’encarnava en gat per lluitar contra Apofis, la Gran Serp de la foscor, que tot ho desfà. Pels egipcis, tenir un gat a casa era com tenir un «petit Ra», un petit Déu de llum. No endebades, la deessa gat Bast, agermanada amb la deessa lleó Sekhmet, era l’encarnació de l’amor, la llar, la felicitat, la protecció, els parts amb bonaventura, la salut…

Adorada al Baix Egipte, a Bubastis on hi tenia el temple principal, segons la mitologia posterior Bast era filla de Ra i Isis: el món superior, el Sol, i el món inferior, la Terra. Una deessa amb dues natures. Originalment Bast era una implacable deessa guerrera del Sol però, amb el temps i l’assimilació a Sekhmet, ambdues van acabar representant dos aspectes divergents d’una mateixa deïtat femenina: mentre que Sekhmet la Lleona era l’aspecte femení ferotge, de guerrera i combatent del Sol, Bast la Gata encarnava els aspectes més gentils, protectors, maternals i delicats. Així, les nenes egípcies eren anomenades com ho feien amb les gatetes: «miu».

De nou, tornem a veure la dualitat del gat però, en el cas egipci, sempre associat a aspectes solars i de felicitat. La serp Apofis, enemiga de Ra, era normal que fos combatuda per Bast perquè els gats sempre han sigut enemics de les serps i, els egipcis, pragmàtics i místics, ho veien en la seva vida quotidiana: si la serp, la cobra reial, ataca i mata els homes, però el gat se li oposa, com no podia ser el petit felí un enemic de les forces del Mal?

Qualsevol ritu, a més a més del vessant simbòlic, acostuma a tenir-ne un de pragmàtic i utilitari. Hem vist en molts articles com, en la mentalitat antiga o tradicional, ambdues funcions anaven unides. El gat, com hem vist, és un protector dels pallers, mata i foragita rates, ratolins i altres bestioles, és normal, també, que tingués funcions de protector.

El 2017 va realitzar-se l’estudi més ambiciós de l’ADN dels gats que s’ha realitzat fins avui. Va prendre’s una mostra de més de 200 gats vius i morts fa uns 9000 anys, tant de gats momificats pels egipcis com de gats moderns. Aquest estudi ha revelat que no van ser domesticats sinó que dos llinatges principals de gats salvatges van «auto domesticar-se» cap al 8000 aC, en el Creixent Fèrtil del Pròxim Orient, al voltant de les primeres societats sedentàries. Com hem vist en el primer article aquesta relació es basava, suposadament, en l’interès mutu: el gat acaba amb certes plagues, com les rates que entren als graners i a canvi és ben alimentat i, ocasionalment, té un foc on arrecerar-se.

El gat, perseguint les seves preses, sobretot rosegadors, va entrar en contacte amb els humans i, aquests, van deixar-los fer. Una relació que no sempre ha sigut positiva pels felins. No va ser fins al 4400 aC que el primer d’aquests llinatges va establir-se definitivament a Europa i Àsia, procedents d’Àfrica i Orient Pròxim.

El segon llinatge, procedent del regne d’Egipte, va entrar a Europa mitjançant els grecs, els fenicis i altres pobles comerciants, cap al 1500 aC. Aquest segon llinatge, l’egipci, no tenia res a veure en caràcter amb el primer llinatge. Si el primer eren gats salvatges que van apropar-se a les comunitats humanes i, per ells mateixos o acompanyant els humans, van expandir-se pel continent euroasiàtic, el llinatge egipci estava molt més domesticat i fet a la vida amb humans. Probablement, aquest segon llinatge va ser intercanviat com a objecte de luxe. No era estrany que els egipcis els vestissin o decoressin amb joieria, com mostren les mòmies que ens han llegat.

Finalment, molts segles després, van ser portats a Amèrica i a la resta de continents pels exploradors i comerciants. Vam veure a l’anterior article com el gat era un company indispensable de molts navegants, tant pel que fa a un nivell utilitari com a ratador com a un nivell simbòlic.

Havien conquerit tot el món.

Imatge promocional de la pel·lícula Coraline (2009. Henry Selick), basada en el relat d’en Neil Gaiman. El gat, com en les antigues rondalles i llegendes, és el guia entre mons de la protagonista.

Guies entre mons

Protagonistes de rondalles i llegendes, companys infatigables de bruixes, fetillers i mags, intel·ligents i astuts, el gat és l’animal murri per excel·lència –amb permís de la guilla–. En aquest sentit, el recorregut que fa el gat de l’Ombra a la Llum, de tot el que és subterrani a la superfície i viceversa, es repeteix en incomptables contes. Autors moderns, com en Neil Gaiman, ho han llegit molt bé en històries com Coraline, on un gat fa de guia entre l’Altre món on habiten els éssers d’ombra i el món suposadament «real», on habita la protagonista. A la llegenda del Gat de Tarragona vam veure el descens a l’Inframón i el retorn a la superfície, la mort i la resurrecció.

Aquesta funció de guia la trobem en nombrosos relats, sobretot en els relacionats amb la bruixeria. Joan Guillamet, en el seu pioner assaig de ficció Bruixeria a Catalunya, dedica un capítol sencer a recollir rondalles humorístiques de gats empordanesos que es comporten com persones, que caminen i que ho saben tot, no com si fossin bestioles, sinó com si fossin persones dins la pell d’un gat. Aquests gats empordanesos sempre tenen una forta ambigüitat, que no se circumscriu a les fronteres del que moralment es considera correcte i endreçat. Per exemple, Guillamet ens explica la història d’un gat que vigila un cove de peix per una criada, protegint-lo d’altres gats; un gat que truca a la porta o un altre que menja com si fos un home.

La visió d’un gat comportant-se com un humà o d’un humà dins la pell d’un gat –sovint, confosos– ha arribat fins als nostres dies, en llegendes urbanes, a les xarxes i fòrums d’internet. Talment els sentim propers a nosaltres, a la nostra ànima. Una ràpida ullada a fòrums internacionals, com Reddit, ens retornen històries pràcticament calcades a les que va recollir Guillamet a l’Empordà fa dècades, un exemple és aquesta, «suposadament» real. Amb la particularitat que als Estats Units parlen d’skinwalkers, en lloc de bruixes. Els skinwalkers –«els que caminen per les pells»– són un tipus de bruixot sempre malvat de la cultura Navajo, com els nahuals mexicans –més ambigus–, que poden prendre la forma d’animals o posseir-los. Perquè un nahual no era solament el bruixot convertit en animal, sinó l’animal convertit en el seu alter ego o Doble.

Josep Romeu i Figueras, en el seu excel·lent assaig sobre el Comte Arnau, que vaig ressenyar en aquest article, ens parla d’una vella llegenda on el comte maleït té per companys uns gats demoníacs que, de nou, tornen a fer aquest paper de guies a l’Inframón. Aquesta llegenda, que ja va recollir-la Jacint Verdaguer al segle XIX, probablement era protagonitzada per algun bruixot i en algun moment va ser assimilada per la figura del comte, com altres llegendes ripolleses arrossegades per la fama d’Arnau. A continuació en narro un parell de versions.

La primera diu que dos gats, amb ciris encesos, feien de guia de l’espectre d’Arnau pels túnels subterranis que van del Forat de Sant Ou, una de les portes de l’Infern catalanes, fins al castell de Mataplana o al convent de Sant Joan de les Abadesses. Aquests gats vivien al Gorg dels Banyuts –nom ben suggerent–, gorga del Montgrony, on fumaven de grosses pipes i feien gatzara. Però un mal dia un dels gats que, curiosament, també es diu Arnau, es llença al damunt del comte per matar-lo i aquest s’hi torna, matant-lo en ell –algunes versions diuen que, senzillament, desapareix–. El segon gat, enfurismat, s’emporta el comte a l’Infern.

Un detall important d’aquest relat, que ens ha arribat en probable estat fragmentari, malgrat la manca d’aparent coherència, és la imatge especular entre el gat Arnau i el comte Arnau, no és casual que ambdós tinguin el mateix nom, en trencar-se l’aliança entre el comte i la seva pell animal l’esperit del primer és arrossegat a sota, a la foscor, per sempre més.

Una segona llegenda assimilada pel Comte Arnau és aquella que explica com fou padrí d’un nadó d’una família molt pobre i ell els ajudà, comprant un vestit i menjar. Però l’infant morí de sobte i quan Arnau, en un atac d’avarícia, reclamà el vestit als pares, se li apareix l’espectre de l’infant, donant-li les gràcies. A continuació li apareixen pels viaranys nocturns un grup de gats que es comporten com persones, que l’ataquen. Ell en mata un i quan, més tard, li explica al gat que li fa de guia pels túnels subterranis, aquest se l’emporta a l’infern per haver esberlat el pacte entre bruixots.

La Gorga dels Banyuts, al Mogrony. On habitaven els gats demoníacs del comte Arnau i on van arrossegar-lo a l’Infern. Font

Gats i bruixes

Citar totes les llegendes i documents històrics que relacionen bruixes i gats ocuparia molt d’espai, aquí solament en faré una aproximació. És molt popular, com veure’m, que els bruixots prenguin la forma de gats negres o blancs per anar al samaniat. No eren els únics animals en tenir aquest component de psicopomp o muntura entre mons, n’he parlat en altres articles de la llebre, del cavall, dels llops, dels gripaus, entre molts altres. Però cap altre animal té, a l’occident d’Europa, una relació tan íntima i intensa amb la bruixeria com el gat, com a mínim en l’àmbit popular. A Europa de l’Est és relativament diferent. Als països bàltics, per exemple, trobem un domini absolut del llop, entre el poble sami, a l’extrem nord del Cercle Polar Àrtic, el seu animal predilecte sembla ser l’ós.

La relació entre fetillers, bruixes i gats a l’Europa occidental va molt més enllà d’aquesta transformació, que també apareix citada en els documents judicials de l’edat moderna. Per exemple, el 1548 en la confessió del bruixot Jaume de Puyo, de la Vall Fosca del Pallars, llegim com el Mestre podia ser un gat: «E més digué que una vegada anaren a la Torre de Capdella per matar una filla del gendre de Francesch Senaller. (…) Y entraren en casa del dit Senaller per la porta, que la’ls obrí un gat. Lo quoal ja sabia el deposant que era lo Diable». Podeu recuperar el judici sencer amb la ressenya d’Un judici a la terra dels bruixots.

Aquest tòpic del gat relacionat amb el Diable ve de molt antic, de temps precristians, i és un dels elements que conformen la imatge de la bruixa popular del barroc. Tant va penetrar en la mentalitat popular que, en determinades situacions, el poble podia tenir autèntic terror als gats, com veurem en el document del judici a l’Arnissa, bruixa del Cabrerès, a la ciutat de Vic. La particularitat d’aquestes declaracions és que no són ni dels jutges, ni de l’acusada, sinó de dues persones col·laterals, Anna Pons, de Ribers de Freser i de 36 anys, i Lluís Mensa, de 18 anys, detinguts a Vic per delictes comuns. Ambdós compartien cel·la amb l’Arnissa i declararen esgarrifats, dominats per la por.

Segons ells, l’Arnissa s’havia vantat de «posseir l’art de bruixa» i que un dia, no saben com ni perquè, l’Arnissa havia caigut a terra, «tingué un mal i feia molts crits i es rebolcava i, estant així, vingué un gat per la xemeneia de la presó i saltà sobre l’Arnissa», que es calmà tan sobtadament com s’havia estimbat. Quan van veure allò, els testimonis es van senyar i van començar a resar a Jesús i a la Verge i, tan gran era la seva por, que van demanar ser canviats de cel·la perquè, el xicot diu que «va estar malalt d’esgarrifança», és a dir, en paraules modernes, que va entrar en estat de xoc per allò que va viure compartint cel·la amb l’Arnissa. Després, els jutges, més racionals, van determinar que aquell gat era simplement una mixeta que corria per la presó, com tants altres gats…

Com intueix l’historiador Antoni Pladevall, més que cercar en aquestes declaracions una conxorxa dels jutges per fer mentir als testimonis, per l’excepcionalitat d’aquestes i perquè els mateixos jutges, incrèduls, les desmenteixen, podem pensar més aviat en la por atroç que tenien les persones del barroc català a tots aquells que deien o es deia que tenien l’art de bruixa, per molt que el que descriuen sigui un atac epilèptic o d’ansietat perfectament comprensible avui, o un estat de trànsit o un altre estat alterat de la consciència que desconeixem.

A més a més, una altra vegada, trobem aquí restes de la relació especular, de doble, entre bruixes i animals com el gat, treballada per historiadors com Claude Lecouteux en el seu assaig de les bruixes i el doble, que vaig ressenyar en aquesta entrada.

Les llegendes populars també ens parlen de com les bruixes podien transformar a altres en gat. Per exemple, les bruixes andorranes que feien els aplecs al voltant del llac d’Engolasters convertien els mossos que les espiaven en gats negres. Aquests xicots pujaven fins al llac per veure-les dansar despullades però elles, diu la llegenda, els colpejaven amb unes canyes encisades que els transformaven o els hi feien creure que eren bestioles. Els nois, convertits en gatots sense esma, s’unien a la dansa que tocava un dimoni amb flabiol i tamborí. Arrossegats per la gatzara de les bruixes, s’agafaven de l’esquena i les cuixes de les ballarines acompanyant-les en el seu ball rodó. De les capacitats al·lucinògenes de la canya, especialment de les seves arrels, i de la seva relació amb el mite i el símbol, com el de Pan i la nimfa Syrinx, n’he parlat en altres articles.

Un fosc fetill o ritu de la cultura popular, recollit per Amades, explica que les bruixes que volien donar el mal i matar algú dominades per la ira i la venjança, durant la Revetlla de Sant Joan penjaven un gat negre al bell punt de la mitjanit. Així com el gat va corsecant-se al capdamunt del pal o la corda, així va corrompent-se el cor de la persona a la qual li han donat el mal. Aquest ritu, probablement, anava acompanyat d’altres actes màgics que ni Amades ni Joan Soler citen. Però si observem tradicions fetilleres d’altres contrades, que també tenen aquest ritu, hi havia components previs i posteriors, com fer menjar a la bestiola cabells de la víctima o deixar el cadàver sec de l’animal als peus de la porta de l’agredit pel mal donat.

I, per citar solament una llegenda popular de transmissió oral, anirem al Lluçanès per parlar de la bruixa Badia, potser una dona real que ha passat a la història. Jordi Torres, en el seu Bruixes a la Catalunya interior, que també vam conèixer, ens explica com aquesta dona, d’una de les més importants cases pairals del Lluçanès, a la vall del Relat, posseïa un gat negre molt gran, que l’acompanyava allà on ella anava i sempre dormia a la porta del mas dels Badia, com vigilant qui s’hi apropava. Aquest gat mai menjava, ni es movia de la porta de la casa si la bruixa Badia no marxava. I els veïns li tenien por i angúnia, tanta, que decidiren foragitar-lo llençant-li un cubell d’aigua per sobre. Però el gat no va moure’s ni un centímetre i l’aigua no va xopar-lo. Quan la bruixa va morir, el gat va desaparèixer, com si mai hagués existit.

Segons Jordi Torres, una dona gran del Lluçanès va dir-li: «Mira, aquesta va néixer i créixer com tothom però un dia va fer un pacte amb el dimoni, i aquest li va donar poders dolents per fer malifetes, i perquè la gent no sabés que era ella la que feia el mal aleshores agafava la forma de gat (…) Si quan la bruixa s’estava morint i deia «qui el vol?» alguna persona hagués dit «jo el vull!», llavors el gat no hauria marxat sinó que estaria al costat d’aquesta persona, i ella estaria posseïda pel dimoni». Aquesta transferència de l’art de bruixa, que es posseïa i es donava com una herència, és habitual en moltes llegendes catalanes i, fins i tot, en molts documents històrics.

Per acabar, els tallanúvols o tallaboires era una especialització màgica que vam conèixer quan vaig parlar de la Tinyosa, segons Joan Amades, havia sigut molt abundant en el passat, potser en els segles XIX i XVIII i anteriors. Eren oficis que s’enfrontaven a bruixes i bruixots. Si els segons convocaven les tempestes i les pedregades per destrossar els camps, els primers les feien recular o les esquinçaven. Hi havia tallanúvols a sou, com a funcionaris públics. Un dels més famosos va ser el de Castellar del Vallès.

Tots els tallanúvols, per alguna raó que ens és desconeguda, anaven acompanyats d’un gat negre. Com més gran fos el gatot, més poder es creia que tenia el tallanúvols i més eficaç el seu art de fetilleria. Així, com més gran era el gat, més gran era el sou que se li pagava al tallanúvols. La relació, de nou, entre fetiller i bèstia és del tot correlativa.

El Consell de les Rates. Il·lustració per les faules de La Fontaine, per Gustave Doré. 1868

Velles cançons, llegendes i faules

Una antiga faula, ja recollida pel romà Isop al segle VII aC, diu que el tercer dijous de Quaresma tots els gossos es troben per esbrinar com poden ser més estimats pels homes. Però en una d’aquelles assemblees canines van apropar-s’hi els gats amb una llarga sèrie de queixes, perquè els gossos els mataven i se’ls menjaven i, a més a més, com sempre estaven afamats, no deixaven menjar per als mixos. Els gossos, avergonyits, van pactar amb els gats no atacar-los més, firmant un document:

Els ossos

seran pels gossos

i les espines

pels gats.

Però en passar els anys, els gossos van oblidar el jurament i van tornar a atacar-los, menjant-se tot, ossos, espines i gats. Els gats van tornar a l’assemblea de Quaresma i van veure com, no era que els gossos s’haguessin oblidat, sinó que les rates van refer el document rosegant la darrera línia:

Els ossos

seran pels gossos

i les espines.

Els gats van començar a perseguir les rates i, aquestes, van reunir-se, però no van trobar-hi cap solució que no fos posar un cascavell al gat per avisar que venia: però qui el posaria? D’aquesta faula ve un refrany que fa referència a escometre una tasca necessària però impossible: Qui li posa el cascavell al gat? Perquè el gat sempre havia sigut aquell animal intel·ligent, murri, indomable.

Una cançó popular catalana, relacionada amb els gats i les seves entremaliadures des d’un vessant més amable i humorístic, era la Cançó dels gats de can Codina, essent aquesta un dels principals masos de l’Alt Cardener, Can Codina de Madrona, un mas que ha sigut niu de llegendes i cançons. Un fragment diu així:

Ara cantar vull,

estar-me’n no puc,

dels gats de Codina

que en són molt gorjuts;

un dia vaig veure

com feien l’embrolla;

si n’hi havia un

que llepava l’olla…

La llegenda del Ferrer de Figueres, una de les versions catalanes de la del Ferrer i el Diable, ens diu com el Diable, quan irromp a la casa del ferrer per demanar la seva ànima, el ferrer li tanca la porta perquè no pugui entrar. Aleshores el Mestre es transforma en gat, per entrar-hi mitjançant la gatera de la porta, però l’astut ferrer ha posat a l’altre costat un sarró màgic del qual ningú pot sortir-ne si no és amb el seu permís. El ferrer comença a donar cops de martell sobre el sarró que conté el Diable, damunt de l’enclusa. Finalment l’amo de l’Infern accedeix a perdonar-li l’ànima.

Moltes d’aquestes gateres encara podem trobar-les a les portes més antigues que es conserven on, a vegades, també trobem el gat forjat en els baldons o les decoracions de ferro, potser com un símbol apotropaic –de defensa màgica–, potser merament com una bonica decoració? No ho sabem.

I, per acabar amb una altra faula, citada pel frare medieval i filòsof català Francesc Eiximenis, molt famós en la seva època –segle XIV–, veiem com el gat supera a la guineu en astúcia. Quan la guilla pregunta al gat quines arts coneix per escapar dels gossos, el gat respon: «Solament una, enfilar-me». La guineu s’enfot del gat, dient que ella en sap mil, però quan arriben els gossos famolencs per matar gat i guilla, el gat s’enfila i s’escapa però la guineu, per molt que corre, és devorada.

I el gat, rient damunt de l’arbre, li crida: «Comare! Are és l’hora de triar-ne una de mil, de les arts que dèieu que posseïu. Una de mil!»

El sacrifici d’un nen del segle VI aC. Aquest és un dels tres sacrificis d’infants trobats a Mursalevo, a l’actual Bulgària. Els vuit pous sacrificials es troben en un assentament neolític més antic, del 8000 aC. Els tracis van ser una de les cultures de l’antiguitat que sacrificaven nens o animals com els gats. Font

Els gats i el mal que fan els homes

AVÍS: Aquesta part l’he deixat pel final perquè pot ferir la sensibilitat d’algunes persones. Si no voleu llegir sobre sacrificis i ritus cruels us recomano no llegir-la.

Els nostres avantpassats, en general, no tenien la mateixa consciència amb els animals que la gent dels països occidentals d’avui. Per trobar quelcom similar hauríem d’anar a altres continents, a cultures de les anomenades «tradicionals» o nadiues. Però el sacrifici de tota mena d’animals o el seu ús en fetills i ritus diversos ha sigut comú d’ençà de l’albada dels temps.

Una mostra d’aquests ritus de sacrifici va perdurar fins als segles XIX i inicis del XX a les nostres contrades. També, amb els gats.

Hi havia diversos moments de l’any on els gats patien a mans dels humans. Vam veure a l’article de la Castanyada com se’ls llençava vius a les fogueres. Però no era l’únic moment de l’any on se’ls cremava. També es cremaven en altres nits, com la de Carnestoltes. El moment més àlgid era per Sant Joan. Quan s’aixecaven fogueres més enllà del portal de Sant Antoni de Barcelona, a la part d’horta i plana de la ciutat, es llençaven al foc gats lligats, especialment gatons nounats. Avui dia, encara moltes protectores de gats catalanes es neguen a donar en adopció felins dies abans de la Nit de Sant Joan, sobretot negres i blancs, perquè hi ha individus que els sacrifiquen.

Com és lògic, Catalunya no era l’únic lloc del món on es feia això. Arreu d’Europa es llençaven gats al foc la Revetlla de Sant Joan.

Un exemple molt ben documentat el tenim als països d’arrel celta. Solament per citar-ne un, Gustav Meyrink ens parla a l’Àngel de la finestra d’Occident de l’esgarrifós ritu escocès del taghairm –«el ressò de l’esperit»–, on es sacrifica al principi del Sagrat Femení un gat negre, torturat de les maneres més cruels. També va parlar-ne del taghairm l’escriptor i historiador romàntic Walter Scott o l’escriptor del segle XVII Màrtainn MacGille, on ens explica com la tortura de gats i rostir-los durant dies formava part d’un intrigant ritu de les Highlands i les Illes Hèbrides, emprat per endevinar el futur i contactar amb els dimonis i els morts, que s’apareixien en la forma de gats negres o d’un gatot gegant anomenat Big Ears –Orellotes–, per respondre preguntes i donar consell.

Joan Amades ens explica com, per Sant Joan, pocs gats quedaven vius a Barcelona. Aquest ritu de sacrifici massiu de gats a les fogueres pot estar relacionat amb la visió que es tenia dels gats com a aliats del Diable o bestioles malignes, com hem vist amb el taghairm. Cremant-los, d’alguna manera, es cremava simbòlicament el mal i es propiciava la fertilitat dels conreus. No eren els únics animals en patir aquesta terrible sort. Al Pirineu, especialment al vessant nord-català com als Banys d’Arles, encara es conservava cap a finals del segle XIX el costum de cremar gats, serps, guineus i altres bestioles que es tenien per dolentes pel camp i el bestiar.

L’especialista en antiga Grècia, Walter Burkert, a Homo Necans ens explica com el sacrifici d’animals era principalment d’aquells anomenats «de granja», com bous, galls o porcs. Però també hi havia diversos ritus on se sacrificaven homes o animals domèstics com gossos a la deessa Hècate o gats als ritus d’Isis, especialment els ritus de la ctònica Mare Negra dels tracis, que comportaven el sacrifici de fetus humans, nadons i petites bestioles, com gats o toixons. Per alguns investigadors ella és el revers del principi femení generatiu, com Cromm Cruach o Baba Iagà, la seva fam solament pot sadollar-se amb carn, amb dolor, amb ànimes i innocència.

Tanmateix, d’una manera que ens pot semblar contradictòria, la deessa que tenia el gat com un dels seus principals símbols demanava el sacrifici de felins per presentar-se en la seva forma, perquè ella n’assolia els seus atributs, la seva força, la seva astúcia. Aquesta aparent contradicció o ambigüitat, amb el gat sent alhora l’objecte de sacrifici i el vehicle sagrat o l’encarnació de la deessa, és quelcom que avui ens pot resultar difícil comprendre, perquè tendim a pensar en allò sagrat com objecte de veneració i respecte, i mai de dolor o martiri. Malgrat que, aquest últim aspecte, és una part fonamental del catolicisme.

La famosa llegenda catalana –que, en realitat, trobem arreu d’Europa– del Pont del Diable, on un gat és ofert com a ànima al Diable per enganyar-lo, podria ser un record d’aquests vells sacrificis quan s’acabava de construir un edifici. És probable que, en aquest sentit, seguim «el cultiu de les ànimes» que, per transferència, passen a habitar i protegir el pont o la llar. O això, o serveixen per alimentar o apaivagar l’esperit recentment creat o el que corre a habitar en ell. Com si, d’alguna manera incomprensible per nosaltres, poguessin «crear-se del no-res» o «fer créixer» noves ànimes dins dels llocs o les persones.

Però no sempre els gats es veien embolicats –sempre involuntàriament– en aquests ritus o fetills dels humans. A vegades simplement eren víctimes de la crueltat humana, que els utilitzava en jocs macabres, sobretot per part del jovent. No cal fer sang d’això però tothom, qui més qui menys, sap què es feia amb els gossos i els gats per part de la mainada i els joves, especialment en el passat –i encara avui–. Lligar gats i gossos de la cua perquè es barallessin, mantejar-los, tirar-los per un campanar, al riu o a la bassa quan naixien un munt de gatons nous…

D’una d’aquestes pràctiques neix la llegenda o anècdota de l’orgue de gats, el refranyer català diu que «un orgue de gats» és un soroll insuportable, perquè en algun poble indeterminat van omplir de gats una caixa amb cordills lligats a les cues dels felins i, aquests, a les tecles. Tocant el teclat els gats miolaven de dolor, provocant l’alegria del poble. Aquest exemple de l’orgue de gats torna a posar en contradicció les nostres creences, perquè si a molts de nosaltres ens pot resultar un acudit cruel, als nostres avis i avies, en general, els hi feia força gràcia.

Malgrat que jutjar-les des del presentisme i, recolzats en un suposat altar de la «modernitat» des de les nostres llars urbanes, titllar-les com pràctiques «endarrerides» o «salvatges» sempre és un error, especialment quan, avui, hem substituït tots aquests ritus per holocausts diaris on milions d’animals són escorxats mitjançant la mecànica i es serveixen en asèptiques i silencioses safates.

Sí, són accions que avui ens semblen esgarrifoses i cruels, però abans es tenien per divertides o anecdòtiques. Van quedant arraconades, però ens mostren una imatge clara de qui érem…

…i de qui som.

*

Els gats segueixen allà, com sempre, acompanyant-nos com ho fan d’ençà d’uns 12.000 anys, quan van començar a apropar-se als nostres assentaments. Reflectint-nos en les nostres llums i les nostres foscors, com una ombra fugissera que s’ha escapat del mirall i ens observa amb ulls brillants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada