Folklore i llegendes de gats a Catalunya (I)

Estampa del segle XVII, posada a les cases per protegir-les de rates i altres plagues.

Gats. Moixos. Els reis d’Internet. Amos de totes les portes. Viatgers entre mons. Les ànimes bessones de moltes persones. Protagonistes de rondalles, antagonistes de Déu i el Diable, aliats de bruixes i bruixots, protectors de l’ànima de la llar. Hi ha qui se’ls estima, hi ha qui els detesta i també hi ha qui ni una cosa, ni l’altra. Però tothom sap reconèixer-los molt fàcilment. La mainada imita els seus miols i els dibuixa en els seus somnis. Dormen a la falda dels adults, bressolant els nostres moments de felicitat. Han sigut els nostres amics, companys i confidents, en els moments més alegres, també en els moments més durs.

I ells ens observen, sempre enigmàtics i lliures.

*

En aquesta primera part parlaré dels seus orígens; de la relació entre els gats, el diable i els sants; dels gats en temps de Carnestoltes, de balls, danses i cançons, de l’Hivernàs i de l’Abat dels Bojos; i, finalment, de tot un seguit de ritus, fetills i curiositats on el gat hi intervenia, de bon o mal grat.

En la segona i última part, parlaré dels gats, els fetills i les bruixes; de rondalles, faules i llegendes diverses on hi apareix, com la del Ferrer de Figueres o la famosa del Pont del Diable; de ritus de sacrifici i esgarrifoses pràctiques humanes amb gats; de refranys, d’anècdotes lingüístiques i curiositats històriques relacionades amb aquests petits felins que tant ens estimem.

Enterrament de Shillourokambos. Font

Orígens

El gat porta amb nosaltres milers d’anys, les últimes teories científiques diuen que uns 12.000 anys. Els primers milers d’anys se sospita que, simplement, els petits felins voltaven els primers assentaments humans, d’estat seminòmada. Era una relació d’amistat i enteniment pragmàtic, els gats s’alimentaven de les restes que deixaven els humans i, a canvi, les bestioles foragitaven plagues com rates, insectes o serps, que podien portar malalties o enverinaments.

Però no va ser fins que els primers humans van abandonar la seva condició de caçadors nòmades i van assentar-se en comunitats més o menys estables, quan l’aliança entre els humans i els felins no va fer-se permanent. Les primeres restes arqueològiques trobades d’un gat semidomèstic daten del 9500 aC, el neolític inicial, a Shillourokambos, a l’illa de Xipre. No són unes troballes comunes. En elles hi ha les restes d’una persona d’uns 30 anys, de sexe desconegut, que va gaudir d’un estatus molt especial dins la comunitat. Rodejada d’ofrenes com destrals, pedres polides, eines de sílex i pigment ocre que, com hem vist en altres articles, estava relacionat amb la mort i les sacerdotesses.

Aquest personatge, potser un aristòcrata, potser un home o dona «savi», va ser enterrat acompanyat del seu amic gat. No és un gat salvatge, sacrificat per a l’ocasió. És un gat mig salvatge, potser un dels primers gats domèstics. Que l’enterressin amb el seu company humà podria donar-nos una idea d’amistat i amor, però els arqueòlegs van molt més enllà i Jean Guilaine, el professor a càrrec de l’excavació, fa la hipòtesi que el gat podria jugar un important paper en el món religiós, màgic i simbòlic d’aquella comunitat del Xipre neolític.

Aquell gat, més gran que els actuals, era més proper al felis silvestris lybica, el gat salvatge africà. El patró de l’enterrament és molt similar a tombes trobades al proper Israel, datades cap a l’11.000 aC, però en aquell cas els membres de la cultura del natufià van ser enterrats acompanyats de gossos. La relació entre aquests humans tan especials i els seus aliats animals és, encara avui, un enigma pels arqueòlegs, però suposadament va molt més enllà de la mera companyonia i ens hauríem d’endinsar en els terrenys de les creences i el ritu.

És normal que, si ens acompanya fa uns 12.000 anys, estigui present a la nostra llengua, als nostres desitjos i a les nostres pors, que formi de les històries que ens hem explicat davant del foc d’ençà de temps antics. Que sigui ell, en el seu enigma, nosaltres. Tant com nosaltres som ell.

El vell passejant de mons, quan ens mira, ens retorna el nostre reflex.

Els gats protegeixen la bruixa malalta (Cats Guarding the Sick Witch). Del llibre The Lances of Lynwood de Charlotte Mary Yonge (1855). Il·lustració de Jane Blackburn.

Gats, diables i sants

La tradició respecte als gats, també la catalana, és profundament ambigua. Hi ha llegendes, dites i contalles catalanes on el gat és l’aliat més fidel del Diable. Hi ha d’altres on és el més ferm protector de la mainada, dels mariners, dels pagesos i els viatgers. En les diverses cultures europees tots els animals tenen un vessat positiu o negatiu, protector o malèvol a més d’encarnar molts altres símbols, usos i esperits que s’escapen a tot judici moral. Els gossos, per exemple, que es tenen pels més fidels i antics companys i servidors de l’home, poden encarnar figures com la del Black Dog, el Gos Negre de les modernes llegendes urbanes, que ataca i embogeix, com a representant del Diable o d’una realitat que no podem comprendre. Una versió felina d’aquestes llegendes urbanes, vives encara enguany, són les dels Black Cats, els grans gats negres que es deixen veure al Regne Unit.

Però pocs animals expressen una ambigüitat tan ferma i profunda com el gat, relacionat sempre amb la canviant lluna a qui canta, amb la dona i amb els principis sagrats femenins. «La gata negra» o Gateta Negra és un intrigant espantacriatures invocat a la Ribera d’Ebre, de qui algun dia en parlaré. I, alhora, un gatot negre és el protector de la ciutat de Tarragona, com veurem més endavant. Els gats protegeixen les cases de rates, plagues i maldat, com hem vist en l’estampa que encapçala l’article, però també posseir un gat negre pot indicar que s’és un bruixot o portar malastrugança.

El cristianisme popular conta, com un reflex de la creació hebrea de l’home i la dona, que quan Déu creà el gos el Diable va enviar un dimoni a espiar-lo i, d’acord amb les revelacions de l’espia, el Mestre creà el gat com a paròdia i imitació del gos. No és estrany que, en moltes llegendes i rondalles de països d’arrel cristiana, el mateix Diable prengui la forma d’un gat, generalment negre o blanc, per fer maleses o comunicar-se amb els seus servidors humans. El refranyer català ho diu així: «El Diable, pare dels gats».

També es creia que els gats eren els espies i confidents de l’amo de l’Infern i, quan arribava el dissabte, anaven als samaniats nocturns de bruixes i dimonis per explicar-li tot el que havien vist. Per evitar-ho, se’ls hi feia un tall a l’orella o se’ls hi tallaven uns pèls de la cua. Es creia que així no es tornarien del bàndol del Mal. Com a curiositat que no té res a veure, aquest tall és el que se’ls hi fa avui als gats castrats de les colònies controlades.

I si algú menjava gat no podia rebre el Sant Sagrament fins al cap de vint-i-quatre hores, perquè quedava posseït pel Diable. O si menjaves cervell d’un gat negre embogies sense remei, perquè els dimonis s’apoderaven de la teva ànima. En la segona part d’aquest article veurem llegendes, com la del Pont del Diable o el Ferrer de Figueres, una de les versions catalanes del Ferrer i el Diable, on aprofundirem en aquesta relació entre gats i dimonis. Si voleu recordar la llegenda del Ferrer i el Diable, una de les més antigues d’Europa, us deixo aquí el seu article.

Però això és solament la superfície. I si el gat podia ser l’aliat del Diable, sempre des de la visió humana, també podia ser l’aliat de Déu i dels homes. El cristianisme popular també va veure en el gat un amic i protector. Encara són molts els mixos que es porten a beneir durant les festivitats de Sant Antoni Abat i el patró dels gats a Catalunya va ser Sant Fèlix de Nola, que els protegeix perquè mai agafin la ràbia, ni emmalalteixin o ataquin a ningú.

Especialment, el gat s’ha considerat un protector de les ànimes i de la mainada, perquè sempre s’ha vist com una bestiola capaç de viatjar entre mons. I la llegenda catalana, vagament relacionada amb fets reals de la Catedral de Barcelona, ens ho explica així: Hi havia una marquesa que, quan era un nadó, va ser atacada per una rata dins del bressol. La rata se li va menjar una orella, però els plors de la petita marquesa van atreure un gat que va matar la rata, salvant-la. En fer-se gran, la marquesa Felisa –noteu la relació amb el mot «felí»–, va convertir-se en una gran protectora i amant dels gats.

I en morir, Felisa va deixar tota la seva fortuna a la catedral de Barcelona perquè protegís i alimentés els gats. La capella que s’aixecà en el seu nom va ser anomenada, popularment, «La Casa dels Gats». Tothom que volia desprendre’s d’algun gat o d’una gatada nounada, la portava a la Catedral, convertida d’alguna manera en la primera protectora o «santuari felí» de la història. Els gats vivien en aquella capelleta, que s’accedia entrant al claustre, per la porta de Santa Llúcia, la segona a la dreta. Quan algú en portava, la gent deia: «Un canonge més». L’anomenada «Casa dels Gats» de la Catedral de Barcelona té una imatge de sant Fèlix, recordant el patró d’aquestes bestioles.

També us vaig parlar de la relació entre els gats i la Catedral de Tarragona, on apareixen en els seus capitells, segons una llegenda que relaciona els felins amb el passat normand de la ciutat i el seu cabdill, Robert d’Aguiló, que la refundà. La llegenda explica que aquest gat fou cabdal per derrotar una plaga de rates que desfeia la ciutat i, per tant, fou qui permeté que la ciutat fos de nou habitada i reconstruïda. Si voleu llegir la llegenda sencera, seguiu aquest enllaç. I si voleu conèixer més sobre el normand Robert d’Aguiló i la ciutat de Tarragona, vaig parlar-ne en aquest article dels víkings a Catalunya.

Tanmateix, en la llegenda tarragonina el gat se’ns mostra com a protector dels homes, capaç de viatjar simbòlicament entre el món subterrani i el món de la superfície, entre la nit i el dia, entre el món dels morts i el dels vius. És aquest un dels ingredients de la seva màgia, de la seva fascinació, la seva capacitat per anar i venir per on vol, la seva llibertat absoluta i ambigua, més enllà de déus i dimonis.

La mascarada del casament i la mort del gat. Costumari Català. Joan Amades.

Gats, bojos, mascarades i balls

«El Vell i la Vella» eren dos personatges molt habituals en les mascarades catalanes, especialment per Carnestoltes. Com és natural aquests personatges, com l’Hivernàs –el Rei de l’Hivern català– o la Vella Quaresma, són els esperits o senyors del cicle que mor en acabar l’hivern, la terra mateixa. En els balls i cerimònies on participen era habitual que la Vella, d’una manera grotesca i disbauxada, donés a llum un gat que porta amagat en un cistell dins dels amplis faldons de ras.

És el naixement d’un dimoni, d’una divinitat, un esperit de la vegetació? Més aviat és una paròdia del Vell Hivern que agonitza i, en lloc de donar a llum a un nadó normal, infanta un gat. Això es confirma amb com veia la gent aquest gat que sortia d’entre les cames de la Vella de l’Hivern: deien que era un amic del Diable, un esperit del Mal. Amades ens dóna una hipòtesi que rebla un clau ben sinistre, dient que aquest gat, en temps molt reculats, podria haver sigut un nadó humà. Un nadó… donat al Diable?

Una variació d’aquest part infernal el feien les colles de gitanes de Ripoll. La Vella portava una olla i un dels diables, que acostumen a acompanyar els balls de gitanes, li ventava un cop a l’olla amb la forca i de l’interior de l’olla trencada sortia corrents un gat viu. A Castellar del Vallès feien un acte molt similar: un dels diables es vestia de dona i portava una esquella grossa entre les faldilles i, també, una olla o càntir de terrissa al ventre, sota la roba. Quan els altres dimonis li trencaven l’olla ventant-li cops i garrotades, de dins sortia un gat o una rata, que corria espantat entre el públic.

Altres pobles on ho celebraven, amb variants, eren Argentona, Paüls de Brai, Martorelles o a la Guardiolada, la Baixa Segarra. Podem suposar que, més enllà de les que se celebraven a finals del segle XIX, era una mascarada estesa per tota Catalunya.

Al carrer de les Carretes de Barcelona, també per Carnestoltes, un gat encarnava el Rei Carnestoltes. Agafaven un felí i el lligaven damunt una pala de forner, amb les potes obertes. Un home amb robes estrafolàries portava el llarg estri pel mànec i l’altre l’aguantava per la pala. El segon, vestit de dona amb una camisola de nit, fregava la malaurada bèstia amb un arc de violí. L’animal, com és lògic, no deixava de plorar i miolar, provocant els riures de les persones d’aquell carrer, un lloc típicament concorregut per les seves tavernes, com vam veure quan vaig parlar del carrer de l’Infern de Barcelona.

«La mascarada del casament i la mort del gat» era una de les danses on el felí prenia més importància. Celebrada per Carnestoltes a Prat de Comte, a la Terra Alta, un home es vestia de gat aristocràtic, amb les millors robes i abillaments, acompanyat d’una gata, també molt ben vestida. Ambdós eren casats per una figura copiada d’aquells «Abats dels Bojos», amb una mitra burlesca i un vestit de sac grotescament confeccionat, que imitava el d’un bisbe o abat. Després del casori feien un banquet exagerat, menjaven tant que feia que el gat es posés molt malalt. Arribats els doctors, cada medicina el feia sentir pitjor que l’anterior, rebolcant-se per terra, despullant-se i fent que el públic no deixés de riure.

Fent el seu testament, el gat anava proclamant coses que havien passat aquell any al poble, sempre amb to satíric i molt crític, com si tot ho hagués fet ell. Seguidament demanava confessió i moria. Es feia un burlesc seguici fúnebre, encapçalat per la gata, amb gestos i danses ridícules. En arribar a la plaça del poble es feia un gran ball, presidit pel cadàver del gat. Però quan l’anaven a enterrar, apareixia un metge que deia que potser no era mort. Ressuscitat, el gat perseguia enfurit a tots els ballarins, que procuraven estirar-li la cua per arrencar-se-la, cantant la cançó de la mort i testament del gat.

Un fragment d’una de les seves versions:

El dia del seu enterro

deu mil gats hi van anar,

i també la gata morena

no parava de plorar.

Les rates i els ratolins

tots ballaven d’alegria,

dient amb el seu llenguatge:

S’ha mort el nostre enemic!

Aquesta mascarada, emmarcada en tantes altres de la mort del Rei Hivern, on un personatge mor i reneix com el mateix cicle de l’any, recorda molt a aquella altra, per exemple, de la mort i la resurrecció del barber, de la que vaig parlar-vos. Al Berguedà, on trobem la mort del barber, també hi ha una versió on el gat i la gata prenen directament el paper de rei i reina i és aquesta última qui devora el gat, en una mena de presa del poder per part d’una divinitat femenina: el principi femení devora el masculí per donar a llum a un nou cicle.

També a Eivissa, per exemple, quan s’enterrava i cremava el ninot que encarnava el rei Carnestoltes, deien que era «l’enterrament del gat». Aquest Hivernàs que agonitza també podia estar encarnat per altres animals, com el gos, sacrificat pels romans durant les lupercals, festivitats de les quals vaig parlar amb detall en aquest article, presidides per Saturn i altres divinitats. El gat, aquí, formava part d’aquell seguici de criatures de l’hivern, que també vam conèixer.

El rei Carnestoltes i la Vella Quaresma, encarnacions de l’Hivernàs o el Vell Hivern, donant a llum a un gat a la Guardiolada, la Baixa Segarra. Costumari Català. Joan Amades.

Gats, ritus i curiositats

Fer un recompte detallat de tots els ritus, fetills i tradicions catalanes on apareix el gat requeriria un llibre sencer. Però ara en citaré alguns. Molts d’ells són ritus on el gat fa «d’emissari», és a dir, com a vector involuntari on es traspassaven malalties o malastrugances dels homes per a després, en ritus de purificació, l’animaló fóra sacrificat de diverses maneres. Així, per exemple, s’han trobat gats formant part dels fonaments de cases de l’antiguitat, sota la primera pedra o sota megàlits.

Un dels ritus més estranys i escatològics relacionats amb els gats és l’explicat per Amades de Manresa, on va rebre la informació que menjar la femta d’un gat o un mussol donava el do de la profecia. Aquest ús oracular ens pot semblar un recull estrafolari del nostre folklorista, però l’historiador i especialista en la Inquisició Juan Blázquez Miguel a Eros y Tánatos explica com a Toledo un aplec de bruixes del segle XVII emprava la femta de gat amb la mateixa finalitat d’endevinar el futur. I un beuratge de llarga tradició, com a mínim medieval, probablement més antic, és aquell que diu que els excrements de gat, bullits en «aigua blanca» i vinagre fins a convertir-se en sabó, fan un ungüent ideal per evitar la sortida de pèl a la cara.

El mussol és un animal relacionat amb la profecia i la saviesa, un dels atributs principals de la deessa grega Atenea. Però ambdós també són animals nocturns, relacionats amb criatures de la nit com la strix romana o la bruxa arcaica, dues de les arrels que van desembocar en el constructe de la bruixa barroca. Així, l’exorcista i prevere valencià Lluís Noalles emprava la femta de gat per als seus exorcismes. La femta de gat i altres parts del petit felí, com les urpes, les dents, el pèl o la pell, les trobem en nombrosos grimoris medievals i llibres d’alquímia apòcrifa, falsificacions o no, així com en fetills de transmissió oral, populars.

Aquesta relació amb el malaverany es veia reflectida en el costum que deia que, si se sentia miolar amb força els gats la Nit de Sant Silvestre, l’última de l’any, aquell any seria dolent, tant per les collites com per les persones. I tothom sap que veure un gat negre dóna mala sort, per conjurar-la s’havia de fer l’antiquíssim gest de «la figa», de la qual vaig parlar-ne en un altre article. Però el que menys gent coneix és que, en algunes cases, tenir un gat negre creien que portava bona fortuna i que sempre, el primer bocí del menjar, li donen en ell. Ho veurem en el següent article dedicat als gats.

A la Garrotxa i a l’Alt Empordà, a Taravaus, s’enterrava un gat mort com ofrena al geni que habitava dins d’aquells arbres fruiters que eren mig morts o feien poca fruita. Es creia que així revifarien, alimentats per l’esperit del gat o, potser, reemplaçats per alguna mena de transferència d’ànimes o pel «cultiu d’una nova ànima», que prenia el lloc de l’arbre fruiter.

Gats i gossos també eren emprats en ritus i sacrificis de la gent de la mar catalana. A la Barceloneta els mariners agafaven gats per llençar-los a l’aigua dins d’un sac quan la mar amenaçava tempesta, creien que amb aquest sacrifici adormirien la mala maror. Els gats sempre havien de ser negres i robats o trobats, mai comprats. També es feia amb gossos, que es lligaven per les potes. D’aquesta manera els pescadors podien sortir a feinejar. Hi ha qui creu, com Amades o Joan Soler, que aquests sacrificis substituïen vells sacrificis humans. Ho desconeixem. Però en alguns llocs d’Europa, com a Escòcia, l’acte màgic era contrari, s’agafava un gat negre i es llençava a l’aigua d’un rierol o estany, així enfosquiria el cel i provocaria la necessitada pluja.

I un gat era un amulet de bona sort per tots aquells mariners que navegaven per alta mar, a més a més de ser grans ratadors donaven bona sort i, si hi havia una tempesta ingovernable, se’l llençava a la mar per mirar de calmar-la.

«Anar a tirar gats a mar» és un refrany avui molt oblidat, que feia referència a un treballador que cercava feina però que, en ser molt dropo, solament li quedava la pitjor de les tasques. Durant l’edat mitjana i la primera edat moderna era un càrrec públic, que s’encarregava de llençar gats i animals morts al mar, en un ase conegut com «l’ase de la gatera».

La Nit de Nadal, en moltes velles masies, es reunia tota la família al voltant de la llar de foc. Però no solament la família humana, sinó també la de les bèsties, amb gossos, gats, fures, ocells i tots aquells animals que s’estimaven o es tenien per companyia o per caçar. Es creia que, com aquella nit era una de les més perilloses de l’any per estar fora cobert, estarien protegits.

És en aquesta Nit de Nadal, on tot es capgira i la disbauxa i la bogeria prenen el poder segons costum popular, quan tots els animals es disfressaven d’homes i prenien oficis humans. El gat, sempre, el de sastre. Hi havia fins a dues vegades més a l’any on això passava: La Nit de Sant Joan i la Nit de l’Encarnació, el 25 de març, que antigament havia sigut el primer dia de l’any i era quan moria definitivament l’Hivernàs.

També es protegien els gats donant-los bocins de la coca de Nadal i es creia que això donava gran sort. Especialment si el gat no s’ennuegava. La rondalla popular deia que el rei dels gats va deixar manat que solament el substituiria aquell que trobés el seu testament, que era amagat en un cascavell dins d’un bocí de menjar. És per aquest motiu, diu la rondalla, que tots els gats fan com que s’ennueguen quan mengen qualsevol bocí de pa, per veure si conté el cascavell.

*

M’agradaria concloure aquesta primera part recordant que totes aquestes tradicions, ritus, llegendes, totes aquestes projeccions humanes, estan fetes des del nostre punt de vista: què ens dirien ells, els gats, de tot això?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada