Camines. A poc a poc. Un pas darrere l’altre. Endavant, el teu rumb s’endinsa en l’horitzó etern d’aiguamolls, la teva mirada es perd del verd al negre fins a desaparèixer en una línia que put a aigua estancada i animal mort. El camí solament és el ressò d’algú que va passar per aquí abans que tu. Però, un moment, fa quant? Més fang que sòl, aiguabarreig de foscor i oblit, els teus passos no canvien de rumb. El viarany, atemorit i tremolós, no entra en el territori hostil que l’assetja. «On són les muntanyes?», et preguntes. «I on és el camp llaurat? I l’asfalt?» No hi és, enlloc. No hi és. Però camines, endavant, els peus enfonsant-se en la terra negra i molla, amb la remor del silenci esperant-te.
Te n’adones que no és ni de nit ni de dia, ni escoltes ni ets sord, les textures es difuminen en un gris insuportable i els aiguamolls pesen. Pesen com una mentida que no s’acaba de dir, com un record bonic que fa mal perquè mai tornarà. «És això, estar perdut?», et gires i mires els passos que has deixat endarrere, l’horitzó és el mateix que tens al davant. Aigua estancada, herbassars negres, arbres solitaris i esquelètics, un sender fangós que no s’acaba mai. Seguir o tornar enrere, tant li fa. Endavant, endavant, criden llunyans els batecs del teu cor. L’únic que realment pots escoltar. I són tan lluny…
I, aleshores, el veus.
Una flamarada verda dempeus entre les ombres.
T’hi apropes, com l’arna a l’espelma. Esperant un batec tranquil entre batecs dolorosos. Esperant escalf. Vida.
Deixes el camí, el camí que tants altres han recorregut abans que tu, el camí de fang negre i passos perduts. Entres en el territori dels altres, on mai has sigut convidat. On aquells que t’estimaven aguaiten, xiuxiuejant: «Vine». És tant a prop…
Aixeques una mà per tocar-la. És preciós el seu foc! Volutes que s’arremolinen verdes, enfonsant-se unes dins les altres, rient juganeres, reflectint-se en els teus ulls somorts, que no poden separar-se de la seva alegria. I et cloquegen: «Tens raó, no et preocupis, tu ets especial, més especial que tots els altres, vine, vine amb nosaltres!» Et sents ingràvid, flotant en felicitat. Gairebé ho tens…
L’aigua t’arriba fins a la cintura. Tens els muscles garratibats de fred. La boca oberta en una ganyota d’incomprensió i bogeria, perquè la bogeria sempre és incomprensió. Tot és negre.
I, aleshores, el veus.
Una flamarada verda dempeus entre les ombres. Més enllà.
Aixeques un peu. Després l’altre. Endavant, t’enfonses entre la foscor, on la ferum es tan intensa que solament queda la buidor, que és al que realment olora la tristesa. Endavant, a poc a poc.
L’alegria és davant teu, el tresor, el secret. Vida. Aixeques una mà per tocar-la.
I, aleshores, ho sents. Enfonsat dins la terra negra, amb la gola embotida de fang i els ulls coberts de llim, escoltes la seva veu, la veu de tots. D’aquells que van recórrer el camí abans que tu:
«Vine»
