Foc follet (I): De morts i de fades

Il·lustració d'Arthur Rackham per a A Midsummer Night's Dream (Somni d'una nit d'estiu), 1908. On veiem a Puck, com a foc follet, guiant al protagonista pels aiguamolls.

Camines. A poc a poc. Un pas darrere l’altre. Endavant, el teu rumb s’endinsa en l’horitzó etern d’aiguamolls, la teva mirada es perd del verd al negre fins a desaparèixer en una línia que put a aigua estancada i animal mort. El camí solament és el ressò d’algú que va passar per aquí abans que tu. Però, un moment, fa quant? Més fang que sòl, aiguabarreig de foscor i oblit, els teus passos no canvien de rumb. El viarany, atemorit i tremolós, no entra en el territori hostil que l’assetja. «On són les muntanyes?», et preguntes. «I on és el camp llaurat? I l’asfalt?» No hi és, enlloc. No hi és. Però camines, endavant, els peus enfonsant-se en la terra negra i molla, amb la remor del silenci esperant-te.

Te n’adones que no és ni de nit ni de dia, ni escoltes ni ets sord, les textures es difuminen en un gris insuportable i els aiguamolls pesen. Pesen com una mentida que no s’acaba de dir, com un record bonic que fa mal perquè mai tornarà. «És això, estar perdut?», et gires i mires els passos que has deixat endarrere, l’horitzó és el mateix que tens al davant. Aigua estancada, herbassars negres, arbres solitaris i esquelètics, un sender fangós que no s’acaba mai. Seguir o tornar enrere, tant li fa. Endavant, endavant, criden llunyans els batecs del teu cor. L’únic que realment pots escoltar. I són tan lluny…

I, aleshores, el veus.

Una flamarada verda dempeus entre les ombres.

T’hi apropes, com l’arna a l’espelma. Esperant un batec tranquil entre batecs dolorosos. Esperant escalf. Vida.

Deixes el camí, el camí que tants altres han recorregut abans que tu, el camí de fang negre i passos perduts. Entres en el territori dels altres, on mai has sigut convidat. On aquells que t’estimaven aguaiten, xiuxiuejant: «Vine». És tant a prop…

Aixeques una mà per tocar-la. És preciós el seu foc! Volutes que s’arremolinen verdes, enfonsant-se unes dins les altres, rient juganeres, reflectint-se en els teus ulls somorts, que no poden separar-se de la seva alegria. I et cloquegen: «Tens raó, no et preocupis, tu ets especial, més especial que tots els altres, vine, vine amb nosaltres!» Et sents ingràvid, flotant en felicitat. Gairebé ho tens…

L’aigua t’arriba fins a la cintura. Tens els muscles garratibats de fred. La boca oberta en una ganyota d’incomprensió i bogeria, perquè la bogeria sempre és incomprensió. Tot és negre.

I, aleshores, el veus.

Una flamarada verda dempeus entre les ombres. Més enllà.

Aixeques un peu. Després l’altre. Endavant, t’enfonses entre la foscor, on la ferum es tan intensa que solament queda la buidor, que és al que realment olora la tristesa. Endavant, a poc a poc.

L’alegria és davant teu, el tresor, el secret. Vida. Aixeques una mà per tocar-la.

I, aleshores, ho sents. Enfonsat dins la terra negra, amb la gola embotida de fang i els ulls coberts de llim, escoltes la seva veu, la veu de tots. D’aquells que van recórrer el camí abans que tu:

«Vine»

Aiguamolls de l’Empordà. Font

Aiguamort

Aiguamort és un dels sinònims catalans d’aiguamoll avui perdut, com tants altres mots, cap a l’imparable empobriment de la llengua. Molt visual, ens explica en què consisteix aquest territori que avui ens és estrany. La gran majoria d’aiguamolls han estat assecats, drenats, convertits en boscos, pastures o camps de cultiu, en aeroports i en naus industrials. Però antigament no era així, l’aiguamoll era un element del paisatge català i europeu tan comú com el bosc, la muntanya o la planúria. Aiguamoix –que vol dir «aigua trista»–, marjal al País Valencià, també maresme, en ell predominen les planes, els canyissars i les herbes, mentre que en els pantans hi trobem un terreny relativament més dens, amb arbres, esbarzers i, en general, aparentment més hostil. Les torberes, d’alta muntanya o de la plana, són aiguamolls amb alta densitat de matèria orgànica en descomposició.

Antigament es pensava que els aiguamolls eren territoris inhumans i que d’ells naixien malalties, es relacionaven amb la mort, la bogeria, la solitud i la tristesa. Més tard hi ha qui ho ha volgut enllaçar amb la humitat i l’ofec que s’hi sent, amb les plagues produïdes pels mosquits i amb la dificultat que hi havia per establir-s’hi en ells, on solament s’hi aventuraven els homes i dones que n’extreien torba i caçaven petits animals i aus, com ànecs o serps. La dificultat d’habitar-hi, l’escassetat de recursos per a tots aquells que no coneixien el medi, la propagació de malalties, van fer que la gent en fugís o, quan van tenir els mitjans, els hi declarés la guerra pràcticament esvaint-los del mapa amb excepcions a Catalunya, com els de l’Empordà o el Delta, o al País Valencià, com els de l’Albufera, Torreblanca i Cabanes.

Aquesta visió popular dels aiguamolls no és exclusiva de Catalunya. La trobem arreu d’Europa i és natural que l’esperit que els habita i caracteritza, el foc follet, els trobem també arreu. Cels Gomis, el 1895, va ser un dels primers en parlar-ne en el seu article Gnomos y Follets: «Tots los pobles s’han fixat ab certa por supersticiosa en aquelles flamaradetes blavenques qu’en les nits caluroses de l’istiu surten dels aygua-molls y dels fossars (els cementiris), lluhen un moment en l’aire y s’apaguen». El mateix Gomis, a peu de pàgina, ens indica que a França es diuen feu-follets, a Anglaterra pixy-light, jack o’lantern, hinkypunk o will-o’-the-wisp, els antics romans els coneixien com ignis fatuus; cada cultura, antiga i moderna, de tots els continents, té diversos noms i llegendes associats als focs follets.

El mateix nom anglès, will-o’-the-wisp, descriu metafòricament el que són: Una voluntat enganyosa, una esperança que et condueix a un final trist i terrible. El nom català més conegut és foc follet però gaudeix d’altres, com foc de bruixa, que anirem veient en aquest article. La història més comuna, popular i transversal d’Europa al seu voltant, també a Catalunya, és aquella que explica com un viatger solitari, amarat de desesperança, segueix una d’aquestes meravelloses flames pel pantà o aiguamoll, fins a trobar la mort.

El foc follet i la serp. Hermann Hendrich. 1823

Llengües de la podridura

Els focs follets han aparegut a la literatura, al teatre, la poesia, el cinema i la pintura. Totes les arts s’han interessat per ells. I també han estat objecte d’estudi científic d’ençà del segle XVI, quan el 1596 el teòleg, historiador i metge Ludvig Lavater intentà donar una explicació naturalista al fenomen, dient que eren produïts per gasos en el seu assaig De spectrisD’espectres, dimonis i altres insòlits fenòmens–, una influent obra de demonologia i aparicions fantasmagòriques que no va deixar-se d’imprimir fins al segle XIX. Els raonaments científics van succeir-se fins avui, entre ells pel físic i químic italià Alessandro Volta el 1776, un dels pares de l’estudi de l’electricitat, creador de la bateria i descobridor del gas metà. La teoria més acceptada és que l’oxidació de la fosfina i el metà produït per la putrefacció de les matèries orgàniques, que s’acumulen al fons de l’aiguamoll, produeixen llums que s’enlairen similars a flames, generalment de tons verds o blavosos.

Encara avui, però, no hi ha cap resposta satisfactòria o demostrada, tot sovint caient en el territori de la pseudociència.

Com hem vist en la cita de Gomis, els focs follets també es veuen en els fossars on la matèria orgànica en descomposició era abundant, en aquest cas humana. La seva relació amb els morts era directa, però no solament se’ls relacionava amb els espectres dels difunts sinó amb aquelles criatures indefinides i indefinibles, característiques de moltes cultures europees, que prenen noms-paraigua per intentar anomenar figures que es resisteixen a una categorització estable. Aquí a Catalunya els hem anomenat marfantes, les fantasmes, mumarotes, la Por, partenidors, llufes, follets, animetes o bruixes, entre molts altres. Com vam veure a l’article de les marfantes, en cap cas estan definint una realitat tangible amb uns trets que podem identificar, al contrari. Precisament una de les seves característiques és la indefinició, la irrealitat.

Així, una «bruixa», no era solament la figura femenina que coneixem sinó un fenomen desconegut. Bruixa, com hem vist en altres articles, també podia ser un núvol negre de tempesta, un mal vent o una pedregada, d’on agafa el nom calabruix o bruixó. Un «follet» no era solament aquest homenet petit i més o menys graciós que emprenya o ajuda, si no un ésser tot sovint malèvol que no sabem comprendre i que no pot descriure’s, com aquell misteriós Follet de mà foradada que assaltava a les noies que anaven soles pels camins sinó deixaven un rastre de grans de blat, de qui ja vaig parlar. Una fantasma o una animeta, el mateix. Eren termes emprats per personalitzar el desconegut. Com trobem a Memòries i llegendes de l’any vuit, el recull etnològic del Montnegre d’en Daniel Rangil, la Por podia ser en ella mateixa un ésser.

Els focs follets prenen característiques d’aquests espectres i fades que es difuminen en el territori de la transmissió popular, que en algun moment de l’antiguitat tenien el seu espai i que, progressivament, van anar dissolent-se en un tot. Per exemple, en gal·lès el foc follet era anomenat «pwca», un púca és un esperit canviaformes similar als nostres follets, anomenat de diferents maneres segons el poble celta, per exemple bucca en còrnic o púka en gaèlic irlandès. La paraula pook en nòrdic antic significa, senzillament, «esperit de la natura». Els púca prenen la forma d’humans, generalment de petita mida o d’animals: la llebre, el gos, el gat, el cavall o la cabra. Trobem equivalents a aquests esperits del lloc arreu d’Europa, també a Catalunya, on amb el temps van prendre el nom de follet, com a França i Occitània.

Els púca, com els pixies o els follets, poden ser bons o dolents pels humans, no tenen la nostra mateixa moral, ni entenen la nostra ètica, poden ser beneficiosos i ajudar-nos o malvats i regalar-nos desgràcies.

Caces japonesos Tachikawa Kawasaki Ki-36, de la Segona Guerra Mundial, seguits per suposats Foo Fighters. Van ser vistos per pilots japonesos, alemanys, russos, britànics i estatunidencs.

Assetjadors de viatgers

Hi ha qui ha viscut la muntanya durant tant temps que ha passat a formar part d’ella. Coneix els senders més fressats, les diferents veus dels ocells i els noms del vent. No tem quan arriba l’horabaixa i ha convertit el viarany hostil en la seva llar. Potser tu, que estàs llegint això, ets un d’ells. Potser et sents més proper a la bèstia i a l’arbre que a l’asfalt i el plàstic. O potser et sents còmode arribant a casa i encenent el llum amb un botó. Hi ha qui ha caminat per la muntanya tota una vida i mai ha vist o escoltat res estrany. Però també hi ha qui ha anat una sola vegada i, allà, al bell mig del camp, es troba amb una altra realitat, com la que menen aquests focs follets.

Seria molt fàcil dir que els focs follets són simplement llums que s’han vist en pantans i aiguamolls, produïdes per la matèria orgànica en descomposició i que, això, ha donat peu a un llarg folklore que es remunta a l’edat del ferro celta i més enrere. Però, com sempre, el que expliquen les llegendes, els símbols i les seves ombres, va molt més enllà i no pot encabir-se en una definició de dues línies. Tenim nombroses contalles que expliquen trobades amb figures molt similars als focs follets en llocs molt allunyats de pantans; i tenim encontres, documentats històricament, de viatgers que s’han trobat amb focs follets que o bé els han perseguit o ells han sigut qui els perseguidors, fins a veure’ls desaparèixer en el no-res.

L’enginyer de la NASA, informàtic i astrònom francès Jacques Vallée va parlar a Passaport a Magònia: del folklore als OVNI de la relació entre el que antigament s’explicava com a follets, fades, pixies o púca, amb espectres o aparicions religioses, i el que en el segle XX es considerava que eren trobades amb éssers d’altres planetes, com a element propi de la cultura popular del segle passat. Les teories de Vallée de transmissió del símbol popular, arrelades en els estudis del doctor i psiquiatre Carl Gustav Jung, bàsicament expliquen que davant de l’impossible, d’allò que no es pot comprendre, la ment humana procura donar-li una explicació que el seu context sociocultural i les seves creences li faciliten.

Les històries de focs follets que persegueixen viatgers o que fan per desviar-los del seu camí, perdent-los enmig del bosc o de paratges desolats també són molt comunes, especialment en els relats de caràcter oníric. La tradició catalana diu que, si et trobes en despoblat, aïllat i solitari, siguis un pastor, un mariner o un viatger, poden assetjar-te, seguint-te fins a tornar-te boig, posant-se a la punta de les teves orelles o al damunt del teu cap i, per evitar-los s’han de resar fins a set parenostres.

Durant el segle XX van prendre diferents noms, com el de Foo Fighters, fenomen aeri conegut així perquè va ser descrit per primera vegada per l’Esquadró de Caces Nocturns 415 dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Els Foo Fighters –Caçes de Foc– són boles de foc o de llum que perseguien els pilots i, curiosament, mentre que els americans pensaven que eren una arma secreta dels alemanys, els pilots alemanys que van reportar-los van pensar que eren una arma dels russos o els americans. La realitat és que ningú sap, encara, què són.

Però, de tant en tant, segueixen reportant-se per part de pilots, mariners o senzills caminants.

En el seu poema narratiu, La balada del Vell Mariner, el poeta romàntic anglès Samuel Taylor Coleridge narra la trobada d’un vaixell amb els intrigants focs: “About, about in reel and rout / The death-fires danced at night, / The water, like a witch’s oils, /Burnt green, and blue and white” (Al voltant, al voltant, per un costat i per l’altre, els focs de la mort ballen en la nit; l’aigua, com ungüent de bruixa, crema verda, blava i blanca). Gustave Doré va il·lustrar el poema el 1875, aquest gravat correspon a aquest fragment.

El foc de sant Elm

Als pobles d’arran de la mar el foc follet pren un nom especial, el foc de sant Elm. D’ell el refranyer en deia: «Sant Elm a coberta, mariner alerta». Joan Amades, en el Costumari Català, explica que: «segons la llegenda aquest sant viatjava en un vaixell que va ensopegar en una tempesta desfeta i va naufragar. El sant hagué de lluitar desesperadament contra l’embat de la maror durant moltes hores, amb greu risc de la vida, fins que uns mariners van salvar-lo. Agraït, va crear aquesta llumeta o foc follet que es posa al cim de l’arbre mestre de les naus, quan es produeixen grans tempestes, per tal d’anunciar-los que poden estar tranquils, puix que el temporal toca a la fi i el vaixell no es perdrà».

Que el foc de sant Elm aparegués no era tingut com un signe de malastrugança per la gent de la mar, al contrari. Però tenia un fort caràcter ambivalent: si en lloc d’aparèixer al damunt del vaixell, ho fa a sota, indica que aviat el vaixell naufragarà. És curiós com Amades dona carta de veracitat total al fenomen, a la segona meitat del segle XX. Malgrat que l’atribueix a una realitat purament física i explicable, assegura que aquests focs segueixen els vaixells i s’hi posen al damunt del seu punt més elevat, probablement perquè algun mariner –o més d’un– va explicar-li així.

La ciència explica que el foc de sant Elm es plasma lluminós creat per una corona de descàrrega elèctrica, generada per un objecte punxegut o elevant, quan aquest entra en un fort camp elèctric present a l’atmosfera, com aquells creats per una tempesta elèctrica o una erupció volcànica. Benjamin Franklin, el 1751, ja va teoritzar sobre aquesta possibilitat.

Encara resulta més intrigant com, el que van reportar aquells pilots americans de caça nocturn, dient que eren boles vermelles que feien una llum molt intensa, coincideix amb el refranyer que fent referència al foc follet que segueix els vaixells per la mar, diu: «Masteler vermell, lliga el timonell» o bé «Sant Elm a l’arbre mestre, tots els vents en destre», perquè pels mariners catalans l’aparició del foc follet indicava que el vaixell seria ingovernable i que, per tant, aniria sol davant dels elements, com menat per un timoner espectral. No sabem si és per un fenomen físic similar.

Il·lustració d’Arnau Domènec del Foc Follet

Truc de capellans

Una explicació molt prosaica que se li va donar al foc follet era que, simplement, era fet pels capellans per fer creure i atemorir als vilatans. Aquesta explicació tot sovint s’acaba amb un «però quan arribaren les escopetes i el telèfanu, s’acabaren els fullets». Trobem llegendes de capellans que fan aparèixer espectres i fan soroll de fantasmes al llarg de tot el segle XIX i inicis del segle XX, probablement acompanyant als moviments anticlericals com el socialisme i l’anarquisme i, qui sap, potser perquè algun capellà se n’aprofitava de la ignorància i l’analfabetisme de la gent d’abans.

Tenim documentació que ens explica, especialment de l’edat moderna, com hi havia capellans de parròquies rurals i muntanyenques que «feien màgica i prodigis», i també conservem documents que ens narren com alguns d’ells eren aficionats a l’ocultisme i a llegir grimoris, com en Beuda, aquell capellà de Castelló d’Empúries que el 1351 feia nigromància amb caps de mort, de qui ja vaig parlar.

Però estem parlant de casos, en general i amb comptades excepcions històriques, que no eren comuns. Si hi havia capellans que feien trucs per retornar la fe i extorsionar als seus feligresos? És possible. Que eren tan comuns com les contalles i les anècdotes ens volen fer creure? No pas, segurament fossin algun cas aïllat, sobretot perquè hem de pensar que en aquells temps antics els capellans eren homes generalment del mateix nivell sociocultural que la seva parròquia, molts eren fills del poble on evangelitzaven i, per tant, els coneixien bé a ells i la seva família; i, per acabar, molts a dures penes sabien el Credo, el Pare Nostre, les oracions bàsiques i el Nou Testament, una mica de llegir i escriure i prou.

L’anticlericalisme i la satirització de l’estament religiós, concretament de l’Església Catòlica, a casa nostra va prendre moltes formes, entre elles aquestes llegendes on un sacerdot espavilat era finalment descobert. En Daniel Rangil, per exemple, recull una de tantes informacions que ens ho expliquen, en aquest cas per en Jaume Pla, nascut el 1923 a Sant Cebrià de Vallalta: «Es veu que el capellà de Sant Pere també ho havia fet, perquè la gent que anaven a ballar el vespre a un puestu o atre, per aquelles costes sentien unes fresses per aquí i per llà. Aquesta gent, els capellans, sabien molt, sabien el bé i el mal i espantaven la gent, la tenien temoritzada, però quan van venir les escopetes es va acabar això».

Però, per sort o per desgràcia, no ha acabat.

El ball dels focs follets (Irrlichtertanz). Hermann Hendrich. 1901. Situat a Walpurgishalle, la Sala de les bruixes, a les muntanyes Harz alemanyes, concretament al lloc conegut com a Hexentanzplatz, la Plaça de Ball de les Bruixes. Vaig parlar de les muntanyes Harz a l’article de la Nit de Walpurgis.

Els tresors maleïts

Una de les altres característiques de les llegendes de focs follets és que poden guiar-te fins a tresors meravellosos, o que indiquen llocs on els morts o les fades van deixar-hi objectes màgics amagats. Seguir un foc follet sempre va acompanyat d’una càrrega de greus perills i incerteses, perquè gairebé mai es comporta d’una manera directa i gaudeix fent trampes a l’aventurer o a l’heroi protagonista, deixant-lo enmig del no-res. En aquestes llegendes el foc follet acostuma a anar associat a figures daimòniques o, directament, amb el Diable. Un d’aquests personatges és el leprechaun dels contes irlandesos, que pot portar-te a tresors fabulosos però qui gossa seguir-lo pot acabar també en el regne de la bogeria i la desgràcia.

Un personatge real del Montnegre, mig amarat de llegenda i màgica, va ser el saurí Casalins que molts prenien per bruixot. La Paquita Brunet, nascuda el 1907 a Calella, va explicar-li a en Daniel Rangil com en Casalins, en trobar un gran tresor la nit de Sant Joan, nit per excel·lència per cercar tresors i objectes màgics, va dir-li: «Jo vaig trobar una olla que hi havia monedes d’or, però eren formigues, formigues grosses, i hi havia un moment que vaig destapar aquella olla. Van sortir unes flamarades de foc i jo vaig pensar: casum dena, qui seran aquestes?… em mataran!» És molt intrigant com l’emplaçament d’aquests tresors màgics sigui, molt habitualment, una olla, com en els relats celtes o del nord i l’est d’Europa. També és interessant veure com es personalitzen les flamarades de foc.

Lligades a les llegendes de gnoms i altres esperits de la terra, com els elfs o els silfs, com les dones d’aigua i fum, els tresors que aquests focs follets poden brindar no venen sense perills, perquè sovint, en les mans inadequades també poden conduir a finals molt magres i foscos, convertint la joia en tristesa.

El Foc Follet (Das Irrlicht). Arnold Böcklin. 1882

Toc de difunts

Sovint, per la cultura catalana i d’arreu, especialment pels pobles d’Europa de l’Est, el foc follet era un indicador de futures desgràcies, com un avís dels difunts, de la comunitat dels morts que mostra a la dels vius que segueixen entre ells i saben què passarà. O a vegades és un avís d’aquell poble de les ombres, de les fades i els dobles dels vius. A Cadaqués, per exemple, es creia que els focs eren les ànimes dels pescadors traspassats, que tornaven a les barques lligades a port perquè els seus companys vius els recordessin amb oracions. I quan el foc follet seguia les embarcacions creien que era perquè l’ànima d’algun mariner ofegat a la mar els acompanyava.

A Vilassar de Dalt, a l’article del Montcabrer, vam veure com van documentar-se l’aparició d’aquests focs follets al damunt de l’església parroquial. Copio a continuació un fragment de l’article; En una de les roques del Montcabrer s’hi va inscriure una de les oracions de Sant Benet: C.S.S.M.L.N.D.S.M.D, Crux Santa Sit Mihi lux, non Draco sit mihi dux –«que sigui la creu Santa la meva llum i que no sigui el Drac el meu guia»–. I també: V.R.S.N.S.M.V.S.M.Q.L.I.V.B, Vade retro Satana numquam suadae mihi vana sunt mala quae libas ipse venea bibas –«Ves-te’n Satanàs, no m’aconsellis vanitats, són dolentes les coses que brindes, pren tu aquest verí»–.

Segons les fonts escrites del mossèn de Sant Genís, Joan Moret Sala, que encapçalà la processó i amb testimonis de tot el terme –que en aquella època comprenia Vilassar de Mar i de Dalt, Cabrils i el Sant Crist–, aquella mateixa nit, sobre Sant Genis, es van poder veure els focs de Sant Elm, és a dir, els focs follets –ignis fatuus–. L’any 1710 aquest fenomen es repetí dues vegades, el 1711 es repetí tres vegades més i en donava fe el mateix Joan Moret i testimonis del poble. Molt a prop de la cova, en una zona gairebé inaccessible, hi ha una roca on podem llegir, molt malmesa pel temps, la inscripció «Vade Retro Satanna» acompanyada d’unes creus que gairebé no es veuen, que potser tenen a veure amb el segle XVIII, quan es tornar  a «exorcitzar» la muntanya amb la creu.

Monestir de Santes Creus. Font

Flamarades a Santes Creus

També es creia que aquestes flamarades, segons veu popular estesa arreu d’Europa, eren les flames de difunts condemnats a l’Infern que, per esdevenir perdonats i salvats, avisaven els vius de desgràcies. És per això que moltes vegades, com ens diu Joan Soler i Amigó, els llocs on apareixien eren coberts de creus, per foragitar-les. El nom del monestir de Santes Creus, un dels més importants de Catalunya, precisament ve d’aquesta relació amb els focs follets.

La llegenda ens narra com el territori on avui s’aixeca el monestir el volien les diòcesis de Tarragona i Barcelona per establir-hi colons pagesos i, així, treure’n un rendiment econòmic. El bisbe barceloní deia que estava en el terme del castell de l’Albà, feu bisbal. Però Guerau Alemany de Cervelló, senyor de Montagut, deia que era dins la jurisdicció del seu castell. Finalment, tantes van ser les lluites per assolir-lo, que el territori va conèixer-se com a Camp de la Contrarietat.

I com ningú l’habitava, ni el conreava, va quedar erm i feréstec, lloc preferit pels pastors per portar-hi els seus ramats, perquè a més a més hi havia moltes fons d’aigua clara i neta, on podien beure-hi tant homes com bèsties. Fins allí s’arribaven els pastors de la Cerdanya i del Ripollès quan volien passar l’hivern davant del mar, en un clima més benigne.

I van ser els pastors, vigilant els seus ramats durant l’estiu, que van començar a veure llums esgarrifoses que sorgien de la terra, espetegant amb llambregades de foc. L’endemà els pastors hi posaven una creu i, finalment, el poble va anomenar-lo Camp de les Santes Creus. Els dos poders enfrontats, en veure allò, van cedir el territori als monjos de Valldaura perquè hi aixequessin un monestir de l’orde del Cister i així va ser com van anomenar-lo: Santes Creus.

Segons Joan Soler i Amigó i Joan Amades, aquestes flamarades que sorgien del camp podien ser produïdes pel bestiar mort i pels ossos que allà hi deixaven els pastors.

Per anar acabant…

Hi ha moltes altres llegendes catalanes, valencianes i mallorquines on apareixen els focs follets, però les coneixerem en una segona part d’aquest article on també anirem a altres països, especialment a Escandinàvia i Europa de l’Est, on les contalles i mites eslaus en van plens d’aquests intrigants esperits de la terra. El foc follet és un concepte patrimonial del folklore europeu, transversal i comú a tots els pobles del continent. També el trobem més enllà, per tot el món.

En aquest article hem vist les seves intrigants característiques, com guien els viatgers de l’esperança a la desesperança, com poden portar-lo a tresors i màgica o a la perdició final. Ells són l’avís de la terra i dels difunts, dels que ja no hi són i dels que mai hi han estat, són capriciosos conductors, juganers i incomprensibles. I, tanmateix, amaguen perills i glòria.

La seva fascinant flama verda és, també, el batec del somnis, una llum d’imaginació en un món de fosc materialisme, testimoni d’una realitat que no es veu, però hi és.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada