L’important etnògraf dels Pirineus, Ramon Violant i Simorra, va morir prematurament, l’any 1956, però ens llegà una obra de gran importància. A més a més del Pirineu Espanyol, que també he ressenyat, publicà molts altres documents, també en volums i revistes disperses. Altres quedaren inèdits.
A Llegendàrium l’he citat nombroses vegades, especialment pel que fa als ritus i personatges que rodegen l’esperit dels cereals, com el ball de l’ós de Tor o la mort de la cuca: «En el Ripollès, fa trenta anys els segadors d’aquesta comarca del Pirineu oriental, encara practicaven la cerimònia de matar la cuca de forma anàloga a la descrita a Castellbò. S’aixecava la garba de la mestressa, l’última de les garbes per segar, on els segadors hi deixaven un grapat de blat als seus peus, dins de la qual hi amagaven una llonganissa, lligant el blat per la part de les espigues mentre cantaven i feien gatzar, fins que deien: hem de matar la cuca!»
Aquest llibre, Etnologia Pallaresa, en realitat una monografia de la revista comarcal Escudella-2, recull alguns dels seus textos. Així ens ho diu la redacció d’Escudella-2, qui publicà aquest monogràfic en homenatge a l’autor de Sarroca de Bellera: «Quan fa uns anys, els que hem fet aquesta revista, vam intentar apropar-nos a la nostra realitat comarcal a través de les seves fonts d’informació, vam quedar sorpresos davant la quantiosa bibliografia que gaudia el Pallars en els seus aspectes folklòrics i etnogràfics. Potser cap comarca de Catalunya podia i pot prear-se de posseir un cabal informatiu tan important. La nostra admiració va anar en augment al comprovar que quasi tota la investigació provenia de la callada i eficient tasca «d’una persona pallaresa», fins aleshores desconeguda per a nosaltres: en Violant i Simorra».
En la seva recuperació també va participar-hi la filla de l’etnògraf, Ramona Violant, de qui vaig ressenyar el seu La rondalla i la llegenda. I també hi col·labora, amb un document sobre la dansa popular al Pallars, en Joan Lluís, de qui també he ressenyat el seu Història i llegendes del Pallars. Però Violant, aquí, no es queda al Pallars. Ens parla de la Garrotxa, de la Segarra o de l’Alt Urgell i la Conca d’Òdena. Especialment quan parla del dimoni del blat.
Bàsicament, el monogràfic es divideix en dues parts, la primera El dimoni vegetatiu del blat, ritus agraris de la collita a Catalunya i, el segon, De bruixeria pallaresa. Aquests treballs restaren inèdits i, llegits avui, els trobo d’una importància cabdal, sobretot perquè en època de Violant gairebé ningú havia parlat d’ells. Són, per tant, una obra pionera i única. És cert que molta d’aquesta informació «es filtrà» en l’obra d’altres folkloristes, com en la d’en Joan Amades i el seu Costumari, però en Violant i Simorra és més precisa, més propera a la seva terra.
Per exemple: «A l’Alt Urgell, a Oliola, els segadors rodejaven l’últim blat de la collita, al crit d’Aquí és!, aquí és!, fins a rematar-lo. Altres colles el rodejaven ballant, tal com s’esdevenia a Organyà. I a Artesa de Segre i Agramunt, fins i tot es col·locava l’amo al bell mig d’aquest cercle, o bé hi posaven un porró garber, o un segador bevent d’ell i passant-lo als altres», pràcticament el mateix text el trobem al Costumari i no fa gaire el vaig citar en un dels articles de ritus de juliol.
Pel que fa a la bruixeria i els bruixots, l’estudi de Violant també és molt original i pioner. La visió que ens dóna és la de la seva època, però mai perd de vista les contalles que escoltà de la gent de la terra, fins i tot amb anècdotes autobiogràfiques, com aquesta on les dones del poble feien tocar al campaner perquè espantés una pedregada: «Una vegada un oncle meu (J. Simorra) que fa de mestre de cases, estava apariant la teulada de l’església d’Abella. Tot d’un plegat, es va presentar una forta tempesta per la Bedoga (totes les tronades que venen d’aquell indret són pedregades). Seguidament, pujà el campaner al campanal i es va posar a tocar al temps. Malgrat les amenaces del nostre oncle que deia que li tiraria rocs si seguia tocant, ell no prava i a més, les dones del poble li cridaven des de la plaça: «Roca Rafel que ja bunís!»
Un títol aquest, Etnografia Pallaresa, amb el que seguiré treballant i que recomano a tothom que estigui interessat en els costums i els ritus de la terra pirinenca.
https://www.llegendesdecatalunya.cat/pirineu-espanyo-violant-leridanismo/
