Començo una sèrie sobre etnobotànica dels Països Catalans, on us parlaré d’algunes tradicions, llegendes i usos que els nostres avantpassats donaven a diverses herbes, arbres i tot allò que creix a la nostra terra. Avui parlarem d’una herba que creix i floreix aquests dies: L’herba talpera. Demà us parlaré del pericó o Herba de Sant Joan. Dues herbes molt diferents una de l’altra però que, com totes les herbes i criatures, el diàleg amb elles té dues i més cares.
If I had a world of my own, everything would be nonsense. Nothing would be what it is, because everything would be what it isn’t. And contrary wise, what is, it wouldn’t be. And what it wouldn’t be, it would. You see?
Mad Hatter, Alice in Wonderland, Lewis Carroll
La visió dels avantpassats
Les herbes, així com els animals i les pedres, guarden en elles un ric compendi de relacions amb nosaltres d’ençà de l’antiguitat més remota, quan eren considerades éssers amb un esperit propi i un llenguatge individual, que s’havia de conèixer i estimar bé abans de parlar-ne o fer-ne qualsevol ús. Enguany, fins i tot dins de les persones suposadament «espirituals», se’ls hi dóna un ús instrumental i materialista, desproveït de qualsevol diàleg, com a simples coses buides de caràcter. Les herbes han recorregut un viatge molt llarg, de segles i mil·lennis, al nostre costat, d’ençà del principi de la nostra història. I elles ens jutgen tant com ho podem fer nosaltres amb elles.
