Encantades (III): sirenes i altres esperits femenins de la mar

El Cap de Creus

La mar. Quantes històries, quantes llegendes han nascut d’ella? El primer mite, aquell que explica la creació del món, fa sorgir de la mar la realitat. D’una mar de tenebres, d’una mar de desordre, d’una mar d’imaginació, d’esperança i por. El reialme de l’inconscient, dels morts i els somnis s’estén en un horitzó etern davant dels nostres ulls i, als nostres peus, aquest reialme xiuxiueja una vegada i una altra, una vegada i una altra, amb cadascuna de les seves abraçades fredes, que vol tornar a recuperar allò que ha sorgit del seu ventre. I les onades mai s’aturen.

Quines són les històries populars de la mar, d’un país encerclat per la costa com és Catalunya? És difícil definir, amb unes poques línies, la riquesa de tradicions i llegendes marineres catalanes. De la mateixa manera que no hi ha un pam de Catalunya que no estigui amarat del cor de foc que batega als Pirineus, no hi ha un bri d’aire català que no respiri el petó salat, de nit i de sol, de la perillosa i fascinant mar. D’aquesta trobada, com va somiar Jacint Verdaguer, neix la terra catalana.

De la mar que abraça Catalunya, per l’est, neix el sol que s’enfonsa per les muntanyes dels morts, a l’oest: les Muntanyes de la Nit –diuen que això significa Gaba-ren, les «Gavarres»–, les muntanyes de la Lluna –el nom antic del Montcabrer– o el Montnegre, sembrades per tot arreu de mil·lenaris camins com el de la Roca, de tombes megalítiques com les del Cap de Creus i el Penedès, de ciutats ensorrades i necròpolis oblidades al Baix Maresme. Els difunts ens recorden aquest trànsit celestial, del mar a la muntanya, que no s’esgotarà fins que l’últim humà hagi deixat aquestes terres i tancat la porta, darrere seu, per no tornar-hi mai més.

En aquesta entrada ens centrarem en una part molt concreta del folklore marítim, aquell que parla de figures femenines que habiten les aigües de la mar. Parlarem de les aigües com espais de culte funerari i sagrat en les cultures d’arreu d’Europa; de mites com el de Persèfone, Demèter i el Nen Diví, o l’origen de les sirenes gregues com a dones-ocell i la seva transformació posterior a les corts medievals, emparentades amb fades com Melusina; també de cultes de castració o sacrifici masculí, com el de Dèrketo. I analitzarem llegendes d’encantades, com la de la vall d’Aro o les del Cap de Norfeu, i rondalles com la de La noia peix, que enfonsa les seves arrels en l’Antiguitat. Coneixerem perquè no existeixen sirenes en el folklore català, en el transmès per la tradició oral.

Seguint les petjades que hem anat fent en les dues anteriors entrades, pas a pas, veurem la primera vegada que és esmentada la paraula «sirena» a Catalunya, en un context de folklore popular. I com va evolucionar fins, a principis del segle XX, començar a ser acceptada com a part del nostre folklore. Acceptació fruit d’una barreja de malentesos i intervencions «autorals».

 

Continguts:
Les aigües com espais de culte i el contacte amb els morts
Persèfone, Demèter i el Nen-Diví
El culte de Dèrketo i les sirenes a la tradició clàssica grecollatina i a la medieval
La sirena i el pastor i altres cançons: hi ha sirenes al folklore català?
La Filla del Mar i La Noia Peix, dels germans Maspons
El cap de Norfeu de Burgués i Darnés: d’encantades a sirenes o la creació d’un fals folklore
Després d’en Joan Amades: la sirena entra al folklore català
La goja de la vall d’Aro, l’Aurora-Venus i el Sol-nen

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.