Barcelona és una ciutat que guarda en els seus traçats les empremtes d’un passat no gaire llunyà. No és pas gens difícil, si saps com i on mirar, tornar a veure la ciutat tal com era en temps antics, i així parlar amb els seus habitants oblidats i invisibles. El barri d’Hostafrancs i plaça d’Espanya, fins a Montjuïc, és un d’aquests espais on els ressons del passat encara s’escolen arreu. I en el cas de plaça d’Espanya, ressons de xiscles d’agonia i dolor, agonitzants de por i bogeria. Esgarips que durant segles s’estengueren per tot el Pla de Barcelona, convertint l’entrada a la ciutat en una prova d’iniciació per a tots aquells que s’hi apropaven. Els barcelonins, amb el seu proverbial humor negre, van dir d’anar a un lloc allunyat de la ciutat com «anar-se’n a la quinta forca», perquè cinc eren els patíbuls de forques que rodejaven a la ciutat, essent aquesta la més allunyada.
La llegenda d’avui té lloc en aquest espai liminar, l’encreuament de camins més gran de la ciutat, on la mort i la vida es van donar la mà durant segles. O dit d’una altre manera, té lloc «a la quinta forca».
