Els dips: Gossos vampir, críptids i el culte al llop

Quan arriba el capvespre, els dips ataquen el viatger solitari i desesperat. Il·lustració de Marina Polo

Els déus, esperits i éssers mitològics poden expressar multitud d’idees: Poden remetre a fets reals que el poble a sintetitzat en la seva història, poden recordar persones que van destacar per qualsevol motiu que els portés més enllà de la normalitat, poden ser representants d’idees i emocions com l’enveja, la por, l’alegria o el desig. També poden servir per moralitzar i recordar-nos el que som, el que podem ser i el que no volem ser. Poden fer, en definitiva, de mirall deformant de nosaltres mateixos.

Però amb l’ús d’una interpretació instrumental en què fem servir paraules com «utilitzar», «servir» o «significar», també correm el perill de perdre els seus matisos, les seves ombres i reflexos. Perquè un símbol mai «significa una cosa», ni «serveix», és en si mateix i conté viaranys infinits, no es pot observar, ni aprehendre amb els ulls de la racionalitat i l’hermenèutica. Les històries són senzilles i neixen per ser transmeses. Aquest perill també ens pot passar amb els éssers invisibles, que són fills de la terra i escapen a qualsevol intent de sistematitzar perquè viuen més enllà de les portes del somni. Déus i esperits viuen al voltant nostre, observant-nos, esperant, dialogant amb paraules que solament bruixots i bojos escolten.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

4 Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.