El Tió de Nadal (II i final): mor el Foc Vell, neix el Foc Nou

Il·lustració de l'arrossegament del Tronc de Yule, al Chambers Book of Days (1832)

En el primer article dedicat al Tió de Nadal hem conegut diverses hipòtesis del seu origen i els compassos de l’antiga celebració, aquella que van recollir folkloristes com Joan Amades, Ramon Violant o Joan Soler. Les tradicions, els ritus, els costums, mai són estàtics, mai tenen una forma definida i fixa; al contrari, s’adapten als temps i als pobles o moren i desapareixen, a voltes del tot oblidats. En el cas del Tió de Nadal, el que vam veure en l’anterior article és la forma última recollida pels folkloristes de finals del segle XIX i inicis del XX. En alguns casos, com el de Violant, fins al 1948 encara perduraren algunes d’aquestes formes.

Però això no vol dir pas que, si anem encara més enrere, se celebrés així. Com se celebrava el Tió de Nadal a Catalunya en temps més antics no ho sabem, solament podem fer comparatives amb celebracions d’altres contrades, com el blukio deginimas lituà, pràcticament igual al nostre tió, amb garrotades incloses, el Yule Log anglès o, sobretot, les celebracions occitanes del tronc de Nadal, que vam conèixer en l’anterior article. En aquesta segona part parlarem de totes aquestes celebracions, de la relació amb l’Arbre de Nadal i l’arrossegament del tronc, de les cendres que protegeixen i de la baixada del Foc Nou, del naixement del Sol i l’esperit de la llar. Entre altres temes simbòlics i màgics que embolcallen aquesta celebració, avui tan estimada per la mainada.

Si voleu recuperar l’anterior article, seguiu aquest enllaç:

El Tió de Nadal (I): La renovació del foc de la llar

Un Olentzero modern a Hendaia. El procés que ha patit l’Olentzero, el Nadal basc, és molt similar al que ha patit el Tió de Nadal català: s’ha humanitzat i s’ha fet més amable, d’acord als nous temps i per fer-lo consumible per la mainada, d’una manera més alegre. Font 

Altres tradicions europees: Euskal Herria

Ramon Violant i Simorra i el folklorista basc José Maria de Barandiaran expliquen com el Nadal personificat a Euskal Herria era anomenat Olentzero. Les famílies que vivien als baserris –els masos– d’Oyarzun, al tió que es cremava a la llar per renovar el foc l’anomenaven Olentzero-emborra –el Tronc de Nadal–. I la Nit de Nadal baixava per la xemeneia l’Olentzero, personificació del Nadal fosc, que avui s’ha modernitzat en la forma d’un bondadós carboner. Julio Caro Baroja fa la hipòtesi que Olentzero podria significar, literalment, «El temps dels bons» o la bondat. Com vam veure en aquest article de la Castanyada els bons, les bones coses o la bona gent també era com s’anomenava, d’acord amb la mentalitat antiga, als difunts.

Aquest Olentzero original era una figura violenta i agressiva, molt diferent de l’amable carboner d’avui. Era més proper a figures com el Pelut o el Krampus, baixava per les xemeneies amb una falç per tallar el cap dels nens entremaliats o emportar-se’ls al mar, com hem vist que feien algunes criatures de l’Hivernàs a pobles mariners catalans. Però si havien sigut bons, els hi deixava regals.

En aquest sentit també recorda a personatges com el Sandmann germànic, el Sunyer català o l’Ole Lukøje danès, figures que viuen i entren en els somnis de la mainada, provocant somnis plaents si han sigut bons i malsons terribles si s’han portat malament. En aquests relats hi ha molt més que un conte cautelar, d’avís moral. Hi ha tota una tautologia estructural del somni i la realitat, una mise en abyme que es mira a si mateixa i desafia l’estructura del que és i no és. Però d’aquestes figures dels somnis i dels seus habitants n’he de parlar més en un article propi. Les figures fosques del Nadal, servidors i personificacions de l’Hivernàs, també guarden el girar del cicle anyal i obren la porta a una altra realitat més real, possible en la cavalcada de flames glaçades.

A algunes regions de Navarra el Tió de Nadal s’anomena gabonzuzi. L’incansable i tenaç Barandiaran va recollir-ne molts altres noms i variants: eguberri, gabon, gabon-subil, gabon-mukur, olentzero-enbor, onontzoro-mokor, subilaro-egur, suklaro-egur, sukubela, porrondoko. I en altres pobles d’Euskal Herria a Navarra cremaven més d’un tronc la Nit de Nadal, concretament tres. Un ofert a Déu, un altre per la Mare de Déu i el tercer per Tots els Sants. El de Déu es conservava i el dia d’Any Nou es colcava al carrer, després tota la família hi saltava pel damunt, inclosos els animals, cridant: Sarna fora!

Aquest és un ritu de purificació i renovació que, en les seves fases finals, quan van recollir-les Barandiaran i Violant, probablement van quedar sistematitzades solament en una part de la família, la funcional i pragmàtica, aquella relativa al bestiar, als animals de granja. Recordem com a alguns pobles del Pirineu, com Erinyà, donaven el tió de Nadal cremat als porcs, perquè els protegís. Una forma final que, potser més enrere en el temps protegia a tota la família i, encara més enrere, a tota la comunitat, la dels vius i la dels morts.

Blukio deginimas lituà, les similituds amb el Tió són molt notables. Font

Altres tradicions europees: Dels Balcans als bàltics

A Anglaterra se l’anomena «Christmas log» –el Tronc de Nadal– o «Yule log», el Tronc de Yule, essent Yule una tradició germànica que celebrava el solstici d’hivern i estava connectada amb la Cacera Salvatge i déus de l’èxtasi místic com Wotan-Odin-Donar. Les hipòtesis de l’etimologia de la paraula Yule són diverses, de l’antic nòrdic, Júl, era com anomenaven el festival de dotze dies del Nadal. Hi ha qui diu que significa «felicitat» o «banquet». D’altres fan referència a la paraula Roda, potser recordant el Cercle Solar, el renaixement del Sol, tan esperat en les fredes terres del nord d’Europa. O al cercle de l’any, potser ambdós elements. Tanmateix, la importància del Sol en les diferents tradicions europees es veu remarcada, per exemple, en la composició de garlandes circulars amb follatge d’arbres perennes, com l’avet, recordant que el Sol mai pot ser derrotat, ni mort.

A altres pobles britànics, com Escòcia, la tradició s’anomena «Yeel Carline» –la Vella Senyora del Nadal–, a Irlanda «Bloc na Nollaig» –el Tronc de Nadal– i a Gal·les «Y Bloccyn Gwylian» –la Festa de Nadal–, a cadascun d’aquests països on es manté una forta arrel cèltica la tradició presenta singularitats pròpies. L’historiador i professor de Bristol, Ronald Hutton, a Stations of the Sun escriu del Tronc de Nadal que: en els comtats anglesos que limiten amb el País de Gal·les una mica d’ell (del Tió) era cremat a les brases, en cada nit dels Dotze Dies, i era comú arreu guardar l’última porció, utilitzant-la com a iniciador del foc (del solstici d’hivern) l’any vinent. El professor Hutton ens explica com arreu d’Anglaterra era anomenat de diferents maneres, Yule Clog a les Midlands, Yule Block a les West Midlands i al West Country, Gule Block a Lincolnshire… cada lloc amb les seves variants i particularitats.

A Irlanda, per exemple, les festes nadalenques duren del Nollag Mór, el Nadal Gros, de la nit del 24, fins al Nollag Beag, el Nadal Petit, el 6 de gener. És una època on a Irlanda, país on el catolicisme és molt important, es recorden molt els valors de ser generós amb els altres i la bonhomia familiar i d’amistats. En la seva cristianització el Tronc de Nadal va tornar-se a les Illes Britàniques una al·legoria de la victòria de Crist sobre el mal i el pecat, essent Crist el foc i el pecat el mateix tronc. Una particularitat curiosa dels irlandesos és que fins fa poc conservaven la tradició que diu que durant aquests Dotze Dies, així els anomenen, les portes del Cel són obertes i tothom qui mor en ells va directe al Paradís. Recordem com, en temps precristians, aquests dies eren jornades on el món dels difunts i el dels vius es confonia i difuminava amb més força que en cap altre moment de l’any, inclòs el solstici d’estiu o el primer de maig.

A França trobem la tradició estesa per tot el país, on també se’l cremava durant diverses nits, el nom comú és «bûche de noël», que també fa referència al dolç en forma de tronc menjat la nit de Nadal. A la Borgonya, com a Catalunya, s’amagaven regals sota el tronc. A la Normandia se l’anomena «chuquet», a la Vendée «tréfouiau», a altres regions de França té noms diferents. Eventualment el Tronc de Yule al Regne Unit, com a França, ha acabat convertit en un pastís de xocolata braç de gitano, com una forma última de desconnexió amb la xarxa simbòlica preindustrial, després de la desaparició de les estructures mentals i socials antigues. Però a França, com a l’Occitània o a la Bretanya, la celebració del Tronc de Nadal era molt similar a la nostra del Tió i a la descrita per Hutton a Anglaterra.

A la Bretanya i la Provença, a Occitània, se li resaven oracions, cosa que torna a repetir-se a Catalunya, com vam veure en l’anterior article. A la Provença, on el ritu s’anomena «cacho fio» –la benedicció del tronc–, l’avi de la família el portava en braços girant al voltant de la casa tres vegades, el beneïa amb vi, talment com ens informa Amades que es feia a Catalunya, per després cremar-lo juntament amb cendres del tronc de l’any passat, per reforçar el caràcter cíclic del ritu. Hem vist com el mateix es feia a Anglaterra.

El mateix trobem als Balcans. A Sèrbia hi ha el «badnjak», on una branca o un arbre jove sencer és entrat dins la casa i posat al foc la nit de Nadal amb gran cerimònia, on sovint participen sacerdots cristians del ritu ortodox. Altres pobles eslaus tenen celebracions molt similars, com el «budnik» a Bulgària, del qual parlaré més endavant.

Els pobles bàltics tenen un ritual anomenat «bluķa vilkšana» a Letònia i «blukio vilkimo» a Lituània, que significa «arrossegar el tronc», «festa de l’arrossegament». A Letònia un arbre gruixut s’arrossega pel poble durant el solstici d’hivern i després és cremat; el mateix podem trobar que es feia a pobles catalans com Rupit, al Collsacabra, segons Joan Amades. A Lituània és bastonejat per la comunitat, talment com el Tió català, per després ser cremat en la «blukio deginimas». La tradició lituana diu que és per protegir el poble dels mals esperits i proveir de fertilitat la terra.

És del tot intrigant que un poble europeu tan llunyà de nosaltres com és el lituà, tant per llunyania geogràfica com cultural, conservi tradicions tan properes a les nostres. De l’est a oest d’Europa, aquesta no és l’única celebració propera o comuna, però després de la caiguda del pensament tradicional dins de la deshumanitzada societat industrial, seguint a l’antropòleg Claude Levi-Strauss en la seva obra clàssica El Pensament Salvatge, la desaparició d’aquests ritus era qüestió de temps. Avui alguns «herois i heroïnes» intenten rehabilitar-los, però és francament difícil en el context social i cultural modern.

Els regals de la mort del Foc Vell

En el seu origen el Tronc de Nadal o la tradició que precedí al Tió en les nostres contrades no «cagava regals», però amb el temps i la cristianització, que provocà l’oblit de les velles cerimònies precristianes, progressivament molts elements populars s’adheriren al Tió en la seva transformació de ritu sagrat i comunitari a celebració infantil dedicada a la mainada. Aquests regals eren els propis dels nostres avis i àvies, petits pressents com fruites confitades, dolços, fruits secs, torrons, monedes de poc valor i joguines senzilles. Pel Ripollès i la Cerdanya era molt habitual que portés figues seques, un dolç molt tradicional en terres de muntanya.

Per Lleida hi havia pobles on la canalla es vestia de diumenge i, amb un cistell, abans de la Missa del Gall anaven a casa de padrins i familiars a la recerca de llaminadures, que els amics i familiars els hi donaven fent veure que eren regals del seu propi Tió. El mateix es feia per Tots Sants i el matí del dia de Reis; era una cerca que reforçava els llaços comunitaris.

El mateix acte de donar els regals és tractar amb certa escatologia sorneguera, amb humor rude i natural, doncs el que fa el Tió és «cagar-los» o «suar-los» després de ser apallissat per la mainada. El principi o el final de fer cagar el tió era marcat per l’aparició d’una arengada o elements també escatològics que donaven molta alegria als infants, que reien i ballaven al voltant del Tió. A La Segarra pixava monedes petites i de poc valor, per marcar aquest final. A l’Albà cagava fems com dient que estava tot fet. No eren els únics llocs on el Tió indicava la seva fi amb fems, carbó o pixant-se a sobre.

Joan Amades ens diu que a moltes poblacions el Tió era llençat al foc després d’haver-se fet el ritu del bastoneig la nit de la vigília de Nadal. Com a Esparreguera, on en el seu foc es feia el gall del dinar de Nadal. En la tradició europea el gall és un animal solar per excel·lència, ho veiem en la funció que compleix en moltes rondalles i mites i, com hem vist respecte al Sol Invicte, era normal que Amades ens informi que allà on hi havia cases que feien el tió «no podia emprar-se altre combustible per a la cocció del gall». És lògic que l’homilia solsticial sigui anomenada «la Missa del Gall».

Hi ha un detall molt important, citat en l’article anterior, que paga la pena remarcar aquí: Amb la forma dels tions de Nadal actuals que «cagui regals» no té sentit. Recordem que, antigament, el que es buscava era una soca foradada i, per tant, quan la canalla li fotia les garrotades, els regals queien per si mateixos dels forats a ritme dels cops, el que tenia molt més sentit. Avui, com és lògic amb un tronc recte i amb potes, això no és possible i s’acostumen a amagar a sota d’una manta. Una nova pirueta del món modern.

Glade Jul. Bon Nadal. Viggo Johansen (1891)

El significat de la violència i l’escatologia

No hem d’oblidar el simbolisme d’aquest bastoneig i la posterior caiguda dels regals. Com hem anat veient, l’estructura dramàtica del ritu del Tió de Nadal té certs elements que fan pensar en una metàfora d’un sacrifici, el bastoneig o la pallissa que se li dóna al tió no deixa de ser un record de la part «violenta» d’aquest sacrifici metafòric del Foc Vell, mort i ressuscitat en el Foc Nou. I els regals, com passa en altres celebracions de caràcter precristià, no deixen de ser –entre altres motius– una al·legoria simbòlica d’una promesa per un món millor i renovat: Són els dons del Foc Nou. I, si ens volem posar capciosos i solament com a hipòtesi molt passatgera, podem fer referència al fet que els fems dels animals de peu rodó –amb els quals hem vist que es relaciona el Tió– són utilitzats per fertilitzar el camp. Sigui així o no, amb la mort i el renaixement del Sol i del Foc de la Llar sorgeix una vida nova.

Avui, amb l’acusada infantilització de la societat moderna, aquests motius al·legòrics escatològics que eren tractats d’una manera amable i natural pels nostres avis i àvies quan vivien al camp són vistos, normalment, amb molta sorpresa, gràcia i fins i tot fàstic, sobretot per part dels forasters que no en sabien res. Però en realitat s’hauria de sentir i viure com una adaptació molt pròpia i familiar del Tronc de Nadal europeu per part del caràcter català, que també té altres elements tant escatològics com entranyables i subversius en la seva cultura popular, com el Caganer. L’element subversiu i resistent, enfotre-se’n de les pallisses i l’escatologia, del que és més sagrat i del que és més profà, és cabdal per comprendre el caràcter popular d’un poble tantes vegades perseguit.

És fer cagar el Tió una adaptació nascuda del nostre territori, que procura riures i felicitat a la mainada en un context rural i muntanyenc, doncs l’extensió del Tió de Nadal té molt a veure amb les migracions del camp a les ciutats que van succeir-se entre els segles XVIII i XIX a Catalunya, durant la Revolució Industrial. Van ser aquests homes i dones del camp i la muntanya qui van fer seves i van portar fins a les grans ciutats tradicions com el Tió, fent que pervisquessin en el temps fins avui. Podríem dir que, com altres balls tradicionals catalans, com moltes altres tradicions que avui resisteixen desdibuixades, el Tió de Nadal és una tradició muntanyenca i boscana –enmig de la ciutat no hi trobes tions–, un llegat d’aquells temps antics que, amb el temps, s’ha anat transformant i adaptant per sobreviure.

Décoration du sapin de Noël. Decorant l’arbre de Nadal. Marcel Rieder. 1898

La relació amb la Lluna i l’Arbre de Nadal

Hem vist en el primer article una possible relació entre el cicle lunar i el solstici d’hivern. També tenim que al Capcir, a la Catalunya del Nord, la mainada pregava a la Lluna que beneís el Tió, perquè fos molt generós i fèrtil. Si no hi havia lluna, se l’havia d’escalfar dins la llar de foc. Com més escalfor tingués, més bo seria amb els infants.

Amades ho rebla i va més enllà amb aquesta relació entre el Nadal i la Lluna: «Hi ha indrets, de vers migdia, en què els dons de què fa mercè el tió arriben a mans de la xicalla tot d’altra manera, com provinents del cel per gràcia d’un ésser mític esfumat, potser femení. (…) aquest personatge va ser suplantat per la Mare de Déu, la qual, com direm, baixava per la xemeneia a visitar les cases de tota la gent de bé, i, com referim en parlar del dia de la Puríssima Concepció, portava torrons, que tirava per la xemeneia. Hom deia a la mainada que miressin xemeneia amunt tot reganyant les dents, per tal que els tirés torrons una senyora que passava per les teulades i repartia llaminadures als infants que se la miraven i li ensenyaven les dents. I mentre la xicalla estava distreta, els pares els tiraven torrons xemeneia avall. La cantarella petitòria fa referència a la baixada dels torrons, provinents del cel. Qui sap si aquesta senyora podia ésser la Lluna (…) Coneixem diverses preocupacions que relacionen el Nadal amb la Lluna, gairebé totes elles reflectides pel refrany». Avui, però, aquest ésser femení que ve del cel i llença dolços i regals i baixa per la xemeneia, ens recorda més al famós Pare Noel o Pare del Nadal.

A Tortosa era el mateix tió qui baixava del cel, com l’Olentzero basc: «En havent sopat, el més vell de la família, sia el padrí, sia la padrina, anuncia a la mainada la baixada del tió del cel, i tots surten a fora per tal de veure’l baixar. Des de la teulada, hom tira el tronc daltabaix, a fi de donar als menuts la sensació de que baixa del cel». Com diu Amades, aquesta tradició on el tió o els regals del tió baixaven del cel estava més estesa, per exemple a la Conca de Barberà es creia que els torrons queien del cel. I al Pallars ens informa Ramon Violant i Simorra que deixaven cremar el Tió fins a la Mitjanit, perquè deien que la Mare de Déu baixava per la xemeneia amb el Nen Jesús en braços i s’havia d’escalfar, si així ho feia, deixava amb ella regals. Si no, podia ser terrible. Exactament el mateix que amb l’Olentzero i amb moltes altres figures nadalenques europees, que he anat citant.

És probable que aquí estiguem davant la barreja de dos elements o ritus diferents que van unir-se en alguns llocs, perquè com veurem quan parli d’En Fumera i altres éssers i esperits de l’hivern, com el Pare del Nadal, hi ha figures que acompleixen la mateixa funció. A Polònia, per exemple, durant la vigília de Nadal –la «Wigilia»– i abans de la «Pasterka» –la seva Missa del Gall–, la mainada troba regals al voltant de l’Arbre de Nadal, i se’ls hi diu que és una «petita estrella» qui baixa els regals del cel. A Catalunya aquests regals es deia que eren baixats per «angelets». Aquest motiu dels regals que es presenten als peus de l’Arbre de Nadal, el qual les seves boles de colors i galindaines lluminoses vénen a ser una al·legoria del foc, està relacionat amb el Tió. Són dues tradicions molt properes.

El Foc Nou que protegeix de la fosca

Hem vist la relació del Tió amb el «Tronc de Yule» germànic, un tronc que es cremava la nit del solstici d’hivern. Que el seu nom «tió» fa referència a un soc que ha de ser cremat com a representant del Foc Vell, renascut en el Foc Nou. I també com se’l solia col·locar sobre la llar de foc o els fogons, en temps més propers; o acompanyat de brases i cendres vives. Com he anat comentant i ens diu Amades: «Per alguns llocs de muntanya fan actuar el tió tot cremant, disposat de manera que el capçal resta encès dins de la llar, mentre que la soca o base cau part de fora. Hi havia indrets on el copejaven obligadament amb els estris del foc».

I és que a muntanya, d’on probablement és originaria la tradició, feien la celebració del tió encara que no hi hagués mainada a casa. Com als indrets on hi havia infants, era el més vell qui escollia i encenia el foc. Si tenim en compte que el solstici d’hivern és quan el Sol «és més vell», això té un sentit molt profund: Portat a l’interior de la llar per les mans de qui simbolitza el «món antic», l’avi més gran de la casa, i acabat de «matar» amb els bastons de qui simbolitza el món nou: Els nens. Per més tard elevar-se i ressorgir amb força com una nova foguera que porta a la família, la comunitat, pel trànsit dels Dotze Dies de Nadal fins després de la Nit de Reis.

Recordem que pel Pallars era costum encendre el tió just a l’hora de la Mitjanit: El moment on hi ha la foscor més gran de tot el cicle anual i tot just quan el sol reneix i el cicle torna a reiniciar-se. Era sobretot costum de les cases pairals més antigues i dels masos centenaris no apagar mai el foc de la llar, costum compartit arreu d’Europa. Però a la nit de Nadal el deixaven somort i agonitzant, esperant el nou Tió de Nadal, que el renovava, en un símil del succeït al cel amb el mateix Sol. Joan Soler i Amigó sobre això, comenta: «El foc a l’hivern simbolitza la comunitat, la continuïtat de la família; les flames faran que el sol remunti. El tió el manté i l’alimenta, fa claror, allunya feres i mals esperits (…) Era el foc nou que s’encenia de les brases del tió vell, en certs indrets, havent apagat el foc vell; un ritu de perpetuació de la flama del solstici en solstici».

Al Ripollès cada any tallaven un tronc destinat a ser Tió: «Tu ets l’escollit, perdona’ns», li deien abans de tallar-lo a cops de destral. El mateix passa a Bulgària, on el noi més jove i fort de la família es vesteix de diumenge i emprèn un viatge per tallar la branca d’un roure, el «budnik» de Nadal, on abans de fer-ho recita una pregària de perdó a l’arbre, en algunes regions búlgares reciten tres vegades: «Veneres el Déu Jove?» i es respon: «El venerem, benvingut». Aquest Déu Jove a qui els búlgars reben amb els braços oberts i la destral a la mà és el nou Sol –el Sol Invicte romà–, que reneix després de ser apagat durant el solstici d’hivern, com el foc de la llar.

Hem vist com el Tió forma el nucli o l’iniciador principal del foc de Nadal, el foc que acompanyava al sol en el seu renaixement i el que protegia la llar de l’entrada de monstres, desgràcies i mals esperits, perquè si la nit de Nadal és la més llarga de l’any, també és quan comença a allargar el dia –d’aquí la celebració romana del Sol Invicte, que fou cristianitzada en el Nadal–. En si mateix el Tió és també el renovador del foc de la llar, del principal esperit protector de la casa. És l’aliança amb els esperits de fora i de dins la llar, que connecta la família amb els cicles de la terra.

L’arbre de Nadal. Henry Mosler. 1916

Els Dotze Dies de Nadal

A l’Alt Empordà, pel vessant pirinenc de tramuntana, el Tió era llençat directament a la llar i se’l feia cremar un cop bastonejat. El feien cremar fins a Cap d’any o el Dia de Reis. Motiu que, com ja he comentat, coincideix precisament amb els Dotze Dies de Nadal. Hem parlat d’aquesta tradició a altres contrades, com Irlanda o Anglaterra. Desconec si Amades va adonar-se d’aquesta coincidència de dates. I no és casual, com he anat dient, aquests dies són uns dels més foscos de l’any, on segons les antigues religions precristianes el desordre recorre desfermat i en llibertat per la terra, lliure dels lligams del Sol.

I, en aquest temps capgirat, el Tió jugaria un paper destacat com a lar –per emprar la terminologia romana– o geni protector de la llar, un esperit boscà amb el qual la comunitat ha fet aliança o ha entrat «en comunió», és a dir, que estableix un pont entre el món físic, visible, de la quotidianitat de la família, i el món invisible on habiten els esperits. Ronald Hutton ens explica com la primera vegada que a Anglaterra és recollida la tradició del Christmas Log, el Tronc de Nadal, va ser entre el 1620 i el 1630 per Robert Herrick. Herrick descriu com era portat a les granges o cases rurals del camp anglès enmig d’una gran alegria per part de tota la comunitat. Un grup de joves solters el cercava, el tallava i l’arrossegava fins a la porta de cadascuna de les cases i, allà, la mestressa de la casa els recompensava amb tota la beguda, licors i cervesa, que poguessin beure. Mossèn Herrick, capellà protestant de l’època Stuart, també va recollir que el Tronc de Nadal era considerat com un element de prosperitat i, al seu voltant, es cantava i tocaven instruments. El tronc es cremava durant els Dotze Dies i, finalment, se’n conservava un fragment, que protegia la llar de mals esperits.

Que el nostre Tió anava relacionat, més enrere de l’actual celebració, amb aquests Dotze Dies que tan bé descriu Robert Herrick, ens ho confirma el que ens diu Joan Amades: «Pel vessant francès del Pirineu oriental (la Catalunya del Nord) havia estat el costum encendre un tronc prou gros perquè, cremant lentament, arribés fins al dia dels Reis. Cada dia recollien amb molta cura la cendra que feia, i l’endemà anaven a escampar-la pels camps, creguts que afavoria els sembrats». Aquesta relació amb els Dotze Dies o els Vuit Dies que van fins a Cap d’any –la nit de Sant Silvestre o de la disbauxa–, es repeteix a molts altres llocs. Als voltants del Cadí el tronc de Nadal era el més gruixut possible, s’arrossegava fins a la llar de foc entre diversos homes i un cop allí es mirava que durés vuit dies fins a Cap d’any, si s’apagava abans de Cap d’any es considerava un mal averany terrible. Exactament el mateix passava a Mallorca.

Un pare i un fill recullen un arbre de Nadal al bosc. Franz Krüger (1797–1857)

Cendres i guspires

Encara podem trobar moltes més coincidències. A la muntanya pallaresa i ribagorçana feien cremar el Tió cada dia una mica, de Nadal fins a Reis, cosa que ens torna a trobar amb els Dotze Dies. El que quedava del Tió i les brases ho guardaven en indrets concrets: a les golfes, a la taulada, al corral, al celler, damunt la lleixa de la llar, a tall d’altar. Aquestes brases, deien, allunyaven els llamps, les pedregades, guardaven i donaven força al foc, protegia el bestiar i les persones dels mals esperits, encarnats en malalties i accidents. I a l’any següent les barrejaven amb el nou tió. És la conclusió i l’enterrament del ritu. En la mort hi ha la llavor del naixement i viceversa.

El mateix podem trobar en la Fia-Faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, al Berguedà, i en altres celebracions relacionades amb el foc ritualitzat, com a les festes de maig. Però podríem dir que aquesta protecció no és la finalitat, és una conseqüència. Al Cabrerès, abans de la Missa del Gall –de la qual ja hem vist la seva importància simbòlica-solar–, el més petit encenia i beneïa el tió, demanant salut i protecció per a tots els habitants de la llar, per la mateixa llar, per les collites i pel bestiar. Amb el tió encès encenien l’atxa o el fanal amb els quals anaven fins a l’església per celebrar la missa del gall.

També al Berguedà durant tota la vigília de Nadal s’hi cremaven branques de boix, perquè fessin molta guspira. A Devon i Somerset, a Anglaterra, per seguir amb les comparacions, hi havia una antiga tradició molt similar, la dels «branquillons de freixe», on l’home més vell del lloc reuneix branquillons de freixe –arbre clau pels pobles precristians com a Axis Mundi o centre del món– i els posa a cremar a la llar de foc la nit del solstici, mentre es canten nadales. Al Berguedà es creia que les ànimes dels avantpassats s’hi anaven a escalfar al seu voltant i que, com més espetecs fessin, més contentes estaven, perquè elles eren o s’expressaven a través de les guspires. A Devon i Somerset brindaven per cada espetec, perquè es creia que era un bon auguri. Al Berguedà es mirava de no fer certes coses davant el foc, com tenir relacions sexuals o amoroses, ni menjar determinats aliments, però sí que es considerava quelcom positiu menjar castanyes al voltant de la llar. Sobre el valor de les castanyes i les ànimes us recordo el primer article sobre la Castanyada.

De les cendres del foc de Nadal –tradició que trobem també en les cendres de les fogueres d’altres dates assenyalades, que conserven diferents «poders» màgics–, es creia en general que feien créixer les collites. En indrets de muntanya es guardaven el que quedés dels tions i les brases del foc de Nadal, a l’any següent rodejaven el nou tió dels anteriors i així anaven sumant cendres i brases successivament. Al Baix Empordà hi havia pobles on el Tió era una soca d’alzina surera que es guardava dins el rebost d’un any per l’altre.

A Mallorca el rodejaven de pinassa, ginebre, farigola, romaní i altres herbes en gran quantitat, que cremaven juntament amb el tió. De les restes del Tió, juntament amb les restes de les herbes, les feien servir per cremar-les l’any que ve juntament amb el nou tió. Durant l’any, quan hi havia tempesta, es posaven al peu de la porta, perquè així els protegia dels llamps.

El Tió de Nadal de Catalunya Ràdio a la Plaça Catalunyade Barcelona, el 2010. Com veiem, la tradició ha canviat moltíssim. Font

El Tió, avui

Avui la tradició del tió de Nadal és, més o menys, homogènia, malgrat que cada família la celebra a la seva manera i ha patit una evolució considerable al passar de ser una tradició rural a una d’urbana. Abans la tradició tenia moltes variacions, arreu de Catalunya i fora de les nostres fronteres, tant en la manera de recollir el tió, de fer-lo cagar, en les cançons emprades o en qualsevol altre element del ritu que, això sí, conservava una mateixa estructura dramàtica: Els nens, al voltant d’un tió preparat per ser cremat, el bastonegen fins que caga uns presents. El Tió ha aconseguit sobreviure a l’oblit, on vagaregen silenciades tantes altres tradicions avui somortes. Mantenir la seva presència la nit de Nadal d’alguna manera també és una crida infantil, primerenca, instintiva, a la nostra relació amb l’invisible.

En aquesta supervivència han jugat un paper clau, de gran valor, els mestres i les escoles, que han transmès i transformat el Tió en un acte col·lectiu de la mainada, preservant-lo per a tot el país. Fins i tot ha generat una forma com Cagatió, una aglutinació lingüística de cagar el tió, molt mal vista pels puristes de les tradicions i de la llengua, que simplement ha sorgit perquè perduts tots, absolutament tots, els compassos de la vella tradició del Tió solament ha quedat el fer-lo cagar com a acció graciosa.

O amb experiències com la de l’Oncle Buscall, ideat fa més d’una dècada per Marc Estiarte i que s’ha estès per moltes escoles de Catalunya. L’Oncle Buscall, cepat i barbat, va a la recerca dels tions que viuen als arbres i que els nens poden veure. Ho fa en companyia dels seus cosins –els pares i mares–. Els nens li telefonen o, potser, li envien watsapps. Més tard l’Oncle Buscall entrega els tions durant l’escola, uns tions que a ulls dels nens de ben segur és ben màgica. Com va dir Estiarte: «Es tractava de fer costat al Tió de Nadal, que és el verdader protagonista».

Però aquesta supervivència, convertida en tronc graciós amb barretina i nas vermell, com la de tantes altres tradicions, l’ha fet pagant el preu imposat pels nostres temps: La mercantilització i el buidatge de tot contingut transcendent. El mateix ha passat amb el Tronc de Yule a Anglaterra. S’han oblidat el foc i les pregaries. En molts casos s’ha perdut el sentit comunitari i de renovació, els lligams amb la terra i els seus «esperits», amb els avantpassats i amb els cicles.

No cal remuntar-se a arcaics temps precristians. Pels nostres avis i àvies de principis del segle XX no és que tingués cap sentit religiós. Per ells, com per nosaltres, no era res més que una tradició familiar i infantil que s’havia transformat molt amb el pas dels segles. Però per ells hi havia quelcom de poderosament subconscient en la reunió al voltant del foc, en la cerimònia de renovació entre el Foc Vell i el Foc Nou. Probablement desconeixien tot això que he anat explicant en aquests dos articles, però no els hi calia pas, perquè tenien quelcom més poderós i profund: l’experiència viva, transmesa de pares a fills, generació rere generació.

La Terra segueix bategant com sempre, esperant fer néixer formes noves, nascudes de territoris amb un món associatiu viu i on la celebració popular, empeltada amb una vivència ferma i honesta de la nostra cultura, facin ressorgir tradicions amb el sentit arrelat de moltes tradicions que ara somien.

Solament el temps dirà com el Tió de Nadal anirà evolucionant.


Per saber-ne més

Pàgina dedicada al Tió de Nadal a Festes.org

Cançons per fer cagar el Tió a Festes.org

AMADES, Joan (2005). Costumari català. Vol.I, de Nadal a Cap d’any. Edicions 62

AMADES, Joan (2003). La divinitat de la llar. Edicions El Mèdol

HUTTON, Ronald (1996). Stations of the Sun: A History of the Ritual Year in Britain. Oxford University Press

LEVI-STRAUSS, Claude (1985). El Pensament Salvatge. Edicions 62

LLORET, Ton i GARRANCHO, Martí (2017). Guia de tions de Catalunya. Cossetània

SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova

PALOMAR, Salvador. A Carrutxa: El tió, un vell costum en el canvi de segle

PALOMAR, Salvador. El cicle nadalenc. 1: Tió de Nadal. Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Reus

VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1997). El Pirineu Espanyol. Altafulla

Reportatge a TV3: A la recerca i captura del Tió

L’Oncle Buscall a la Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada