El Tió de Nadal (I): La renovació del foc de la llar

"Fent rajar el Tió", segons una il·lustració al diari vuitcentista "La Llumanera de Nova York"

El Tió de Nadal i la seva celebració  ha sobreviscut ferma a la desaparició de la majoria de tradicions dels nostres avantpassats. D’una tradició familiar i íntima a una celebració col·lectiva, pel camí ha perdut elements i d’altres s’han transformat adaptant-se als nous temps. Així ha acabat per formar part del rerefons més entranyable de les tradicions de l’hivern de Catalunya, Mallorca i alguns indrets del País Valencià: probablement perquè es relaciona amb la mainada i les promeses d’un món millor, perquè les cançons i els jocs infantils a voltes han sigut refugis per pràctiques que antigament eren màgiques o tenien un valor sagrat.

El Tió és una d’aquestes últimes, una tradició íntimament relacionada amb els esperits que habiten la llar, especialment la llar de foc, el cor de la casa. Amb el seu ritu es renovava l’aliança antiga amb les criatures boscanes, renaixia el foc com el sol en el solstici, i la vida interna de la família anava al compàs de la melodia dels cicles de la terra.

 Il·luminant el camí en un temps de tenebres, l’Hivernàs, el pas de l’infant a l’adult era un any més, un cicle més, benvingut.

*

En aquest article veurem breument els possibles orígens del Tió de Nadal com a tradició que enllaça amb moltes altres d’Europa i ens centrarem en els compassos del seu ritu o celebració, molts d’ells avui perduts o en vies de desaparició: la recerca al bosc; alimentar-lo amb vegetals preferits pel bestiar de peu rodó; treure’l a pasturar; abrigar-lo i batejar-lo; fer-lo cagar i cremar-lo a la llar de foc; finalment beneir-lo i aixecar oracions de protecció i felicitat.

En el segon parlarem de tradicions del Tronc de Yule o de Nadal d’altres contrades europees, del simbolisme de la renovació solsticial del foc, del culte a la llar i el manteniment del foc, del significat de la violència i l’escatologia, de la relació amb la Lluna i l’Arbre de Nadal, del Foc Nou o de com la tradició del Tió ha anat evolucionant fins el que és avui.

Arrossegant el Tronc de Yule, gravat d’H. M. Paget

Un possible origen del Tió: El Tronc de Yule

La tradició del Tronc de Nadal o Yule la trobem estesa arreu d’Europa i, també, està connectada amb la de l’Arbre de Nadal o la Fia-Faia, entre d’altres. Com anirem veient, fins i tot en alguns motius del ritu hi ha coincidències destacables entre llocs allunyats com Catalunya, la Borgonya, els Balcans o els pobles eslaus i bàltics. Com diu en Salvador Palomar, fundador de Carrutxa –entitat dedicada a la difusió de les festes i les tradicions populars–: «Pot sorprendre que un antic costum, vinculat a antics rituals de culte al foc i que nasqué en les llargues vetllades hivernals al voltant del foc a terra, pugui mantenir la seva vigència avui».

Les hipòtesis que volen explicar aquestes coincidències principalment són tres. La primera i més acceptada és que remet a un vell costum germànic i escandinau, relacionat amb la renovació de les estacions i la lluita entre l’ordre i el desordre, que durant els Dotze Dies de Nadal troba un dels seus punts culminants. En aquesta primera hipòtesi el Tió jugaria el paper d’un protector i un aliat contra la fosca i els esperits propiciadors del mal averany: és el renovador del cicle del foc de la llar, talment com el Sol es renova al cel el dia del solstici d’hivern. Propiciador de fertilitat i de l’element generatiu de la comunitat, de la família.

Una segona hipòtesi diu que podria haver sigut un costum pels pobles cristians europeus durant l’edat mitjana, com una paròdia dels troncs que havien de donar-se com a tribut als senyors durant l’hivern. Aquesta hipòtesi és una mica contradictòria amb l’elaborat ritu de peixar el Tió, de fer-lo fer giravoltes, muntar-lo o anar-lo cremant a poc a poc durant els dotze dies del Nadal, com veurem més endavant; però no és excloent. Hem anat veient en d’altres articles com els usos pragmàtics, humorístics, paròdics o satírics de les tradicions no s’exclouen d’aquells més ritualístics.

La tercera hipòtesi diu que el Tió remet a una tradició celta o indoeuropea de sacrifici humà, on pel solstici d’hivern en lloc de cremar-se un tió es feia amb un home, per ajudar al sol a ressorgir de nou i allargar el dia. En el segon article de l’Hivernàs, dedicat a velles tradicions i costums, vam veure com a indrets com Rupit per Nadal s’hi celebrava la processó de l’Abat dels Boigs, on hi ha aquest element de renovació del cicle entre el Rei Vell i el Rei Nou. L’arqueologia ens ha mostrat com els sacrificis humans no eren estranys als pobles antics, com les que presumiblement es celebraven en honor a Cromm Cruach a Irlanda, els tracis de Mursalevo o el taghairm escocès.

Cap d’aquestes versions és excloent una de l’altre i, si anem tirant de veta, probablement l’origen remot sigui una tradició comuna dels pobles pre-indoeuropeus que els seus descendents indoeuropeus celtes, germànics, eslaus i bàltics adoptaren segons el seu caràcter i les particularitats de cada territori. Ho desconeixem. Les primeres referències escrites al Tronc de Nadal a Europa són escandinaves i medievals, de l’any 1184. A Anglaterra, però, són d’inicis del segle XVIII. Es cremava un gruixut tronc durant els Dotze dies de Nadal –del vespre del 24 de desembre al matí del 6 de gener– i se’n guardava una part per iniciar el foc del Tronc de Nadal de l’any vinent.

Aquest element de conservar part del Tió i les seves cendres era molt habitual a Catalunya, com veurem més endavant, en el segon article dedicat al Tió de Nadal. Però el mateix Violant i Simorra trobà encara alguns pobles, el 1948, on es feia així.

En la seva cristianització posterior aquests «Dotze dies» van relacionar-se amb la Nativitat de Jesús, com hem vist a l’article de les tradicions cristianes del Nadal. I en temps precristians eren aquells on, d’acord amb historiadors i lingüistes com Claude Lecouteux o Ronald Hutton, la Cacera Salvatge cavalcava amb més força pels cels i els camins, on el caos i el desordre era per tot arreu i els mals esperits podien fer-se presents. Però també era un temps lent, de recolliment, renovació i trobada amb els altres, amb els familiars que hi són i amb els que no hi són, en aquesta i altres dates assenyalades, com els tres dies de difunts: Castanyada, Tots Sants i Dia de Morts.

«Cacho fio» o benedicció del Tronc de Nadal a la Provença, en una imatge de 1900

Què és un tió?

En els temps on la tradició era ben viva no hi havia una homogeneïtzació d’aquesta i, com és natural, a cada poble tenien les seves variants i denominacions. Ara en citaré solament algunes. Per la plana de Lleida al Tió de Nadal l’anomenaven «la soca», a la Ribagorça era «la rabassa», també se’l podia anomenar «boscall».  A l’Occitània «Soc de Nadal», «cachafuòc» o «Nadau tidun» a l’Aran, tornant-nos a recordar la seva relació directa amb la llar de foc. A les comarques aragoneses on es parla l’aragonès de transició, com a Benasc i la Ribagorça aragonesa, se l’anomenava «la tronca», per altres llogarets del Pirineu aragonès i de la Franja se l’anomena «lo tizón de Nadal» o «la toza». La tronca de Nadal també s’anomenava al Pont de Suert i a Esterri d’Àneu.

Però, què és un tió? Un «tió» no és senzillament un tronc. Un tió és un tros de tronc o de soca que es fa servir per ser cremat a la llar de foc. També és un tronc que està cremant. Aquest detall és cabdal doncs, com veurem, el foc de la llar va de la mà de la tradició del Tió de Nadal. Se’l podria haver anomenat «Tronc de Nadal», però seria perdre el matís de la relació amb el foc que la llengua catalana ha conservat de manera directa. Avui, seguint l’accelerada pèrdua dels costums i els mots relacionats amb el món del camp i la muntanya, el mot «tió» per fer referència a una soca adient per ser cremada a la llar de foc és molt poc comú; es manté en la parla principalment per aquesta celebració nadalenca de la mainada i per l’ús que encara en fa la gent gran.

Això ha afectat també la forma del mateix tió, perquè se sol pensar que és una mena de tronc amb trets antropomorfs i amb barretina, en lloc de la tradicional soca foradada.

La recerca del Tió

El Tió de la nit de vigília de Nadal era cercat, més o menys, entre el 8 –la Puríssima– i el 13 –Santa Llúcia– de desembre. Observeu que, entre els catorze dies que passen quan es recull el tió i la nit de Nadal, pot passar un cicle lunar. Si pensem que la celebració precristiana tenia a veure amb el solstici –que normalment cau en 21 o 22, com enguany–, els dies poden variar. Aquests dies d’abans de Nadal pels cristians formen part de l’Advent –les quatre setmanes abans de la Nativitat–, un temps de «preparació», on s’acostumen a fer dejunis i hi ha aliments que s’eviten, com les carns i les begudes alcohòliques. Aquest temps d’abstinència pot remetre a un temps de «purga» i dejuni de temps precristians, en preparació per la renovació solsticial. N’he parlat més de l’Advent a l’article de les tradicions cristianes del Nadal.

Qui anava a cercar el Tió al bosc normalment era l’avi de la família, l’home de més edat de la casa, essent aquest «cap de casa» l’oficiant principal del ritu. No tots els troncs o soques velles poden ser un Tió. Perquè faci la seva funció a la llar de foc ha de ser gruixut, sec, sobretot un soc vell i, si és possible, foradat. Ramon Violant i Simorra ens diu que: «Uns dies abans de Nadal, on hi havia mainada, buscaven un bosc on hi cercaven una rabassa o tronc que fóra gruixut i foradat». Aquests són els millors tions per fer foc i eren els que se cercaven. Hi havia predilecció per alguns arbres concrets, com l’alzina o el roure, com ens diu el folklorista Joan Soler i Amigó: «Tradicionalment, el tió havia de ser de roure –arbre sagrat– o bé d’alzina: per això és preservador del llamp». La fusta de roure i alzina també són propicies per motius pragmàtics, perquè cremen lentament a diferència de les de pi, d’avet o de cedre, fet que és necessari perquè durés fins a Cap d’any o el Dia de Reis. Element cabdal, com veurem en el segon article d’aquesta sèrie dedicada al Tió de Nadal.

Dit d’una manera més intangible, se cercaven tions que «tinguessin personalitat» entre les velles soques caigudes i foradades o que cridessin l’atenció del cercador per motius que solament ell podia saber. Altres arbres que també eren emprats eren l’elm –molt popular entre els pobles eslaus per a les seves celebracions del Tronc de Nadal– i, a les Terres de l’Ebre i a Mallorca, el taronger i l’olivera. Curiosament, en rondalles d’arreu d’Europa s’explica que aquests troncs foradats eren llocs on vivien un tipus molt particular de fades o esperits. O, millor dit, eren troncs que en si mateixos «són» esperits i habitacle d’altres.

A cada poble hi havia diferents costums sobre la cerca del Tió. En alguns llogarets del Capcir en comptes d’un tronc feien servir un escambell –un seient petit, sense braços–. En temps més propers i urbans del segle XX a vegades el Tió era substituït pel que hi havia a mà, com una caixa o una cadira. A Rupit la cerca del Tió era col·lectiva i també el feien cagar en comunitat; agafaven el tronc més gros de roure caigut que els joves havien pogut trobar pel bosc i l’arrossegaven fins a la plaça, on era bastonejat i finalment cremat. A Carcaixent, al País Valencià, se cercava un tió molt gros i el posaven a la llar de foc tres dies, l’anomenaven «capçal».

Portant el Tronc de Yule a casa. Gravat de 1854

Alimentant el Tió

Abans de la nit de Nadal el Tió s’emplaçava a llocs com ara la porta d’entrada, el celler o el corral, on era visitat per la mainada. Allí l’amanyagaven, li podien donar menjar i beure o li parlaven com si fos un més de la família. Joan Soler i Amigó ens diu que: «Ha estat acollit com una presència misteriosa». Avui es diu que les menges predilectes del Tió solen ser aquelles pròpies del bestiar de peu rodó com cavalls o ases: Enciam, pomes, pastanagues, gra, naps o col. També se li podia posar aigua o llet. Hi havia llocs, com a Les Borges Blanques, on el treien a pasturar pels prats perquè agafés força.

Aquest fet d’alimentar el Tió recorda la tradició de deixar menjar i aigua als «camells» dels Reis Mags d’Orient o, com ens mostren documents medievals, al «Trip Reial» o al Seguici de les Bones Dones, però dels «Reis Mags» en parlaré en un altre article. Però, en tot cas, aquest péixer el Tió, fornint-lo d’aliments, és una formulació activa i no passiva com pot ser-ho parar la taula.

El Tió és un element participatiu i actiu del ritu, és tret per la mainada, s’encavalca i, fins i tot, pastura. I cada població tenia les seves pròpies tradicions sobre com alimentar-lo. Amades en cita per desenes: Al Vendrell, garrofes; a Sant Quintí de Mediona, farina i col; a Cornellà, moresc; a Sabadell, fulles; al Gironès la mainada en té molta cura, perquè no es refredés, i l’alimentaven amb col i paper; a Tarragona, amb pomes tallades i pastanagues. És probable que Amades recollí tradicions tan disperses perquè cada família tenia un costum propi i peixava el Tió amb allò que tenien a mà, talment com avui.

Tanmateix, la relació amb cavalls i ases és molt intrigant. Potser, solament com una hipòtesi, si el Tió era l’encarregat de renovar el foc de la llar, la personificació mateixa d’un esperit del foc que encara no ha nascut fins a la nit del solstici d’hivern, sobre ell cavalca la flama. Si el Tió és la muntura del foc, tindria sentit aquesta relació amb el bestiar de peu rodó. No ho sabem.

L’entrada del Tió a la llar i la cavalcada

Quan arribava el matí del dia de Nadal, el padrí de més edat –el mateix que l’havia trobat al bosc– l’agafava i, acompanyat de nens i nenes, el portava amb solemnitat vora el foc a terra, que en el passat normalment era a la cuina. Aquest Tió no tenia cap cara pintada, ni barretina, ni potes, com els tions moderns. Durant la «cerimònia d’entrada» del Tió hi havia pobles on era acompanyat per la resta de membres de la família que, malgrat era de dia, portaven ciris encesos que apagaven quan era dipositat a la llar de foc, conformant una mena de seguici.

Com el Tió solia ser un tronc buit, els regals eren col·locats pels pares i avis en el seu interior, com les modernes «pinyates», molt famoses a Mèxic. La pinyata a Catalunya antigament era una olla penjada enmig d’una sala de ball. D’aquí ve el nom tradicional català: «Trencar l’Olla». El primer diumenge de Quaresma es trencava a cops de bastó per part de balladors amb els ulls coberts. En aquesta tradició de la pinyata –d’origen xinès– també s’hi ha volgut veure un romanent de sacrifici humà o animal, per comparació amb altres tradicions com la de penjar gats, galls o ànecs. I el ritu del Tió de Nadal no deixa de tindre certa similitud superficial amb la celebració de trencar l’olla.

El Tió antic tenia una posició diagonal, com els tions humanitzats que trobem avui a totes les tendes, que tenen les potes de davant més llargues i les del darrere més curtes. Un cap del Tió es posava sobre la llar –sovint encès, com veurem– o els fogons i l’altra part tocava a terra. També podia posar-se sobre una cadira, si es vivia a ciutat i no es disposava de llar de foc. Al Montserratí recolzaven el Tió inclinat directament sobre el foc, i la mainada s’asseia a sobre, com si el cavalquessin. Cavalcar-lo reforça aquesta idea que he citat més amunt, del Tió com la cavalcadura de la flama, la transferència de l’esperit boscà i el seu renaixement dins la llar, cultivant una nova ànima.

Això també es feia a altres llocs, com a Mallorca, on la mainada s’hi asseia al damunt i el cavalcava, fent-lo guspirejar. Perquè no ho fessin se’ls hi deia que les espurnes eren mals esperits i ànimes pecadores. Tanmateix si el Tió renova el foc o el fa renéixer, «crea una nova ànima» per transferència, és natural que espanti mals esperits que esperen que el foc s’apagui per sempre.

Soca d’olivera fent de tió. Font

Abrigant-lo i batejant-lo

Si no era buit o els regals no hi cabien, se’l podia cobrir amb una flassada a tall de gec «per abrigar-lo» i, lògicament, per amagar sota seu els regals. Aquest gec també pot recordar a una sella de muntar. A la Plana de Lleida aquesta flassada era un cobrellit sempre vermell i, si podia ser, de qualitat. La relació amb el vermell es va seguir mantenint, és habitual encara avui veure tions amb flassades vermelles de quadres o amb barretines del mateix color. El mateix veiem en l’Arbre de Nadal, on les decoracions vermelles són les més tradicionals, doncs el vermell, entre moltes altres coses, és anàleg al foc i, també, a la benedicció i la fertilitat que s’espera de l’esperit de la llar. A sota de la flassada també era costum molt estès posar-li un plat amb brases calentes, perquè s’escalfés i estigués ben content.

Finalment, com a la Borgonya o a l’Occitània, Joan Amades ens diu en el seu Costumari Català que hi havia poblacions, especialment a muntanya, on el cap de la casa abans que la mainada el colpegés el ruixava amb vi calent, «com si el bategés» o ungís, perquè el que cagués fos més abundant; ens cita explícitament Sant Quintí de Mediona, però també Mallorca i Menorca –a les Balears avui la tradició és perduda, sobretot per motius polítics i demogràfics–. Un ungiment que ens recorda a aquells ritus de propiciació o fertilitat.

Ramon Violant escriu a la seva obra El Pirineu Espanyol que, el 1948, encara hi havia pobles on conservaven aquest caràcter sagrat i ritualístic: «Investigacions recents em confirmen el caràcter sagrat, màgic i protector, que anys enrere hauria conservat el nostre Tió de Nadal. Per alguna raó, el tronc català no solament s’emparenta amb la de les altres terres pirinenques, sinó amb el d’Alemanya, Anglaterra, França, Iugoslàvia, etcètera. D’acord amb les meves enquestes directes per tota la vall de Boí i a Erinyà, a la Conca de Tremp, conserven els últims fragments del tió cremat com amulet contra el foc i alguna malaltia, i a Castellbó llencen el tió cremat a la cort de porcs, per protegir-los de tot mal.»

Pel que fa al «Nadau tidun» provençal, el poeta i escriptor occità vuitcentista Frédéric Mistral ens diu que el cap de casa quan vessava el vi calent –«vi cau»– sobre el Tronc de Nadal, recitava: «Oh, foc sagrat!, fes que tinguem bon temps, i que ma ovella bé anyelli, i que ma truja bé porcelli, i que ma vaca bé vedelli, i que mes filles i nores pareixin totes bé!», en una pregària de propiciació de la fertilitat emmarcada amb el moment de renovació entre el cicle solar vell i el nou.

La culminació del ritu: fer cagar el tió

Després de la seva entrada fins a la llar de foc i de la seva alimentació i abric, la part central de la celebració és quan, després del sopar de la vigília i abans de la Missa del Gall, la quitxalla bastoneja el Tió davant la llar de foc, es deia que «fent-lo suar» o provocant que «cagués» els regals. Hi havia famílies, però, que en temps més recents feien cagar el tió abans del sopar de la vigília o el matí de Nadal. Això sí, sempre abans del dinar de Nadal, perquè així podien menjar els dolços i torrons que cagava el Tió com a postres d’aquest dinar que acabava l’abstinència de l’Advent i que, per tant, era un banquet de renovació solsticial on el gall –animal solar– era el centre de la taula.

En molts indrets de Catalunya abans de colpejar-lo «es pentinava» al Tió, acció que consistia a treure-li l’escorça perquè sortissin a la llum els forats i cavitats on podien encabir-se els regals, això ho feia el nen o nena de més edat entremig de l’alegria de tots els infants, que feien veure que el Tió era pentinat i acaronat, és a dir, que «se’l posava guapo». Ramon Violant i Simorra, ens explica com: «la vigília de Nadal (Sarroca de Bellera, Pont de Suert, l’Aran) o el mateix dia de Nadal a la nit (Esterri d’Àneu i altres pobles), després de preparar dolços embolicats en paper, es porta el tronc al costat de la llar, al damunt del foc, i els pares omplien tots els forats amb els paquets de llaminadures, mentre es distreia la mainada perquè no ho veiessin. Després els nens el colpejaven amb les tenaces de la llar i feien saltar-ne el contingut».

Hi havia moltes maneres de bastonejar-lo, en alguns pobles i famílies els nens ho feien endreçats, un a un, començant pel més gran i acabant pel més petit. Però la versió més popular era que ho fessin tots alhora, en grup, fet que veiem en altres celebracions europees, com en el blukio vilkimo de Lituània. Nens que el bastonejaven pujats al damunt, cavalcant-lo. Pobles on la mainada no el colpejaven amb bastons, sinó amb els estris d’encendre la llar de foc o amb martells de ferrer. Desconeixem si, originalment, els bastons havien de ser branques d’un arbre determinat. En les terres muntanyenques es feia cagar el tió amb la soca encesa pel cap que hi havia sobre la llar de foc. Originalment es considerava que, si no cremava, no cagaria res.

Versió moderna del Tió de Nadal. S’ha mantingut la tradicional manta vermella. Font

Les cançons i les oracions

Com molts altres ritus, que van acompanyats de música i dansa, aquest bastonejar –que en si mateix és una dansa– és acompanyat per cançons i oracions, element aquest últim avui perdut. La cançó que acompanya fer cagar el tió era la més popular a Barcelona a inicis del segle XX i, gràcies a Joan Amades i Joan Tomàs, encara es conserva sense variacions. És aquella que comença amb: «Caga tió, tió de Nadal; posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí a dalt del pi…» Però, antigament, cada poble tenia la seva cançó única. A sota us deixo un enllaç amb moltes cançons diferents per fer cagar al Tió.

Amades informa que hi ha indrets on la cançó és anomenada «Parenostre», com a Manresa, on la cançó-oració del Tió comença així: «Parenostre del Tió, bona nit que Déu ens do; ara vénen festes…». Aquest detall podria reforçar la idea que el Tió era un esperit o divinitat de la llar, a qui se li recitava una pregària. Trobem que a altres llocs d’Europa, com a la Borgonya o a Suècia, al Tronc de Nadal també se li recitaven oracions. És aquesta una benedicció popular, cristianitzada, que en alguns llocs com l’Occitània fins fa no gaire es complementava amb la crema d’herbes determinades i el menjar i beure aliments concrets.

El moment d’oració dels nens era aprofitat pels pares, que amagaven els regals dins el Tió, Amades ens diu: «Després de cada tanda de bastonades i de cada consegüent evacuació, calia tornar a resar, per tal de donar lloc a poder preparar el present sota la flassada». Recordant aquestes celebracions, a l’Alt Vallès l’avi beneïa el Tió abans que la mainada l’atonyinés; per Tarragona els pares amagaven els bastons a la canalla a qui manaven resar, moment que aprofitaven per col·locar més regals dins el Tió. I a La Teiosa els nens i nenes havien de remullar els bastons en aigua tot pregant abans de cada repicada, fet que també trobem en altres regions europees. A Valls es cantava: «Parenostre, baixeu del cel, per la Verge maria; als que ploren no els en deu, per la Mare de Déu. Tió de Nadal, dóna torrons i raja vi blanc…» Fins i tot hi havia poblacions on s’hi llençava un rajolí de licor.

Això ho trobem en moltes tradicions precristianes, per exemple en les libacions grecoromanes o en el «blót» escandinau, on durant o després del banquet s’elevaven pregàries i «sacrificis» o libacions d’hidromel o vi als déus i esperits; el mateix trobem en altres cultures indoeuropees com l’eslava o la celta. No és res extraordinari, les benediccions i les ofrenes formaven part de la vida quotidiana del passat i passaren al culte catòlic adaptant-se de diverses maneres.

Un esperit de la comunitat, de la família

És probable que per aquesta relació amb la mainada, que solament s’ha donat en terres catalanes, la tradició del Tió o Tronc de Nadal hagi sobreviscut a l’era industrial, a diferència d’altres contrades on ha desaparegut del tot o ha sigut reduïda a mera decoració o unes postres o darreries. Podríem recuperar-ne, avui, algun dels seus compassos antics? El context social i el marc mental ho fa difícil.

En tot aquest ritu previ al Tió de Nadal hi ha, més que una antropomorfització –la transformació en un home–, una zoomorfització –la transformació en un animal– força intrigant: Es tracta a la vella soca com a un animal i no qualsevol animal, sinó un cavall o un ase sacrificat, amb una libació final. Se’l cavalca, se l’alimenta, se l’escalfa, se’l treu a pasturar i abans de sacrificar-lo, se’l beneeix amb vi. Fins i tot hi ha tions en forma d’animal, generalment recordant un cavall. D’aquest motiu n’he anat parlant durant l’article.

Això podria ser una transformació del ritu, que ha anat tornant-se més amable i proper als infants; també podria ser un record d’un motiu sacrificial que podria haver tingut antigament la celebració, el sacrifici d’un animal podia acompanyar o ser el centre de la renovació del foc vell pel foc nou; o podria ser una relació per contigüitat entre l’esperit que habita el Tió, el foc vell, i un esperit animal que fa una aliança amb el foc i la comunitat, representant-la i alhora encarnant-la, talment com fa l’home i la dona «sàvia» amb el seu «esperit animal».

Desconeixem el sentit últim d’aquests detalls zoomòrfics del Tió, malgrat tot, el més important és que el Tió no és un caràcter inert, passiu, com quan es juga a «trencar l’olla». És una presència embolicada en màgia i ritu, és per això que agrada tant a la quitxalla –els únics que, enguany, encara poden creure en la màgia–, que queda meravellada quan al matí següent veu que tots els aliments que ha posat en el platet davant el Tió han desaparegut.

El Tió és un esperit viu, que mor i reneix com Foc Nou, i així se’l tracta. Això és el que importa.


Per saber-ne més

Pàgina dedicada al Tió de Nadal a Festes.org

Cançons per fer cagar el Tió a Festes.org

AMADES, Joan (2005). Costumari català. Vol.I, de Nadal a Cap d’any. Edicions 62

AMADES, Joan (2003). La divinitat de la llar. Edicions El Mèdol

LLORET, Ton i GARRANCHO, Martí (2017). Guia de tions de Catalunya. Cossetània

SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova

PALOMAR, Salvador. A Carrutxa: El tió, un vell costum en el canvi de segle

PALOMAR, Salvador. El cicle nadalenc. 1: Tió de Nadal. Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Reus

VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1997). El Pirineu Espanyol. Altafulla

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada