Entre Cabrera de Mar i Cabrils, enclavat a la Serralada Litoral, es troba el Montcabrer enfrontat al mar. Que sembla que s’hi vulgui llençar a dins amb cert orgull, erigit blanc i cobert de garrigars de bruc i esparreguera boscana, brolles seques amb romaní i esteperola, entre altres espècies dures, resistents i poc amables per a la pell nua, també amb els clàssics albellatges i llistons als quals ningú sol prestar atenció. És aquesta una muntanya seca, aspre i bonica, dura en tot cas i, en certa manera, hostil. Però també acollidora i càlida, si obriu bé els ulls i escolteu el que us hagi de dir. Amb els seus 317 metres de roca despullada, les arrels, el cel i el mar es troben en el que és un dels pics més alts de la serralada, amb impressionants vistes a Mataró, al castell de Burriac i les valls de Cabrera i d’Argentona, o a les més llunyanes muntanyes de Montjuïc i el Montseny, fins als seus pics nevats podreu albirar durant l’hivern, que sembla que ens diguin: «De pressa, estem somiant».
Una visita curta, que es pot fer en una hora o menys, depenent del vostre ritme, però que per ser tan propera ha passat també molt desapercebuda, convertint-se en un lloc conegut sobretot pels locals. I és que les urbanitzacions s’han anat menjant l’espai que abans pertanyia als boscos i les màquies, deixant solament el vessant que dóna a Mataró i a Burriac, i la que fa front al mar, sense cases. La resta ha patit un agressiu procés d’humanització i si en aquelles carenes i vessants hi havia antigues coves i espais sagrats com els que veurem més endavant, ho desconeixem. Ara restaran engolides per la modernitat, a redós de l’espai invisible on resten les coses que han deixat d’existir aquí, ara.
