El forat de les ànimes: Una llegenda de Callús

El Forat o Clot de les Ànimes des del camí que baixa, per on creua el torrent de la Filosa

Sempre estic buscant llegendes per portar-les a Llegendàrium, puc trobar-les en llibres, en persones que me les expliquen, en vells documents que a vegades costa Déu i ajuda llegir-los o, també, sorgeixen de sobte quan estic perdut per indrets que després, quan investigo, em parlen amb veu torta. Com si la mateixa terra les xiuxiuegés.

La primera vegada que vaig llegir el nom «El forat de les ànimes» vaig sentir a l’espinada aquella espurna que, solament molt de tant en tant, se sent quan es té la intuïció que hi ha quelcom profund darrere. No una història genèrica, no una d’aquelles que s’han escoltat moltes vegades abans. Una història que és arrelada a l’indret d’on ha nascut.

És com una crida secreta.

Callús del castell estant, amb Montserrat al fons a l’albada.

Història d’una breu investigació

Una nit, poc abans del Dia de Difunts d’enguany, com és habitual estava cercant personatges i històries de bruixeria, en aquest cas a la comarca del Bages. Així, vaig trobar l’interessant blog de l’etnòloga i professora Maria Estruch Subirana, «Arrels», on vaig estimbar-me amb aquest intrigant paràgraf: «Continuant amb la toponímia esotèrica, a Callús (a la Tosa, a un quilòmetre de Viladelleva), trobem el Forat de les Ànimes. D’aquest indret s’explica la història de la minyona que hi va anar de nit mentre que els homes que hi buscaven aigua no van gosar acostar-s’hi».

L’entrada, que estudia i recull toponímia bagenca relacionada amb la bruixeria i els dimonis, amb l’infern i els morts, era el que buscava. Però aquest fragment en especial va cridar-me pel meu nom. No guardava cap relació amb la temàtica en la qual feia hores era submergit, les bruixes, però va espetegar davant dels meus ulls: «Una minyona valenta? Morts? Oblidats?» Havia d’investigar-ho. El primer que vaig fer va ser cercar en tots els llibres de la meva biblioteca o, tanmateix, cercar bibliografia o referències documentals que pogués demanar a la biblioteca Marià Vayreda d’Olot.

No vaig trobar-hi res.

Com a mínim en les fonts documentals de les quals disposo. No vaig trobar-ho en Amades, ni en Violant o Maspons, ni en altres autors clàssics o moderns, com Pep Coll i Joan Bellmunt. Tampoc en llibres individuals, com l’extensiu estudi que va fer-se el 1996 en escoles, casals d’avis i a peu de carrer, Llegendes i contalles del Bages. Això encara era més intrigant. En els anys que porto cercant llegendes una cosa he après, quan no trobes res en les referències clàssiques, ni en els estudis etnològics acadèmics, significa que o és una llegenda molt recent, moderna, potser escrita per un autor local; o és una llegenda plenament arrelada al seu lloc, que no ha tingut la sort de ser transmesa per ningú altre, més enllà dels seus vilatans.

D’aquestes últimes en tenim a dojo i, per desgràcia, moltes d’elles s’han perdut per sempre. Amb sort en conservem brevíssimes referències toponímiques o fragments espuris en altres llegendes, on potser un autor o un informant ens diuen que, en aquell lloc, va «succeir-hi tal fet misteriós». I prou.

Com us podeu imaginar, no trobar-ne res solament va fer que tingués més ganes d’investigar-la. Aleshores vaig preguntar a Twitter, on vaig suposar que entre els gairebé 10.000 seguidors que tinc algú seria de Callús o en sabria alguna cosa. Com es deia? Forat o Clot? Qui em podia explicar alguna cosa més? Aleshores va ser el filòleg callussenc Jordi Badia Pujol, juntament amb altres callussencs, qui va contestar-me a la piulada explicant-me amablement que la gent gran del poble ho anomenava com a «forat» o «clot». Un parell de lectors van escriure’m per missatge privat, dient-me que coneixien l’indret, que era a prop del mas de la Tosa, i parlant-me de la història. He obviat alguns elements que he trobat o m’han explicat, com que va ser un lloc d’afusellaments durant la Guerra Civil espanyola o alguna llegenda més de morts i apareguts, ben properes, deixant-les per futurs articles.

I, mentre feia aquesta petita recerca per les xarxes, seguia fent-la amb els buscadors, on vaig trobar un enllaç de Youtube on un grup de callussencs interpretaven la llegenda del Forat de les Ànimes, juntament amb altres llegendes de morts i ànimes. Aquest enllaç vaig trobar-lo com acostumen a passar aquestes coses, en el darrer moment. Solament mancava una cosa, la més important: visitar l’indret, parlar amb la gent de Callús, escoltar-los. Perquè és a ells i la seva terra a qui els hi pertany.

De tota aquesta breu recerca i del que van explicar-me l’indret i els seus fills i filles, els que podeu veure i els que no, n’he escrit aquesta llegenda. Espero que en gaudiu, tant com jo he gaudit de conèixer-los.

Bassa artificial en el revolt del camí que voreja el Forat de les Ànimes, la primera per damunt del salt d’aigua. Encara hi queden restes de l’antiga construcció.

El forat de les ànimes

«No pots fer-ho», li repetien. «No pots menjar tan poc», deia la padrina, «que ets massa prima i no ets bona per casar!»; «No pots sortir al vespre», deia son pare, «és massa tard i mai se sap quin homenot pot haver-hi pels camins»; «No tens força», s’enfotien d’ella els mossos del mas on servia, «ets una mitjamerda, escanyolida, tap de bassa!»; «No som pas rics», deia sa mare, «aquest vestit de cal sastre ni te’l miris, no t’escau»; «No pots fer-ho», li deia la seva veu interior, «no ets prou intel·ligent, ni valenta, ni maca, ni alta, ni forta, ni rica», li enverinaven el cor.

La veu verinosa era com el martell picant l’enclusa. Malgrat que no l’escoltés, el sentia. El repic constant i ocult sobre el ferro de la seva ànima, doblegat i malmès. Un cop. Dos. Tres. Quatre. Per això, quan va trobar-se amb la Vella a la vora del Cardener, no va dubtar.

– Clàudia, vine aquí un moment -va demanar-li, dolça. La seva veu era la d’una noia jove, com ella.

«No pots apropar-te a la Vella», sentia la veu de la mare martellejant el seu cor, «no deixis mai que et miri als ulls, ni que et toqui els cabells, podria donar-te el mal!»

La minyona s’hi apropà, amb un dels llençols que netejava a la mà i oblidant la resta mig colgats dins del fred Cardener.

«La Vella té tractes amb el Diable», deia la padrina, «no n’acceptis cap regal, el pitjor és una diadema, un mocador o un perfum, podria donar-te el mal!»

Quan li ensenyà la pedra més bonica que havia vist mai, la noia somrigué i l’acceptà. Era verda com l’ull d’un follet i brillava com una flama sota el sol somort d’octubre. I, en el seu centre, hi havia un forat per on s’hi escolava el temps.

– Clàudia, nena, tu tens l’art, vols venir amb mi? –li preguntà, anomenant-la pel nom. Va ser com si li digués: «Pots fer el que vulguis».

I el martell s’aturà.

La minyona assentí amb la mirada.

*

– Fill de mala mare! Burro! –li cridà el seu germà, mentre li llençava una pedrada.

– Et mato! –li respongué l’Antoni, esquivant la pedra i rient a cor que vols.

Els dos xicots corrien pel bosc, pic i aixada a l’esquena. El vespre començava, estaven esgotats però eren joves i forts, contents de tornar de cavar. Les mans plenes de muls i sangtraïts. Les espardenyes més gastades del que voldrien. Eren dies de pluja i fang.

L’Antoni s’aturà per respirar quan son germà li aparegué per l’esquena, àgil com una guineu, fotent-li una garrotada suau però ferma, que gairebé va fer-lo anar per terra.

– Malparit! –li arrabassà la gorra i la llençà amunt, penjant-la d’una branca– Ara agafa-la, furot!

El seu germà, en Lluís, era més petit que l’Antoni però podia grimpar per qualsevol arbre o roca. Quan va arribar a la branca on hi havia la gorra encara somreia, però quan aixecà la mirada, la gorra al pit, quedà glaçat, en silenci. Les galtes, enrojolades de córrer i barallar, ara pàl·lides. L’Antoni se’l mirà amb por, entenent ràpidament què passava: homes armats. Lladres, potser pitjor. No s’atreví a dir paraula. Son germà no es movia, observant fixament el fosc horitzó esberlat per pins i alzines. Quan baixà ho feu lentament, evitant fer fressa.

– Què…? – digué l’Antoni.

– Marxem, no treballarem més de nit al pou – tallà en Lluís.

En Lluís era vuit anys més gran que ell, estava a punt de casar-se i marxar de casa, així que la seva paraula era llei. Si deia que no treballaven, no treballaven. Ja s’entendria ell amb l’amo.

*

Enfora del mas, sentí els crits de l’amo. Quan sortí són germà era roig d’ira, els punys tancats a banda i banda del seu cos, més petit però més vell que el seu. Seguiren caminant en silenci un bon tram pel camí que menava al cementiri i a les velles ruïnes del castell, que dominaven el camí ral i el Cardener. Creuaren el pontet de després del cementiri i començaren a baixar cap a vila. Els roures i alzines s’atansaven al seu damunt com la por.

– Si no acabem el clot abans de l’hivern, ens acomiadarà. Haurem de treballar fins al vespre, d’avui a desembre -grunyí en Lluís.

– Com? No pot obligar-nos, aquest malparit! –respongué l’Antoni.

– No siguis nen, clar que pot. És l’amo, pot fer el que vulgui –en Lluís s’aturà–. Ho entens? Si ens acomiada, no tindré els estalvis per anar-me’n a viure amb l’Anna, ni per casar-me –es girà cap a l’Antoni i el mirà amb ulls cristal·lins–. Em té ben agafat pels pebrots, aquest fotut sàdic, aquest… aquest… desgraciat de merda.

L’Antoni no s’atrevia a fer la pregunta que feia hores li bullia al ventre. Sabia que la resposta no li convenia, però quan ja eren en pla la deixà caure.

– Lluís, què has vist? Què has vist, allà al clot?

En Lluís seguí caminant, sense respondre. I quan semblava que no diria res digué, molt baix, serrant les dents i amb un filet de veu, com si tingués por que algú invisible pogués escoltar-lo:

– No podem fer-hi res, Antoni, haurem de treballar al clot. Fins que arribi el vespre.

El Forat o Clot de les Ànimes pel camí que baixa, per on creua el torrent de la Filosa

*

Solament quedaven un dia per l’arribada de l’hivern, l’excavació anava a bon ritme i l’Antoni aviat s’oblidà d’aquell estrany vespre. Eren solament dos mossos i no una quadrilla, però feien molta feina. Son germà no va tornar a dir-ne res, però quan començava a fer-se fosc li feia presses i li començava a parlar brusc i violent, no com quan jugaven a barallar-se, pitjor. Amb aquella veu seca, que no està per hòsties. L’Antoni, que li tenia molta admiració, ho respectava i es dedicava a cavar de pressa i sense remugar.

Aquell forat, un cop apamat amb una petita pressa al capdamunt d’un pregon i fosc tallant que ells estaven enclotant encara més, recolliria l’aigua del torrent de la Filosa i de les pluges, fent dues basses que donarien aigua al bestiar i als camps propers. Solament els hi quedava un dia i el tindrien, haurien arribat a excavar el convingut per l’amo. Un dia per l’arribada de l’hivern.

– No és una mica estrany? –digué l’Antoni.

– No preguntis brètol, treballa –contestà son germà–. Com més aviat fotem el camp d’aquí, millor!

– Però, escolta, és molt estranya aquesta part del torrent. Abans que vinguéssim era un indret molt fondo i fosc i, a voltes, no s’hi sent res, ni els ocells. I solament hi ha falgueres i molsa, pedres i serps. Si miro cap amunt, solament veig terra i arbres, el cel gairebé no es veu i, si xisclo, la meva veu no s’escolta, és com si estigués ofegada, atrapada. És com el ventre d’una vaca, fondo, fondo! – cridà l’Antoni, mirant al seu voltant, com si veiés on era per primera vegada encara amb llum de dia.

Les arrels aixecades, l’olor de terra podrida i aigua estancada, les lianes que penjaven dels vellíssims roures i alzines, retorçats, sorneguers. Tot se’ls empassava, abraçant-los amorosament, observant-los amb ulls rodons i inexpressius. Sense cap mena de pressa, els digeria.

En Lluís se’l mirà de fit a fit, el pic a l’esquena i la cigarreta de tabac bord als llavis a punt d’apagar-se. La llençà a terra. La trepitjà. S’eixugà les mans a la camisa. S’agafà la gorra i se la tornà a posar. Aleshores l’Antoni ho veié, el seu germà per molt gran que fos, per molt treballador i dur que era, encara que havia anat a la guerra amb altres quintos al Marroc, estava totalment corprès per la por.

– I tant si ho és, ja ho pots ben dir –digué, tornant a cavar.

*

La fred era tan intensa que tot el que quedava fora de l’abraçada de la llar de foc semblava cobert per un tel invisible de glaç. En Lluís es fregava les mans per sobre de les flames, quan no les tenia agafant el got de vi. L’Antoni se’l mirava de fit a fit. Potser estava bevent massa.

– Quina sort teniu, eh, que us deixo dormir a casa meva! –digué l’amo, gros i panxut, passant una mà per sobre d’un bigotàs cobert de greix de cansalada– Eh! Vosaltres, babaus, que sembleu morts! –Insistí, xuclant el gros caliquenyo.

L’Antoni va veure la menuda minyona del mas caminant entre les ombres, com si no l’afectés la fred. Recollia els plats i els gots amb tenacitat, veloç, decidida. I allò… «Què té als llavis?», es preguntà l’Antoni, «somriu, potser?». Sempre li havia agradat la minyona, Clàudia es deia. N’estava molt d’ella, d’ençà que eren uns infants i jugaven junts a la vora del Cardener, quan els seus pares els amenaçaven que no podien jugar a la vora del riu, que podien prendre mal. Ell no feia pas cas dels crits, però la Clàudia sempre havia estat molt bona nena, fins i tot poruga.

Però d’allò en feia alguns anys i ella no semblava recordar-ho, perquè no li dirigia la paraula. Potser sí que a voltes li faltaven al respecte, li cridaven que era una tap de bassa o que feia fàstic perquè era molt prima i seca, però era per jugar, com ho feien entre ells. «No era res seriós, res que pogués fer-li mal de debò, oi?», pensava l’Antoni.

L’endemà, quan per fi acabessin el forat, li demanaria si podia treure-la a ballar el diumenge a la plaça. Li demanaria disculpes si l’havia ofès alguna vegada, li diria que recordava tots i cadascun dels dies que havien jugat plegats. I que li agradaven els seus ulls foscos i que els seus cabells llargs i castanys semblaven de fada. I, potser, quan fossin adults, s’hi casaria com el Lluís amb l’Anna. L’Antoni no volia res més aquella nit, que cuidar-la.

Una mà greixosa li clavà un clatellot que el llençà de la cadira.

– Tu, nano merdós! Aixeca’t! –cridà l’amo, dempeus darrere d’ell.

En veure que cap dels dos germans responia, el terratinent estava realment emprenyat.

– Què és aquesta falta de respecte? Sou sota el meu sostre, esteu menjant la meva cansalada i bevent el meu maleït vi! Ara mateix us vull fora, treballant al forat. Si no, no us pagaré pas el que queda.

En Lluís s’aixecà de davant la llar de foc. Els ulls bullint d’ira, ajudà el seu germà petit a aixecar-se. Era un homenet petit, no podia fer res amb aquell gegantàs de la Tossa, a més a més era l’amo i solament havia de demanar-ho perquè vinguessin l’hereu i tota la resta d’homes del mas. Havien d’aguantar els cops, com tantes vegades ho havien fet abans. Perquè no era la primera vegada.

No podien fer-hi res.

– Si us plau –mormolà en Lluís, capcot–, amb aquest fred, aquesta nit arriba l’hivern… nosaltres…

– Res! Al carrer, que us escalfi la vostra mare! Si no treballeu en el forat avui, no us pago. Entesos?! Així aprendreu a tenir-me respecte.

– No, senyor, no… això no –hi tornà en Lluís.

L’amo va fer dues passes, el caliquenyo encara a la mà apropant-lo a la seva cara, als seus ulls. En Lluís no es mogué. L’Antoni s’ho mirà corglaçat, mai havia tingut tanta por. Encara era un nen.

– Jo hi aniré! –digué de sobte una veueta de noia, darrere d’ells.

Era la minyona, la Clàudia. L’Antoni no s’ho podia creure. «Què li penja dels llavis?»

L’amo rigué a cor que vols.

– Què dius ara, tu? Però si solament ets un marrec. No pots fer-ho.

– Sí que puc, i tant que puc. Vol veure-ho, senyor? – seguí la Clàudia, valenta, tan segura que tallava el silenci. L’Antoni l’estimava, el cor abrusat.

L’amo tornà a fer una riallada, curta, sense humor. Va fer una pipada del caliquenyo, profunda, de les que omplen els pulmons fins a l’últim dit, mirant aquella noieta baixeta i poca cosa amb ulls clucs, com mira el depredador a la seva víctima.

– Entesos, vés-hi. Però vosaltres dos, dropos, a darrere, au! –va concloure, assenyalant els germans i fent una altra pipada del caliquenyo.

*

Van sortir del mas i encetaren el camí entre vinyes, deixant enrere les llums esborrades de l’interior, del foc i les llànties. Era lluna nova i la nit els embolicava com un llençol furiosament estrellat. La noia anava al capdavant caminant tranquil·la, com si hagués fet aquell camí desenes de vegades. L’Antoni l’observava des de darrere. Era molt més alt que ella, més que el seu germà gran, però se sentia el més petit i insignificant dels homes. Mai seria tan valent com ella.

– Atureu-vos. No seguiu –digué la minyona girant-se, quan arribaren a la cruïlla per on el camí començava a baixar fins al forat.

Els ceps d’hivern s’aixecaven de la terra com centenars de mans esquelètiques.

– Espereu aquí fins que aquella estrella –assenyalà el que semblava una estrella roja, que pampalluguejava tornassolada– sigui al damunt d’aquella cabana de pedra seca –abaixà dos quarts la mà–. Aleshores, veniu. Quan arribeu al forat veureu una espelma encesa, al capdamunt d’un petit munt de terra. No toquéssiu pas el munt, ni l’espelma. Si feu això, no us passarà res.

En Lluís assentí, agafant fort el pic. L’Antoni no entenia què estava passant, perquè no li preguntava res? Aquella noia… era realment la Clàudia? Ara la veia molt canviada. Potser no s’hi havia fixat gaire en ella, els últims dies i setmanes havien estat molt enfeinats. Però semblava canviada, adulta, més callada, els ulls foscos que tant li agradaven, expressius i forts. No sabia interpretar-los.

L’infonien respecte.

*

Es cobriren amb les mantes, abraçats i a cobert dins la cabana. No podien fer foc perquè l’amo podia veure’ls des del mas. Xerraren de moltes coses, de les coses que parlen els germans que s’estimen, dels mals temps passats, dels bons temps que vindrien. I acabaren rient com uns ximples per les estupideses de les quals reia el jovent d’abans, que si la Maria la fornera tenia les mamelles ben grosses, que si l’hereu del mas semblava un ase, la història d’aquell marroquí que intentà prendre-li el càntir de vi a la guerra pensant que era aigua, que havia repetit mil cops. Fotesses.

L’Antoni recordà la pregunta. La pregunta que mai li havia fet: «Què vas veure, germà?» Però callà. Potser algun dia li preguntaria, quan no haguessin de tornar a treballar mai més al forat. Ara no podia preguntar-li, no era el moment adequat.

– Podríem quedar-nos aquí –bromejà en Lluís-. Però l’endemà l’amo sabria que no hem fotut res .

– Fem-ho, mentim-li! Serà planer, fotem-li una bona –rigué l’Antoni.

– T’estimo, germà – va dir tot d’una en Lluís.

Van esperar fins que aquella estrella vermella fou al capdamunt de la cabana i, aleshores, s’encaminaren cap al forat. Com més s’hi apropaven, més nerviós i callat estava son germà. No hi havia més d’un quart de la cruïlla a la cabana, un camí descendent que vorejava el torrent de la Filosa i deixava enrere el Pi de les Set Branques, a l’altra banda del penya-segat. A l’Antoni sempre li havia semblat un arbre màgic, com en una contalla de follets. Potser, quan tot hagués acabat, ell i el seu germà hi anirien a esmorzar. Potser, amb l’Anna i la Clàudia.

Potser, amb mainada…

*

Giraren a mà esquerra just en acabar el camí descendent i s’endinsaren per un viarany que acompanyava camps llaurats i sembrats, tornaren a girar per segona vegada a l’esquerra i entraren per un viarany encara més estret, que baixava fins al forat.

– Què és aquesta ferum? –digué l’Antoni, sense adonar-se.

Feia olor de cendra i alguna cosa més. Una pudor que no havia olorat mai, dolça, amarga.

– No serà res –respongué en Lluís.

Baixaren uns metres més amatents a la dreta, al fons del forat. No hi havia res ni ningú. Solament una llumeneta, una espelma posada al bell mig del forat, en la part més profunda del clot i al capdamunt d’un munt de terra fet amb les mans. Per baixar-hi havien d’arribar fins a un revolt molt tancat que després pujava amunt, pujar uns metres i després baixar per un sender tallant, a l’altre costat del camí per on havien baixat.

L’espelma, cremant la foscor, potser la imatge més esfereïdora que podia imaginar-se l’Antoni en aquella situació. No era un monstre, ni un fantasma, però era irreal. I el munt? Què hi hauria a dins? No era més gran que dos punys. L’espelma, el munt… Era com si haguessin agafat un fragment d’un somni i l’haguessin sembrat en la realitat, com si haguessin robat una cosa que no hauria de ser-hi allí, que no hauria d’haver pensat ni fet ningú, com un desafiament a tot, allà al mig en la foscor més absoluta, on la terra s’empassa la veu.

En Lluís l’evitava. L’Antoni començà a cavar mirant-se-la fascinat i alhora esgarrifat. Què era? Per què la Clàudia l’havia posat allí? Era una llumeneta per espantar la malastrugança, com la que posa la mare a la cuina la nit abans de Tot Sants? La ferum embafadora era més intensa, com d’herbes cremades i carbó de brasa, però si no la pensaves, no la senties. Hi era, però no hi era.

Treballaren a les fosques, solament il·luminats per l’espelma i una llàntia d’oli que portaven amb ells. Cavaren, com tots aquells mesos. I quan portaven una estona l’Antoni s’adonà que hi havia alguna cosa diferent, se sentien més sorolls. Els habituals en un bosc: un mussol udolant pujat a un alt pi negre, un conill corrent entre el bruc i les gavarreres, els passos nerviosos d’un senglar menjant de l’aranyoner i l’arboç. Però era tot intens, com si haguessin apujat el volum. Ho sentia com si fos el caçador que els persegueix, com si fos allà mateix seguint els seus passos, com si tot el forat estigués bullint de vida.

Una llebre remuntà el torrent i va treure el cap darrere de l’espelma. Els ulls brillants i negres, sortits com botons a punt de perdre’s. L’Antoni, marejat, la saludà amb una mà. La llebre va fer-se enrere i va desaparèixer. Es girà cap al seu germà per si ho havia vist, però li donava l’esquena treballant sense aturar-se, sense desenganxar la mirada de la terra. Seria un somni o un malson?

Cada vegada se sentia més marejat. Potser era la fred o aquella pudor que se li ficava fins als ossos i els sacsejava. Volia dir-li al seu germà que no es trobava bé, que s’aturessin un moment. I just quan anava a obrir la boca veié la llum. Era al camí i es movia cap a ells, lenta. Era com una bola de llum blanca, de la mida d’un cap. L’espelma pampalluguejà, com si s’anés a apagar, però va seguir ferma. L’Antoni volia cridar però se sentia mut, sense alè. El seu germà, capcot, no veia la llum que ja prenia el revolt tancat, com si estigués fent el mateix camí que ells.

– Lluís! – cridà el noi– Lluís, la llum, la llum! –cridà– La veus?

En Lluís no aixecà el cap. Seguia treballant, treballant, treballant. Picant, una vegada i una altra amb tota la musculatura tensa i el cap tibat per filferros. Anà cap a ell i l’agafà del braç, fent-li caure el pic, però quan aixecà el cap el seu germà tenia els ulls en blanc i gruixudes gotes de bava li regalimaven de la comissura dels llavis.

– Merda! Merda, merda –es va fer enrere l’Antoni.

En Lluís se’l mirava fixe, com si no veiés res. Agafà el pic i seguí cavant.

La llum era al capdamunt del camí, a l’esquerra. Ara la podia veure millor, una bola de llum freda i blanca. Quieta, com si jugués. Com si esperés.

– Lluís! –cridà l’Antoni, llençant-se al damunt del seu germà. Li donà una bufetada a la galta, dues. El seu germà parpellejà i tornà a recuperar el color dels ulls.

Quan va veure la llum va dir, sortint del somni:

– Què és…

Quan va entendre què passava, víctima del pànic, en Lluís va llençar-se a la paret de terra que s’aixecava en la direcció contrària a la llum, intentant grimpar amunt entre arrels i branques. Però per molt bon grimpador que era, el terror i les recents pluges van fer que perdés peu i va desprendre terra, arrels i fang, que s’estimbaren al damunt de l’espelma, apagant-la. Darrere va anar en Lluís, que va quedar mig colgat i estabornit.

El mussol deixà de cridar. La llebre de moure’s. El senglar de menjar. L’aranyó i l’arboç cridaven, però ningú podia escoltar-los. La vida se n’anà i el forat tornà a ser el lloc de mort que era. El silenci s’ensenyorí de la fosca i la fred, com l’alè d’un mort, embolcallà l’Antoni fent-lo surar entre l’adrenalina i la por.

La llum va baixar, amigable, pel promontori. Era una flama desitjada. Una flama que responia a moltes preguntes, el xicot podia escoltar què deia. No era perillosa. Era amor. Veritat?

*

L’endemà, l’amo del mas va trobar en Lluís mort, cobert per terra i fang, arrels i silenci. Amb el cap obert. L’Antoni era assegut al costat del seu germà, mirant a l’interior del forat, esperant minuts que no arribaven mai, esperant que fos possible el que mai ho seria. La seva cara no tenia cap expressió, era un full en blanc. El seu cor era atrapat en un martellejar interminable, que xisclava: «No pots».

D’ençà d’aleshores l’indret va ser conegut amb el nom del Forat de les ànimes.

Bassa al capdamunt del Forat de les Ànimes

*

NOTA: Aquesta llegenda l’he escrit, com sempre faig quan reescric llegendes, amb tot el respecte i l’estimació per l’original. He mantingut tots els elements estructurals i simbòlics que ja hi havia i m’he cenyit al fil de la seva narració dramàtica: Els dos xicots que caven a ordres de l’amo fins al vespre; l’espelma i el munt de terra, que misteriosament deixa la minyona valenta, l’única que s’atreveix a apropar-se al forat quan arriba la nit –en la llegenda original tampoc s’explica la funció de l’espelma i el munt de terra, ni el que hi ha dins del munt, si hi ha alguna cosa…–; la mort d’un dels dos xicots i la catalèpsia del segon; també he emprat tot l’espai geogràfic real, la Tossa, els camins enter vinyes, la baixada, el Pi de les Set Branques, la cabana de pedra seca, la bassa… Tot hi és en la narració original i en l’indret real o en els seus encontorns.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada