Aquest és el primer dels articles dedicats a Josep Serra, el Cabrer, bandoler del Berguedà. La segona part podeu llegir-la aquí.
Tant temps y hauras passat
per aquellas vagas y montanyas,
per aquell mitx de bruchs y arbossos
al mitx del faig te amagavas.
En sentit nom del Cabré, tot home rich tremulava.
Cançó popular de Camprodon
Quan pensem amb bandolers catalans els imaginem en els segles XVI i XVII, amb barrets emplomats i botes de canya alta, amb espases i cavalls. Però el cert és que el bandolerisme és un fenomen que va existir, transformant-se, d’ençà de l’edat mitjana fins ben entrat el segle XIX i, segons com, fins a la Guerra Civil espanyola, quan la figura idealitzada del bandoler, amic del poble i enemic dels poderosos, és substituïda per la del maquis, el guerriller antifranquista, que adopta tots els seus trets. Als Estats Units aquesta mateixa figura, al segle XX, és encarnada per la del «fora de la llei» del Llunyà Oest. Per la visió romàntica i idealitzada, altres figures anàlogues són la del pirata i el corsari, el víking o l’explorador de terres llunyanes.
Un dels últims bandolers catalans va ser en Josep Serra, conegut com «El Cabrer», violent i astut saltejador de camins i carlí del Berguedà, que va atreure l’atenció d’escriptors romàntics com Víctor Balaguer, Marià Aguiló o Jacint Verdaguer, que visqueren en la seva mateixa època. Com podeu imaginar la imatge del «lladre noble» és una idealització popular, no va haver-hi bandolers que robessin als rics per donar als pobres d’una manera sistemàtica, figura que adopta les característiques d’una figura mitològica paneuropea com l’Home Verd, el distribuïdor per excel·lència de la fecunditat, que més tard fou assimilat, a Anglaterra, al famós Robin Hood. Pels nostres avantpassats aquesta figura de frontera, fora del sistema, encarnava valors i trets propis de figures mitològiques que la cristianització i la modernitat havien engolit.
