La Víbria (II): El Drac de Sant Llorenç del Munt

Entrada a l'ermita de Santa Agnès

La llegenda del drac o brívia de Sant Llorenç del Munt és un trencaclosques històric, una apassionant aventura al llarg dels segles que cavalca la història de Catalunya, perquè al vaivé de la nostra història la llegenda ha anat transformant-se, resistint-se a morir o a desaparèixer, canviant d’ubicació, d’autor, de monstre antagonista, s’ha reforjat una i mil vegades, s’ha escrit i transmès de moltes maneres; com veurem, sempre paral·lela a la sort del poble català a través de guerres i vida. L’estat previ a la mort d’una llegenda això és, el seu oblit, és la fragmentació i degradació de la narració, la pèrdua dels seus codis i motius simbòlics, que no se saben llegir i, sobretot, la manca de transmissió popular.

Normalment aquesta manca de transmissió popular ve precedida per la infantilització i folklorització de la llegenda que, convertida en peça de museu i en «coses de gent gran o de mainada», rep el menyspreu social i el desús. El mateix succeeix amb llengües i cultures. Del garbuix embullat i confús, de les restes desendreçades, haurem de recompondre el quadre que una vegada va ser la història de la brívia de la cova de Santa Agnès, per poder seguir el fil daurat cap al cor del seu misteri i tornar-la a l’indret que li pertoca en la terra que una vegada va témer-la i reverenciar-la.

A diferència d’altres llegendes de dracs que he publicat a Llegendàrium, com la del Drac del Coll de Canes a Riudaura, que és recollida intacta en un moment molt concret del segle XX quan està a punt de desaparèixer, o la del Drac de Sant Celoni, que va lligada a la sort d’un objecte real, l’espasa de Vilardell, la de Sant Llorenç és una llegenda en la qual podem distingir clarament quatre fases. Una primera que s’enfonsa en la tradició oral premoderna, de la qual en sabem ben poc però que, per pistes posteriors, podem intuir. Ens donarà més d’una sorpresa. La segona comença l’any 1600 amb la publicació de la novel·la de cavalleries La Centúria i segueix amb la intervenció de l’historiador del segle XVII Jeroni Pujades, –a qui coneixem per altres articles com els dels simiots o la llegenda de la donzella Pirene–. La tercera, potser la més important per la seva transmissió, la protagonitzen autors vuitecentistes com el capellà Anton Vergés i els escriptors de la Renaixença.

Finalment, tenim la degradació i esquinçament que la llegenda patí durant el segle XX i inicis del XXI, quan la trobem citada de manera confusa. Per desfer el garbuix començarem anant a la segona d’aquestes fases, l’any 1600. Anirem avançant en el temps fins a arribar als nostres dies i, aleshores, tornarem a l’inici, a la foscor que ens aguaita més enrere de l’època moderna, on habita el misteri del drac.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.