La Víbria (II): El Drac de Sant Llorenç del Munt

Il·lustració de la víbria de la Laia Baldevey

La llegenda del drac o brívia de Sant Llorenç del Munt és un trencaclosques històric, una apassionant aventura al llarg dels segles que cavalca la història de Catalunya, perquè al vaivé de la nostra història la llegenda ha anat transformant-se, resistint-se a morir o a desaparèixer, canviant d’ubicació, d’autor, de monstre antagonista, s’ha reforjat una i mil vegades, s’ha escrit i transmès de moltes maneres; com veurem, sempre paral·lela a la sort del poble català a través de guerres i vida. L’estat previ a la mort d’una llegenda això és, el seu oblit, és la fragmentació i degradació de la narració, la pèrdua dels seus codis i motius simbòlics, que no se saben llegir i, sobretot, la manca de transmissió popular.

Normalment aquesta manca de transmissió popular ve precedida per la infantilització i folklorització de la llegenda que, convertida en peça de museu i en «coses de gent gran o de mainada», rep el menyspreu social i el desús. El mateix succeeix amb llengües i cultures. Del garbuix embullat i confús, de les restes desendreçades, haurem de recompondre el quadre que una vegada va ser la història de la brívia de la cova de Santa Agnès, per poder seguir el fil daurat cap al cor del seu misteri i tornar-la a l’indret que li pertoca en la terra que una vegada va témer-la i reverenciar-la.

A diferència d’altres llegendes de dracs que he publicat a Llegendàrium, com la del Drac del Coll de Canes a Riudaura, que és recollida intacta en un moment molt concret del segle XX quan està a punt de desaparèixer, o la del Drac de Sant Celoni, que va lligada a la sort d’un objecte real, l’espasa de Vilardell, la de Sant Llorenç és una llegenda en la qual podem distingir clarament quatre fases. Una primera que s’enfonsa en la tradició oral premoderna, de la qual en sabem ben poc però que, per pistes posteriors, podem intuir. Ens donarà més d’una sorpresa. La segona comença l’any 1600 amb la publicació de la novel·la de cavalleries La Centúria i segueix amb la intervenció de l’historiador del segle XVII Jeroni Pujades, –a qui coneixem per altres articles com els dels simiots o la llegenda de la donzella Pirene–. La tercera, potser la més important per la seva transmissió, la protagonitzen autors vuitecentistes com el capellà Anton Vergés i els escriptors de la Renaixença.

Finalment, tenim la degradació i esquinçament que la llegenda patí durant el segle XX i inicis del XXI, quan la trobem citada de manera confusa. Per desfer el garbuix començarem anant a la segona d’aquestes fases, l’any 1600. Anirem avançant en el temps fins a arribar als nostres dies i, aleshores, tornarem a l’inici, a la foscor que ens aguaita més enrere de l’època moderna, on habita el misteri del drac.

La Centúria, d’Esteve Barelles

La Centúria, novel·la oblidada

El document més antic que he pogut trobar que cita el drac de Sant Llorenç del Munt és La Centúria, novel·la de cavalleries disfressada de fantasiós llibre d’història, publicada el 1600 i escrita per Esteve Barelles, franciscà de Barcelona. Barelles, recorrent a un enginyós recurs habitual en l’època del Barroc, presenta la novel·la com una història verídica que trobà a l’escriptori d’un rabí jueu de Montblanc. Que Barelles faci referència explícita a un sacerdot jueu no és casualitat, per un costat ens està indicant que la història és antiga, perquè els jueus foren expulsats o forçats a la conversió el 31 de març de 1492 després que els Reis Catòlics firmessin el decret d’expulsió en haver conquerit el regne de Granada. També apel·la a l’exotisme que, en aquella època, tenien els hebreus com a persones sàvies i misterioses. És un recurs, atribuir l’obra pròpia a un altre autor per prestigiar-la o vendre-la millor, que trobem d’ençà de l’antiguitat fins als nostres dies i que en època moderna va ser àmpliament utilitzat.

Com molts altres autors catalans d’aquells segles, Barelles va ser «convidat» a escriure en castellà La Centúria per part del context social de l’època i la Suprema Inquisició, que decidia els llibres que podien publicar-se i quins no. Així, trobem que la subtitulà: «Història dels famosos fets del gran comte de Barcelona, el senyor En Bernat de Barcelona i d’En Guifré el seu fill, i altres Cavallers de la Província de Catalunya», en castellà. Però el que sobta més és que, publicada l’any 1600 a Barcelona, les cavalleries eren un gènere caduc, passat de moda i menyspreat pels intel·lectuals de l’època. La veritat és que, llegida La Centúria, no és una novel·la de cavalleries especialment ben o mal escrita; tampoc és una narració diferent de moltes altres de cavalleries d’època moderna, conté aquells paisatges excessius, repeticions, fórmules esgotades i codis genèrics que caracteritzen les versions més comercials del gènere, res més.

Considerant que comencen a perdre el gran èxit popular que tenien d’ençà de mitjans del segle XVI i que l’any 1602 es publica la darrera original a la península, Policisne de Boècia –publicada a Espanya, Valladolid, obra del cavaller En Juan de Silva i de Toledo, senyor de Cañadahermosa–, La Centúria és una obra desubicada, fora del seu temps, que va patir d’un injust oblit. Mai ha estat reimpresa, gairebé mai citada, molt poc estudiada i molt recentment recuperada, tímidament, per part d’alguns acadèmics que estudien l’obra d’en Pujades. Aquest oblit de l’obra de Barelles també és una peça clau per comprendre l’evolució de la llegenda del drac de Sant Llorenç. Perquè, sense aquest oblit, no pot comprendre’s la transmissió que la llegenda patí i les seves posteriors transformacions, especialment quan Anton Vergés i Mirassó la recuperà el 1871.

Però el seu valor va més enllà del literari. El més intrigant és que tothom l’ha parafrasejat fins a arribar al segle XXI, sense saber d’on ve la seva cita. La meravella de l’obra de Barelles és que és l’origen seminal de la llegenda però, en sumir-se en l’oblit, li ha regalat aquella impressió de tradició oral indispensable per fer somiar, per fer-nos creure que una llegenda amaga quelcom misteriós i arcaic, empeltat a les arrels de la terra.

Totes les còpies de la llegenda que circulen per internet són versions, més o menys properes, als capítols de La Centúria que narraré a continuació. Això vol dir que la llegenda és una invenció d’en Barelles? No. Simplement vol dir que, aquest monjo franciscà del segle XVII aficionat al gènere fantàstic, va recollir-la i va ser-ne l’iniciador en la seva forma escrita, com a mínim fins que no trobem documents més antics. Que la novel·la d’en Barelles sigui una ficció no vol dir que tot el material que conté l’inventés el frare. En alguns passatges sabem que va inspirar-se en llegendes publicades i en històries locals, probablement orals.

Però per arribar aquí, per parlar del que hi ha abans d’en Barelles, haurem d’anar fins al final.

Cingles dels Cavalls

El Drac de la cova de Santa Agnès

Esteve Barelles descriu la primera i fracassada lluita amb el drac en el capítol 179 de La Centúria, que titula: «On es narra un estrany cas que succeí a la província de Catalunya, d’un Drac i altres coses notables que s’esdevingueren». Seguint la tradició popular medieval i moderna ens explica com el Drac, que anomena en majúscula, van portar-lo els musulmans a la península per lluitar contra els cristians. Que Barelles coneixia bé les llegendes erudites i les contalles de transmissió oral queda clar en tota la novel·la, per exemple quan diu que: «i va ser destruïda la ciutat de Tarragona amb un Serpent d’altres temps». Que anomeni al drac, serpent, també és important. Si recordem l’article anterior de la Víbria, els dracs eren anomenats serpents d’ençà del segle XII com a mínim, en les primeres novel·les franceses de cavalleries.

El monjo, seguint aquesta tradició literària i culta, no dubta en emprar indistintament serp, serpent –sierpe– o drac, malgrat que a Catalunya tenim altres apel·latius ben populars per referir-nos a un drac, d’acord amb en Joan Soler i Amigó: fardatxo –llangardaix–, feraixa, fera malvada, feram, fera o bèstia corrúpia, cuca fera, la cuca, fera maltrana a Alacant, dragolí, serp grossa a Menorca, entre altres i amb moltes variacions locals.

Barelles ens diu com uns fetillers sarraïns, els «moros», van deixar el Drac a Sant Llorenç del Munt, a la cova de Santa Agnès: «Com coneixien alguns la terra, per haver caminat part de la província de Catalunya, diu un que coneix una cova al peu d’una muntanya, anomenant el Puig la Creu, Sant Llorenç del Munt i Montserrat, cova dita de Santa Agnès (…), posat en aquell ocult indret, un de sol n’era prou per destruir mig món (…) Treuen aquell brau animal enfetillat i el pugen, corrent amunt, pel riu Llobregat fins a ficar-lo dins la cova de Santa Agnès» De la relació entre els «moros» i els dracs, gegants i altres éssers de llegenda n’he parlat en altres articles, especialment en aquest, quan parlo del mític Temps dels Moros, on he especulat que «moro» potser, i no sempre, era un eufemisme o metàfora transmesa al llarg dels segles de qui era pagà. En el cas de La Centúria és més probable que Barelles simplement segueixi un tòpic de les novel·les de l’època, en caracteritzar els sarraïns com a enemics, però en tot cas és un tòpic que ve de molt lluny i que a un nivell popular queda molt esborrat, passant a definir a l’engròs tot el que no era cristià.

El franciscà descriu els captors del drac com a «savis africans», és a dir, fetillers o mags que deixen a la bèstia amb «aliment» –potser, metafòricament, sacrificis humans o de bestiar– a la cova, fins que aquest s’esgota i el drac surt d’ella afamat, per devorar ramats i homes. La notícia arriba al comte Guifré de Barcelona, que envia a la cova al seu millor guerrer, anomenat Spes –paraula llatina que significa Esperança–, amb un grup d’almogàvers i cavallers: «Guiats per pastors arriben a la muntanya de Sant Llorenç i pugen tostemps a l’alta plana sense que els descobreixi la fera, que va impressionar-los perquè com l’aire corria per la part contrària, va ser per bé dels cavallers escapar-ne amb vida d’acord amb el que passà allà a l’alta plana: al punt que els cavalls van veure aquella ferotge feristela van sentir por i no va ser suficient tota la indústria, habilitat i art de la cavalleria per evitar que fessin passa endavant i endarrere, que com aquella muntanya és roca esquerdada i arriscada, com que no descavalcaren alguns d’ells van estimbar-se amb els cavalls per aquells cingles i van perdre la vida miserablement».

Aquesta polida descripció és de molta importància perquè, com qualsevol persona que conegui Sant Llorenç del Munt haurà advertit, Barelles sembla que estigui descrivint l’elevada plana de la Mola i de Sant Llorenç –més endavant en la narració, quan el comte Guifré d’Arrià s’hi enfronta, la cita explícitament–. Però, ara, està parlant dels Cingles dels Cavalls des d’on es pot entreveure, enfonsada pel vertiginós i profund trencant, l’ermita i cova de Santa Agnès. Barelles descriu detalladament aquella part de Sant Llorenç i no és estrany si pensem que tot el massís era sembrat de coves ermitanes, capelletes, avencs habitats per religiosos i, per descomptat, el monestir benedictí de Sant Llorenç, abandonat el 1804. Que Barelles ens ho narri amb detalls mostra que o bé coneixia de primera mà l’indret –ell era monjo–, o bé que algú va descriure-li.

I si coneixia el lloc és molt probable que també en conegués les llegendes que s’explicaven, potser incloent-les en la seva novel·la de cavalleries. Era molt habitual en el passat, especialment en la novel·la del barroc i fins al segle XVIII, que les novel·les fossin com un bagul on llençar-hi tota mena de materials, contes i anècdotes històriques que no tenien res a veure amb la història principal, per exemple al Manuscrit trobat a Saragossa –Jan Potocki, escrit el 1797 i publicat 1804– o a les dues parts d’El Quixot –Miguel de Cervantes, 1605 i 1616, respectivament–. El cas de la lluita contra la brívia és un petit afegit al tot de La Centúria, que solament ocupa tres capítols dels 203 que té.

Entrada a l’ermita de Santa Agnès

La Brívia

Més endavant el drac ataca el grup de cavallers i almogàvers: «Aixeca la ferotge i valenta bèstia el vol i ataca l’esquadró del Cavaller de l’Esperança, que intentaren ferir-la inútilment amb llances i piques al mateix temps que, juntament amb els ferros, s’aixeca per l’aire. Sobrevolant-los amb xiscles i horribles esgarips com d’Àguila i Lleó, va posar en gran compromís als presents. Llencen les ballestes algunes sagetes que, encara que toquen la fera, no poden fer res amb la seva dura pell. Va estar bon espai de temps volant per sobre de la milícia, el Drac al qual anomenen Brívia els naturals catalans». Barelles remarca que els catalans anomenaven brívia al drac, una metàtesi de víbria. Com vam veure a l’article anterior, hem de pensar en el wyvern anglès o la vouivre francesa, aquell drac serpentiforme i alat, no la víbria pròpia dels bestiaris medievals monacals que heretaren les figures dels seguicis festius que apareixeran en el proper article.

És important el detall que el drac de la cova de Santa Agnès, vola. També ho vam veure en l’anterior article, els dracs europeus d’abans del segle XIII, fins a on podem documentar-los, no gaudien d’ales ni volaven com els dracs asiàtics. D’ençà del segle XIII en endavant el drac alat es convertirà en un tòpic. Aquest detall entre molts altres ens indica com, també, el frare coneixia la tradició literària i culte i els codis propis del gènere de les novel·les de cavalleries, com per exemple els sacrificis humans, els pastors com a guies, els fetillers sarraïns i anticristians, la lluita a ultrança contra la fera, la incapacitat de ferir-la amb armes mundanes…

Desconec si brívia era un mot que havia penetrat en la cultura catalana com a variació dialectal, potser portada per les onades d’immigrants francesos i occitans que fugien de les guerres de religió a França durant els segles XVI i XVII. Si era un cultisme que els autors catalans, com Barelles, van adaptar a la seva manera de les novel·les de cavalleries franceses. Si va ser un error de transcripció fonètica que el franciscà va escriure i que s’ha anat perpetuant. O bé, finalment, si era un mot popular emprat per la gent de la contrada de Sant Llorenç del Munt i els pobles de la rodalia.

El mateix monjo ens diu que ell preguntà pel mot brívia a la gent del país, en un preclar moment de meta-ficció al principi del capítol 181: «…a la fera i Drac, al qual anomenaven els antics Brívia i va quedar aquest nom fins avui sense saber l’ocasió, malgrat que va preguntar-se a alguns ancians i vells de la pàtria…» Si donem carta de veracitat a aquest fragment, la gent que vivia al voltant de Sant Llorenç l’anomenava brívia d’antic però ningú sabia per què. Per tant, si ens creiem aquesta afirmació, era un mot de transmissió popular com a mínim a finals del segle XVI i inicis del XVII. No sabem com va implementar-se a Catalunya, potser és un mot patrimonial català. Tanmateix és un mot català que, com tants altres, avui és perdut per «víbria», que sí que és un gal·licisme que alhora ve del llatí vipera.

On és més cabdal aquesta cita és que Barelles insinua que va preguntar a la gent de l’indret per ella, és a dir: ens està dient que la història del drac s’explicava per Sant Llorenç. Això sí que ho podem confirmar, ho veurem més endavant.

Esvoranc lateral del Morral del Drac

Guifré d’Arrià

Tornant a la novel·la, el Cavaller de l’Esperança –Spes– és ferit i vençut. I, com no poden malmetre a la bèstia sense armes màgiques, de virtut o constel·lades, ell i la seva esquadra es retiren. En el següent capítol, el 180, els cavallers tornen a Barcelona i proven tot un seguit d’idees per vèncer la brívia. Primer pinten i fan dracs a mida real recreant-la amb molta fidelitat, com si es tractés d’una figura festiva moderna, per acostumar als cavalls a la seva presència i que no s’espantin, però tots acaben embogint víctimes de l’horror. Després el comte Guifré ordena cremar els boscos propers a la cova, però no serveix de res perquè la bèstia gaudeix del foc i aprofita per caçar els animals que en fugen.

Sense èxit cap iniciativa, és el mateix comte Guifré qui va fins a l’altiplà de Sant Llorenç per combatre la fera. Avui podem pensar que aquest Guifré era el Pilós, però no és així. Barelles ens diu que s’anomena Zinofre Barcino de Arria, és a dir, Guifré de Barcelona i d’Arrià, i Guifré d’Arrià és el pare semillegendari d’en Guifré el Pilós. La seva existència no s’ha pogut demostrar, però és citat a la Gesta comitum Barcinonensium, les Gestes dels Comtes de Barcelona, escrit al monestir de Ripoll a finals del segle XII, seguint una referència més antiga del monestir de Sant Miquel de Cuixà, que alhora és probable que reunís documents i tradicions disperses. La vila de Rià –antigament, Arrià– és un poble del Conflent d’on era originari el pare del comte Guifré el Pilós i les Gestes situen el naixement del Pilós vers el 840 en el castell d’aquest indret, avui convertit en ruïnes.

L’existència de Guifré d’Arrià s’ha posat en dubte per part dels historiadors, que consideren que Guifré el Pilós era fill d’un noble anomenat Sunifred d’acord amb unes donacions trobades al monestir de Grassa a la Provença; però el que ara ens interessa és que si Barelles sabia d’en Guifré d’Arrià, ho fa per coneixement de materials cultes i, alhora, ens situa la llegenda de la brívia en aquella època desconeguda i boirosa d’abans dels primers comtes de Barcelona, en temps dels senyors anomenats pels emperadors carolingis. El d’Arrià és un d’aquells recursos semimítics, un personatge entre la història i la llegenda que s’avenia a ser emprat en contalles com aquesta.

Així, el comte Guifré d’Arrià s’enfronta a la brívia sense esperança. Quan tot està perdut el comte veu el senyal de la Creu amb un roure esberlat i, com pres per una revelació, fereix la bèstia greument en un espai obert del seu ventre fent la Creu amb la llança i la branca, després d’això segueixen unes llargues escenes d’acció, sang, ferides, combats i finalment li clava la seva espasa màgica, Dalina: «amb braç fort se la ficà pel pit, deixant anar al compte En Guifré i passa amb el seu vol a l’altra part de la muntanya del Puig de la Creu on els cavallers van veure’l caure, amb tants gralls estridents de Serpent». Guardem aquest detall: cau a l’altra banda del Puig de la Creu, és important.

Cova i ermita de Santa Agnès, l’indret original de la llegenda del drac

La cova de Santa Agnès

D’entre tots els indrets que en aquests dos anys i mig us he parlat, la cova i ermita de Santa Agnès a Sant Llorenç del Munt és un dels que em semblen més especials. Descriure les sensacions que et dóna, si no hi heu estat mai, és difícil.

Primer es puja tot el massís de Sant Llorenç fins a deixar la Mola a la dreta, és un ascens que milers de persones han fet al pas dels segles, una autèntica peregrinació primer religiosa i després laica en una muntanya que ha estat poblada per intrigants comunitats que ens han deixat cementiris isolats, vells masos avui perduts, coves i avencs habitats per ermitans i ermitanes d’ençà de temps prehistòrics. Un cop al capdamunt de la carena, a l’esquerra del Morral del Drac, es baixa per un corriol amb molt de desnivell per on transcorre una torrentera, anomenat el Canal de Santa Agnès. Per arribar fins aquí haureu caminat, sempre ascendent, durant una a dues hores entre boscos i roques escarpades. Però el Canal et prepara per al que vindrà. És una part humida i obaga de la muntanya a la cara nord de la Mola, molt fosca i silenciosa, on les olors de fusta i terra molla, d’aigua fresca i estancada, t’entren fins als ossos. El camí que transita per la carena acostuma a ser molt fressat, especialment en diumenge, però pel corriol i a l’ermita hi baixa poca gent. És, per tant, un camí solitari per on entre setmana és molt difícil trobar-hi algú –jo mai hi he trobat ningú– i els caps de setmana, com a molt, algun grup escadusser de joves, escaladors o creients cristians.

El viarany, pràcticament esborrat si no fos perquè hi ha qui el camina de tant en tant, et porta fins a la part esquerra del corriol, a tocar de la roca del massís i just a sota d’on se situa el Morral del Drac centenars de metres més amunt, en línia recta. Et rep la porta de la vella ermita medieval i la primera impressió és no creure què estàs veient, què fa allò allà al mig? Una petita balma dóna pas a l’entrada, on es barregen les velles ruïnes de l’ermita, pròpies d’una novel·la gòtica vuitcentista, amb una impressionant balma natural a mà esquerra.

En el capítol 181, Barelles ens dóna una petita descripció que podria indicar que ell mateix va visitar la cova: «Passat l’incendi la fera torna al seu indret primer, la cova de Santa Agnès (…), com lloc segur, per ser gran i oberta al migdia i donar bé el sol en aquell indret de Sant Llorenç». Aquesta breu frase és esclaridora, perquè la cova de Santa Agnès és en una part obaga de la muntanya, però com he pogut comprovar és cert que el sol l’il·lumina en el moment del migdia. Malgrat això és un indret, en general, amb poc sol i la cara de la cova gaire gens il·luminada. En canvi, el monestir de Sant Llorenç, en estar en un altiplà del massís sí que té moltes hores de sol. Queda clar que Barelles havia visitat el monestir i, potser, breument la cova de Santa Agnès, l’ermita de la qual depenia del monestir.

Entrada de l’ermita des del seu interior

Aigua i dones

Els vestigis de l’ermita van acompanyats d’una entrada excavada a la roca i a la seva esquerra l’entrada a la cova. A més de 900 metres sobre el nivell del mar, abocada a un precipici i robada al ventre de la roca l’ermita va ser en temps medievals, cap al segle XIV, un petit convent de religioses. És quan la tenim documentada per primera vegada però les restes que queden, d’estil romànic, ens indiquen un passat molt més remot, romànic i potser preromànic. Com altres ermitoris, en temps arcaics simplement fos una cova habitada per una o diverses ermitanes que, a poc a poc, va anar-se fent més gran i construint-se afegits al seu voltant. Reconstruïda en època gòtica, va passar per diferents avatars fins a convertir-se en una comunitat masculina, depenent del monestir de Sant Llorenç. Per desgràcia, de la congregació femenina no en sabem gairebé res.

És intrigant la casualitat de la relació del drac i les dones en aquest indret geogràfic. Vam veure-ho a l’anterior article de la víbria, la relació simbòlica íntima entre la feminitat i el drac o els misteris serpentins, de l’aigua i la terra. Del Morral del Drac en parlaré més a baix, però no pot comprendre’s del tot la cova sense el Morral, que s’aixeca desafiant com un accident geogràfic impossible i esquerdat per dues parts. Ambdós accidents geogràfics formen un tot, un continu gairebé narratiu-simbòlic. L’interior de l’ermita, encara en ús popular per part d’alguns fidels cristians, va ser lloc de culte fins al segle XVIII quan s’abandona poc abans del monestir de Sant Llorenç. La cova, en entrar, veiem que té una entrada excavada amb l’ermita, per no sortir a l’exterior. En la primera estança hi ha com un gran safareig o banyera artificial i antiquíssima, on s’hi acumula aigua que brolla per una font de l’interior de la roca i, més enllà, s’estén l’interior de la cova per estrets passadissos.

La casualitat encara es fa més pregona quan recorrem la cova, d’uns 90 metres de llargada, perquè normalment és coberta d’aigua. L’aigua es fa present per tot l’obscur recorregut i la piscina que l’acumula com un arcaic baptisteri ens recorda que, en un passat molt llunyà, l’aigua dominava aquest espai. Entrat a mà dreta hi ha un passadís que ens porta a una part encara més interna de la cova, més eixuta que l’anterior on no s’escolta res de res, aquí el silenci és absolut excepte per la remor suau d’alguna gota que ara sembla llunyana. Les olors són de terra molla i carn tremolosa de ventre de roca. I si tornem enrere, darrere mateix de l’ermita, hi ha un avenc foscant que dóna a l’altra banda del cingle com una via d’escapament d’emergència, d’aquelles «secretes». Recordem que cova i ermita es troben abocades a un altíssim precipici.

Qui va habitar per primera vegada aquest indret? Quins ritus s’hi duien a terme? Com i qui eren les dones cristianes que van substituir-los? Potser eren beguines? Quina relació hi ha entre la llegenda de la brívia i les dones? I entre el Morral i la cova? I entre l’aigua, la roca i la cova? Sense prospeccions arqueològiques, sense una recerca en profunditat en arxius i una posada en valor de l’espai, són preguntes que no podem respondre ni documentar, solament especular mentre recorrem el ventre de la terra.

Ruïnes de l’ermita, amb la cinglera al fons des d’on el Cavaller de l’Esperança i la seva esquadra d’almogàvers observen el drac, tal com ho descriu en Barelles a La Centúria

Jeroni Pujades i la confusió amb la cova Simanya

Ara deixem La Centúria i Barelles per endinsar-nos en una peça clau de l’evolució de la llegenda, el tercer volum de la Crònica Universal del Principat de Catalunya, de l’historiador Jeroni Pujades. Pujades va escriure-la recopilant nombrosos autors i documents dispersos de tot el Principat, anomenats els Flosculi, avui conservats a París. El primer volum de la Crònica el va escriure en català entre el 1601 i el 1604 i va publicar-se el 1610. Els dos següents van quedar gairebé inèdits fins al segle XIX, quan són recuperats per intel·lectuals de la Renaixença i tornats a publicar. Com moltes altres llegendes i històries, la Crònica de Pujades és una obra seminal d’on sorgeixen multitud de narracions, també la del drac de Sant Llorenç. En el proper article que dedicaré a la bèstia de la cova Simanya, que publicaré a finals d’aquest mes de gener, tractaré amb molt més detall el fragment de Pujades on parla de la cova Simanya i podreu llegir-lo sencer.

El que ara ens interessa és que Pujades, contemporani a Barelles, va deixar per escrit algunes crítiques a La Centúria. Al final del capítol 32 del tercer volum de la Crònica, trobem aquest fragment: «Culpa meva és si no l’he vist –referint-se a la cova Simanya, perquè vaig estar a l’ermita de Santa Agnès i podria haver-hi entrat si hagués volgut seguir. D’aquesta cova –la Simanya– diu el populatxo inculte que està enfetillada, que allà hi havia una ciutat i que els embalums que vaig dir són de persones que viuen encisades en ella, i moltes altres mil bajanades que com no les crec, no les escric. Aquesta és la famosa cova –la Simanya– que l’autor de la Centúria va dir que d’ella sorgia aquell ferotge drac que amb el seu alè cremava els aires, es menjava homes i bestioles, traspassant en mans del comte Guifré de Barcelona. Jo no em crec res d’això, però em remeto a la veritat i torno a les meves històries».

El primer que sobta d’aquesta descripció és que Pujades, malgrat que la critica, no va llegir La Centúria, perquè Barelles explicita molt clarament en diversos paràgrafs que la cova no és la Simanya sinó la de Santa Agnès. Per tant aquí hauria d’haver-hi, a més a més, quelcom personal contra Barelles. I si va llegir-la, en el moment d’escriure això no la recordava pas. Però, aturem-nos aquí un segon: va ser una simple confusió o realment hi havia una contalla de dracs a la cova Simanya? Pujades ens diu que també va visitar la cova de Santa Agnès però no la Simanya, si hi hagués hagut una llegenda de dracs a la cova de Santa Agnès, viva quan Pujades la visità, no la coneixeria pas? Potser va ser Barelles qui va confondre la cova Simanya amb la de Santa Agnès? Aquesta última opció, quan parlem de la toponímia que rodeja la cova de Santa Agnès, es fa difícil de validar.

Per tant, per què Pujades va confondre’s? L’historiador ens diu que coneixia les tradicions i contalles populars de transmissió oral però, amb l’habitual menyspreu dels intel·lectuals de l’època, diu que tot això són bajanades i supersticions que li fa vergonya citar. Sobta aquesta actitud en Pujades, que en altres capítols dels tres volums de la Crònica parla de les bruixes del Montseny i dels simiots d’Arles, entre molts altres materials fantàstics i impossibles. Però ens diu que les coneix i, per tant, existien. Com a mínim a principis del segle XVII. És una llàstima que, com no les creia, el bo d’en Pujades no ens les expliqui. Amb la seva incredulitat s’ha perdut un patrimoni immaterial que hauria pogut canviar la concepció de les llegendes de Sant Llorenç del Munt.

Sí que és clar que Pujades, explícitament, diu que la contalla del drac és cosa d’en Barelles. Però empra l’article «aquell» com si, potser, la història fos coneguda abans del frare franciscà. Per esclarir això haurem d’observar altres pistes, altres detalls: la toponímia que rodeja la llegenda.

El Morral del Drac, avui conegut com la Cova del Drac

El Morral del Drac i la Renaixença

La Centúria mai va gaudir d’èxit, ni de reimpressions, no va ser una obra molt venuda i difosa, al contrari, va ser criticada i combatuda d’ençà d’un bell principi i, ràpidament, oblidada. Si es coneix avui és, paradoxalment, gràcies a les crítiques negatives d’en Jeroni Pujades. La seva errada va transmetre’s als romàntics i acadèmics vuitcentistes i, per extensió, al segle XX.

Per acabar d’embolicar la troca, durant el segle XIX la cova va confondre’s amb un dels dos esvorancs que hi ha al Morral del Drac. Trobem fotografies i documents que ens mostren com l’esvoranc és anomenat «Cova del Drac» en algun moment entre finals del segle XIX i inicis del XX, quan tot aquell paratge del massís de Sant Llorenç del Munt va convertir-se en lloc de peregrinació de nacionalistes catalans i centres excursionistes. En un document que parla de l’ermita i cova de Santa Agnès de 1878, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científicas, trobem una primera confusió amb el Morral: «…fins arrivar al coll á quin costat s’aixeca la cova nomenada Cova del Drach de forma originalíssima…». Aquesta confusió de finals del segle XIX va anar estenent-se fins als nostres dies on, per la veu popular, la cova del drac és l’esvoranc del Morral. Fins i tot en documents oficials, com la VIII Trobada d’Estudiosos de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, anomenen cova del drac a la del Morral. I s’han fet il·lustracions del drac travessant l’esvoranc, s’ha recollit en antologies de llegendes i contalles…

El mossèn Anton Vergés i Mirassó, ecònom de Sant Llorenç Savall i principal impulsor de la restauració arquitectònica de Sant Llorenç del Munt, el 1871 al llibre «Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider» hi inclou una transcripció resumida, pràcticament paraula per paraula de la narració del frare Esteve Barelles. Però, curiosament, Vergés i Mirassó diu: «Aquest text és la transcripció literal de la llegenda del Drac de Sant Llorenç del Munt, continguda en un antic manuscrit amb data i autor desconeguts». Desconec perquè el prevere diu que La Centúria és obra d’un autor desconegut quan és obvi que l’ha llegida segurament en alguna biblioteca eclesiàstica, potser li feia vergonya citar-la perquè estava molt desprestigiada? O potser, com va fer el mateix Barelles, en atribuir-la a un autor desconegut vol dotar-la d’aquella aura misteriosa i de somni que és tan necessària per a les llegendes? M’inclino per aquesta segona opció, tenint en compte el context social de l’època, la Renaixença.

Malgrat tot, Vergés explicita que la cova del drac era la de Santa Agnès. I ens diu algunes coses més interessants, per exemple: «Lo cert es que en la montanya de Sant Llorenç hi ha un single que s’anomena “dels cavalls” per qual despenyadero se diu se precipita part de la cavalleria quan vejé lo mónstruo. De aquí á la conclusió la llegenda es copia del antich manuscrit que he mencionat». Aquest antic manuscrit podria ser, en lloc de La Centúria, un document medieval d’acord amb el qual va treballar també Esteve Barelles? No ho crec pas, però deixo aquí l’interrogant. Sí que és certa la seva referència toponímica, més interessant: els Cingles dels Cavalls, per on hem vist que van precipitar-se cavalls i cavallers, existeix. I la cita de Vergés ens confirma que no era una toponímia romàntica, posada durant el segle XIX, sinó que era anterior.

Que el franciscà treballava sobre materials preexistents ens ho torna a confirmar el lloc on cau el drac malferit, que la toponímia ens torna a regalar. A l’altra banda del Puig de la Creu des del Morral del Drac, a Castellar del Vallès, exactament en aquell indret hi trobem el Sot d’en Goleres, profund sot convertit en una pedrera a l’aire lliure que va abandonar-se l’any 1980. Desconec si, també, hi hauria alguna cova abans que la indústria moderna esventrés la terra per obrir-hi la mina.

El primer comte de Sant Llorens, Antoni Quadras, amb la costella del drac. En una fotografia de 1903

Les restes de la brívia al monestir de Sant Llorenç

Vam veure-ho a la llegenda del drac del Coll de Canes, on hi ha documents que narren com a l’església de Sant Eudald de Ripoll s’exhibien les restes del drac, avui perdudes. El mateix feien a Sant Llorenç del Munt. No era res estrany o poc habitual, restes meravelloses de relíquies santes i d’éssers mitològics eren exhibides en monestirs i esglésies de tota Europa per causar la meravella dels fidels i, també, com a curiositat naturalista o científica que atreia viatgers i peregrins.

Anton Vergés ens ho explica així, paga la pena citar-lo sencer perquè és un fragment d’una vàlua extraordinària: «Es cert que fins á la guerra de la independencia á principis del present sigle se conservá en lo monastir de Sant Llorens del Munt un os de una costella y que tothom visitaba la santa casa pretenia véurerlo: tothom demanaba per la costella del drach. Quedá després retirada de allí y penjada en lo sostre de la entrada de can Pobla, la qual habentse després un dia y cayent sobre las pedras quedá partida en tres trossos.

Un de estos fragments usurpá un jefe de tropa en la guerra dels set anys; lo altre lo regalá D. Joan Gros y Roca, actual propietari de dita casa, al R. D. Joan Riba, sacerdot amant de antigüetats y que tè lo magnifich museo de objectes de sal en Cardona; lo qual habent oït parlar de la existencia de tal os, enviá un exprés á dit propietari y ab moltas súplicas li arrancá altre tros; quedant per lo tant sols un fragment de dita costella de un cinch palms de llarch, que es lo que pot encara lo intel·ligent naturalista examinar. Dit D. Joan Gros y Roca assegura que quant era enter lo habia medit en tota la sua curva, y feya nou palms de llarch, y que lo habia pesat y lo sèu pes era nou lliuras.

D. Francisco Dalmau ha oit assegurar que en lo antiquíssim santuari del Puig de la Creu se habia conservat per mòlts sigles un tros de la espinada, y que servia de sitial ahont podia una persona sentarse cómodament. Dit D. Joan Gros me ha assegurat que quan la costella estaba entera, col·locant una curva igual al altra part y tenint en consideració lo gruix de la espinada, podia constiuirse una arcada, sota la qual podia quedar lloch per estarhi una persona delevada estatura».

Al santuari de Santa Maria del Puig de la Creu, documentat l’any 1193 i per tant molt anterior a La Centúria, trobàvem un tros de l’espinada del drac, tan gran que la gent el feia servir de tron on asseure’s. El Puig de la Creu, com a indret on va enfonsar-se el drac moribund, és un lloc cabdal de la llegenda i, si pensem que la Centúria no era gens coneguda, Barelles no en pot ser el creador o transmissor únic.

Gairebé un segle abans de Vergés, el viatger i escriptor il·lustrat d’Espanya, Francisco de Zamora, en els seus diaris de viatges per Catalunya escriu com va visitar Sant Llorenç del Munt i en diu que: «…s’hi guarda un grossísim os que té la figura d’una costella i pretenen que era del dit drac…». Zamora ho escriu el el 1768. I com hem llegit els monjos de Sant Llorenç, com els de Ripoll amb el drac del Coll de Canes, empraven la llegenda del drac per atreure peregrins, que demanaven veure la costella. És a dir, i aquesta és la conclusió més important: que era una llegenda de transmissió popular, si la gent demanava veure la costella, era perquè prèviament coneixia la història.

De les restes d’aquest suposat drac encara se’n conserva la costella de Can Pobla, propietat del quart comte de Sant Llorens del Munt (amb S), José de Quadras Sans, títol atorgat pel Papa Benet XV el 1917 a Antoni Quadras i Feliu, germà del baró de Quadras. El tercer comte, Josep Maria de Quadras i de Caralt, membre de l’orde del Sant Sepulcre de Jerusalem i de la Confraria de Sant Jordi, va traspassar el 2013. Es fa córrer per internet que l’os va analitzar-se i va concloure’s que era una costella de balena que avui és propietat de la Diputació, així també ho he trobat citat al Fabulari Amades, però no he pogut trobar-ne una notícia fidedigna. Malgrat que he pogut llegir en diversos comentaris a entrades de blogs on el mateix comte de Sant Llorens ho desmenteix, tant l’anàlisi com la propietat de la costella, que seguiria essent propietat dels Sant Llorens. Desconec la situació actual de la costella, però seria molt interessant saber-ne noves informacions.

El de Santa Maria del Puig també ho era, un os de balena o d’un altre animal? Com van arribar les costelles de balena a Sant Llorenç del Munt?  Més endavant en el llibre de mossèn Vergés i Mirassó, ens diu que durant les obres de restauració del monestir van trobar-se més ossos de drac: «…un fragment de crani d’horrible rèptil (…) junt amb altres ossos del mateix que es destruïren per poca precaució dels mestres de cases al derribar lo cor, a on en secret lo dipositaren los monjos que el feren construir…». El prevere també parla de l’ermita de Santa Agnès, dient que cap al segle XVII hi vivia un frare solitari, un ermità, anomenat Bonaventura Gran, i que en acabar el segle XVIII encara hi vivia un ermità amb la seva família i que després de la Guerra del Francès quedà abandonada del tot.

En cap moment el capellà dubta que els ossos siguin de drac, potser perquè sabia la importància dels mateixos per donar-li encant a la llegenda.

La Cova del Drac, 1927. En aquell moment la transformació de la llegenda era feta, la cova del drac deixava de ser la de santa Agnès per ser la del Morral, que no és ni cova. No deixa de tenir cert sentit: un morral és un sarró, una bossa. El topònim ens està indicant que el Morral “conté” el drac. Si ens aturem a pensar en la disposició geogràfica-simbòlica ens explica una altra història: el morral, trencat per un esvoranc vertical de connotacions metafòriques-sexuals, al capdamunt de la cova de santa Agnès d’on brolla una font d’aigua que la inunda i al costat d’una torrentera on sempre hi ha una profunda obaga. El Morral “fixa”, conté, la força present a l’indret, a la cova, a la terra i a les aigües. Alhora, n’és la seva expressió, el seu crit i la seva cançó.

De la Renaixença al segle XXI

Pel text de Vergés i Mirassó veiem com el monestir de Sant Llorenç era el nucli principal de difusió de la llegenda popular, amb nuclis menors com l’ermita de Santa Agnès o el santuari de Santa Maria del Puig de la Creu. Abandonat el monestir el 1804 després d’una llarga pèrdua humana i material, destruït i saquejat poc després durant la Guerra del Francès, els materials de la llegenda començaren a dispersar-se i degradar-se fins que el prevere català els recuperà el 1871, mentre restaurava el monestir. També l’ermita va ser abandonada durant el segle XVIII i el santuari a inicis del XIX. Santuari que per cert, curiosament, també era habitat per dones, religioses i com a recés de laiques que volien aïllar-se del món.

Paral·lelament a la publicació dels dos volums inèdits de Pujades, molt influents entre els autors de la Renaixença, es reforça la confusió amb la cova Simanya, que trobem citada com a cau del drac fins ben entrat el segle XX.  El que ha estat un dels més grans apassionats dels dracs de Catalunya, l’escriptor romàntic Víctor Balaguer, segueix la cita errònia de Pujades i escriu que la Simanya era la cova del drac. I per citar solament un dels documents que he trobat, entre molts, en aquest número 1325 de la revista Destino, del 29 de desembre de 1962, trobem un article escrit per l’historiador i doctor en història de l’art tèxtil terrassenc Francesc Torrella Niubó, anomenat «Evocació i notícia de Sant Llorenç del Munt», on seguint alguns autors del passat que abundaren en l’error de Jeroni Pujades, escriu: «…juntament amb els noms de les coves del Frare, de les Ànimes, Clara i també la Simanya, l’anomenada del Drac, que amaga tot l’encant i misteri de la llegenda més difosa de la muntanya».

Joan Amades ens cita en Moisès Capella, un informant de 1910 vilatà de Terrassa, que de la cova del drac en diu: «Situada a la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Hi vivia un terrible drac que van deixar els moros quan abandonaren el nostre país. Era l’estrall de tota la contrada fins que fou mort. Segons unes versions, pel comte Guifré el Pilós; segons altres, pel cavaller Spes; i encara, per Soler de Vilardell. El monstre defensava valentament i envestia amb fúria ardida. El seu vencedor anava proveït de llança o espasa i d’una branca d’arbre per escudar-se. En un moment de la brega, inadvertidament, el cavaller féu una creu amb la branca i l’arma, i el drac esdevingué mans a l’instant». Aquesta cita d’Amades ens indica com el 1910 la llegenda era un garbuix, per un costat tenim el comte Guifré el Pilós, per confusió amb Guifré d’Arrià, després Spes que, en realitat, a La Centúria és vençut. I Amades no ens diu, exactament, on era la cova.

Que aparegui en Soler de Vilardell en algunes versions és intrigant. Forma part de la confusió i degradació de la llegenda que malgrat tot, si gaudeix de diferents versions, és perquè malda per seguir viva. Durant els segles XIX i XX va dir-se que el protagonista era Guifré el Pilós, Ramon Berenguer o Ramon Borrell, en altres versions és Sunifred, el pare d’en Guifré el Pilós, com el semimític Guifré d’Arrià de qui he parlat. En altres és simplement Spes o escrit Espés, oblidant que el que realment significa és Esperança en llatí. Espés es vesteix de miralls, com el cavaller que va matar el drac de Vallfogona o com el mirall que branda el cavaller del drac del Coll de Canes, rememorant la mort de Medusa. En la versió d’en Soler de Vilardell aquest s’agafa al drac i, colpejant-lo amb l’espasa, el fa caure el Puig de la Creu però emmetzinat per una gota de sang del drac, mor.

Apel·les Mestres, qui també va tenir un vessant com a folklorista a més a més del d’artista i il·lustrador, va publicar una il·lustració de la brívia de Sant Llorenç el 1902, que no he aconseguit trobar. I, per acabar-ho de reblar amb la millor tradició imaginativa i romàntica, al segle XIX també va dir-se que a la porta de Sant Iu de la catedral de Barcelona, s’explica la història del drac. En realitat, com va apuntar Martí de Riquer ni és drac, és grifó, i el cavaller porta a l’escut l’ensenya antiga del rei d’Aragó abans de la unió amb Catalunya, la Creu d’Eneko Aritza.

De totes aquestes versions en trobareu a grapats per internet, a la bibliografia us en deixo algunes perquè remeneu.

L’esvoranc del Morral del Drac

Retorn al principi

Recopilem tota la informació i, per enllestir-ho, parlaré breument del simbolisme i significat de la llegenda.

Entre finals del segle XVI i inicis del segle XVII Esteve Barelles escriu La Centúria que inclou, com a afegit, tres capítols que narren la història del drac de la cova de Santa Agnès. Tot sembla indicar per detalls que trobem a la mateixa Centúria i per la toponímia de Sant Llorenç del Munt que aquest drac, la brívia com deien els locals, era una llegenda que existia abans de la novel·la. Entre els segles XVII i XIX no en tenim gaires notícies, solament la del viatger espanyol Francisco de Zamora del segle XVIII, que ens confirma que la llegenda era ben viva, conservada per uns suposats ossos de drac que s’exhibien a Sant Llorenç del Munt i a Santa Maria del Puig de la Creu. Més tard, el 1871, el prevere Anton Vergés i Mirassó, un dels encarregats de la restauració del monestir, torna a impulsar la llegenda entre els autors de la Renaixença, que la popularitzen fins avui dia quan trobem moltíssimes versions disperses, propagades per l’èxit de la llegenda i per les confusions i errors que ha anat patint com la de Pujades que la situava a la cova Simanya o per la popular, que la situa al Morral del Drac.

Però, i abans del 1600, què hi havia? La resposta curta és que no ho sabem, ni tan sols sabem si hi havia quelcom. Les hipòtesis que proposo són aquestes: que la llegenda fos una creació original medieval o de la primera edat moderna –segle XVI–, pensada pels monjos benedictins de Sant Llorenç del Munt i que Esteve Barelles va recollir, en visitar el monestir. En segon lloc, que fos una creació exclusiva d’Esteve Barelles sobre materials cultes i literaris de les novel·les de cavalleries i, per tant, que no hi hagués res abans, els monjos en conèixer-la van aprofitar-ho per propagar-la amb uns suposats ossos del drac.

O la tercera opció, que és per la qual m’inclino personalment, que és que la llegenda existís d’ençà de temps molt antics, de quan el massís va començar a poblar-se d’ermitans i religiosos que la recolliren de la gent de la zona i la transformaren en una versió cristianitzada. A poc a poc, la llegenda va anar propagant-se i va assolir una fama considerable, fent que Esteve Barelles en visitar el monestir s’hi sentís atret i sentís l’impuls d’incloure-la a la seva novel·la. Per altra banda, com els monjos de Ripoll i altres indrets d’Europa, els religiosos van aprofitar la llegenda per exhibir ossos de drac d’algun malaurat animal.

La llegenda té tots els tòpics i codis genèrics que trobem en llegendes arcaiques, mitjançant la mitologia comparada podem remuntar la seva estructura i simbolisme als temps dels pobles indoeuropeus i als de l’antiguitat del Creixent Fèrtil: l’heroi que s’enfronta a un fosc monstre magmàtic, informe representant del Caos i el Desordre, expressió de les aigües inconscients que el protagonista ha de «fixar», ha de centrar, aturar i definir dotant-lo d’ordre solar.

Balma a l’esquerra de l’entrada de l’ermita

La remor incessant de les aigües

Ara sabem que, com diu Barelles, l’arma del comte Guifré d’Arrià era una branca de roure amb la que formà una creu amb la qual ferí la brívia, detall important perquè la creu és un antic símbol solar, com hem vist en molts altres articles com aquest, i el roure és un arbre tradicionalment relacionat amb el cel i el llamp, per exemple és l’arbre dedicat a Zeus a Grècia o a l’eslau Perun, Perkunas a Lituània, déu del cel i el tro proper a l’escandinau Thor, que l’empren com a bàcul-llamp. Així, Guifré d’Arrià «fixa i dóna forma simbòlicament» el poder aquàtic i informe, desendreçat i magmàtic, del drac amb creu, roure i llança, és a dir, amb el Sol i el llamp.

Els primers dracs europeus, les serpents terribles, acostumen a sorgir de les profunditats de l’oceà, són monstres marins com a simbolisme del Caos primigeni, de l’inconscient sense forma. I amb el temps van anar reunint els quatre elements, sorgeixen de la terra o de l’aigua, volen pels cels i treuen foc, que és el seu element interior. Moltes divinitats aquàtiques prenien forma de serpent o drac; també, a Europa, el drac és símbol del Diable, del Gran Adversari, del poder del Mal. A la Xina, en canvi, és un poder celestial, fecundador, divinitat del tro i la pluja.

Ens ho explica Joan Soler i Amigó: «Psicoanalíticament, la caverna expressa l’inconscient. Segons una analogia anatòmica de la Terra com a mare, la cova és el forat matriu d’on nasqué la humanitat després d’estar un mític temps fetal a les seves entranyes; el seu simbolisme és clarament femení». No sé si per casualitat, durant el segle XIX van recollir-se abundants històries de serpents de cabellera al voltant de Sant Llorenç, per exemple a redós de les ruïnes de l’hostal de Sant Jaume de Vallhonesta o de les del mas de Puigdoure a Mura. Amades confirma aquesta relació del drac amb l’element femení quan diu que: «Una tradició vallesana ens diu que santa Agnès era una donzella d’una bellesa sense igual que vivia i feia vida de penitència en una cova de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, que encara avui es coneix per Cova de Santa Agnès». Aquesta «donzella de bellesa sense igual» sembla que remeti directament a aquelles deesses, Senyores o numens d’una terra, d’un territori.

Joan Soler i Amigó hi torna: «Aquest misteri de les coves que comuniquen amb l’interior de la terra és present d’alguna manera a les criptes de temples preromànics o romànics: clos cultual, sagrat, secret, iniciàtic, subterrani, mena de sancta sanctorum». Per un costat tenim que a la cova hi vivia un drac, d’acord amb una antiga llegenda. Però, també, segons la veu popular del Vallès, recollida per Joan Amades i pels germans Maspons i Labrós, allà hi vivia una donzella d’extraordinària bellesa. Més clar, no es pot dir.

Com a curiositat, he de citar les danses al voltant d’arbres o juntes d’arbres que van dur-se a terme en aquesta terra de Sant Llorenç del Munt fins al segle XIX. I, també, que el 1619 en els processos per bruixeria de les bruixes de Terrassa i el Vallès, citen un indret desert de Sant Llorenç del Munt on es reunien…

Però això ho deixo per a un altre article, perquè aquest viatge ha estat llarg i acaba aquí.


Bibliografia

AMADES, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell

BARELLES, Esteve. La Centúria. Enllaç. Vull agrair a l’escriptor Jordi Llavoré haver-me facilitat aquest enllaç

BARÓ i QUERALT, Xavier. Algunes fonts utilitzades per Jeroni Pujades (1568-1635) en l’elaboració de la seva crònica. Enllaç

COSTAFREDA PUIGPINÓS, Virgínia. L’origen d’una llegenda medieval agramuntina. L’escriptor del segle XVI, Fra Esteve Barelles. A Urtx. Enllaç

DURAN, Aloma; CAMPOY, Glòria; JURADO, Raquel (2009). Llegendes dels castells del Vallès Oriental. Sabadell: Marge Books

FITER i INGLÉS, Joseph (1878). Album pintoresch-monumental de Catalunya. Montanya de Sant Llorens del Munt. Ermita y cova de Santa Agnés. Enllaç

GALDEANO CARRETERO, Rodolfo. En una playa de Barcelona. Historiografía y novela de caballerías en la Cataluña del siglo XVII. Enllaç

GRAU MARTÍ, Jan i AMADES, Joan (1995). Fabulari Amades. Tarragona. El Mèdol

MASÓ GARCÍA, Óscar i Albert. Història i Escalada: Cova del Drac. Llegenda de pedra. Interessant publicació des del punt de vista dels escaladors. Enllaç

MASPONS i LABRÓS, Maria del Pilar (Maria de Bell-lloc). Costums i tradicions del Vallès

MASPONS i LABRÓS, Francesc (1952). Tradicions del Vallès. Barcelona: Barcino

MIRALLES, Eulàlia. La Corònica Universal del Principado de Cataluña de Jeroni Pujades. Una obra interpolada? Enllaç

SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona. Barcanova

VERGÉS i MIRASSÓ, Anton (1871). Sant Llorens del Munt: son passat, son present y venider. Enllaç per veure’l (no pot llegir-se)  Aquí us deixo una transcripció de la part on Vergés i Mirassó recull la llegenda, al web Festes.org

Enllaços

Enllaç al blog Records de Terrassa, on podreu trobar-hi el diàleg amb el comte de Sant Llorens i on s’hi parla de la costella de la brívia.

Enllaç a la pàgina de l’ajuntament de Castellar del Vallès, on es parla d’una versió de la llegenda on hi apareix Sunifred.

Enllaç per llegir la versió recollida per en Cesc Prat Fernández a 20 contes comptats

Enllaç a Espeleo Índex, Cova de Santa Agnès

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada