La llegenda del drac del Coll de Canes gairebé s’oblida per sempre. És una llegenda molt original dintre de les llegendes de matadracs catalanes, i molt rica en símbols, els orígens de la qual, com apuntà en Josep Romeu i Figueras, es perden en el temps. Pel Ripollès, a la frontera amb la Garrotxa, va mantenir-se amb un fil de vida fins que en Josep Romeu la va recuperar de la veu oral, estudiant-la i realçant-la, separant-la de la llegenda del lluert de Ripoll.
Abans que ell, alguns folkloristes i historiadors van fer-se ressò durant els segles XIX i XX de l’existència de la llegenda, especialment a través de les seves despulles, els suposats ossos i la pell del drac que s’exhibien a l’església de Sant Eudald, enderrocada el 1936, sant i devoció popular molt lligada a la narració. Però tots aquests historiadors del segle XIX partien d’una falsificació històrica, que tractarem amb més detall en la segona entrada. Altres llegendes de dracs, com la llegenda del drac o brívia de Sant Llorenç del Munt gaudeix de notables punts en comú amb la del drac del Coll de Canes. També d’ell s’exhibien les «relíquies», ossos al monestir, a l’ermita de Santa Agnès o a la del Puig de la Creu, a Castellar del Vallès. Però aquí és on acaben les semblances.
La llegenda del drac del Coll de Canes gaudeix d’elements simbòlics i estructurals molt interessants per ella mateixa: el mirall que reflecteix a la bèstia, el presoner de guerra que ha de ser sacrificat, l’indret de pas o margener, la presència de coves, la relació amb un espai sagrat d’antiguitat secular i ritus de la terra que es perden en el temps. Tot això ho analitzarem motiu per motiu, fent comparativa amb altres llegendes i mites de dracs d’arreu d’Europa. En aquesta primera entrada, ens centrarem en les seves versions orals. En la segona, però, parlarem de les seves versions literàries i de la història mateixa de la llegenda, així com de la terra on aquesta s’esdevé, de Ridaura a Ripoll, passant per Vallfogona i els seus camins i boscos.
Continguts:
Versions orals de la llegenda del drac
Medusa: reflectida en el mirall
Les «funcions» del mirall i del matadracs
Un abisme que es mira a ell mateix
Vidranès: els espais liminars en la llegenda
El ritu de pas i l’autosacrifici
Aprofitant que en Carles Hernández ha fet per a Llegendàrium una espectacular il·lustració de la llegenda, que encapçala la publicació, he escrit una versió totalment nova de l’entrada del drac del Coll de Canes. No és una reescriptura de l’antiga, publicada el 2018, que he retirat. Com que ha resultat ser una entrada molt llarga, de molta extensió, l’he dividit en dues parts. Aquesta és la segona part:
El drac del Coll de Canes (II i final): història, ritus i símbols de la llegenda
