Com vam veure en aquesta entrada del Tió, els dotze dies no s’expliciten en cap tradició catalana, però sí que la trobem, per exemple, en la del Tió i d’altres, com la dels Abats dels bojos o Bisbetons. Com diu el professor i folklorista Joan Soler i Amigó a l’Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana: «Tanmateix, hi ha d’altres éssers, que no són gens agradosos: Nicolau el Vellós, Perchta, Holla o Frau Holda… Cal no oblidar que és temps de bruixes, fúries i diables, esperits i ànimes en pena». D’alguns d’aquests personatges n’he parlat, com a personatges que dirigeixen seguicis fantasmals. Per exemple, a l’entrada d’Heròdies. Tot això s’ha d’entendre en el context d’allò que significava el foc i el Sol per a les cultures, per dir-ho així, de mentalitat tradicional. N’he parlat àmpliament, a les entrades de juny o de maig i la Consagració de la Primavera. El foc de la llar era el Sol del microcosmos familiar, entès molt més enllà de la família viva. Aquest microcosmos familiar, representació interna de la realitat externa, era també la llar mateixa, els camps que rodegen la llar, el bestiar, els familiars que hi són i els que no hi són. I si la llar de foc era el cor de la casa, el Sol regia els cicles de la vida tota, una vida lligada a la pagesia, a la sembrada, creixement, collita, mort i tornem a començar.
Per tant, en aquest context de creences, el solstici d’hivern, quan el Foc vell del cicle que es deixa enrere fa el seu últim sospir, és un moment esgarrifós. És la nit més llarga de l’any: sorgirà un Sol nou? Naixerà una nova esperança? Gairebé sembla que la foscor triomfi, però aleshores sorgeix, feble i petit, un sol nounat. A vegades s’ha dit, erròniament, que les dos vessants, la fosca i la lluminosa, són contradictòries. O que una intenta sobreposar-se a l’altre. Però, probablement, no és així. Més aviat, són complementàries. És natural que en temps dominats pel fred i la gana, la reacció natural per enfrontar-s’hi fora reunir-se, celebrar i intentar transitar, el millor possible, pels moments més durs de l’any. I és lògic que se celebri l’alegria del renaixement d’un nou cicle, d’una nova promesa i un nou intent. Un Foc Nou.
A El Nadal Català, de 1995, Joan Soler ens diu de la nit del solstici d’hivern que: «La mitjanit coincideix simbòlicament amb el punt inferior de la fosca, de l’inconscient, del misteri. A les dotze batallades es desfermen tota mena d’eixarms, les bruixes s’enfilen xemeneia amunt a escampar malures, els dimonis són enviats a temptar les ànimes i a instaurar en el món el regnat de les tenebres, els follets es disposen a fer trapelleries, s’apareixen corrues d’ànimes en pena en forma d’ombres transparents, es manifesten en la seva realitat fantàstica éssers i mons encantats, tresors amagats, cobren poders sobrenaturals les aigües i les plantes i entren en acció els poders ocults». Tot el costumari en va ple de referències a criatures fosques que volten, assetgen i devoren aquesta nit; també a tradicions estranyes i costums per protegir-se de la foscor. Barbuts, cruels i generosos, ambivalents, perillosos, els esperits que personalitzen els aspectes del silenci i la foscor de l’hivern regnen durant aquests dies, on poden fer i desfer sense control esperant el temps quan, convertits en Ós, en Carnestoltes, en personatge ridícul, inofensiu i esperpèntic, seran vençuts, escorxats i llençats al Foc Nou del triomf de la Primavera, quan el Sol nounat sigui un rei fort i jove, en plenitud.
Per comprendre els esperits i personatges dels quals parlaré a continuació, hem de tenir present que el temps on s’apareixen és la nit del solstici: quan el sol mor i reneix. És en aquest espai liminar quan el Sol s’està morint, no ha mort però tampoc ha renascut, quan s’obren les portes de la cruïlla. Hi ha altres moments de l’any on s’obren i d’elles poden sorgir criatures estranyes i perilloses pels éssers definits, de l’ordre o, com diuen, «dels vius», ho vam veure amb els nyitus, que poden infectar la ment i devorar els records i l’alegria la Nit de Sant Joan –el solstici d’estiu–. A continuació, us parlaré d’alguns d’aquests personatges, més individualitzats, amb trets particulars. I veurem com, no tots, són foscos. També hi haurà espai per alguns genis més bondadosos, proveïdors de fortuna i fertilitat.
Continguts:
Les processons de la bogeria
Caçadors maleïts i la Cacera de les ànimes
Fantasmes i difunts durant el solstici d’hivern
Els mals esperits de la mar i la muntanya
En Fumera i altres esperits que baixen per la llar de foc
Nicolau el Vellòs i el Pelut: els homes bèstia dels dies d’hivern
Primera entrada:
Ritus i tradicions de desembre (I): els orígens de Nadal i el triomf del Sol
Segona:
