L’hivern era el temps més dur; encara ho és a molts indrets del món. Temps de fam, si aquell any les collites havien anat malament o s’havia mort el bestiar. Fred i fosc, les nits són llargues i els dies són grisos i somorts, com si el sol no tingués força per aixecar-se. Els mariners no sortien a la mar i els soldats esperaven per fer la guerra al març, el mes de Mart, déu de la guerra. Els camps adormits amb la llavor al ventre de la terra, llaurada, glaçada, són com una promesa d’esperança. En moltes entrades hem anat veient la importància i el significat cabdal del temps de cruïlla, dels dies de l’entremig, dels espais liminars, d’allò que creix a les vores dels camins i dels camps, de les trobades on comença i acaben les coses com l’Arc de Sant Martí, en els llocs que no són llocs, on tot es dissol i torna a reformar-se, on l’aparença del Jo desapareix i tot el que gaudeix de forma i és endreçat és desafiat pel somni i la fantasia. On habiten els monstres.
El mes de desembre era vist com el més fosc de l’any, no solament per l’escassa llum i la ràpida arribada de la nit, també en l’àmbit intern, espiritual. Ho hem vist en la primera entrada de desembre, abans, durant i després del solstici hi havia una promesa d’esperança, un temps de llum nova, un record fugaç de la primavera i la ressurrecció de la vida. Com si, amb aquest Foc Nou, se’ns estigués dient: «no patiu, perquè la vida tornarà a renéixer». Aquesta voluntat de combatre la fosca amb vegetació perenne i símbols solars, amb la Llum que reneix durant el solstici d’hivern, té molt a veure amb una necessitat gairebé material, psicològica, de sobreposar-se a la duresa de l’hivern. La gent es reuneix en família, fa banquets i menja dolços, carn i vi, per transitar pel desembre sense caure en la desesperació. El vessant més lluminós i el més fosc no estan contraposats, són complementaris. Quan el Sol és feble, s’escampa la bogeria.
La disbauxa, la bogeria, el desgovern i el desordre, quatre conceptes que també tenen molta relació amb aquest temps, anterior i posterior al solstici d’hivern. En aquesta entrada ens centrarem en ells. Si en l’anterior parlàvem de la llum i l’esperança, de l’ordre delimitat per la llum solar, en aquest ho farem de les festes dels bojos, del Vell Rei que camina cec, foll i engreixat cap a l’escorxador de la Candelera i la Vella Quaresma.
Contingut:
El solstici d’hivern i la mort en les construccions megalítiques catalanes
El desé mes en els calendaris romans: el principi i el final del cicle
L’Abat dels Boigs: del Bisbetó gironí al Vidalot
L’Edat Daurada: Kronia i les Saturnals romanes
L’herba que fa perdre i l’herba dels morts
La Campana del Diable
Recomano llegir la primera entrada per seguir millor aquesta:
Ritus i tradicions de desembre (I): els orígens de Nadal i el triomf del Sol
Tercera part:
Ritus i tradicions de desembre (III): caceres salvatges, bèsties i bogeria
