Avui, s’acostuma a relacionar la cornamusa exclusivament amb el «món celta», Escòcia, Bretanya, Irlanda, Galícia… Però no és així, és un instrument popular de Finlàndia fins a Grècia Hi ha cornamuses de tota mena, adaptades a totes les cultures, també la catalana. En algunes s’ha mantingut el seu ús popular, en altres s’ha apaivagat o intentat recuperar.
Perquè la cornamusa és un instrument tan català com pot ser-ho irlandès o gallec. Les primeres les tenim documentades, com a mínim, en el segle XII. I festivals com el Cornamusam d’Olot, el Firasac de Vilanova i la Geltrú o la Trobada de Sacaires de Riudoms, són bona mostra de l’arrelament que va gaudir en terres catalanes. En aquesta entrada parlarem de xeremies, bunes i sacaires, de bots, borrasses i sacs de gemecs.
Però sobretot hi trobareu festes i tradicions on la cornamusa n’era la protagonista, llegendes i històries curioses, sempre acompanyats del seu ritme lliure i arrauxat.
Quan les bèsties fan de músics
Hi ha, com a mínim, tres nits a l’any on la tradició catalana diu que les bèsties prenen el lloc dels homes en la societat, on tot es capgira i els esperits corren lliures. Són el solstici d’hivern o Nit de Nadal, el 24 de desembre, la revetlla de Sant Joan, el 23 de juny, i la fi de l’hivern o dia de l’Encarnació, el 25 de març –en realitat, tots ells serien el 21 de juny, de desembre i de març–.
Aquesta societat bestial s’explicava als infants com un conte graciós, amagant intencions iròniques i grotesques. En el passat els atributs populars que s’atribuïa a cadascuna de les bèsties encara es mantenien. Algunes van anar evolucionant amb el temps, però d’altres van mantenir-se: la luxúria del conill, la follia del mico, l’astúcia de la guineu, la brutalitat simple del llop.
Així, s’explicava que els bous feien de carnissers, els gats de sastres, els gossos de sabaters, els porcs de mestresses de casa. Tots ells amb l’ofici invertit que naturalment haurien de tenir: els porcs, que per la cultura popular sempre ha estat un animal brut, eren polits i atents; els gats, que esgarrapen i fan malbé la roba, ara la sargeixen i la confeccionen; els bous, venen la seva pròpia carn i els gossos, que d’acord amb les rondalles, no porten sabates, ara les fan. I d’aquesta societat bestial, el rei era el més ximple, l’ase. Que aquestes nits d’inversió eren els més intel·ligents de tots.
Però els que feien més gresca, els més arrauxats, eren els micos. Sempre fent xiscles i gatzara, aquestes nits es tornaven experts músics de carrer. Un dels instruments que els hi agradaven era la cornamusa, que tocaven per les portes i les viles dels animals. Joan Amades ens diu que: «Aquesta cantarella sembla recordar temps en què l’home encara no s’havia distingit a si mateix de la bèstia». Aquest temps «Quan les bèsties parlaven, els arbres cantaven i les pedres caminaven».
