Castanyada (II i final): Ritus i trobades amb els difunts

Espelmes votives, candeletes o animetes, posades a les cases com una tradició encara viva, però en declivi.

Hem vist en l’anterior article d’on ve el costum de menjar castanyes o panellets per la Castanyada i Tots Sants. I, en els anteriors articles d’història, hem seguit diferents tradicions ancestrals, com la romana i la celta, en relació amb  als difunts i als esperits de la llar. Però, més és enllà de menjar castanyes, panellets i moniatos, dels captiris de difunts, del pa de morts i d’aixecar fogueres, què més es feia per aquestes dates? Quina relació tenen amb els àpats de difunts? Quines ofrenes es feien als morts?

En aquesta segona part de la sèrie dedicada a la Castanyada parlarem de tot el que té relació amb les tradicions que implicaven reunir-se amb els que ja no hi són, amb els àpats de difunts, amb l’aliment que els vius ofereixen als oblidats i als perduts. Moltes d’aquestes tradicions i ritus del primer de novembre, Tots Sants, i del dos, el Dia dels Morts, han desaparegut, arrossegades per la modernitat, altres s’han transformat i, algunes, malden per tornar a renéixer sota diferents vestits.

En aquesta sèrie d’articles i, especialment en aquest, veure’m com algunes tradicions molt riques en ritus, costums i celebracions, s’han folkoritzat i empobrit fins a gairebé desaparèixer.

Aquest és un dels gravats en fusta de Hans Holbein el Jove per a la sèrie Dansa Macabra o Totentanz en alemany. Holbein va fer les il·lustracions el 1526 i van ser tallades en fusta per Hans Lützelburger, un dels més famosos artesans alemanys de l’època. La primera edició va ser publicada el 1538 i la seva popularitat va ser instantània. Va gaudir d’onze edicions abans de 1562, que per l’època era una xifra extraordinària, més tantes altres falsificacions, còpies il·legals i imitacions, que s’escapen de tot recompte. Durant les successives edicions, Holbein va afegir fins a deu dissenys més, impel·lit pel gran èxit de la seva obra. En aquesta làmina, la cinquena de l’obra original i anomenada “Els Ossos de Tots els Homes“, veiem els difunts tocant diversos instruments –el pífre, potser el flageolet, el sacabutx, els cromorns, les timbales o tympani, la viola de roda–, és l’inici de la dansa, cridant als vius que es recullin, perquè seran trobats per la mort vulguin o no. El llarg barret amb cintes, d’un dels esquelets, es repeteix en diverses làmines, un dels enigmes de la sèrie. Holbein era un intel·lectual humanista, molt influenciat per les idees reformistes que, davant dels abusos de la classe dominant eclesiàstica i aristocràtica, volien renovar l’església i la societat. La seva Totentanz és irònica i burlesca i, alhora, beu de la tradició medieval.

Les Danses i els Carros de la Mort

D’ençà de l’Edat Mitjana, i recollint una tradició molt més antiga, a Catalunya s’hi havien celebrat danses de morts per Tots Sants.

Les «danses de difunts» eren un gènere molt popular a Europa, especialment durant i després de la plaga de la Pesta Negra, que devastà el continent a mitjans del segle XIV, anihilant la vida de més d’un terç de la seva població, com a mínim. L’artista alemany Hans Holbein el Jove va realitzar una sèrie de gravats a principis del segle XVI mostrant aquestes danses de la Mort que, encara avui, són molt coneguts. Un d’aquests gravats de la Danse Macabre d’en Holbein ocupa la portada d’aquest article.

Pere Miquel Carbonell, arxiver de l’Arxiu Reial, va escriure una Dansa de la mort inspirada en la Danse macabre francesa. Una versió molt famosa d’aquestes danses, que encara es conserva a casa nostra, és la Dansa de la Mort de Verges, celebrada per Setmana Santa. En el Costumari Català trobem que «En els atris de les esglésies i dels convents i en els cementiris que s’estenien a llur davant fou costum representar-se la dansa de la mort, dirigida i menada pels sacerdots, que feien el paper de la mort i parlaven a llurs feligresos en to greu i sentenciós i els prevenien de la conveniència de portar bona vida si volien assolir una bona mort».

Aquestes danses, al segle XIV, assoliren una forma dramatitzada en què un esquelet, personificant a la Mort, va cridant a diferents persones de diverses condicions socials –un rei, un pagès, un bisbe– i els recorda que han de morir, seguint els tòpics literaris del «Ubi sunt?» –«On són?»– i el «Sic transit gloria mundi» –«Així passa la glòria del món»–, amb una intencionalitat, per un costat, moral i religiosa, en remarcar que els fets terrenals són efímers, i per altra satírica i irònica, entroncant més amb les danses de difunts populars i rurals anteriors a l’Edat Mitjana. Hem vist com aquestes danses remeten a tradicions de l’Europa precristiana.

A mitjans del segle XVII, a Barcelona va celebrar-se una dansa de la mort multitudinària, durant i després la gran plaga de 1651, que va acabar amb la vida de, com a mínim, 40.000 persones, que en aquella època era encara més notable per la població que la ciutat tenia, molt inferior a l’actual. Altres casos que potenciaren fenòmens de danses macabres foren l’epidèmia de ballarins embogits d’Aquisgrà de 1352, o la d’Estrasburg de 1518, en què centenars de persones es van unir a ballar en grup fins a caure morts.

El món s’acabava ballant.

Pels carrers circulaven els «carros de la mort», carregats de cadàvers i seguits per una colla que cantava i ballava. La seva funció, com a altres llocs d’Europa, era riure’s de la mort i imitar-la, en un acte nigromàntic de catarsi col·lectiva. El conductor del carro de la mort anava porta per porta preguntat si hi tenien morts i els familiars els lliuraven despullats, sense dir el seu nom, ni edat.

Aquests casos de danses frenètiques davant la mort omnipresent s’estenien per tota Europa i s’han relacionat amb diverses patologies, com la histèria col·lectiva, especialment l’anomenada «Corea de Sydenham», més coneguda com a «ball de Sant Vitus»; els fenòmens relacionats amb l’ergotisme, una micotoxina –claviceps purpurea– que infecta el sègol i altres cereals, que van produir el conegut com a «Foc de Sant Anton»; la picada d’una taràntula pròpia del sud d’Europa, que va donar origen al ball italià de la «tarantel·la»; la ràbia, l’erisipela, el lupus o d’altres malalties que afecten el sistema nerviós. El debat segueix obert i les hipòtesis són moltes.

Però no solament a Verges hi havia danses de la mort. A diverses localitats de La Selva s’hi havia representat i a Reus, per exemple, el 1980 es tornà a reivindicar una dansa de la mort clàssica, amb una professó de difunts pels carrers de la ciutat. Aquesta cercavila, on la mort anava preguntant a diverses figures importants pel dia de la seva mort, a la manera antiga, perdurà durant quatre anys.

La mort els hi cridava: «Aquí sóc, no tinc espera i aquesta hora és la teva!»

El petó de la mort. Escultura del taller d’en Jaume Barba, encarregada per la família d’en Josep Llaudet i Soler el 1930. Probablement el disseny fou del seu fill, Joan Fontbernat Paituví. Per al disseny de l’escultura la família Llaudet va donar uns versos d’en Jacint Verdaguer, que són gravats al peu de l’estàtua i que recorden el difunt: “Mes son cor jovenívol no pot més. En ses venes la sanch s’atura y glaça. Y l’esma ja perduda, la fe abraça, sentint-se caure de la mort al bes“. Es troba al cementiri del Poblenou. Aquesta estàtua, seguint la tradició romàntica italiana en la qual s’inspira, simbolitza el bes final, l’acceptació de l’Àngel de la Mort cristià que, amb un petó, s’emporta l’ànima i l’allibera. És una mort redemptora, no maligne o fosca, per això la seva dignitat d’àngel i les seves ales. La composició general, per aquest motiu, recorda a la Mare de Déu amb Crist en braços als peus de la Creu. L’expressió del difunt és relaxada, tranquil·la, fins i tot amb un punt feliç. Font

Tots Sants i el Dia dels Morts

Com hem anat veient en els dos anteriors articles, el dia 31 d’octubre no era un dia que al segle XIX Catalunya celebrés la reunió amb els morts, festivitat que havia anat quedant desdibuixada i reformant-se d’ençà de l’alta edat mitjana, com hem descobert a l’article dedicat a l’època medieval. Era d’ençà de les 2 del migdia de primer de novembre quan s’acabaven les rifes i tota expressió alegre. Visitaven els cementiris i amb ells portaven espelmes o llànties que deixaven enceses damunt dels sepulcres, durant tota la nit, fins al migdia del dia 2. Aquestes espelmes votives es portaven, sobretot, si tenien algú que havia traspassat durant aquell últim any, d’ençà del darrer Tots Sants. Veurem més endavant més tradicions relacionades amb les espelmes votives.

Així, la festa dels morts tenia dues parts, que es mantingueren fins al segle XX. El matí del primer de novembre era alegre, hi havia gresca i àpats. Però la tarda era greu i fúnebre. Perquè la primera part del dia era la dels vius i després de dinar, quan la llum s’escurçava, era quan es preparaven per rebre els morts. D’ençà de les dues del migdia els morts feien via cap al món dels vius i arribaven al seu apogeu a la matinada, cap a les tres de la matinada del primer de novembre.

Tots Sants, com hem vist en època medieval, sovint es confon amb el Dia dels Morts. Aquesta última terminologia no era emprada a tot arreu. Oficialment, segons l’Església catòlica el dia 2 és la Commemoració de Tots els Fidels Difunts. També s’anomena Dia dels Difunts, Dia dels Morts o Dia de les Ànimes. Com ja hem vist, abans de la reforma medieval la celebració era diferent.

Aquestes visites als cementiris no eren solament per als difunts més propers, els de la família. Amades ens explica que la gent vestia de dol, tingués o no tingués familiars enterrats al cementiri i que anaven a pregar-hi i visitar-lo malgrat que no hi tinguessin a ningú. I… «Hom guarnia els fossars de les parròquies amb creus i d’altres símbols i atributs funeraris, a voltes fets amb ossos i calaveres. Hom hi exposava els cossos amortallats dels qui morien aquests dies, els quals no eren enterrats fins passat el dia d’avui. Era tingut com a sacríleg enterrar els dies de Tots-sants i dels Morts. El costum de portar flors a les tombes dels difunts per aquesta diada és relativament modern; no fa pas gaire que més d’un segle que va iniciar-se».

Aquesta tradició va ser portada més tard a Mèxic pels espanyols on ara, mesclada amb elements dels pobles precristians, s’ha convertit en una gran i alegre festivitat. Segons l’«Almanac per a curiosos», d’inicis del segle XX, aquests menjars eren un verdader àpat de difunts. No seria pas gens estrany que les castanyes formessin part de les menges, com a postres o acompanyament. Amb el temps aquests àpats van passar del cementiri a la taula de casa, però els costums de recordar els morts de la família es mantingueren sempre, fins als nostres dies. O, més ben dit, els costums que es portaven a terme a la llar es barrejaren amb els que es feien al cementiri.

Com he dit, a les dues del migdia o quarts de tres del primer de novembre ja començaven a tancar tots els teatres i cafès, ja no es rifaven panellets, ni es feien jocs o cançons. La majoria de la gent adoptava un posat greu, de respecte pels seus familiars desapareguts. Dinaven i acudien a visitar els fossars comuns i els cementiris. La gent que no acudia a pregar al cementiri de l’església local no era ben vista, perquè es considerava que era una manca de respecte als morts.

Una de les funcions més clares del menjar ofert als morts o compartit amb ells és teixir el record amb els avantpassats, com si ells no fossin solament  aquells que ens precediren, amb l’estimació i respecte que lògicament se’ls hi guarda, sinó que se’ls tracta com si ells fossin també nosaltres mateixos, una part perduda i oblidada de nosaltres. Perquè, tanmateix ara hi ha un nosaltres en el futur aquest nosaltres ens veurà com passat, en un cicle que gira sense aturar-se mai. I, alhora, són diferents als vius.

Els àpats amb els difunts teixeixen els fils de la comunitat amb puntades que sobrepassen el culte religiós i entren en la pràctica de contacte amb el qual hi ha abans de néixer i després de morir. Ells mengen el que nosaltres els hi donem, menja simbòlica del nostre record, de la vida en si mateixa, per la que estan afamats, de nosaltres com a territori.

Aquest mur fet amb esquelets humans, amb cranis i tíbies, va ser descobert entre el 1925 i el 1931 quan va reformar-se l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, perquè fos ocupat per la Biblioteca de Catalunya. L’Hospital de la Santa Creu va començar a construir-se el 1401 i va estar més d’una dècada en construcció. Al cap d’un segle es va reprendre. El 1926 va ser comprat per l’Ajuntament de Barcelona. Joan Amades diu que era el fossar de l’hospital, un lloc on dipositaven els cadàvers. Aquí també va haver-hi un dels primers teatres de Catalunya, anomenat “corralet”, nom popular amb que era conegut. Aquestes construccions amb esquelets humans són habituals en edificis religiosos d’arreu d’Europa. Se suposa que n’hi ha moltes més a Barcelona, algunes s’han descobert, d’altres són desconegudes. Actualment és ocupat per la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, la Reial Acadèmia de Farmàcia, la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu i la sala d’art La Capella. Fotografia d’en Jaume Ribera Llopis (1931). Arxiu Municipal de Barcelona. Font

Costums i ritus dels cementiris

A més a més dels cementiris a Barcelona hi havia tres fossars no parroquials molt importants a la ciutat, que també eren visitats. Era el que avui coneixem com «fosses comunes». Eren els fossars de l’Hospital, el dels empestats i el dels condemnats. El primer, conegut com a corralet com hem vist a la fotografia superior, s’estenia per la part d’enfora de l’antic Hospital de la Santa Creu, al costat del carrer del Carme i a l’esquerra de l’entrada de l’Hospital fins on avui s’aixeca la Reial Acadèmia de Medicina. En ell eren sepultats els pobres que morien a l’Hospital i no podien pagar-se un funeral. Com la gent que patia malalties psicològiques eren asilades en el mateix Hospital, voltaven pel fossar i s’oferien a resar ànimes pels difunts. Aquest lloc, relacionat amb històries de fantasmes, parets fetes amb calaveres i altres fets misteriosos, així com d’altres de més tristos i tràgics, necessita un article sencer.

L’hort del convent de Jesús, de l’orde de Sant Francesc, situat entre el Passeig de Gràcia, Consell de Cent, Pau Claris i Aragó, va convertir-se en el fossar dels empestats, avui soterrat i convertit en la plaça del Duc de Medinaceli. Primerament van enterrar-s’hi els morts per una gran epidèmia de còlera el 1645. L’any 1821, davant una altra epidèmia, va evacuar-se tota la ciutat i la gent va haver d’instal·lar-se en un campament sota Montjuïc. Els morts van tornar-se a enterrar al mateix lloc. No és l’únic cementiri o fossar d’empestats de la ciutat de Barcelona.

El cementiri de la Catedral era conegut com Fossar dels Condemnats i era on s’enterraven alguns, no tots, dels penjats a la forca.

A Mallorca els cementiris eren un clos tancat per una paret blanca, sense cap altra construcció ni res que indiqués que allí, dins les parets, hi havia morts. Com a molt s’hi pintaven els números que marcaven de qui era aquell fragment de paret, com un codi secret que solament coneixien la família a qui pertanyia el fossar. A dins, potser, algun xiprer escadusser i, al voltant del clos, contra les parets, alguns bancs on la gent que hi anava per aquesta data pogués asseure’s per pregar.

En aquests bancs, al capvespre, els mallorquins hi posaven fanals encesos, i als vidres hi pintaven creus i calaveres. Amades ens diu que «…aquests fanals donaven un aspecte tètric i alhora fantàstic al recinte. Les dones, completament endolades i amb la testa coberta per amples mantells que els mig tapaven la cara, voltaven pel fossar com si anessin en processó. No paraven de resar, de plorar i de sospirar. En determinats moments del rés s’agenollaven, sempre de cara a la paret, i pregaven amb més fervor i més intensitat. Els homes i la mainada s’ho miraven, però no prenien part en la cerimònia».

A Pollença, a les parets blanques, hi posaven creus pintades de negre, i a sobre, de blanc, calaveres i tíbies creuades. Dels braços de la creu hi penjaven fanals. Era davant d’aquestes creus que les dones anaven a resar.

A pobles mariners i de costa, per recordar tots aquells pescadors i mariners que havien mort a alta mart, tenien costums propis. A Cadaqués, per exemple, el sacerdot s’embarcava en una barqueta fins a l’illot conegut com a Es Cucurucuc i de l’illot estant beneïa la mar quatre vegades, per les ànimes que s’havien perdut en el seu interior. I, en general, la gent de costa tenia un cementiri i una parròquia marineres, especialment dedicada a aquests morts perduts, que moltes vegades s’enterraven en absència. Per elles portaven ciris encesos que cremaven tota la nit, perquè les ànimes perdudes poguessin trobar el seu lloc sota terra, en unes tombes que eren buides de cossos.

A Andorra hi havia la creença que la terra escup els condemnats i els criminals, que quan són soterrats al cap de ben poc tornen a sortir a la superfície perquè la terra no els vol. Així que els enterradors andorrans procuraven deixar ben llis el terra sepultat de poc, perquè ningú pensés que qui hi havia colgat era un criminal o un pecador. Quan es visitaven durant aquest dia els andorrans i andorranes es fixaven com estaven les tombes, si eren llises o si feien clot. Si era aquesta última situació, produïda per la descomposició del cos, pensaven que era una ànima salvada.

Espelmes votives del dia de Tots Sants i el Dia de Morts. Les espelmes votives, segons les creences populars cristianes –no les canòniques, però aquesta devoció popular és acceptada per l’Església romana–, podien elevar-se als difunts, en el seu record, perquè sortissin del Purgatori, com una mostra d’afecte o per ajudar-les en el seu trànsit al Cel. Segons les creences precristianes, aquestes espelmes podien encendre’s perquè les ànimes errants trobessin el camí a la llar o perquè trobessin el camí de retorn al sepulcre. També podien encendre’s com a protecció o per dialogar amb elles. Fins i tot van arribar a encarnar o personalitzar a les ànimes mateixes, perquè el nom popular català i a molts altres llocs d’Europa d’aquestes espelmes era: animetes o ànimes. Aquestes espelmes podrien estar relacionades simbòlicament amb les fogueres que s’encenien als turons en temps antics, de les que ja hem parlat. Font

El retorn dels morts i les espelmes votives

A Catalunya, com pràcticament a tota Europa, es creia que al migdia del primer de novembre els difunts tornaven a conviure amb els vius i les seves ànimes tornaven a fer vida amb els seus familiars. L’hora de la seva tornada, a moltes llars, era clara: de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l’endemà a la mateixa hora, Dia dels Morts.

Aquestes ànimes, segons les creences populars cristianes, gaudien de veure els seus familiars tristos i plorant per la seva pèrdua. Perquè, com eren les del Purgatori, on penaven pels pecats comesos sense poder anar ni a Cel ni a Infern, cada llàgrima era una passa enfora del Purgatori cap al Cel. Si tenien una bona rebuda i veien que els seus familiars els recordaven amb tristesa i dolor, podien tornar al cel, si no es quedaven penant o, inclús, dins de la mateixa casa. També es demanaven misses per aquestes ànimes del Purgatori, es feien donacions, s’aixecaven esglésies i s’elevaven pregàries.

Segons les creences precristianes, aquestes ànimes, els lares domesticii segons els romans, gaudien perquè la verdadera mort solament arribava amb l’oblit, que era quan podien embogir i buidar-se, perdent la identitat i transformant-se en larvae, els esperits errants i malignes de l’Antiga Roma. Era per això que a Catalunya, durant tres o quatre anys després de la mort d’un familiar, el dia de Tots Sants i el Dia dels Morts, el 2 de novembre, es deixava un lloc fet al llit perquè l’ànima del difunt hi reposés el vespre que va del primer de novembre al 2. Hem vist com, tant en temps romans com fins fa poc a Catalunya, també se li podia deixar un lloc a taula.

Una tradició viva encara per algunes persones, generalment d’edat avançada, són les de les anomenades candeletes –també «xinxetes» o «palometes», fins i tot també «animetes», personalitzant la flama– sobre plats d’aigua o d’oli amb un ble de cotó fluix, a la cuina i a les habitacions, perquè les ànimes trobessin «el camí del cel». Mentre les espelmes de l’exterior, a les portes i finestres, estiguessin enceses les ànimes dels difunts serien presents, quan s’apagaven volien dir que havien marxat al Cel… o al lloc d’on havien vingut.

I les que es posaven cremant sobre les tombes també era perquè poguessin trobar el camí de tornada, o això es creia popularment.

Le Jour des Morts –El Dia dels Morts– William-Adolphe Bouguereau. 1859. Bouguereau, un dels academicistes francesos més famosos i prolífics, va tractar nombrosos temes mitològics, llegendaris i religiosos. El tema de la mort va aparèixer diverses vegades en la seva obra. Quan va pintar Le Jour des Morts l’artista es trobava enmig de la seva etapa de plenitud, però passava greus dificultats econòmiques. La seva estança a Itàlia va omplir-lo de deutes i la seva mare, amb qui es trobava molt unit, era a la misèria. El 1859, després de rebre la Legió d’Honor, va dedicar-se a pintar quadres més intimistes. Aquest n’és un exemple, on el pintor francès ens porta directament al Dia de Difunts mitjançant l’emoció amb una composició, un ús dels colors i de la llum, que gairebé esmicola els límits de l’academicisme. Font.

Ritus i trobades amb les ànimes

Els petits ritus associats a aquests esperits familiars també incloïen encendre la llar de foc, deixar les portes entreobertes o deixar espelmes a les finestres o a la porta d’entrada, perquè trobessin el camí de la llar. I es mirava de tancar i obrir amb cura portes i finestres, per si estaven entrant en aquell moment. Per això, també era costum no moure gaire els mobles aquell dia, perquè aquests esperits protectors no es perdessin, especialment se’ls hi recomanava a la mainada que no trepitgessin els racons, era en aquests espais on es resguardaven les «animetes», perquè els hi agradava estar-s’hi. Des dels racons elles ens observen i jutgen, amb alegria o tristesa, amb rancúnia o desig, com ho podríem fer nosaltres. Perquè elles, deien els avis, són el que nosaltres serem.

En moltes poblacions catalanes era costum que la vigília de Tots Sants la mainada deixés un plat de castanyes als racons de la casa. Aleshores els padrins dels nens, o els mateixos pares, canviaven les castanyes per panellets. Aquest costum expressa l’agraïment dels esperits de la família, que beneeixen d’alguna manera les castanyes amb el seu toc de l’«Altre món» i les transformen. En tot cas, encara és costum que siguin els padrins els que regalin als seus fillols les castanyes i panellets. Hem vist com els celtes de temps precristians feien intercanvis similars amb el menjar de les fades o els difunts.

També hem de recordar el simbolisme de les castanyes com a proveïdores d’aquesta «Visió», que fa que puguis veure i tractar amb el que hi ha a l’«altre costat». Tanmateix, és natural que si les castanyes eren un símbol de fertilitat i potència, de vida, siguin un aliment cobejat per aquells que ja no hi són, perquè en les creences precristians al final el que desitgen és tornar a gaudir de les sensacions, de les emocions, de la materialitat que ara els hi és negada.

En altres llocs del país, els nens deixaven una castanya a cada graó de l’entrada de la casa o als peus del mateix llit de l’infant, que després se’ls podia trobar canviats per panellets, si havia resat les seves oracions. Encara una altra variant, molt interessant, és aquella en què la canalla deixava una filera de castanyes entre la porta de la casa –entreoberta tota la nit– i la llar de foc, on les ànimes podien anar a escalfar-s’hi. Recordem que, per als antics i ja d’ençà de temps prehistòrics, la llar de foc, tal com diu el seu nom, era el centre de la casa, allà on habitava el seu esperit o Déu, que la protegia.

Una darrera variant d’aquest costum, més proper en el temps, deixa també panellets i castanyes, tot barrejat, en els plats que hi havia als racons de la llar. Aquí no importa la transformació o el «toc» màgic i transformador de les ànimes, sinó el respecte als difunts. Es deia que era la canalla la que deixava aquests «regals» per les animetes, perquè si se les menjaven totes i no en deixaven cap, les ànimes, ja convertides en «larvae», els esperits emprenyats, anirien a tirar-los dels peus quan estiguessin dormint.

És a dir, una manera amable de dir a la quitxalla que els esperits se les emportarien amb elles a l’Altre món. Hem de tenir en compte que eren èpoques on la mortalitat infantil era molt elevada i, encara més, en èpoques fredes.

Mosaic que representa el Sacrifici d’Ifigènia. D’una domus d’Empúries, encara no excavada. Probablement, segle I aC. Originalment el mosaic es trobava a l’habitació on se celebraven els banquets. En ell podem veure una escena de la Ilídia on l’heroi dels aqueus, Odisseu, condueix a Ifigènia de la mà, que ha de ser sacrificada a la deessa Àrtemis perquè el seu pare, Agamèmnon, el rei d’Argos, ha ofès a la deïtat en caçar el seu cérvol blanc. Així, Àrtemis impedeix que els aqueus parteixin a lluitar contra els troians, perquè les tempestes no s’aixequen i els vaixells no poden desembarcar. En l’últim segon, Àrtemis aturarà el sacrifici, fent que un cérvol sigui sacrificat en lloc de la princesa Ifigènia. Podem veure a la deessa apropant-se al fons a la dreta. Agamèmnon, destruït pel dolor, es cobreix la cara en un primer terme a l’esquerra, vestit amb una túnica vermella. Atenea i Apol·lo ho observen tot, representats per dues estatuetes dalt d’una columna. Un detall molt interessant és que Odisseu agafa a Ifigènia de la mà, que porta coberta, perquè la víctima d’un sacrifici als déus no podia ser tocada per ningú, després del ritu de purificació. Observeu l’altar de sacrificis que hi ha davant de la princesa. Pot ser un altar similar a la Pedra del Gall?

La Pedra del Gall: celebracions funeràries a Sant Martí d’Empúries

Fins fa quatre dies els nostres avis començaven a comptar per Tots Sants, primer de novembre, les llunes que quedaven per Sant Martí quan hi havia la Matança del Porc, autèntica festa grossa del camp. És un temps on les veremes s’acaben i també s’acabava de collir l’oliva, seguien les rompudes i llaurades, amb la sembra de certes llavors de novembre, i els animals s’encorralaven, és a dir, es conservaven ja en els seus corrals sense sortir, per a l’engreix més contundent fins al seu sacrifici. En aquests temps els nostres avantpassats preparaven camps i animals per a la mort, una mort gens simbòlica. Els temps freds que tenien al davant, si no es preparaven bé, podien emportar-se a més d’un membre de la família.

A Sant Martí d’Empúries tenien un ritu que probablement té orígens arcaics però que en temps d’Amades, que és qui el recull encara viu, havia quedat relegat a la mainada. El dia 11 de novembre hi feien –i hi fan, encara–, l’Aplec de Sant Martí i la canalla forastera que hi anava, gairebé tota de L’Escala, era regalada amb grapats de castanyes que després feien servir com a estris de joc, tant amb les pellofes com amb les mateixes castanyes.

Amades escriu que quan els infants anaven amb els seus pares cap a Sant Martí d’Empúries es trobaven de camí amb una estranya roca cúbica que es coneixia com «la Pedra del Gall». El folklorista explica que els nens i nenes feien un cop de cap a la pedra i si, després de fer-lo, escoltaven un gall en el seu interior, era que no tenien pecat. Curiosament, els arqueòlegs Josep M. Nolla i Josep Casas, que han estudiat la dita Pedra del Gall, han trobat que es tracta d’un antic altar funerari o un altar on habitava un esperit o deïtat, aïllat del conjunt de la ciutat grega d’Empúries, que és just al costat de Sant Martí.

Nolla i Casas expliquen que els adults entabanaven els nens perquè paressin l’orella i eren ells qui els hi empentaven el cap per donar-los un cop amb l’antic altar funerari on, feia segles, s’hi van cremar cossos i s’hi realitzaven sacrificis. Aquest costum va anar-se passant de pares a fills, com una mena de petit ritu d’iniciació. Es desconeix la seva funció exacta. La cavitat superior de la roca és un loculus, és a dir, un lloc on reposaven les cendres del difunt o de les ofrenes. Si hi havia restes funeràries o no, simplement com la llar d’un d’aquells esperits que guardaven i habitaven en el lloc, i dels que vam parlar, no ho sabem.

Tant a Sant Martí d’Empúries com a altres pobles de l’Empordà es deia que el mateix dia 11 el sant homònim cavalcava entre els vius muntant en un ase decrèpit, tot ossos. Sant Martí es presentava com un captaire ronyós i de mal aspecte que deixava castanyes i nous a la finestra dels nens bons, i cendres i fems a la dels dolents. Aquella nit tota la mainada, nens i nenes, corrien pels carrers bufant corns de terrissa i corns marins per cridar l’atenció del «sant» perquè s’aturés a les seves llars i hi deixés la gràcia.

Don Juan és aturat per l’estàtua del Comanador. Alexandre-Évariste Fragonard. Entre 1830-1835. Aquí Fragonard se’ns mostra com un clar exemple de l’Estil Trobador. Aquest estil, fill del romanticisme, reivindica la pintura idealitzada d’èpoques com l’edat mitjana o la primera edat moderna, però allunyada del classicisme setcentista. En aquest quadre podem veure com la composició, típicament romàntica, es mostra trencada per l’aspecte dinàmic de les figures, per les grans masses de llum i ombra que xoquen, per la temàtica –per aquell temps– fosca i sinistre, com era la d’una estàtua que havia pres vida mitjançant un esperit venjatiu, que arrossegarà finalment al satànic Don Juan a l’Infern.

Teatre de difunts

Durant tot el segle XIX va ser costum, arreu d’Espanya i per extensió a Catalunya, representar la vigília de Tots Sants el Don Juan Tenorio, de José Zorrilla, poeta romàntic espanyol per excel·lència. Però com a Catalunya i a la resta dels Països Catalans aquesta tradició va ser relativament impostada i forçada, no solament per les diferències culturals, sinó també perquè els actors, tots ells catalanoparlants, declamaven amb fonètica estranya l’obra del romàntic castellà, molt amic del nostre Serafí «Pitarra», del que parlàvem en articles anteriors. Un exemple d’aquestes variacions catalanes són «El nuevo Tenorio», de Joaquim Bartrina i Rossend Arús, que va gaudir de gran èxit arreu del territori.

Però no varen trigar a sorgir obres apòcrifes i paròdiques en català. I és que les representacions de difunts, a més a més de les solemnes i tristes, totes tenen un revers burlesc i satíric, l’actor reusenc Antoni Bufarull ho deia així, cap al 1880: «Sia lo que’s vulla de aquestas gatadas, de que és responsable sols lo que féu la lletra en castellà, pus en los balls de lletra catalana tothom se entenia, pera’l que tenia una mica de instrucció eran precisament tals disbarats la salsa més sabrosa de aquella menja, y sols per a sentirlos a dir, valia la pena de veurer y tornar a veurer un ball tantas vegadas com se feya

Normalment el recurs còmic habitual d’aquests Tenorios burlescos era la barreja del català amb el castellà i en fer cabassos de la sang, la truculència i els trucs escènics, a la manera d’un Grand Guignol francès, però més naïf. Si observem un títol d’un d’aquests «Tenorios catalans» de 1896, entendrem ràpidament què volem dir amb aquestes paròdies: «Don Cuan Tanorio: drama sengriento, aspelusnante aspesmódico y harroroso an siete actos y muchos cuadros (ascribido an una cosa que perece verso, por un mencebo conacido en la República de las Letras, si voleu el títol sencer)», escrit per Sixte Reborda i Comas, director de la revista satírica «La Llanterna». Aquests «tenorios catalans» de caire burlesc eren diferents per a cada població, on la gent ja coneixia a bastament la seva història, i s’adaptaven al gust de cada públic.

També a Mallorca sovintejaren aquestes versions paròdiques, com la d’en Jordí Martí de 1915, «Tenorio Mallorquí o Hazañas d’en Vergueta y en Maga-Cantons. Paròdia mallorquina amb siete actes d’es drama de Jusep Zorrilla, arretglada vers baix vers».

Hi havia altres representacions teatrals, més enllà del Tenorio, però aquestes versions burlesques i subversives, a la frontera amb la comèdia bufa, es van seguir celebrant a l’exili a Tolosa i encara avui tenen ressò en algunes de les nostres localitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada