Quan es parla de la Castanyada normalment es diu que té un origen cèltic. És realment així?
En l’anterior article, centrat en l’antiguitat romana, hem vist com existien ritus i pràctiques religioses que comprenien àpats per difunts, relacions amb els canvis estacionals i la mort simbòlica de la terra en arribar el fred. També hem vist com es parlava de tu a tu amb els morts i amb altres esperits, que eren presents en les creences de la vida quotidiana i celebraven importants litúrgies durant tot l’any. Aquestes celebracions de la mort existien sota diferents formes, en cultures antigues que no eren d’arrel cèltica, de l’est eslau a l’oest atlàntic, del nord escandinau al sud mediterrani. I, no ho sabem, però és possible que estiguem parlant de ritus anteriors a la cultura escrita.
Potser és pels celtes que celebrem la Castanyada al bell mig de l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern, tampoc ho podem assegurar. Ells, això sí, ens han llegat una de les formes més persistents i «acabades» d’aquesta celebració, fins als nostres dies. En aquest article ens centrarem en ells, perquè també formen part del substrat de la nostra cultura.
Algunes tradicions, com les relatives a les bromes, el fer la Por, buidar naps, carabasses i altres tubercles, el menjar castanyes, avellanes i dolços, o beure determinades begudes alcohòliques, ho deixaré per articles que publicaré més endavant. El que és cert és que, moltes de les tradicions que, probablement, tinguin un origen indoeuropeu, les trobem molt ben definides i adaptades en els pobles celtes.
Els altres dos articles d’aquesta introducció:
Introducció a la Castanyada (I): ritus funeraris d’ibers i romans
