Introducció a la Castanyada (II): Samhain i les cultures celtes

Mari Lwyd nadalenca. En parlo més cap al final de l'article.

Quan es parla de la Castanyada normalment es diu que té un origen cèltic. És realment així?

En l’anterior article, centrat en l’antiguitat romana, hem vist com existien ritus i pràctiques religioses que comprenien àpats per difunts, relacions amb els canvis estacionals i la mort simbòlica de la terra en arribar el fred. També hem vist com es parlava de tu a tu amb els morts i amb altres esperits, que eren presents en les creences de la vida quotidiana i  celebraven importants litúrgies durant tot l’any. Aquestes celebracions de la mort existien sota diferents formes, en cultures antigues que no eren d’arrel cèltica, de l’est eslau a l’oest atlàntic, del nord escandinau al sud mediterrani. I, no ho sabem, però és possible que estiguem parlant de ritus anteriors a la cultura escrita.

Potser és pels celtes que celebrem la Castanyada al bell mig de l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern, tampoc ho podem assegurar. Ells, això sí, ens han llegat una de les formes més persistents i «acabades» d’aquesta celebració, fins als nostres dies. En aquest article ens centrarem en ells, perquè també formen part del substrat de la nostra cultura.

Algunes tradicions, com les relatives a les bromes, el fer la Por, buidar naps, carabasses i altres tubercles, el menjar castanyes, avellanes i dolços, o beure determinades begudes alcohòliques, ho deixaré per articles que publicaré més endavant.

Dumha na nGiall –«El Turó dels Ostatges», 3350-2800 aC–, és un sepulcre de corredor situat a Tara, un dels llocs cerimonials i d’enterrament més importants de la Irlanda antiga. Segueix el mateix patró constructiu que Newgrange –alineat al solstici d’hivern– i està alineat perquè la llum hi entri els matins de Samhain i Imbolc, al febrer, els únics dos moments de tot l’any quan el seu corredor s’il·lumina. No és l’única tomba neolítica alineada així d’Europa, n’hi ha moltes més, també a Catalunya. Tot i que és molt anterior als pobles celtes, ens dóna una idea de la importància ancestral i mil·lenària d’aquesta data a mig camí entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern. Va reutilitzar-se durant el temps i, cap a l’edat del bronze, entre el 1600-1700 aC, van enterrar-s’hi al voltant de 500 cadàvers alineats per nivells, quan van esgotar l’espai, van seguir enterrant-hi morts per sobre i als voltants del dolmen. Segons el relat mitològic irlandès, Les aventures del jove Fionn, el Turó de Tara era incendiat durant Samhain per Aillén, un dels Tuatha Dé Dannan, considerats els déus o esperits principals dels pobles gaèlics precristians. Foto pròpia.

Celtes a Catalunya?

Els diversos pobles indoeuropeus anomenats celtes formaren un mosaic dispers que va d’Anatòlia –a l’actual Turquia– fins a Irlanda. Quan parlem de celtes, en realitat, estem parlant de cultures molt diferents que van existir durant segles, en molts llocs del continent. Mai van formar un marc homogeni, ni un poble unit, com el romà. Les seves relacions internes estaven marcades per la guerra entre famílies o clans, el nomadisme, els avenços culturals com la ferreria o la ramaderia i, en general, per la importància que donaven als cavalls i als carruatges. Eren molt més ramaders que agricultors i compartien una sèrie d’idiomes amb arrels vagament comunes, així com uns mites i unes creences més o menys properes, a voltes radicalment diferents.

Per desgràcia, no són uns pobles que ens deixessin abundants registres escrits i la historiografia, que sobretot seguia els pocs documents romans i grecs que parlen d’ells, les darreres dècades ha sigut posada en entredit per l’arqueologia, que ha trobat que pobles que els romans anomenaven, a l’engròs, celtes, no tenien res de celta i pobles que creien germànics, eren molt més celtes del que ens pensàvem. L’Europa de l’antiguitat formava un complex mosaic que desafia qualsevol interpretació nacional o ètnica moderna. Hi havia aculturacions profundes entre uns i altres, amb una diferència gairebé nul·la pel que fa a la cultura material de pobles que crèiem diferents. Per la gent que va viure durant l’edat del ferro i durant l’època de la República i el Baix Imperi Romà, a vegades eren diferències més d’estètica que veritablement culturals.

Les celebracions de difunts es creu que tenien importància arreu d’Europa, també abans de l’arribada dels celtes i les altres migracions indoeuropees que van expandir-se des del Centre i l’Est d’Europa. Per exemple, a Irlanda hi ha tombes neolítiques alineades a la sortida del sol a mig camí de l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern –el que després va ser Samhain o la Castanyada–, però no sabem el perquè. Una d’elles és el sepulcre de corredor de Dumha na nGiall, «el Turó dels Ostatges», a Tara. Hi ha hipòtesis que diuen que, en un context ritual, marcarien un moment de retrobada amb els difunts. Les hipòtesis segueixen obertes i en discussió.

S’ha dit que a les terres catalanes no va haver-hi celtes, però no és del tot cert. És difícil trobar a Europa una cultura o un territori que, en algun moment, no hagi estat en contacte o poblat per celtes. Un poble celta o proto-celta era la cultura indoeuropea dels Camps d’Urnes, que va establir-se en onades a l’actual Catalunya entre el 1200 i el 900 aC. De l’edat del bronze, es caracteritzaven per l’ampli ús de carruatges i cavalls, també en un context ritual. Grans ferrers, empraven amulets de rodes de carro, que apareixen amb abundància en enterraments i llocs de culte. Van desplaçar-se per tota Europa amb molta mobilitat, eren ramaders i agricultors que coneixien moltes innovacions materials i, com diu el seu nom, practicaven la incineració i l’enterrament en urnes, un ritual funerari típicament indoeuropeu. Foren part de l’adstrat que influencià i diferencià als ibers del nord de la Península, barrejant-se amb les poblacions autòctones preindoeuropees.

Més tard, la cultura cèltica de La Tène a l’edat del ferro, cap al segle V aC, va arribar a influenciar els ibers de l’Empordà, la Cerdanya i gran part de les terres que fan frontera amb els Pirineus catalans, és a dir, s’establí per tota la Catalunya del Nord i, com a influència cultural forta, per part del que avui es coneix com a Catalunya Vella.

No sabem si aquests pobles van formar el substrat llunyà de la nostra Castanyada, és molt incert dir-ho. Tampoc coneixem festivitats similars entre els pobles ibers, però sí que conèixer els celtes pot ajudar-nos a obtenir una idea més precisa dels ritus de difunts de la nit del trenta-u d’octubre, complementant molt bé la informació que hem vist amb els romans.

Fragments del Calendari de Coligny, segle II dC, Museu gal·loromà de Lió. És un parapegma, un almanac lunisolar gravat en una tauleta de bronze. Va ser trobat el 1897 a Coligny, França, acompanyant el cap de bronze d’un jove. És, probablement, la reconstrucció més important d’un calendari cèltic, juntament amb el trobat al jaciment de Villards d’Heria. Amb aquests dos calendaris va reconstruir-se el calendari cèltic continental i, en ell, veiem com l’any dels gals començava pel mes de Samonios, que significa «pertanyent a l’estiu» o, simplement, «de l’estiu». La seva mateixa escriptura, en caràcters i numerals llatins però llengua gal·la, mostra el seu sincretisme, però és el calendari lunisolar celta més antic conegut. Font.

Samonios i Samhain: el principi de l’hivern celta

Samonios era com anomenaven una part dels celtes continentals, els gals, al primer mes de l’any. Trobem aquesta referència al Calendari de Coligny, d’època gal·loromana. Com la reforma del calendari gregorià de finals del segle XVI, la base del nostre calendari modern, el calendari cèltic va intentar coordinar els cicles del Sol i de la Lluna. Però a diferència de la reforma gregoriana, que treballava sobre els calendaris solars de la Roma imperial, el calendari cèltic dóna molta importància a les fases de la Lluna: cada mes comença amb la mateixa fase lunar, la lluna nova, i l’any es divideix en dotze mesos, afegint-hi cada dos anys i mig un tretzè mes intercalat per mantenir la sincronització entre les llunacions i l’any solar.

Els paral·lelismes, documentació i troballes arqueològiques disperses suggereixen que un càlcul del temps similar a la del Calendari de Coligny era emprada cap al 800 aC. Va gravar-se després de la imposició romana del Calendari Julià al segle IIdC, així que és probable que es fes per no oblidar la tradició secular del calendari cèltic. Els investigadors pensen que si no s’han trobat calendaris cèltics anteriors és perquè, segurament, eren coneixements privats que es transmetien oralment entre els sacerdots gals o una casta escollida, per tant no reflecteixen els ritus veritablement populars. Malgrat això, sí que ens poden donar informació de les seves tradicions, especialment si les comparem amb els celtes insulars de les Illes Britàniques –els gaèlics i els britònics–, on van perviure més temps i de qui guardem, sobretot, documentació d’època medieval de caràcter mitològic i seudohistòric, a més a més d’un gran nombre de narracions i tradicions populars.

L’etimologia, que sempre ens dóna pistes interessants, diu que Samonios ve del mot protoindoeuropeu semo, estiu. D’aquí, samon és la paraula gal·la per referir-se a l’estiu, noteu la similitud amb l’anglès, summer, o l’alemany, sommer. Samonios significaria «pertanyent a l’estiu». S’ha argumentat que el mes, amb les seves festivitats, començava o bé pel solstici d’estiu o bé per l’equinocci de tardor. Com veurem, segurament no començava en cap d’aquests dos moments.

La paraula gaèlica Samhain –Samain o Samuin en antic irlandès– ens explica una història relativament diferent i més esclaridora. L’antiga literatura mitològica irlandesa, del segle X dC, narra que Samhain, en un temps mític indeterminat, era un important festival dedicat als morts que es celebrava just en la lluna nova que hi havia entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern. Per aquelles dates els ramats s’encorralaven, fent-los baixar de les muntanyes i sacrificant-los per passar l’hivern; les terres es gelaven fins a l’arribada de la primavera, tot es tornava gris i silenciós. Sense la Lluna, era una nit de densa foscor on s’encenien altes fogueres als turons, la nit d’Oíche Shamhna –com s’anomena en gaèlic irlandès a l’actual Halloween, la nostra Castanyada–, corresponent aproximadament al vespre de l’actual trenta-u d’octubre.

Per tant, Samhain no ens parla de cap solstici d’estiu, sinó de la fi de l’estiu i l’inici de l’hivern. Una etimologia popular de Samhain diu que seria una paraula composta per les paraules gaèliques Sam i Fuin, «La fi de l’estiu», però no està del tot acceptada. Com a hipòtesi, potser pels celtes insulars l’any comencés amb l’arribada del seu hivern –no el solstici d’hivern astronòmic, sinó aquesta lluna nova entre l’equinocci i el solstici–, però pels continentals del sud fos l’equinocci de tardor, quan se segava tot el que quedava de les collites i es feia la verema, perquè vivien en un lloc amb un clima, relativament, més benigne. No ho sabem.

Per la gent del nord d’Europa l’estiu climàtic –repeteixo, no l’astronòmic– és una estació més curta i la tardor és més plujosa i freda que per nosaltres, a canvi els seus hiverns són més llargs i foscos. I encara més en aquelles èpoques, quan sabem que els segles que van veure néixer les cultures celtes van ser molt més freds que el clima actual i, per tant, són coneguts com la Neoglaciació de l’Edat Ferro –segles IX a III aC–. A aquesta època de baixes temperatures va seguir-la l’excepcional Període Càlid Romà –segles I fins al IV dC–, on augmentaren de nou. No és casual que una de les onades de fred més intens a Europa va ser al voltant del 450 aC, quan precisament sorgí la cultura celta de La Tène, que s’expandí per tot el centre i nord del continent entre els segles IV i I aC.

Una cultura, la dels celtes, marcada d’ençà del seu naixement pel fred intens.

La Lia Fáil –La Pedra del Destí o Pedra d’Irlanda– era on, segons el mite, es coronaven els Grans Reis irlandesos. Aquest menhir neolític està situat al Turó de Tara, on per Samhain es reunien els cabdills i reis de l’illa en una gran assemblea. El Lebor Gabála Érenn –el Llibre de les Invasions d’Irlanda–, llibre cabdal de la mitologia irlandesa, explica com la Pedra del Destí va ser portada a Irlanda des d’Escòcia pels Tuatha Dé Dannan. Era un dels quatre tresors mítics d’Irlanda, essent els altres tres el Calder de Dagda o Calder de la Inspiració, l’Espasa de la Llum i la Llança de Lugh. També és anomenada «la pedra que parla» perquè, segons la llegenda, la pedra rugirà de dolor i ràbia si un falsari intenta coronar-se rei, però si la trepitja el rei legítim, que és un i el mateix amb la terra, la pedra farà grans riallades de goig. Font.

L’assemblea nocturna

El relat mitològic irlandès El festeig d’Emer explica com Samhain és un dels quatre grans festivals de l’any, quan el primer de novembre se celebrava l’Oenaig na Samna, l’assemblea d’assemblees, on es reunien tots els cabdills i reis de l’illa, un festival que durava diversos dies i on es lloava als avantpassats, les guerres s’aturaven i no es tornava a combatre fins que s’acabava l’època fosca hivernal. La historiografia i l’arqueologia han confirmat aquesta trobada de cabdills, però el que allà es celebrava segueix sent objecte de debat.

Anualment segons la història, cada set anys segons el relat mitològic, durant els dies que durava el festival de Samhain, al Turó de Tara es promulgaven noves lleis, es formaven aliances i matrimonis, s’establien contractes comercials, es venien i compraven terres, es cantava, ballava i celebrava amb combats d’exhibició, s’aixecaven alts focs als turons i es paraven abundants banquets. Qualsevol que trenqués la treva era executat o foragitat del país, per sempre. I mentre que Samhain es celebrava a Tara, lloc d’enterraments, Lughnasadh –el festival de les collites d’agost– era celebrat l’últim dia dels Jocs de Tailteann –identificat amb les planes del poble de Tailtin, al fèrtil Comtat de Meath– i Beltane, el feis o festival dels vius, a l’Uisneach, el lloc conegut com a Melic o Centre d’Irlanda, com vam veure en el seu article. El centre magnètic o geogràfic d’una terra sempre ha guardat una especial importància mítica i simbòlica… també a Catalunya.

Podem pensar que Samonios era el mateix que Samhain. Hi ha forts indicis que així ens ho diuen, com la separació del cicle anual en dues parts, la fosca i la lluminosa, la de l’hivern i la de l’estiu; o la partició d’un mateix mes en un cicle de quinze dies foscos i un cicle de quinze o catorze dies de renovació o lluminosos. Aquestes dues característiques, entre d’altres, les trobem tant al Calendari de Coligny com als mites irlandesos. Però l’antiga literatura irlandesa va ser escrita en plena edat mitjana per monjos cristians, que la recolliren de la tradició oral i, per això, ens l’hem d’agafar amb una mica de precaució. Comparar-la amb un calendari gal del segle II dC és, com a mínim, arriscat.

Com a curiositat, Samhain o Samonios és un possible cognat –paraules que tenen un origen comú de la paraula catalana «samaniat», antic mot català per referir-se a les juntes de bruixes i bruixots, sobretot emprat al Lluçanès, a la Plana de Vic i al Montseny. L’acadèmic irlandès i especialista en història celta, Whitley Stokes, va suggerir el 1907 que Samonios venia de l’arrel proto-cèltica «samani», que precisament significa aplec, assemblea, un altre nom atribuït a les trobades de bruixes i bruixots catalans. Tanmateix, samaniat, indicava una festa o trobada on hi havia molta disbauxa, gatzara, cridòria i caos.

Etimologia que també ens regala idees molt valuoses, com la de la trobada, l’aplec, entre els vius i els morts, etimologia que està molt més en sintonia amb la mitologia medieval irlandesa, que ens narra aquella trobada de la nit de Samhain entre els reis, el poble, la terra i els avantpassats, tots, com si no existissin barreres entre uns i altres.

La Pedra de Killycluggin. Anomenada pel lloc on va ser trobada, és el fragment principal d’una pedra de grans proporcions, de forma cònica, amb símbols gravats de l’època dels celtes de La Tène i, segons els historiadors, és probable que tingués parts cobertes d’or i ricament pintades. La seva intrigant història, relacionada amb l’obscur déu Cromm Cruach, l’explico més endavant, perquè està relacionada amb Samhain i un esgarrifós ritu. Foto pròpia.

Nits de sacrifici…

Juli Cèsar, a la seva Guerra de les Gàl·lies, ens explica com els gals començaven a comptar el dia a partir de la posta de sol, no de la sortida com ho fem nosaltres per herència romana. Tanmateix, les fonts medievals irlandeses i el Calendari de Coligny ens expliquen com l’any començava no amb la primavera, com pels romans, sinó en l’època fosca, quan començava el seu hivern: el primer de novembre. Amb més precisió, començava la lluna nova que es trobava just a la meitat entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern. Tenia un sentit orgànic, si els dies començaven amb la nit, l’any començava amb l’època més fosca.

El Calendari de Coligny també ens parla de les festivitats celebrades «les tres nits de Samonios». Com hem vist, no sabem exactament on ubicar Samonios, però si fem cas als acadèmics que diuen que era el mateix que Samhain és curiós ressaltar que, fins fa relativament poc, tres dies duraven les festivitats que començaven amb la Castanyada: la nit del trenta-u, la Castanyada mateixa, el primer de novembre, el Dia de Tots Sants i el dia dos, el Dia dels Morts. D’això en parlaré en el següent article dedicat als ritus al voltant de la Castanyada catalana.

Tenim altres referències celtes que, fins i tot, amplien la durada d’aquestes festivitats. El relat mitològic irlandès, El llit de mort de Cúchulainn, ens precisa que el festival durava set dies, Samhain i els tres dies anteriors i posteriors. En una inscripció gal·la del segle I dC trobada a Llemotges, a França, trobem una curiosa referència a un festival de nou o deu nits, dedicat a la fi de les collites. L’historiador del segle XVII, Geoffrey Keating, també assegurà que la gran assemblea de Samhain durava una setmana i en ella se sacrificaven humans, però les seves fonts són inexistents o dubtoses. Per l’arqueologia i les fonts romanes i gregues sabem que els celtes, tant els continentals com els insulars, practicaven el sacrifici humà, però no podem confirmar que Samhain fos una de les dates on el portaven a terme.

Com es feia a Catalunya i a altres llocs d’arreu d’Europa fins al segle XIX, a Irlanda per Tots Sants començaven a comptar els dies que quedaven per Sant Martí, l’onze de novembre. Així ho diu la dita catalana: «De Tots Sants a Sant Martí, onze dies i un matí». Sant Martí és quan se sacrificaven els animals de granja, els herbassars ja estaven esgotats i glaçats, la carn podia mantenir-se fresca per més temps gràcies als rigors de l’hivern. Per la sortida de sol de Sant Martí a Irlanda es degollava una oca, on gall ros o una ovella, sobre el llindar de la porta d’entrada a la llar, esquitxant porta i llindar amb la seva sang; a Catalunya el sacrifici solia ser d’un gall, un dels animals que encarnava el Sol. Més tard el gall era menjat com a part d’un banquet en honor a Sant Martí, per propiciar la matança que hi hauria durant aquell dia. Aquest petit ritu de sacrifici, com es veu per si mateix, remet a costums precristianes. El trobem, amb variants, per tota Europa.

Hi ha qui ha volgut trobar ressons de sacrificis humans durant Samhain. El Llibre de les Invasions ens explica com cada Samhain el poble irlandès de Nemed sacrificava part del seu blat, de la seva llet i dels seus fills als fomorians, una mena de dimonis-esperits exiliats a l’Inframón, simbolitzat per les profunditats de l’oceà. Però aquestes interpretacions sempre es fan basant-se en relats mitològics o seudohistòrics, d’època medieval o moderna. L’historiador Ronald Hutton, més curós, diu que és probable que, simplement, aquestes històries expliquin un ideal o un record molt deformat del passat i que, el que es feia per Samhain, era simplement una assemblea de reis i notables, una gran fira, on s’explicaven aquestes narracions. Tampoc ho sabem del cert.

La història de la pedra trobada a Killycluggin és encara més intrigant i ens mostra com, a vegades, les llegendes i els relats mitològics no estan tan errats. Reculls mitològics com el Dindsenchas –segle XI-XII–, els Annals dels Quatre Mestres –recopilacions del segle XVII, de textos medievals– i el Llibre de les Invasions –segle XI– expliquen com a Magh Slécht –«La Plana de les Prostracions»–, en època antiga hi havia una pedra rodejada d’un cromlec de dotze alts menhirs formant un cercle, on el dia de Samhain els irlandesos sacrificaven els seus primers nounats en honor al déu Cromm Cruach, esclafant el seu cap sobre la pedra cònica. La tradició popular diu que s’hi sacrificaven esclaus, bestiar i tota mena d’aliments i begudes, i d’ell sorgia l’esperit del mateix infern.

Segons els monjos cristians, Cromm Cruach era un dels més terribles esperits o déus dels mites gaèlics. Els relats mitològic-històrics diuen que, durant el 1900 aC, Magh Slécht va convertir-se en el centre d’adoració de tota Irlanda d’aquest estrany déu, que simbolitzava una inversió solar i, com un Sol Nocturn, el seu nom significa «The Crooked One», «el Tort», també conegut com el Gran Cuc o el Senyor de la Matança. La llegenda diu que Sant Patrici, patró de l’illa i el seu evangelitzador, va acabar amb aquest costum sanguinari, realitzat per propiciar l’aliança d’homes i dones amb les forces més fosques que rauen sota terra, que propiciaven la fertilitat i la protecció d’humans i bestiar.

Tota aquesta història es creia que era solament un mite però, el 1921, just al lloc on els documents medievals deien que s’aixecava, va trobar-se aquest fragment de grans dimensions que podem veure a la fotografia superior, al centre de 18 menhirs que formaven un cromlec circular al seu voltant. El 1954 va trobar-se el segon fragment, el superior, que completava la seva forma cònica. Per afegir-hi encara més intriga, el Llibre de Magauran, del segle XIV, on es recullen poemes i textos sobre la vida de la localitat de Killycluggin, explica com en època medieval la pedra i el cromlec encara eren ben visibles, coberts de molsa i arbustos. Homes i dones passaven a prop seu totalment esgarrifats, persignant-se, perquè es deia que era un lloc habitat pels morts i els diables.

Tanmateix, Killycluggin significa «El bosc de la pedra cònica». El que la història havia oblidat, la toponímia encara ho recordava.

Avui es troba al Museu del Comtat de Cavan i els dòlmens del cromlec estan abatuts i abandonats, al mateix lloc on eren fa milers d’anys. Pedres com aquesta solament hi ha unes quatre a tot Irlanda i els historiadors i arqueòlegs afirmen que, sens dubte, s’empraven en ritus i cultes desconeguts. Si s’hi celebraven sacrificis humans o tot és una invenció posterior, no ho sabem. Però, per si no en teníeu prou, es deia que Sant Patrici va enrunar la pedra a cops i, efectivament, els arqueòlegs han descobert que va ser trencada per un objecte de grans dimensions, tombada i deixada allí. Com una mena d’avís.

El banquet de les fades, de John Anster Fitzgerald. 1859
El banquet de les fades, d’en John Anster Fitzgerald. 1859. En aquest quadre es pot veure un dels tradicionals banquets de fades, interpretat per la imaginació idealitzada vuitcentista. Segons les llegendes irlandeses, aquests banquets no podien ser compartits amb humans, perquè si ho feien aquests quedarien tocats pel seu món i, en tornar al món humà, patirien greus conseqüències o grans benediccions, sovint ambdues coses. Una de les altres conseqüències de menjar tiberis de les fades és assolir poders sobrenaturals o ser perseguit i maleït per elles, a vegades transformat per tota l’eternitat en un objecte.

…nits de cruïlla

Com acostumaven a fer en dates liminars, per Samhain els gaèlics també portaven a terme rituals d’endevinació i contacte amb l’«Altre món». Els relats mitològics ens han deixat molts ritus relacionats amb la màgia, però també coneixem alguns que van portar-se a terme fins fa no gaire, segons els costums populars. Un d’ells era amagar objectes dins del menjar, per exemple una coca o un pastís; depenent del que trobés la persona, significava que tindria un futur o un altre. Així, trobar un anell podia significar un futur matrimoni, trobar una moneda, riquesa. Un altre costum era menjar unes farinetes molt salades i anar a dormir, qui se t’aparegués oferint-te aigua, seria el teu futur marit o esposa. Aquests petits ritus populars no eren exclusius dels irlandesos.

En el vessant mitològic, per Samhain cobrava molta importància el món dels difunts, sovint confós amb el món dels «Aos Sí» o «Aes Sídhe», que significa «la gent dels turons», «els bons veïns», el seguici d’esperits o déus familiars, fades, criatures elementals, esperits del lloc, elfs i éssers sense nom, que vagarejava pels camins en aquestes dates. Si els Innocents, que vam veure en l’anterior article, són els desposseïts i els Difunts són els posseïts i els que posseeixen, les Fades són aquells que no són nosaltres, els fills de la imaginació i dels impossibles, els més propers a l’Increat, per això sovint se’ls va titllar de diables.

Als Aos Sí, com hem vist que feien els romans amb els Lares, la nit del trenta-u els irlandesos deixaven ofrenes de menjar i beguda fora de la casa, normalment a les llindes de la finestra o al llindar de la porta, perquè no fessin cap mal al bestiar i el protegissin, així com a la família. Aquestes ofrenes al seguici dels turons són molt properes a les ofrenes als difunts. També, algunes porcions de les collites es deixaven sense segar pels Aos Sí. En altres articles hem vist que el mateix es feia a Catalunya, però el que aquí aquests fragments es deixen per personatges anomenats, alternativament, el llop, la cuca, el drac, el boc o el diable. Com a mínim aquests noms eren els que se’ls hi atribuïa en èpoques molt tardanes, cap a finals del XIX i inicis del XX, quan folkloristes com Violant i Simorra ho recullen.

Altres maneres de protegir-se dels Aos Sí eren no sortir de casa la nit del trenta-u, però si havien de fer-ho, podien posar-se la roba a l’inrevés, com hem vist que aquí també es feia per confondre i protegir-se de bruixes i bruixots; o portaven amb ells sal o ferro, que la veu popular deia que eren dos elements que foragitaven les fades.

Segons la mitologia gaèlica les pomes eren un dels aliments més propicis a convertir-se en menjar de l’Altre món. Com a fruita hivernal, la seva connexió amb l’època fosca de l’any va ser molt recurrent pels celtes, que les associaren als éssers feèrics, als déus i a la immortalitat. Aquesta relació de les pomes amb la vida eterna o amb les altres realitats també la trobem en altres mitologies europees, com l’escandinava, on la jove deessa Idunn dóna les pomes de la immortalitat als déus de l’Asgard.

Així, un costum d’endevinació de Samhain el feien les noies solteres, que pelaven una poma fent una sola i llarga pela, per després llençar-la per sobre de l’esquena: la lletra que formés seria la primera del nom del futur marit. Un joc de Samhain era la de menjar pomes que penjaven del sostre, lligades a un bastó col·locat entre les bigues, de l’altra cap del bastó penjava una espelma encesa, que recorda al joc nadalenc de menjar pomes d’un barril ple d’aigua. La poma, com a aliment de renaixement, també era l’ingredient principal del Wassail, beguda calenta feta amb sidra, canyella i altres espècies que es bevia durant el captiri nadalenc.

A la Bretanya continental van anomenar a la nit del trenta-u Kalan Goañv, on es celebra amb la companyia del Bugul Noz –el «Pastor nocturn»–. Per la importància de la ramaderia en els pobles celtes, no ens hem d’estranyar que tinguin una figura com el Bugul Noz, una imatge especular fosca, hivernal, dels pastors, molt proper al nostre Carmençó, de qui ja us he parlat, com ell pastoreja les ànimes dels vius en un seguici nocturn temut per tothom. Els còrnics anomenen a aquesta nit Kalan Gwav i els gal·lesos Calan Gaef. Aquests noms, així com Kalan Goañv, signifiquen «el primer dia de l’hivern», significat que ens torna a remetre al significat de Samhain, la fi de l’estiu. Era natural que, el primer dia d’hivern, quan s’acabava i començava un nou cicle estacional, hi hagués la trobada amb els morts.

Oweynagat –la Cova dels Gats–, a Rathcroghan, al Comtat de Roscommon, és una de les intrigants portes d’entrada a l’Inframón d’Irlanda. És coneguda, segons la mitologia irlandesa, com la Cova de Cruachan, essent aquest últim un complex arqueològic que s’ha identificat com la capital del regne de Connacht, un dels Sis Llocs Reials d’Irlanda. Cruachan va ser utilitzat com a territori de culte durant mil·lennis, d’ençà del neolític, cap al 4000 aC, fins a l’edat del ferro, 400 aC. Per Samhain es diu que d’ella surten els morts i els dimonis. I hi ha abundants narracions al voltant d’aquesta cova, de totes les èpoques. Algunes de caràcter popular, d’altres de tema mitològic. Els documents medievals l’anomenen, directament, “la porta d’entrada a l’Infern d’Irlanda”.

Els captiris dels morts

Els celtes es disfressaven de morts durant la nit de Samhain. Això ja ens sona més. Com en un Carnestoltes invers, no se celebrava l’aproximació de la vida i la derrota del Rei Vell, l’Hivern, sinó tot el contrari: els vius són morts i els morts són vius, a mig camí entre el «període fosc» i el «període clar», un «temps fora del temps», on tot es barreja i hi ha un moment de disbauxa entre mons. A Les aventures del jove Fionn, relat mitològic irlandès que he citat més amunt, ens narren literalment com «les portes estan sempre obertes per Samhain». Els vius es passegen en companyia dels difunts, deixant-se veure, deien, molt fàcilment. I uns fan el paper dels altres, com si els morts fossin vius i els vius morts, morts que dansen al voltant de les fogueres dels turons.

I es portaven a terme representacions. Les més importants eren els captiris: trucar a les portes, disfressats d’ànimes errants, demanant regals per la seva memòria, sovint acompanyats d’éssers monstruosos, perquè no solament els morts sorgien de l’Altre món. Per exemple, en un altre relat mitològic, El Col·loqui dels Ancians, se’ns explica com tres dones llop sorgeixen per Samhain de la cova de Cruachan, un dels portals tradicionals irlandesos a l’Altre món, per alimentar-se d’homes i bèsties. Durant aquesta nit els familiars difunts, segons els gaèlics, tornaven a les cases per repartir les seves benediccions, si eren recordats i se’ls hi parava un plat a taula. Però si no eren recordats, podien tornar per perseguir a la família. I, també, el fred i la pobresa de l’hivern feia que esperits sense nom, oblidats, cerquessin llocs amb caliu. Hem vist aquest mateix costum entre els romans i altres pobles, com el català.

La tradició dels captiris de morts disfressats la tenim documentada arreu de les Illes Britàniques. Però també la trobem a Catalunya i a molts altres llocs d’Europa, amb variacions, tal com veurem en propers articles de la Castanyada. Disfressant-se d’Aos Sí o de difunt es rebien ofrenes en el seu nom i, així, també et protegies d’ells. Són els esperits de l’hivern, que recorren les cases per rebre l’aliment que, a ells també, els ajudarà a passar el fred i la fosca de la terra. A Escòcia els joves saltaven les fogueres, en recollien les cendres i es pintaven la cara amb el sutge, anant porta a porta, captant i amenaçant si no se’ls rebia cordialment i amb ofrenes.

Els captiris tampoc són exclusius de la Castanyada. A Catalunya en teníem nombrosos, tot sovint amb personatges disfressats amb una aparença més o menys monstruosa i que remeten als éssers desconeguts, als esperits i les fades. Per exemple un d’ells, del mes de maig, és el captiri dels maiets, del qual us he parlat en aquest article.

El Wassailing és el captiri que es feia porta a porta a Anglaterra durant la Dotzena Nit dels 12 dies de Desordre, data amb captiris famosos com el de Mari Lwyd –l’Egua Grisa, vegeu la foto que encapçala l’article– al País de Gal·les, on el que sembla el fantasma d’un cavall esquelètic recorre el poble porta a porta. La versió irlandesa era la Láir Bhán –l’Egua Blanca–, que durant Samhain anava acompanyada per un grup de joves, que feien bufar corns de vaca i demanaven porta a porta, recitant versos. No són els únics cavalls que vagaregen la nit representant esperits i monstres, cavalls esquelètics trobem a altres captiris europeus, però en les contrades cèltiques el cavall, com a animal cabdal d’aquesta cultura –animal psicopomp, que porta els morts i els vius entre mons–, està íntimament relacionat amb les ànimes.

Per acabar, un dels ritus cèltics de Samhain era el «de les aigües de mort», on l’aigua consagrada a la mort, normalment agafada de pous concrets part de sacerdots i sacerdotesses, és beguda i compartida entre la comunitat. Aquells que es toquen els ulls amb les «aigües» dels Aos Sí poden veure el que hi ha «després», que també és «aquí i ara». També hi havia qui baixava fins a la platja i se submergia fins a la cintura, enmig de la foscor de la nit vessava una gerra de cervesa sobre el seu cap i demanava la benedicció del déu de les profunditats.

Aquesta visió de les aigües, celebrada a Samhain amb grans àpats amb els difunts, quan els morts es disfressen de vius i els vius de morts, fa que ens preguntem: qui és el viu i qui el mort?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada