Castanyada (I): Panellets, castanyes, pa de morts

Castanyes rostides per la Castanyada. No és una menja exclusiva de Catalunya, també la trobem a molts altres llocs d'Europa, on es mengen entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre.

El vespre del 31 d’octubre és el temps d’atipar-se de castanyes i panellets amb la família. D’ençà de finals del segle XVIII i durant el segle XIX, quan va anar-se formalitzant, a aquesta celebració avui secularitzada l’hem anomenat la Castanyada i aquests dolços, molt populars, es mengen arreu de les terres de parla catalana, del País Valencià fins a la Catalunya Nord, passant per la Franja o Andorra.

Però quin és l’origen dels àpats de la nit de la Castanyada? I d’on ve el costum de menjar panellets? I el d’altres menges com el pa de morts o els ossets de sant? I de beure vi novell o dolç? A Catalunya buidàvem naps o carabasses per fer-ne caps il·luminats com a altres contrades europees? Hi havia captiris de morts que cantaven a canvi d’aliments?

Anem a pams. A finals d’octubre la verema ja passat i es cullen olives, aranyons i fruits del bosc, fesols, naps i altres tubercles molt importants per aquesta festivitat. També és el temps de la rompuda, la llaura i el sembrat d’algunes llavors. Recordem la dita popular:

«Pel novembre, cava i sembra»

I també, no ho oblidem, hi ha la caiguda de les castanyes, fruit emblemàtic de la tardor. I de castanyes començaré parlant.

Castanyer de Can Cuc o Castanyer Gros de la Casa del Bosc. Situat a la Baga d’en Cuc, dins la vall de la riera de Vallfornès, al Vallès Oriental. A prop la Calma, zona molt boscosa del Montseny. El Castanyer de Can Cuc, el més gruixut de tot Catalunya, és un exemple de longevitat gairebé llegendària. Li han caigut llampecs, el 1936 va cremar durant tres dies i tres nits, els anys 80 va tornar a cremar, però mai ha mort. Aquest arbre antiquíssim el 1960 va ser la llar d’un carboner, que vivia dins la seva cova natural, produïda per les desgràcies que ha anat patint. Font

El castanyer: L’arbre que dóna la Visió

Les varietats del castanyer que produeixen fruits comestibles –«castanea sativa», la més estesa a casa nostra– són arbres sagrats pels nostres avantpassats. Això, diguem-ho ja, no és gaire cosa, perquè pels nostres avantpassats més antics tot guardava un aspecte sagrat, un aspecte ocult més enllà del que es veia a simple vista. Els rierols tenien esperits guardians i els viaranys eren servats per amos amables o irats. No és difícil imaginar-se als nostres avantpassats més llunyans, quan eren nòmades caçadors-recol·lectors o seminòmades, collint castanyes per a preparar-se per l’hivern o amb castanyes als seus sarrons quan havien d’emprendre llargs viatges, dels quals no sabien pas si en tornarien.

Una particularitat del castanyer és que amb els seus fruits, les castanyes, es poden cobrir moltes necessitats energètiques i alimentàries. En un temps on, a Europa, no hi havia patates i els cultius de blat no eren habituals i estaven molt controlats per les elits, la castanya que es collia a la tardor era una peça molt important de l’alimentació, contenint greixos, proteïnes, aigua, hidrats de carboni, diversos minerals com el calci, potassi, ferro, magnesi, fòsfor i zinc, i un conjunt notable de vitamines, diverses del grup B i vitamina C, si es consumeixen de pressa. És el que la nutrició moderna anomena un «superaliment».

També és un fruit que, si es conserva en barrils o caixes cobertes de sorra com feien els nostres avis, pot suportar molt bé l’hivern i conservar-se durant mesos: la sorra fa sortir els cucs que poguessin haver-hi a la superfície, a la recerca d’aire. Aquesta resistència va ser observada per les antigues comunitats. Que fos un aliment que perdurés llarg temps té una sèrie d’implicacions que avui se’ns escapen. Per un costat més metafísic, simbòlic, era un aliment que preparava per la mort del cicle estacional, que s’emprava en els rigors de l’hivern, quan tot és Desordre i la mort regnava en el silenci blanc.

En un sentit pragmàtic, amb les castanyes es pot fer una farina molt nutritiva que, en comunitats pobres fins ben entrat el segle XX, va substituir o es va barrejar amb la farina de blat. Això ha fet que a diversos indrets d’Europa al castanyer se l’anomenés «l’Arbre del Pa». Aquesta farina, així com la castanya mateixa, seca, acompanyava les comunitats fins al final de l’hivern, quan el cicle tornava a començar. A Catalunya era costum collir-les entre finals d’octubre i inicis de novembre. La dita diu així de Sant Sever, el dia 6 de novembre:

«Per Sant Sever, a batre el castanyer i el noguer també».

El castanyer, que pertany a la mateixa família del roure, com a arbre és molt resistent. Amb la seva fusta es poden construir parets o mobles sense gairebé tractament, gràcies al fet que resisteix molt bé la intempèrie, arribant a corroir fins i tot el ferro, en contacte prolongat. És més resistent que la del mateix roure, per això se sol fer servir per objectes de decoració que han de perdurar tota una vida –o varies–, com per exemple pipes, bastons, culleres, rellotges. La seva escorça, gràcies a la gran quantitat de tanins, a l’Antiguitat i a l’Edat Mitjana s’utilitzava per adobar el cuir. I amb les seves branques i fusta s’obté un combustible d’excel·lent qualitat, que crema molt lentament i triga molt a consumir-se.

Aquestes atribucions de longevitat no van passar desapercebudes. Els sacerdots celtes, segons fonts romanes, feien bàculs amb les branques del castanyer, perquè li atribuïen propietats de potència i longevitat, per així arribar fins a l’altra vida. Aquests bàculs ja estaven relacionats amb el traspàs d’aquest món a l’altre, on resideixen els difunts. Dels celtes he parlat abundantment en la introducció. Els nostres avantpassats també van observar que els castanyers, que en aquelles èpoques eren molt més nombrosos que avui, atreien els animals gràcies als seus fruits, especialment animals «psicopomps», els que porten les ànimes d’aquesta vida a la següent. Animals com, per exemple, aus com el corb.

El fet que fos un fruit recobert de punxes, que donava tanta energia i amb el que, tot essent tan petit, es podia cobrir tan fàcilment l’alimentació d’un infant i un adult, va fer que els nostres avantpassats li atribuïssin trets relacionats amb el vigor, la potència i la fertilitat, gràcies a la similitud dels seus fruits amb els genitals masculins i amb el fet que d’un sol castanyer adult es poden collir quilos i quilos de castanyes: és un arbre molt productiu, fèrtil. Els romans van atribuir al castanyer una gran potència masculina, atribuint-lo a Júpiter, el déu pare –«Dis pater» o «Dyeus» en indoeuropeu–. Una tradició que també van adoptar dels grecs, que dedicaren l’arbre al seu propi dis pater, Zeus. Una de les seves etimologies més probables és que el seu nom, «castanea», provingui de la ciutat grega de Tessàlia, «Kastonis», on l’arbre era molt cultivat i apreciat.

Les legions romanes van expandir les plantacions de castanyers per tota Europa i amb elles el seu nom, alguns oficials portaven bastons i talismans fets de castanyer per simbolitzar la justícia, i les dones romanes portaven amulets fets de fusta de castanyer, per assolir fertilitat. Dins la motxilla dels legionaris, que viatjaven moltíssims quilòmetres a peu en llargues i dures marxes, a l’hivern eren habituals les castanyes. I a l’Edat Mitjana, la mística i sàvia alemanya Hildegarda de Bingen, va deixar escrit que la castanya allargava la vida i era un gran component de mixtures terapèutiques i vigoritzants.

Així, al voltant de les castanyes, tenim diversos elements llegats de temps antics: el traspàs de la vida a la mort, la longevitat, la fertilitat, la unió entre elements de vida i elements funeraris.

Fotografia: Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Castanyeres de Barcelona. Fotografia: Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Durant els segles XVIII i XIX les castanyeres van entrar a les ciutats les celebracions de tardor amb aquest fruit, eren celebracions que a les zones rurals portaven celebrant-se feia segles, però mitjançant les castanyeres la celebració va perviure, transformada en territori urbà. Amb un moviment pendular, la celebració de les ciutats va retornar als pobles, transformada de nou. Totes les velles tradicions rurals van acabar per desaparèixer gairebé del tot. Avui en algunes localitats s’intenten recuperar, però és difícil en haver perdut la seva funció relacionada amb elements religiosos.

 Castanyes: les celebracions rurals

En el tercer capítol de la introducció a la Castanyada vam parlar de les castanyeres, d’on venien les castanyes en ciutats com Barcelona o València i, també, vam veure com aquest ofici de la castanyera era una tradició més aviat urbana, que va anar transformant les formes rurals. Però i les altres maneres de celebrar la Castanyada? I les altres maneres de menjar castanyes en família i en comunitat? Ara en veurem algunes que precediren a aquestes castanyeres de finals del segle XVIII i XIX.

Antigament, a Catalunya les primeres castanyes que maduraven es menjaven al bosc mateix on es collien. Grups de joves feien grans fogueres i les torraven a la llenya. S’asseien al seu voltant i explicaven històries i rondalles, generalment d’aquelles que s’anomenaven «per fer la Por», és a dir, històries de terror. Les castanyades s’acompanyaven de vins i licors dolços, amb cançons i balls. Si hi havia algun pastor o algú que en sabés, solien acompanyar-se del flabiol i el tamborí. Però abans de partir sempre era costum d’elevar una oració, en record de les ànimes en pena. I les cendres de la trobada eren cobejades per bruixes i bruixots.

Amades ens diu que al Ripollès aquesta tradició va ser mantinguda fins al segle XX, però en realitat era estesa arreu.

Hi ha etnòlegs i folkloristes que també diuen que la tradició de les castanyes està profundament relacionada amb l’ofici de campaner. Eren ells els que repicaven durant tota la nit, en un temps on els calendaris eren pràcticament inexistents, per a fer saber a la gent que havia arribat el dia dels difunts i per espantar les ànimes que assetjaven la contrada amb el toc de les seves campanes, que es creia que espantaven el mal averany. Com era una feina que desgastava molt, per culpa dels nombrosos repics, la gent els hi portava castanyes torrades al foc i vi, generalment moscatell o garnatxa, per entrar en calor i resistir tota la nit. Així la gent es reunia aixoplugada al voltant de les campanes.

Recordem que en aquelles èpoques  plovia molt més i feia molt més fred que actualment. Ja ho diu la dita:

«Per Tots Sants, castanyes i caragols amb banyes»

Fent referència a la gran quantitat de pluges del moment. Aquest costum d’aplegar-se al voltant de les campanes, menjant castanyes i bevent vins dolços, diuen, es va estendre per tota Catalunya.

Amb l’avenç de la indústria, la creació de les colònies fabrils i l’aglomeració humana en centres urbans determinats, van proliferar grans aparells de ferro on rostir les castanyes, que grups d’homes feien giravoltar sobre una gran foguera, en general a la plaça del poble. Era l’evolució natural d’aquelles fogueres al bosc. Si antigament era una menja comunitària, compartida per la parròquia dels vius i dels morts com vam veure en anteriors articles, també ara seguia sent un aliment per compartir amb tothom.

I així arribem fins als nostres temps, on cada vegada més la tradició de menjar castanyes va reduint-se, del nucli comunitari al nucli familiar.

Il·lustració del souling, de Mary Mapes Dodge per a St. Nicholas: An Illustrated Magazine for Young Folks. 1882 Els captiris de difunts la nit del 31 d’octubre, és a dir, que grups generalment de joves, vestits o no d’ànimes de mort anessin per les cases cantant i fent altres números, a canvi de dolços, vi novell i fruits secs, és una tradició que se celebrava a molts llocs d’Europa, també a Catalunya. Hem vist com aquesta era una tradició que ja trobàvem en pobles antics, com els celtes. A Anglaterra, d’on trobem la il·lustració, aquests captiris s’anomenaven souling, que també se celebrava per Nadal, exactament com a la nostra terra. Aquesta era una tradició que, malgrat tenir arrels precristianes, amb el pas del temps va unir-se al cristianisme. A països com els Estats Units va sobreviure amb èxit mitjançant dues eines, la seva secularització i la unió amb la cultura pop, conformant el Halloween. A països com el nostre, en desaparèixer la funció religiosa també van desaparèixer els captiris de difunts perquè, a diferència de la tradició americana, aquí no vam saber-nos renovar. Avui la polèmica és força estranya, perquè estem parlant de la mateixa celebració amb formes diferents. Font

Dolços, vi novell i mongetes: els captiris dels morts

Anar de casa en casa el vespre del 31 d’octubre, la nit avui coneguda com a Castanyada, demanant dolços o fent petites actuacions era habitual per tots els territoris de parla catalana. No us penseu que és una cosa americana o forastera.

Per exemple, a Lleida la mainada anava porta a porta per demanar per les ànimes del Purgatori, i la gent els hi donava fruites seques i llaminadures. A Begues, els joves anaven pel capvespres en grups de cinc o sis per les portes de les cases, quan els obrien resaven un parenostre o cantaven per les ànimes dels difunts i preguntaven: «Voleu que resem?» Ningú rebutjava l’actuació i, a canvi, els donaven cinc cèntims o alguns dolços. A Blanes la canalla es presentava a les cases i deien: «Dia dels Morts, si voleu fer caritat?» I els hi donaven fruits secs, dolços i a vegades cèntims. Un cop la rebien cantaven una oració pels difunts.

Exemples així en trobem a grapats, però ja s’han perdut gairebé arreu. A Àger, el jovent en grups de dos o tres, anaven de casa en casa cantant per les ànimes, amb tabal i pandereta, les cases els donaven alguna cosa per menjar i, si no en tenien, cantaven amb ells. Aquestes caramelles pels difunts s’allargaven fins ben entrada la matinada. Cada grup de cantaires portaven una estampa dels terribles turments de les ànimes, que en acabar tots besaven. Pel Vallès també sortien a captar per les ànimes, i el que recollien dels veïns ho donaven a l’església. Pel Baix Llobregat era una tradició molt estesa, i per tots els pobles es sortia a captar per les ànimes enmig d’un gran respecte i silenci. A Gavà portaven espelmes enceses i el principal de cada grup vestia de difunt. A Sant Climent es demanava amb la frase feta:

«Caritat pels vius i pels morts»

Al Prat portaven una bossa amb llegums que tiraven a les finestres de les cases, per no trucar a la porta. Era la trucada de les ànimes. A la gent pobre hi llençaven mongetes, a les ni riques ni pobres, un cigró, i a les benestants una fava. La gent de la casa, enmig de la foscor, els hi donava vi dolç en una carbassa, que equivalia sense dir res a que admetien el rés cantat. A vegades aquests grups que captaven dolços es disfressaven d’ànimes, com a mínim el cap de colla.

A Castellvell del Camp s’ha recuperat el costum de què la mainada surti a fer una recerca de dolços i fruits secs per les cases del veïnat, amb els que es fan un collaret: Els «girandons». Aquesta tradició dels girandons era ben comú pel Camp de Tarragona, avui es troba desapareguda excepte a Castellvell, no tinc notícia de que en lloc més l’estiguin recuperant.

A les illes Balears i al País Valencià també sortien a captar dolços i menjar per les ànimes a canvi d’un rés o una actuació cantada. A Eivissa la canalla sortien per tota la ciutat a cantar i resar per les ànimes. I a Pego, al País Valencià, hi intervenia el rector, recollien tot tipus de llaminadures que després, havent sopat, es venien i menjaven al voltant d’un foc comunitari a la plaça del poble.

Una varietat del canvi de castanyes per panellets que veurem en l’article dedicat als ritus, era aquella en què els nens rebien dolços o caramels per part dels seus pares o padrins a canvi de les flors que la canalla havia deixat al matí sobre les tombes dels seus familiars. I és que, com hem anat veient, els dolços estan molt relacionats amb la mort i aquesta data.

A alguns pobles de la Segarra, com a Calonge, es portava una gran coca a l’església, amb una espelma encesa a cada una de les puntes. Després de la missa, a mitjanit, es feia una processó i es beneïa la coca. Durant la processó es caminava cap al cementiri, allunyat de la parròquia. Un cop allí tothom s’asseia a les tombes dels seus familiars i es menjava la coca entre tots.

Naps per fer la Por. Buidar tubercles com naps per fer-ne carotes dins les quals, moltes vegades, s’encenien espelmes, és una tradició que també existia a Catalunya. Els naps, que es collien per aquesta època, eren un dels tubercles preferits, però es podia fer amb allò que es tenia a mà i era sobrer. Font

Focs a mitjanit: fer la Por

Aquesta nit també s’encenien fogueres pel capvespre. No podia llençar-s’hi objectes vells ni cap element impur o brut. Al cim s’hi posava una creu, un gat o un ninot. I es creia que aquesta estranya foguera ajudava a les ànimes a pujar al Cel, i que el fum purificava els camps i els feia fèrtils. Les seves cendres eren apreciades per ser llençades després als camps. Hem vist com aquestes tradicions les trobàvem també en els pobles celtes, també podríem trobar-les, amb variacions, en altres llocs d’Europa.

La foguera particular, familiar, per torrar les castanyes es feia a la llar de foc. Probablement recordant les fogueres que els pobles indoeuropeus del nord i est d’Europa encenien a principis de novembre, com vam veure a l’article dels celtes, juntament amb els que encenien a principis de maig. Això es sincretitzà amb el costum d’encendre el foc dins de la mateixa casa, altars familiars en que habitaven els esperits de la llar i en que el foc es mirava de mantindre encès sempre. I, seguint costum ancestral, es creia que si les fogueres per torrar castanyes eren de fusta de boix eren molt millors, perquè l’ancestre del foc gaudiria més amb aquesta fusta.

Al Ripollès i Osona, també a altres zones de l’interior i a la Franja de Ponent es buidaven carabasses i naps, dins les quals s’hi posaven espelmes enceses, a això s’anomenava «fer la Por», recordant que aquesta expressió molt catalana feia referència a una Por personalitzada, no interna, sinó externa, la Por que et persegueix i t’encalça quan menys t’ho esperes. La similitud amb les carabasses de Halloween americà és lògica, com amb els captiris de difunts els seus orígens es troben en celebracions arcaiques similars, que s’han anat transmetent i variant segons la societat, ho hem vist en els captiris de morts de l’Antiga Roma i de les cultures celtes.

A molts altres llocs de Catalunya era habitual buidar carabasses i naps per posar candeletes en el seu interior. D’aquest costum d’encendre espelmes i focs a les finestres i al damunt dels sepulcres, en parlaré més en el proper article.

Ossets de Tots Sants o Ossos de Sant. Uns altres dolços menjats arreu de les terres de parla catalana, també a València, Mallorca o el Rosselló, eren els ossets de sant o ossos de Tots Sants. D’ells tenim notícies de nord a sud i recorden a aquells pastissets, pans o llaminadures que simulen ser esquelets o parts de mort, que es mengen a països del continent americà, com Mèxic. Font

Panellets: el pa d’ànimes

Els panellets van íntimament lligats als difunts o, com hem vist a l’article de les marfantes, amb les animetes, com tot el que es relaciona amb la tradició de Tots Sants o la Castanyada.

La paraula «panellet» simplement significa «pa petit» o «fet de pa» i la primera referència que en tenim d’ella, per escrit, es remunta al segle XVI, i també se’ls ha anomenat «panellons» o simplement «panets». Abans, però, també podem trobar exemples del que podríem anomenar «els avis» d’aquests dolços tan típics de la Castanyada a Catalunya i, per extensió, per totes les terres de parla catalana. A Lleida i a la Franja els anomenen «migetes». És en aquella part catalanoparlant, que ara és dins de la comunitat autònoma espanyola de l’Aragó, on s’han conservat durant més temps alguns dels costums funeraris dels que parlarem en un següent article, el darrer d’aquest recorregut.

Joan Soler i Amigó diu que també se’n deien «absoltes» o «pa d’ànimes», com el seu nom indica, fan referència a antics pans votius dedicats als difunts. I recorda que eren oferts en les misses quan el difunt encara era de cos present i en els aniversaris de la seva mort. Els més tradicionals són fets amb massapà, farina i sucre, ametlles i pinyons, a vegades amb matafaluga. Com en els antics àpats funeraris de diverses cultures era prohibit menjar qualsevol cosa que no fos fruita seca i fruits secs, esqueia menjar-lo en comunió amb les ànimes dels morts, acompanyats de castanyes, moniatos, vi ranci i moscatell.

Els panellets, així com els també tradicionals –però més oblidats–, «ossets de sant», complien, en aquest context, una funció també de menges per aplegar força: Fets bàsicament amb ametlles, fruits secs molt energètics, a vegades ous i, per les cases de les que en podien disposar, sucre. Al segle XIV trobem l’origen d’aquests pastissos en el massapà, la base dels panellets, que amb el temps va anar evolucionant amb aromes, gustos i ingredients diferents, com fruites dolces i caramel·litzades o pomes.

Tanmateix, els panellets d’ametlla són un pastís senzill, assequible per qualsevol butxaca, en aquelles èpoques en que l’aliment potser era escadusser, l’ametlla sempre havia sigut un producte del camp, proper i que s’utilitzava en moltes i diverses receptes. Però els panellets dolços, de base de massapà ensucrat i aromes, ja estaven més relacionats amb gent amb cert poder adquisitiu.

Respecte a l’origen dels panellets, trobem dues versions del seu origen que, més que portar-se la contraria, és complementen. La primera és la que parla del seu origen al Magreb i, per extensió, a la cuina àrab en general, com a mínim pel que fa a la seva recepta i composició. Hem de recordar que, com he dit abans, el sucre no estava disponible per a tothom, per això el massapà, al segle XIV, es feia servir, per exemple, per recobrir certes píndoles de gust amarg i és considerava que tenia bones propietats terapèutiques. Si ens fixem bé, els panellets no són gaire diferents, per ingredients i per forma, als dolços tradicionals que podem trobar avui dia en pastisseries àrabs o marroquines.

Les primeres notícies sobre dolços similars als panellets ens venen de Mallorca, illa on l’Islam va ser anihilat gairebé completament per Jaume I, que va foragitar a tots els musulmans, que escapen a Menorca, al Nord d’Àfrica o són esclavitzats. L’illa es repoblà amb pagesos, bàsicament, de l’Empordà i el Rosselló. Nogensmenys, que se la relacioni amb una tradició d’origen magrebí, és certament difícil, però podria bé ser a un nivell de recepció i transmissió «culinària», ja sense el sentit religiós i funerari pagà.

La segona versió del seu orígen, la del «pa de les ànimes morts», és una tradició que es remunta als temps de l’Europa pagana, en què la gent portava petits panets a les tombes dels seus avantpassats o els deixava als racons de la casa o els repartia pel banquet funerari. Si tornem a mirar l’etimologia del panellet, «pa petit», trobarem que fa referència a aquests pans o panets de morts, i si pensem que els nens deixaven panellets pels difunts o aquests –els seus padrins–, canviaven les castanyes per panellets, tornarem a trobar aquesta relació funerària.

Amb la cristianització i la sincretització d’elements pagans amb cristians, aquests pans també es portaven a l’església. Si el pa es va reservar per a l’Eucaristia, els pans de difunts havien d’estar fets amb altres ingredients i alguns més adients a l’època. No és casual, com res ho és en les tradicions, que a les terres de parla catalana es desenvolupés la tradició dels panellets, en una cruïlla entre la tradició àrab i els anteriors costums pagans i cristianes. Però això són especulacions que no sabem del cert. A la resta de la Península, per aquestes dates, són molt típics els Ossos de sant, que abans hem citat, també a Catalunya i a la resta de terres de parla catalana s’hi menjaven i s’hi mengen. Aquesta tradició dolça però «caníbal», també ens fa referència a aquest costum com a relacionat amb el tema dels difunts.

Safata clàssica de panellets. L’origen dels panellets, com veurem durant aquests articles, és força desconegut i debatut. Potser tenen relació amb dolços musulmans, potser també tenen relació amb aquells pastissos de mel que els romans oferien als difunts i als lares dels quals vaig parlar en l’anterior article de l’antiguitat romana. La seva massa de sucre, rovell d’ou i ametlla, és la base de moltes altres receptes. Poden fer-se panellets de molts tipus, de xocolata, de coco, malgrat que els més clàssics són els de pinyons i els d’ametlla. Els panellets, a més a més de la seva cuina, intervenien en molts petits ritus de la nit del 31, del dia 1 de Tots Sants i del dia 2, Dia dels Morts. Els morts els portaven amb ells, intercanviant-los per castanyes, o bé se’ls hi deixaven panellets en els racons de l’habitació principal o davant de la llar de foc, fent petits camins que anaven de la porta fins al foc, entre altres que anirem veient. Font

Panellets: Trobats, regalats o robats

Van ser els segles XVIII i XIX, com he apuntat en el tercer article de la introducció a la Castanyada, els que van fixar la tradició dels panellets. En aquell temps el costum era que els panellets no podies comprar-los o rarament es compraven. S’adquirien a les rifes que es feien durant el matí fins al migdia, quan la gent ja adoptava la postura seriosa que convenia al «temps dels difunts» i per respecte a aquests. O era la sort la que et donava els panellets o te’ls havien de regalar.

Com hem vist a altres articles, com els de les Pedres de Llamp, aquesta característica que tenien alguns objectes que solament podien ser regalats, trobats o robats era pròpia d’objectes imbuïts de caràcter màgic o sacre. D’aquí ve que fos tradicional que els padrins regalessin els panellets als seus fillols i filloles, com a símbol de bon auguri i estimació. Recordem que fa de bona sort i de transformació allò que ha estat tocat per l’Altre Costat, pels morts i pels pobles dels turons.

Segons Amades, en el Costumari Català i en el seu imprescindible monogràfic sobre la mort i les seves tradicions, a Catalunya, especialment a ciutats com Barcelona, Reus o Girona, van ser molt populars les rifes de panellets. Als cafès, sobretot a la Rambla de les Flors, se celebraven moltes d’aquestes rifes, Amades ens ho explica així: «A les darreries del segle XVIII, es feia una fira de castanyes i de panellets pels carrers del Call, de la Boqueria i de l’Hospital. Guarnien grans platades de panellets i castanyes, combinats i distribuïts de manera que formaven dibuixos i figures capriciosos. A cada cap de taula posaven un canelobre i enmig un gerro de flors, que els donava una fesomia com d’altar. A la fira de l’any 1796, les parades passaven de dues-centes». Aquesta fesomia d’altar, de nou, relaciona els panellets amb el pa de morts.

A Menorca eren fets amb mel i mantega i tenien forma de difunt dins el taüt o amortallat, cosa que recorda molt a la tradició d’El Día de Muertos mexicà. A Mallorca, enlloc de panellets, es menjaven bunyols i era tradicional fer-los amb oli novell, que no feia gaire que s’havia premsat. Al País Valencià i a Eivissa és més tradicional el panellet com es fa a Catalunya. Però n’hi tenen d’altres que aquí a Catalunya no coneixem. A la Vall d’Albaida, al País Valencià, és tradicional fer fogasses, grans cocs rodons. I també tenen, com a Mallorca, bunyols de vent i ossets de sant o de mort.

Més tard, cap a finals del segle XIX, s’instal·laven firaires, venedors ambulants, músics de carrer i tot un seguit de fauna estrafolària i bohèmia, entre ells hi eren les taules dels rifaires, molts d’ells gitanos catalans, que apareixien com bolets per totes les places de la ciutat de Barcelona: Al Pla de la Boqueria, a la Plaça de l’Àngel, a la Plaça Nova i al Portal Nou, entre d’altres. Rifaven panellets i pollastres amb grans crits que atreien a la multitud, entre ells: «A la taula de la sort, qui no juga és home mort!», «Sempre s’ha vist i ho veureu, que qui posa no treu!», o la meva preferida «Peleu-lo al pobre Pepito, peleu-lo!», referint-se al pollastre que feia de reclam, a voltes també anomenat Peret, i guardant el doble sentit que té la paraula «pelar» en català: pelar les plomes del pollastre però també, més popularment, «pelar-se algú» és matar-lo.

Com veurem en el següent article de la Castanyada, totes les fires i parades recordaven que, per la tarda, venien els morts. A la Plaça Nova els rifaires feien, amb les monedes d’or que guanyaven, creus i figures macabres que recordaven el Dia dels Morts.

La rifa anava així: damunt el taulell hi havia clavades les quaranta-vuit cartes de la baralla catalana tradicional, organitzades en els seus quatre colls. Dins d’una bossa de sac hi havia quaranta-vuit canonets de canya i, dins d’ells, una carta. Es podien fer dues jugades diferents: La que anava pel pollastre i la que anava pels panellets. Els panellets era més fàcil aconseguir-los; el pollastre molt més. Però no us penseu pas que era un pollastre –o com li deien abans, en pepito–. Els barcelonins els anomenaven «fanalets», perquè gairebé sempre eren magres i transparents, tot ossos i escarransits, com els fanals de llum de gas de l’època. El jugador apostava una pesseta. Si jugava per panellets posava la pesseta al costat del coll. I si treia de la bossa una carta de dins del canut de canya que coincidís amb el coll, guanyava el panellet. Els que volien el pollastre anaven directament a encertar la carta.

Els costumaris del segle XIX com «El libro verde de Barcelona» –El llibre verd de Barcelona, 1848– o «Reus en el bolsillo» –Reus de butxaca, 1851–, deien: «Como la fiesta es de Todos los Santos, claro está que comprende a cada uno en particular y a todos en general, de lo que resulta que la celebración es completa, consumiéndose grande cantidad de dulces y pastelerías, a disposición de los golosos que por unos cuantos reales corren el albur de sacar algunos platos». I és que va ser durant mitjans-finals del segle XIX quan els panellets van començar a establir-se a les pastisseries. De la seva forma original medieval com a panets de morts, amb orígens probablement més antics, fins als aparadors dels pastissers. Si més no, la forma més antiga dels panellets era fer-los a casa. I com ja he comentat podien portar-se a l’església, on es feien beneir i es menjaven a l’interior del temple, amb certa alegria i alhora solemnitat litúrgica.

Durant dècades la tradició de les rifes i la venta van conviure, fins que després de la Guerra Civil les rifes pràcticament van desaparèixer, per bé que en alguns pobles i ciutats, com a Reus, van perviure i s’ha intentat revifar-les recentment. La pastisseria professional, com comenta Amades, no va més enrere de mitjans del segle XIX. A Reus era tradició fer panellets amb escorça de síndria. I arreu, les tendes que venien panellets, que solien ser forns i adrogueries, treien una o dues paelles fora de la porta per anunciar-ho. Això també es feia per anunciar dolços en altres dates assenyalades, com el tortell de Sant Antoni o els brossats de Sant Josep.

Calaveres fetes amb amarant del Día de Difunts mexicà. L’amarant era i és molt important en la cultura mexicana i d’altres pobles de Centreamèrica. Les cultures nadiues li atribuïen grans propietats fertilitzants, màgiques i de longevitat, entre altres. Per ells era una llavor sagrada i s’emprava en diversos rituals, per exemple mesclat amb mel de maguey. Amb la pasta resultant es feien figuretes d’animals, d’avantpassats i de déus com Huitzilopochtli, el Senyor de la Guerra. Després eren consumides pels assistents. Els espanyols van prohibir aquestes celebracions i, també, van prohibir l’amarant. Van dir que era la llavor del Diable i, per tant, el seu cultiu, possessió i consum va ser prohibit a tot Mèxic per part dels colons. Aquesta situació va durar segles i gairebé va fer desaparèixer l’amarant. Però els pobles americans van saber conservar les seves tradicions malgrat les prohibicions dels espanyols, sincretitzant els seus ritus i formant figures de morts i esperits amb altres cereals com el blat, un exemple són les calaveras de alfeñique –calaveres nyicris o, simplement, calaveretes–.  Font

Pa de difunts: els morts endimoniats

La tradició del pa de morts també s’estenia als cementiris i fossars comuns. Quan cada església tenia el seu fossar particular era costum que el capellà oferís un pa de morts a cada membre de la junta del cementiri, i als enterramorts i altres funcionaris. Aquesta tradició, encara que relacionada, era diferent de la dels panellets però probablement es relacioni el Pan de muerto –Pa de difunt– mexicà.

Aquests membres de la junta, l’enterramorts i alguns familiars principals, com els caps de família, visitaven els cementiris parroquials uns dies abans per assegurar-se que cap tomba tingués creus trencades, làpides esquerdades o forats que poguessin fer pensar en una profanació, doncs es consideraven signes del dimoni o de bruixes i bruixots, que segons la veu popular cercaven elements cadavèrics per als seus ritus nigromàntics. El pa de morts que el sacerdot de la parròquia donava a aquests funcionaris es considerava que els protegiria del mal que bruixes i diables poguessin portar a terme en la seva contra.

Si trobaven alguna làpida profanada o una creu trencada, primer escatien la conducta en vida del soterrat. La investigació es dirigia a intentar esbrinar si el mort podria estar endimoniat, és a dir, si estava posseït o ho podia haver estat en vida. Si era així, la creu o la làpida trencada es veia com una marca del Diable, que reclamava el mort com a propietat. I si el mort havia sigut o era un endimoniat treien la creu, per no profanar tot el fossar. Però si el mort no era un endimoniat, cridaven a la família perquè tornés a pagar la creu nova.

Si el capellà o l’enterramorts trobaven un escampall de creus trencades i làpides profanades, es creia que sense cap mena de dubte havien sigut les bruixes i els bruixots, que dominats pel Diable havien reclamat el cementiri com a lloc de les seves reunions i orgies. Amades ens ho explica: «Quan les creus trencades eren moltes, creien que les bruixes i el dimoni havien pres aquell lloc per centre de llurs reunions i que escapçaven les creus com a testimoni de llur pas i de llur presència, i aleshores s’acudia a la litúrgia per a exorcitzar els mals esperits».

Pan de muerto –Pa de difunt– mexicà. A Ciutat de Mèxic fan un pa ensucrat per sobre, però a Oaxaca fan un pa de rovell d’ou, similar a un massapà com els nostres panellets, on hi posen una figura que simbolitza l’ànima del difunt a qui es dedica el pa. A la serra sud i a la costa d’Oaxaca el pan de muerto té figura humana. A Cancún el pan de muerto recorda als ossets de sant de la nostra terra, perquè pren la forma dels ossos dels dits. És un clar exemple de com les tradicions europees van mesclar-se amb les nadiues, d’una manera molt viva i enginyosa. Font

La Catrina i el Dia de Muertos mexicà

Per acabar, m’agradaria parlar-vos d’una tradició funerària i gastronòmica molt difernet de la nostra, però que ens parla molt del què erem: la tradició mexicana. La tradició del pa dels morts va ser portada a Amèrica, on va sincretitzar-se amb les riques i abundants tradicions pròpies dels pobles nadius. Un dels països on avui la tradició és més famosa és Mèxic, on la festivitat d’El Dia de Muertos –El Dia dels Difunts– recorda en molts punts a les tradicions i costums que nosaltres hem anat perdent pel camí fins a deixar-les en una mera ombra del que eren.

A diferència dels estatunidencs, que han secularitzat el Halloween i l’han transformat en cultura pop sense un valor religiós, fent així que la celebració sobrevisqués, els mexicans ho han fet d’una manera radicalment diferent. Les seves celebracions han sobreviscut sincretitzant-se amb les tradicions nadiues de Mèxic i amb la seva particular visió del món dels morts, empeltada amb un particular catolicisme popular. Les tradicions mexicanes al voltant de la mort són riques, vives i en evolució, i podrien dir-nos i ensenyar-nos molt de les nostres pròpies celebracions. Un dels cementiris mexicans més espectaculars, que arriben a un nivell ritualista, de celebració i festivitat popular viva, és el de Xoxocotlan, a Oaxaca, on centenars i milers de sepulcres s’omplen d’espelmes, de menjar i beguda i de gent decorant-les i celebrant, recordant els seus familiars traspassats.

El Día de Difunts també se celebra a altres països de l’Amèrica Central i, pel seu èxit, s’ha traslladat a molts altres on hi resideixen colònies de mexicans o on ha seduït al jovent, com a mínim a un nivell estètic. Les cultures nadiues d’Amèrica, especialment els pobles de l’antic Mèxic precolombí –mexiques, asteques, maies, tarascos, totonacs–, tenien una rica tradició funerària que va barrejar-se amb tradicions dels europeus quan els evangelitzadors cristians van acceptar part de les seves tradicions per convertir-los al cristianisme, però no solament per la imposició, sinó per la barreja natural resultat de la mescla de les diferents cultures.

La deessa mexica Mictecacíhuatl, la Dama de la Mort, presidia l’últim nivell de l’Inframón i emergia a la superfície per les festivitats en honor als morts. El seu marit era el déu Mictlantecuhtli, associat al mussol, la ratapinyada i l’aranya, senyor de les ombres i del regne de l’Inframón, anomenat Mictlan. La Dama evolucionà, en un exemple brillant de folklore viu en ple segle XX, en la Catrina, la donzella esquelet de la qual moltes noies i nenes es disfressen, personatge creat per l’artista José Guadalupe Posada agafant l’estètica i les antigues tradicions mexicanes i feta famosa internacionalment per la pintora Frida Kahlo i Diego Rivera.

Ells tenen el seu «pan de muerto» i tenen diferents maneres de preparar-lo segons la ciutat o regió. Un altre element culinari mexicà famós són las «calaveras de alfeñique», o calaveres dolces, fetes amb sucre de canya i pintades per sobre amb tints vegetals. També poden ser cuites amb xocolata o amarant, recordant a les «Alegrías», un dolç mexicà tradicional.

També existeixen versions d’elles que són taüts, a vegades amb el nom del difunt que es recorda. I també hi ha petites joguines de fang que simulen cranis humans que obren i tanquen les mandíbules. Aquesta cranis es regalen a persones properes i eren utilitzades pels nens per «demanar calaveritas», que era la manera que tenien de demanar almoina per comprar dolços i espelmes.

Molts altres pobles relacionen el menjar amb els morts, per tota Europa també trobarem tradicions similars o properes als panellets o el pa dels morts però si aquí més o menys s’ha perdut arreu, a Mèxic la tradició segueix creixent. El seu és un exemple abassegador de folklore viu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada