El Carnaval de Solsona i els orígens de Carnestoltes

El Xut del Carnaval de Solsona

El Carnaval de Solsona és una de les festes de febrer més populars i reconegudes de Catalunya. Se sap que poc abans de la Guerra Civil Espanyola ja se celebrava però després de 1939, per la victòria del feixisme, el Carnaval serà –i no era la primera vegada– prohibit o, en casos comptats, va sobreviure domesticat i censurat. Quan la dictadura començava a ensorrar-se, Solsona va ser la primera localitat de l’Estat en recuperar la festa el 1971, sota el nom de Festa Major d’Hivern per esquivar la censura. Mort el dictador el 1975, tres anys després el mestre geganter Manel Casserras construí el Gegant Boig. L’any següent, 1979, arribaria la Geganta Boja i poc després el Mocós i la Geganteta, fills de la parella de gegants bojos i, també, el mussol Xut. Tots amb les seves danses compostes pel mestre Joan Roure.

Només serien les primeres d’un carnaval que va anar creixent, empès per la força de la passió que despertava a Solsona. Hi ha els Rucs i el Tòfol Nano o el Comte de l’Assaltu, entre altres. Avui es continuen fent figures, danses i música, folklore viu, sempre en evolució i creixement. En aquestes breus notes coneixerem l’origen dels personatges més característics del Carnestoltes, els Reis dels folls i els poca-soltes, de la bogeria, la borratxera, els excessos, la lascívia i la deformitat, els avantpassats dels Gegants Bojos de Solsona.

Continguts:
Les mascarades i les bèsties de l’hivern
Propiciar, netejar i purificar
Perdre el seny i foragitar l’hivern
El Carnestoltes medieval
Tornem a Solsona

Aquest és el segon article de la col·laboració amb el portal Festes.org.

El Boe di Ottana i els Merdules, homes salvatges dels Carnestoltes de Sardenya.

Les mascarades i les bèsties de l’hivern

L’historiador Max Harris recull com Sant Joan Crisòstom –347-407–, patriarca grec, va escriure que a Bizanci la Nit de Sant Silvestre sortien «dimonis que marxen en processó fins a la plaça del mercat, a celebrar les seves demoníaques festes que duren tota la nit, insuportables les provocacions, les blasfèmies, els balls nocturns, tota aquesta ridícula comèdia, insuportable per la borratxera dels participants»[1]. Els participants probablement eren persones que es posaven màscares de déus, difunts, animals i altres esperits nocturns o hivernals. Durant el segle IV, el bisbe de Barcelona, Pacià –310-390–, condemnà les cervuli, les festes del cérvol o dels banyuts emmascarats d’hivern. Pacià va escriure un llibre condemnant i descrivint les festes, el Cervulus. És una obra perduda, però per altres textos posteriors de Pacià[2] sabem que condemnà «fer el cérvol» i que el bisbe de Barcelona va ser el primer autor cristià, documentat, en fer-ho. Joan Amades a El Carnestoltes a Barcelona diu que «en elles es vesteixen els homes amb pells d’animals i corren pels camps i entren per les cases fent gran mal al comú i ofenent Déu»[3].

El Cervulus és una festa similar a la que esmenta Crisòstom o la que cita el bisbe Cesari d’Arle –468-534–, el prelat més important de tota la Gàl·lia. Al Concili d’Agde del 506, un dels primers concilis catòlics duts a terme pel sud de la Gàl·lia, predicà amb durs sermons en contra de les cerimònies de l’hivern. El bisbe d’Arle diu que la Nit de Sant Silvestre: «cap persona raonable creuria que hi ha per aquestes terres gent mentalment sana que es disfressen de cérvols, altres amb pells d’ovella o de cabra, i encara altres amb màscares d’animals, en èxtasi han assumit la forma d’animals, ja no semblen ser persones»[4]. Aquestes festes ens mostren com durant l’hivern hi havia qui es disfressava de bèstia, feia mascarades i celebrava banquets esbojarrats.

L’arquebisbe Sant Bonifaci (675-754), personatge rellevant del segle VIII, qui va fer molts esforços per convertir al cristianisme els pobles germànics, va escriure al papa Zacaries que «Diuen que el primer de gener, any rere any, a la ciutat de Roma i pels voltants de Sant Pere, de dia i de nit, s’han vist grups de cantants vagarejant pels carrers vestits de manera pagana, cridant i cantant cançons sacrílegues i parant taula amb menjar de dia i de nit, mentre que ningú a la seva casa vol deixar al seu veí foc o eines de cap mena. També es diu que s’ha vist a dones amb amulets i braçalets fets a la manera pagana, els porten als braços i per les cames, oferint-los per vendre als passavolants que els vulguin comprar[5]

Encara avui, per tota Europa, s’han mantingut, recuperat o fet de bell nou festes de desembre, gener, febrer i març amb persones que encarnen personatges amb un vestuari que recorda a óssos, llops, dimonis coberts de pèl, llargues banyes, esquellots i bàculs amb cintes de colors, cares cobertes de cendres o pintades de negre, màscares estranyes i enriolades, disfresses acolorides, estrafolàries i misterioses. N’hi ha desenes, com el Krampus alpí, esdevingut icona pop del segle XIX; la Chicharrona, la «senyora de les matances» extremenya; els Caretos del Carnaval de Podence, a Portugal; el Busho hongarès; els Boes i els Merdules d’Otana, dels carnavals de Sardenya; l’ós dels Balls de l’Ós de la Catalunya del Nord; els bisbetons i els nens que fan de reis dels bojos; o els vells i velles de tarannà enfollit o malvat, que es cremen amb tota la seva faramalla després d’una gran festa final. A Catalunya també gaudíem de molts d’aquests personatges, alguns s’han perdut, altres s’han recuperat.

Dibuix del Rei de Carnestoltes. Notaria de Castelló d’Empúries. Manual de 1444-1445. Arxiu Històric de Girona. Font al final.

Propiciar, netejar i purificar

Una vegada hem establert unes mínimes bases de les festes europees d’hivern en general, la següent pregunta seria: quina mena de significat tenien? Intentar fer-ho és complicat i, més que oferir certeses, podem pensar en possibilitats i hipòtesis, perquè les pràctiques tradicionals i religioses que es duien a terme per gran part dels pobles d’Europa ens són desconegudes. Estem parlant d’una religió o una sèrie de creences de les quals en sabem poc, que només es recolzen en les antigues religions europees com a extensió i que  van anar evolucionant amb els segles gairebé sense deixar cap rastre documental, convertint-se cada vegada més en una festa laica, una tradició folkloritzada sense base religiosa. Quan en sabem alguna cosa gairebé sempre és per autors externs a les pròpies creences, que les citen d’acord amb els seus interessos.

El medievalista i professor de la universitat parisenca, Panthéon-Sorbonne, Robert Fossier (1927-2012), proposà que la caiguda de les estructures socials i polítiques de l’Imperi Romà d’Occident van suposar una repaganització d’Europa[6], amb més o menys intensitat depenent de la regió. Aquest hipòtetic sistema de creences medieval no seria una continuació directa de les anteriors religions europees sinó una reformulació, que sorgeix de les brases de les anteriors en contacte amb el cristianisme, amb diferents graus de sincretisme i d’on emergiria la sistematització de celebracions més antigues, que es transformarien en festes com el Cérvol, la crema del Vell Rei i de la Vella, les Caceres Salvatges, societats secretes com les recollides per l’historiador Carlo Ginzburg o l’etnògrafa Éva Pócs, i altres pràctiques.

Entre els segles VIII i X, depenent de la regió d’Europa occidental —començant per l’Imperi Carolingi[7]; a l’est d’Europa, com els països bàltics, encara trigarien uns segles més—, aquestes creences van començar a ser combatudes amb més intensitat i poc a poc anirien degradant-se en «creences folklòriques», quan no eren vistes com a supersticions absurdes o tradicions inofensives de gent ignorant. Desarticulada l’estructura social i el context material, econòmic i estructural, que li donava sentit, aquest sistema de creences malviuria com a costum tradicional o en bombolles comunitàries aïllades.

Una petita cita que ens pot esclarir un dels possibles significats de les mascarades d’hivern ens ve d’un document anomenat Índex de les supersticions i paganismes, recull de condemnes a pràctiques de la religió germànica escrit durant el segle VIII, pensat perquè bisbes i rectors estiguessin atents a tot allò que havien de criticar o censurar. En els anys 742-743 va celebrar-se el Concili Germànic i el Concili de L’Estienne, importants trobades de bisbes presidides per Sant Bonifaci. En el V cànon del primer i el IV del segon es fan una llista de condemnes properes a l’Índex de les supersticions. Una d’aquestes condemnes diu: «De spurcalibus in Februario»[8], que podria mal traduir-se com «les porcades o brutícies de febrer». Sobre això hi ha hagut molta controvèrsia acadèmica. Tanmateix, altres documents de l’època, com la Homilia de Sacrilegiis, un sermó anònim del segle VIII d’origen franc o un cànon del Concili de Roma (743), condemnen aquells que celebren banquets els primers dies de febrer, «per fer fora l’hivern».

No sabem què s’hi feia, però sembla que s’està parlant d’una cerimònia religiosa que es duia a terme durant el mes de febrer i que va anar desapareixent durant l’edat mitjana, seguint el procés de folklorització i reducció que he esmentat més amunt. El medievalista Nathan J. Ristuccia, en l’estudi que fa sobre la desconeguda cerimònia, esmenta com fins ara s’havia pensat que el nom spurcalia feia referència al porcellus[9], el garrinet que suposadament se sacrificava durant festivals de l’antiga religió germànica per celebrar el canvi d’estació, és a dir, per a foragitar l’hivern i propiciar els camps. Ja vam veure amb l’anterior article que hem publicat a Festes.org, dedicat al porquet de Sant Antoni Abat, com els grecs també sacrificaven porcs a la deessa de la terra, Demèter, i els romans ho feien amb la Bona Dea i Cíbele.

En realitat, diu Ristuccia en la seva investigació, no hi hauria cap porc sacrificat —com a mínim, demostrable— i el nom faria referència a les «immundícies» que s’havien de purificar durant el mes de febrer. Era un festival o cerimònia religiosa celebrada durant diversos dies, que buscava la propiciació per al nou temps i la purificació. La idea és molt similar a la de la religió romana i grega, també a la dels eslaus o altres cultures europees, que per aquestes dates sabem que duien a terme festivals com les Lupercàlies i els dies februatus o les festes dels morts de febrer a Roma, en un sentit similar de purificació i neteja. L’hivern era un temps on es creia que campaven els morts i els dimonis per la terra, durant el febrer i el març se’ls retornava al seu lloc. A més a més, conclou Ristuccia, durant l’alta edat mitjana els dies més comuns per considerar que començava la primavera eren el 7 o el 22 de febrer.

Dansa dels Călușari. Actualment, les danses dels calusari formen part del folklore romanès. Font

Perdre el seny i foragitar l’hivern

En aquest context de creences religioses, el final de l’hivern preparava a l’individu i la comunitat per a l’entrada d’un cicle nou, amb la primavera. En el seu rerefons, hi ha una lògica vinculada a l’agricultura, el culte dels morts i el canvi estacional.[10] Les similituds de motius, idees i temàtica entre les diferents religions continentals poden ser per compartir una base comuna.

L’historiador italià Carlo Ginzburg relaciona les festes d’hivern esmentades per Cesari d’Arles o Sant Bonifaci amb les fraternitats secretes que, d’acord amb ell, es vinculaven amb cultes agraris i dels morts, com les festes de poble i els seguicis nocturns dirigits per personatges masculins com Hellequin i els altres cabdills de la Cacera Salvatge, o femenins com la Dama Holda, la Signora Oriente, Doamna Zinelor —la Reina de les Fades romanesa— o la vella Perchta, que a Europa perduraren fins ben entrada l’edat moderna. L’historiador escriu: «Fins a finals del segle passat [el XIX], en nombroses localitats d’Àustria i Bavaria, grups de Perchtas boniques i lletges [dones disfressades de Perchta] s’enfrontaven les unes a les altres durant el Carnaval, més tard, només van quedar les boniques. El seu nom conserva traces d’un vell culte: Perchta (que els antics canonistes identificaven amb Diana o Heròdies), era un dels noms d’una divinitat nocturna, portadora de prosperitat, a qui les dones retien culte en les seves cerimònies extàtiques[11]

Eren costums sincretitzats amb major o menor grau amb el cristianisme, podien implicar gremis d’oficis, nissagues familiars concretes que van mantenint la tradició i, en algunes ocasions, confraries catòliques amb devocions força particulars que conserven secrets, com la localització de la tomba del seu sant patró o altres juraments. Segueix Ginzburg, amb l’antropòleg Mircea Eliade[12] (1907-1986): «La societat dels călușari [societat secreta romanesa d’homes, vestits de determinades maneres i amb balls extàtics] està estructurada com la dels Santoaderi [personatges de les creences folklòriques], cavallers amb cues equines i peülles que, durant la setmana de carnaval, en ocasió de la festa de Sant Teodor (sant associat amb els morts), vagaregen amenaçadors pels carrers, de nit, portant cadenes darrere seu i tocant el tambor[13]

Amb excepcions força notables, molts d’aquests cultes agraris medievals o fraternitats religioses van acabar celebrant les seves cerimònies més aviat perquè era un costum familiar o local, que s’havia fet tota la vida en el seu poble, la majoria d’elles ja força folkloritzades i convertides en tradicions populars, amb banquets, música, baralles fingides, disbauxa nocturna, devocions a sants o Mares de Déu populars i festes divertides, per l’estil d’uns «moros i cristians» una mica més esbojarrats, dirigides a la canalla i amb disfresses que ja no conservaven cap significat religiós. Eventualment, van desaparèixer —sobretot durant els segles XIX i XX—, com els mateixos călușari, per ser recuperats posteriorment amb un sentit festiu i laic.

Les Festes hivernals dels Folls —com, per exemple, el Bisbetó de Girona— i el Carnestoltes són creacions medievals o de l’edat moderna, en cap cas les podem vincular directament amb les cerimònies religioses que hem vist anteriorment. Com deia Fossier, són producte d’aquesta cruïlla medieval entre el cristianisme, la religió folklòrica que emergeix durant l’alta edat mitjana arrossegant idees i formes religioses anteriors i conceptes propis medievals que, com en les Festes dels Bojos parisenques, poden ser purament subversives i festives, pensades com a vàlvula d’escapament de la societat de l’època, amb elements irònics i crítics contra estaments socials de poder. Amb la progressiva laïcització de la societat europea, els elements representatius crítics i socials prendrien més rellevància que els religiosos.

“En Capellut”, el Rei del Carnestoltes de Castelló d’Empúries, el 1407. Font Pedres de Girona (enllaç a sota).

El Carnestoltes medieval

Els primers documents catalans que parlen del Carnestoltes pròpiament dit són de la baixa edat mitjana. Com a tota la resta d’Europa, els primers documents que esmenten el Carnaval a Catalunya són datats entre els segles XIII i XIV. Concretament a les entrades del llibre de deliberacions del Consell de Cent de Barcelona de 1301 a 1303, on s’esmenten unes «festes de Sant Miquel dentro a Carnestoltes». Aquest mot, Carnestoltes, era el que s’utilitzava en gairebé tots els documents d’època medieval, posteriorment apareix substituït per Carnaval a l’edat moderna en un context cortesà i aristocràtic. Que aquestes festes de Carnestoltes molestaven a les autoritats, ho veiem reflectit en un document de 1333, també del Consell de Cent, que diu que el 3 de febrer: «Cap fadrí que aprengui a escoles de Barcelona, ni cap batxiller o mestre que amb ells estudien, no gosin en aquests dies cavalcar, ni fer justes, ni cavalcar per la Ciutat», amb una multa de 200 sous. Aquestes cavalcades per la ciutat, emmascarades, s’entenen dintre del cicle de festes d’hivern i recorden als seguicis nocturns, com hem vist amb els călușari.

En el llibre del Consell de Cent, el 1360, hi ha registrat que va intentar-se prohibir pel febrer «que neguna persona de qualque condició sia, no gosi portar per la ciutat, de nits ne de dies, barba falsa, ne la cara cuberta, o desfessada, ans haia anar palesament desmascarat en guisa i que tothom le puga coneixer, ne encara menys ne gosi portar habit de fembra ne de hom de religió, ne de jueu, ne de altre perquè pogues esser desfressat e solament podrna usar-ne aquells qui ballant o faent jochs portaran de les dites coses pus que en los dits balls o jochs no porten armas». I el 1401: «que negun fadri o macip altre qualsevol persona no gos ab mandrons ni en altre manera apadragar ni lançar taronges, ni altres coses en so, per les places, carrers, ni altres lochs de la dita Ciutat», també es llençaven ous podrits, fruites fetes malbé i deixalles fastigoses.

Aquest Carnestoltes medieval sí que és la primera llavor del Carnaval posterior, el que coneixem avui. No podem dir que les festes que hem vist, les cerimònies hivernals de purificació i propiciació, les mascarades amb dimonis, bèsties i seguicis nocturns, els cultes agraris i dels difunts, tinguin una relació directa amb el Carnestoltes. No és una festa «pagana» com s’ha dit a vegades. Com el Dijous Gras, està plenament vinculat, això sí, amb el cicle cristià-popular de l’any i les festes de disbauxa d’abans dels rigors ascètics de Quaresma, en un context social i econòmic on es troba la segona matança del porc i la preparació dels treballs pel creixement de les collites. Lluny queden les danses extàtiques, els combats entre dos bàndols o les cavalcades nocturnes en trànsit que recullen Carlo Ginzburg o Mircea Eliade.

Tanmateix, sí que potser hi ha en el Carnestoltes, com deia Ginzburg, un aiguabarreig amb alguns conceptes religiosos i folklòrics anteriors o coetanis a la festa medieval —amb ingredients cristians, medievals i laics—. Fent hipòtesis serien, per exemple, la idea de cremar l’hivern i allò vell —el Rei Carnestoltes— en preparació per l’arribada d’un rei jove de primavera. Carnestoltes és un rei embogit, que ja no pot regnar per erm, per impotent, ha perdut la raó i la capacitat generativa. Els seus seguidors, el poble, enfolleixen perquè el seu regnat tirànic —l’hivern— s’acaba i és objecte de burla —aquí hi rau un dels vessants subversius, d’ironia social contra l’aristocràcia i l’alt clergat—. Ja només regna la disbauxa. La mateixa idea de desprendre’s d’allò vell hi és en la celebració de la Vella Quaresma. A Itàlia, per exemple, hi ha ciutats on la Vella es penja o crema com al Carnestoltes. Com a Catalunya, també se la «serra» per la meitat, metàfora del temps permissiu que hi ha entremig dels dies d’abstinència. A Grècia, el mateix.

Tant el Vell Rei com la Vella Reina són cremats amb l’hivern que mor, de la mateixa manera que es «crema» simbòlicament el cicle que es deixa enrere i, amb ell, se’n van els morts que volen arrossegar als vius a sota terra. Aquest és el segon element que es transmet, la propiciació de les terres de cultiu i l’expulsió dels elements indesitjables —spurcalibus— que sembla que vulguin quedar-se però, en l’últim segon de l’últim moment, són derrotats. És el plany del xaruc Carnestoltes que es nega a ser cremat, però es portat a la plaça ballant forassenyat, envoltat de borratxos que celebren la seva fi i la vinguda d’un temps millor.

Foto de família d’alguns dels gegants del Carnaval de Solsona. D’esquerra a dreta: El Gegant Boig i la Geganta Boja, la Geganteta i el Mocós. Darrere, els gegants de la Festa Major.

Tornem a Solsona

En el resum que hem fet sobre el Carnestoltes, breu a la força, hi ha el context del tarannà del carnaval actual, de les alegres festes solsonines i els seus gegants, el seu rei i la seva reina enfollits. La importància del Carnaval, encara més d’un carnaval tan viu i estimat com el de Solsona, remet a una festa secular que, com a mínim, podem remuntar al segle XIV; ens agermana amb molts altres pobles europeus; ens transmet idees i conceptes que s’han anat acumulant generació rere generació, reciclant-se amb cadascuna, adaptant-se i generant formes representatives noves; és una celebració viva amb exemples per tota Catalunya, on hi participen activament centenars de persones, en els seus balls, comparses, seguicis i festes.

El Carnaval de Solsona creix periòdicament amb figures noves, com el Pinxo de la comparsa dels Mata-rucs o el Pep dels Oriols, de la comparsa homònima. Aquest darrer està fet a imatge d’un dels escombriaires de la ciutat, en Josep Alsina, que participava del Carnaval mudat amb barret de copa i frac, bramant pels carrers. La primera figura del carnaval solsoní, la Vaqueta, va sortir el 1972 a ballar amb un jovent preparat per si apareixien els grisos i se’ls emportaven, era una rèplica burlesca del bou de la Festa Major, però va durar poc i es recuperà el 1997. En un mateix sentit hi ha el Xut, mussol nascut el 1981 i que fa paròdia l’Àliga de Solsona; la Draca, feta el 1984 com a burla del Drac; o els reis del Carnaval, els gegants bojos. Revers estrafet i còmic dels gegants «seriosos» de la Festa Major[14], en el seu escut el Gegant Boig hi porta el Xut, de ben segur el seu fidel company en les solitàries nits d’hivern del Castell Vell.

A més a més, els gegants del Carnaval de Solsona van suposar una innovació per l’estil i formes dels gegants catalans, variant la típica representació clàssica gegant de Festa Major. Obrint un ventall de possibilitats que, durant les darreres dècades, per tot el país s’ha anat explorant amb tota mena de singulars, gegants i dracs nous.

Que molts dels carnavals catalans s’hagin començat a celebrar poc abans o després de la dictadura té molt de sentit, és aquella necessitat de rebel·lia dels carnestoltes medievals, perquè el seu crit és un de llibertat i desordre. Amb el seu gep i la seva panxa, petit garrot a la mà, aires de no ser-hi del tot i una mirada perduda que se’n riu de tothom, va repartint cops mentre balla el Bufi. Sigui quan dansa per la canalla o camina malgirbat amb els adults, anima a participar de la seva bogeria, a ballar i gaudir. Precisament, si tenim notícies del Carnestoltes durant el segle XIV és perquè ja en aquella època va intentar prohibir-se, prohibició que s’intentarà segle rere segle, en el XVI, en el XVIII. Però el vell Rei dels Bojos, burlesc i irreverent més de sis-cents anys després d’aquell 1301, tornarà a ressorgir sempre amb una disfressa nova, impossible el seu soterrament o mort definitiva.


Bibliografia i cites

[1] HARRIS, Max, Sacred Folly: A New History of the Feast of Fools, Cornell University Press, Ithaca, 2011, p.14

[2] PACIÀ (GRANADO, Carmelo, ant.), Pacien de Barcelone: écrits, Les éditions du Cerf, Paris, 1995, P.42

[3] AMADES, Joan, El Carnestoltes a Barcelona fins el segle XVIIIè, Biblioteca de tradicions populars, núm.4, El Mèdol, Tarragona, 2001, p.19-20

[4] ARBESMANN, Rudolph, The Cervuli and Anniculae in Caesarius of Arles, a: Traditio: Studies in Ancient and Medieval History, núm.35, Fordham University Press, Nova York, 1979, p.89-119

[5] SANT BONIFACI, (EVANS, Austin P., ed.), The letters of Saint Boniface, Columbia University Press, Nova York, 1940, p.81-82

[6] FOSSIER, Robert, Le Moyen Age, vol.II L’éveil d’Europe, Armand Colin, Paris, 1982, p.62-69. Una d’aquestes pràctiques d’aquesta mena de «religió soterrada», desconeguda, és teixir durant l’hivern. Escriu Fossier: «En aquesta “traditio pagana”, en els ritus col·lectius que l’expressen i manifesten, les dones ocupen un indret predominant. Observem-les en les seves activitats quotidianes. En teixir quan es troben reunides en la penombra i sota el cobertor de les balmes, en refugis semi-soterrats, on fan encanteris perquè el seu teixit sigui sòlid, o a la inversa, per desfer el de les seves enemigues [fer i desfer, com Penélope]; a l’Octava de Nadal, quan haurien de descansar per honrar la futura arribada del Salvador, comencen a l’inrevés els seus treballs de costura i teixit, perquè la seva obra creixi amb l’any nou.»

[7] PALMER, James, Defining paganism in the Carolingian world, Early Medieval Europe, núm.15, Blackwell Publishing, Oxford, 2007, p.406-407

[8] KOLNER, Floris, The Indiculus superstitiorum et paganiarum: a controversy reviewed, Tesi doctoral, RMA Medieval Studies, p.3

[9] RISTUCCIA, Nathan J. The Rise of Spurcalia: Medieval Festival and Modern Myth, a: Comitatus: A Journal of Medieval and Renaissance Studies, núm.44, University of California, Los Angeles, 2003, p.3 (p.55-76)

[10] Ibídem, p.73

[11] GINZBURG, Carlo, Ecstasies: Deciphering the Witches Sabbath, Pantheon Books, Nova York, 1991, p.193

[12] ELIADE, Mircea, Occultism, Witchcraft and Cultural Fashions: Essays on Comparative Religions, University of Chicago Press, Chicago, 1978, p.81-82

[13] GINZBURG, Ibídem, p.191

[14] VILASECA, Noemí; TRILLA i REIG, Marc. El Carnaval de Solsona. La història d’un desafiament genuí. Solsona: Associació de Festes del Carnaval de Solsona, 2011, p. 90. Gairebé tots els gegants de Solsona són fets per en Manel Casserras i Boix, amb música d’en Joan Roure i Jané. El Tòful Nano balla amb música d’en Roger Mas i en Xavier Guitó.

Enllaç amb tots els gegants del Carnaval de Solsona, a la pàgina web de la colla gegantera

Pàgina web oficial del Carnaval de Solsona

El Carnaval de Solsona a Festes.org


Més sobre el Carnestoltes, d’on surt aquesta mateixa entrada:

Ritus i tradicions de febrer (II): Carnestoltes i les altres mascarades d’hivern

Podeu recuperar el primer article en col·laboració amb Festes.org aquí:

Llegendes i rondalles del porc de Sant Antoni

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.