Carmençó, l’ombra dels pastors

El Carmençó, il·lustració de l'Arnau Domènech

La mirada dels pastors projecta el Carmençó com un esperit antropomòrfic, humanitzat, alhora bestial i ferotge. Cobert de negra i llarga llana, la seva pell és com el carbó apagat i malgrat que la seva forma recorda la d’un humà salvatge, prim, magre i batut per les ventades d’alta muntanya, mostra els signes de la bèstia, com les llargues urpes de sutge o els cabells similars a la llana. Com si fos el revers de l’interior d’aquells pastors i els seus ramats, assimilant en ell atributs d’ambdós.

O, potser, són ells qui tenen atributs del Carmençó, potser és ell la seva carn i la seva ombra.

Com si fos una imatge especular que s’ha escapat del mirall, com si fos l’ombra que deixen pastors i bèsties al darrere, el Carmençó corre a dormir dins les barraques de pedra seca durant la tardor i l’hivern, quan els pastors menen els ramats a les terres baixes i els rigorosos freds de l’hivern s’ensenyoreixen de les dures terres sense arbres, sense aixopluc, sense esperança, on solament hi creix la roca i el vent.

En un territori on ballen déus i dimonis, aquestes cabanes d’antiguitat secular eren construïdes, recuperades i arreglades generació rere generació de pastors, en elles passen les temporades d’estiu quan pugen els ramats a les planures d’alta muntanya. El mateix les cabanes de pedra seca dels pagesos de les planes, moltes de les quals encara es mantenen en peu i altres encara en ús, poc o molt reformades.

El nom del Carmençó ens indica aquesta afició a viure dins de les cabanes, com a numen dels altiplans, el geni que viu dins les cabanes com un rastre que no marceix amb les nevades. Per trobar el seu significat hem d’anar a l’Empordà, a Vilajuïga, on s’aixeca el Castell de Quermançó, documentat per primera vegada el 1078. Segons la reputada professora i investigadora Josepa Arnall, aquest nom és probable que sigui un compost de «car» –roca– i «montione» –monsó, muntanya, piló–. Literalment: «Muntanya de Roca».

Potser, per aquesta coincidència, Amades va fer que els pastors que en parlen fossin de l’Empordà i de la Catalunya del Nord, dels voltants del Canigó. O, qui sap, potser per aquests laberints atzarosos de la parla popular, castell i numen acabessin anomenant-se igual per aquells pastors. No ho sabem. Sí que sabem que el primer deu el seu nom a les espadanyes i agressius trencants inaccessibles que el rodegen, en el cas del numen ens donen una idea del que fa, «viu dins un amuntegament de rocs» i, també, del seu esperit, la seva essència.

Però d’això en parlarem més endavant, quan anem a les planes on se’l situa.

Castell de Quermançó, a Vilajuïga, l’Empordà. Font

El llenguatge dels cops

Quan el cicle ha tornat a giravoltar i arriba l’estiu, els pastors tornen a pujar els ramats a les planures d’alta muntanya. I amb la fona, també anomenada bassetja o mandró, abans d’establir-se dins les cabanes estimbaven set pedres contra les parets de pedra. Set cops. Set trucades a la porta. Un darrere l’altre, amb tota la força que eren capaços. Així despertaven la roca, així aixecaven el Carmençó de la seva letargia hivernal. L’esperit sortia del seu aixopluc, proclamant amb udols l’arribada d’un nou estiu i la fi del fred. Amb ell parlaven el seu llenguatge, el llenguatge dels cops, el llenguatge sec i violent de la roca contra la roca, de la força de l’home contra el somni profund.

Els pastors del Pirineu gironí parlaven de la bassetja com un tipus especialment gran de fona, en paraules d’un informant de l’Alt Empordà: «Es fan quatre malles a fi i efecte de que quedi més ample per poguer-hi posar el roc més gros o més petit i antiguament ho feien servir els pastors. Això era un… en ves de tirar-ho a la mà, per no ser tan cansat, pues, hi havia pastor que amb això tenia una punteria fantàstica, que tirava d’aquí a l’atre cantó de la riera. Li donava un parei de volts, deixava anar un cap i li quedava l’atre a la mà i, bueno, el roc llançava com una bala. Doncs, d’això se’n deia un… un mandró o bé una basssetja.» A molts altres llocs, com a Menorca, també anomenen bassetja a la fona.

Pels voltants del Canigó i per la Catalunya del Nord, entre altres contrades, també podia anomenar-se mandró. Com diu un fragment de la popular Cançons d’amor i de guerra:

Els pastors del Canigó

per defensar la ramada

tenim mastis, mandró

i un ganivet de muntanya.

En el cas del mandró, a més a més, la fona podia anar fermada al cap del bastó o gaiata, que es feia giravoltar per sobre del cap i multiplicava la seva força. En mans expertes era una arma mortal, d’un sol cop al cap podia tombar una persona o una bèstia.

Veure el Carmençó donava molta malastrugança i, per aquest motiu, se’l despertava del seu somni hivernal a cops de fona, per foragitar-lo de la cabana de pedra seca i deixés espai pels pastors. Exactament el mateix quan en moltes rondalles es veu directament «l’ombra» d’un mateix, el «doble»: una mala sort que pot conduir-te a la bogeria o a la mort. Potser per això el Carmençó és negre com una nit sense estrelles. Perquè és una ombra que dorm, guaita, espera el seu moment per abraonar-se sobre qui no sap parlar el llenguatge de la roca i el vent, el llenguatge contundent i honest dels cops que obren les portes de l’estiu…

…on els pastors truquen fins a set vegades.

Eugassada a Campmagre. Font

Cançons de desolació

Joan Amades situa el regne del Carmençó als plans de Campmagre i el Pla Guillem. No és casual.

Els plans de Campmagre, als encontorns de Puig Rojà, són unes immenses i dessolades planures d’alta muntanya dels Pirineus ripollesos, per elles transcorre un d’aquells camins mil·lenaris que han caminat pastors, exèrcits, bèsties i contrabandistes, fugitius i dimonis, d’ençà d’un bell principi. És el pas del refugi de la Portella de les Esquerdes de Rojà, passant pel pont i el Coll de la Mort de l’Escolà i la Coma del Tec, on neix el riu. Un territori, de ben antic, pràcticament deshabitat excepte per algunes cases que en gestionen les pastures, com ca n’Illa, cal Pastoret i ca l’Oliver.

Els vells boscos de Rojà en temps de la Primera Guerra Mundial van ser devastats pel govern francès, per la necessitat de fusta pels exèrcits, per vessar sang arreu del món. Mai abans havien sigut explotats perquè eren massa inaccessibles i, mai després, tornaren a recuperar-se. Tanmateix, a les planes de Campmagre mai hi arribaren els boscos i, si ho feren, foren cremats pels pastors fa segles, tal com van descriure els viatgers grecs que tenien per costum fer al Pirineu, d’aquí el seu nom d’origen grec: muntanyes de foc.

I el mateix nom del lloc ens ho diu: «campmagre», un camp pobre, ressec, que alimenta les vacades i les eugassades que hi pasturen d’ençà de fa segles. Actualment, hi ha tres ramades que comparteixen l’herbada, una d’elles, la de Saorra, amb drets que es remunten al segle XIV. Si caminem pel seu vell camí, trobarem que el vent, quan bufa, no té compassió. I arreu la roca sorgeix de la terra com crits de dolor i cançons oblidades i riallades d’alegria corglaçada. Cançons que entona el Carmençó.

Pels revolts del Canigó el Pla Guillem, altiplà on la mirada es perd a l’horitzó, també és creuat per un arcaic camí transhumant i ramader. Si aixequem la mirada de la plana infinita estant, a gairebé 2400 metres d’altitud, veurem els pics del Pirineu esquitxant tot el que queda per sota nostre i, orgullós, aixeca el cap el Canigó a la llunyania, el rei de tots els gegants.

Observant aquest paisatge, gairebé d’un altre món, podem entendre molt millor què és el Carmençó. Trepitjant la mateixa terra desafiant i esquerpa, comprendrem perquè passa l’hivern dins la neu que s’escola per les cabanes de pedra seca. No caldrà dir res, simplement el sentirem xiuxiuejar a cau d’orella una antiga melodia de duresa i desolació, de solitud i silenci.

Allà dins, tot ossos i negror, en el cau de mort blanca, el senyor de l’altiplà espera que el despertin els amos de les bèsties.

Pastor del Canigó amb el seu ramat

El déu lapidat

El seu nom, «Amuntegament de pedres», també pot remetre a un costum de sacrifici que és citat com a hipòtesi per Amades. El folklorista diu que els set cops a la cabana de pedra seca amaguen una tradició més antiga de sacrifici per lapidació, però no amb cap animal o persona, sinó amb el numen mateix. Així, sepultat sota les roques llançades pels pastors, el senyor de l’altiplà és desposseït del seu regne de fred i crueltat, fins que arribi de nou l’hivern, quan renaixerà d’entre el piló de roques per habitar l’espai on abans han viscut i somiat homes i ramats. Si en aquesta lapidació era representat per una víctima bèstia o home, no ho sabem pas.

No és una hipòtesi forassenyada perquè, com hem vist en altres articles recents a Llegendàrium, pels nostres avantpassats hi havia un costum que deia que dins les roques hi vivien els esperits dels morts, però no dels morts familiars, sinó dels morts «oblidats», dels esperits.

A Catalunya i altres llocs europeus es creia que a les pedres dels viaranys més foscos hi residien les ànimes dels difunts. I aquells petits túmuls de les cruïlles era on el mort espiava el viatger solitari, per devorar la seva ànima. Per deslliurar-se’n del seu atac, hi llençava una nova pedra al capdamunt. El viatger satisfeia el desig del mort de donar-li la companyia d’una nova ànima i, amb aquest sacrifici, salvava la seva vida i augmentava la força i el nombre d’ànimes del túmul.

No és banal la similitud entre aquesta tradició de fer un petit túmul d’ànimes amb les pedres, on hi residia una ànima o numen principal, i el Carmençó que, com hem vist, el seu nom és precisament aquest i, segons la hipòtesi d’Amades, podia ser lapidat.

I això ens porta a una altra possibilitat i una altra etimologia. Hi ha qui diu que Carmençó ve de «quarta mansione», que és com els romans anomenaven als llocs de repòs i parada en llargues vies. Això tindria sentit si veiéssim al Carmençó com el geni que habita les cabanes situades en un camí mil·lenari de transhumància, essent ell mateix l’encarnació d’aquestes llars cícliques dels pastors. Com un «doble» del pastor, hi viu quan ell és a les terres baixes, en reclama la seva possessió, és part de la seva ànima, que hi fa estança.

I, també, recorda a aquella vella tradició cèltica insular, que diu que els enderrocs presos per la neu, pels elements i els esbarzers, són llar de fades i follets.

Amuntegament de pedres al Pla Guillem, un dels llocs on la tradició situa el Carmençó

El territori del Carmençó

Com a numen, geni de l’altiplà muntanyenc, el Carmençó és el senyor i l’encarnació del mateix territori. És per aquest motiu que, de la mateixa manera que porta malaverany veure’l de fit a fit, també dóna molt bon averany que visqui dins d’una cabana de pedra durant l’hivern. La seva naturalesa és desdoblada: Pot habitar totes les cabanes de l’altiplà alhora, però solament és un. És a dir, que pot haver-hi tants «carmençons» com cabanes, però tots són el mateix ésser: perquè ell és el fill i senyor i, d’alguna manera, el mateix territori on s’aixeca la cabana de pedra.

Els seus atributs ens podrien fer pensar en un simiot, el mateix Amades ho diu –«mena de simiot marraco, negre com el sutge»–, també en un iretgge de l’Alta Arieja al bosc de Barthes, o l’ome pelut occità, habitant dels boscos al nord de Tolosa i Carcassona. També podríem pensar en el Nonell de les Neus, en el Basajaun basc i els déus Anxo i Sugaar, de tots ells he parlat a l’article del Diable i la Metal·lúrgia. Però, en realitat, hauríem d’anar a pams.

Per començar, no té res a veure amb els simiots, iretgges o omes peluts. Tots ells són esperits boscans, no muntanyecs i, encara menys, de l’altiplà. Malgrat que no són pas lluny geogràficament, perquè el nucli principal de la llegenda dels simiots és Arles i el Canigó, és probable que en temps antics formessin part d’un «panteó» d’esperits populars molt diferenciats. Els simiots són éssers silvans, de la follia i el caos, de la bestialitat pànica. Els numens del bosc tenen esperits destacats com l’intrigant i canviant Rübezahl, de les muntanyes Krakonoš de Silesia, d’ell us he parlat en altres articles. El Carmençó és un senyor de l’altiplà, de les altes pastures, és ombra de pastor i de bèstia, és sec i negre, silenciós i furibund.

Sí que comparteix alguna característica amb el Basajaun i la Basandere, però els seus atributs i funcions són radicalment diferents. El Basajaun és protector i senyor de les pastures, apareix en companyia femenina i té atribucions de fertilitat. És un esperit tant salvatge com savi, domina la metal·lúrgia, que és robada per l’heroi Martin Txiki, els pastors li rendien tribut amb pa i vi, a canvi de l’avís per llop o tempesta. I, en diversos relats, són molts, en altres dos. També podien conèixer l’agricultura i tot el que tenia a veure amb el sedentarisme. Són esperits, doncs, molt marcats pel neolític. I són esperits boscans, el seu nom ho diu: «Senyor del Bosc» o «Senyor Salvatge».

El Carmençó, probablement, sigui molt antic, tot just anterior al sedentarisme. La seva relació íntima amb les pastures i la transhumància així ens ho diu. Ho desconeixem. No tenim constància que se li rendeixi cap tribut, ni que se li faci cap ofrena, més enllà dels set cops a la pedra que, en si mateix, ja és una mena d’ofrena. Però no de vi, ni de llet o aigua.

No és un, ni molts, ni pocs. És un i és molts, l’altiplà és el seu domini i no és amable. Ell és un altre tipus d’esperit, és del silenciós i àrid territori de l’herbassar i les roques de cruels arestes.

Puig Rojà. Font

El santuari de les bèsties

Què és una ermita? Què és un lloc «sagrat»? Per què un santuari –de qualsevol religió– és un lloc sagrat i una cabana de pedra seca emprada per pastors durant segles, no? Per què, estem segurs que no ho són? Escriu Ramon Violant i Simorra: «El culte a les pedres o roques era cosa tant habitual entre els habitants de les comarques del Pirineu, que va merèixer repetits anatemes i prohibicions per part de l’Església, mitjançant l’autoritat dels Concilis del segle V fins el XI, com ho prova el Concili de Nantes, celebrat l’any 658».

I no molt lluny de Campmagre es troba l’anomenat Sòcol de Catalunya, dins el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser i on s’hi troben gneissos formats fa uns 300 milions d’anys, aflorant al voltant de les Gorgues del Freser i Roca Colom, no gaire lluny del Puig Rojà. I diuen que aquestes són les roques més antigues de tot Catalunya. La seva mera antigor fa feredat, provoca respecte i meravella. I és aquí, no sé si per casualitat, on hi ha els afloraments de roca més antics de tota Catalunya, on trobem el Carmençó.

El Carmençó, desvetllat de la seva letargia per set violents cops de roca contra la cabana de pedra seca, proclama amb greus udols l’arribada de l’estiu. Assimilant atributs d’home, els pastors, i de bèstia, els ramats, aquest senyor del gran altiplà pirinenc, de territoris com Campmagre o Pla Guillem, és un intrigant numen que ens guia fins a temps arcaics, quan pedra i home parlaven el mateix llenguatge.

Les pedres podien estar relacionades amb la fertilitat o la maledicció, cristal·litzacions de la veu de la terra, filles de les arrels on tot mor i on tot neix, expressions de qui hi habita i hi habitava abans que homes i bèsties. La pedra està lligada íntimament amb qui som, les trobem als nostres orígens: el paleolític, les eines més antigues de la humanitat. I tot sovint són menyspreades o descuidades pels cultes moderns que han nascut en els darrers dos segles, probablement perquè estan molt allunyades de la mentalitat d’avui.

En aquest article hem explorat totes les possibilitats del Carmençó, de doble-ombra de pastors i ramats, passant per numen del territori d’altiplà, fins a una expressió antiga de la roca. Tant antiga, com a mínim, com la primera vegada que una cabra va belar al cel nocturn de les alçades inabastables del Pirineu, portada pels passos tenaços i endurits del pastor.


Bibliografia emprada

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 9: La Fi de la Primavera. Barcelona. Edicions 62

AMADES, Joan (2001). La Mort: Costums i creences. Tarragona. El Mèdol

CAPDEVILA, Lluís. MÓRA, Victor. Cançó d’amor i de guerra (opereta catalana, musicada per Rafael Martínez, estrenada al Teatre Nou del Paral·lel el 1926. Ha estat l’obra més popular del teatre líric català, enregistrada en disc per primera vegada el 1961)

SOLER i AMIGÓ, Joan (1998). Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona. Barcanova

ROVIRA, Joan. FORCADA, Ignasi. JORDANA, Josep (2010). 12 camins mil·lenaris. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona

PONS GOMILA, Martí (2017). L’art de la bassetja. Aprenentatge i ensenyança del tir de fona. Govern de les Illes Balears. Conselleria de Cultura. Menorca

VENY, Joan. PONS i GRIERA, Lídia (1998). Atles lingüístic del domini català: Etnotextos del català oriental. Institut d’Estudis Catalans. Biblioteca de dialectologia i sociolingüística, V. Barcelona

VIOLANT i SIMORRA, Ramon (1997). El Pirineo español: Vida, usos, costumbres y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece. Barcelona: Altafulla. No hi ha edició en català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada