Aquesta rondalla que ara us explicaré és una d’amor, de mort i de màgia. Quantes n’hi ha, que podrien dir el mateix? Centenars. Però quantes n’hi ha que, de tan famoses que van ser, van passar a formar part de moltes altres històries, de llegendes i rondalles, fins i tot de relats moderns? Que no us sorprenguin les escenes que en ella s’esdevenen. Tant si us semblen violentes com ben estranyes, és habitual en aquestes narracions, tan antigues que no sabem quan començaren a explicar-se. O per què. O quins secrets amaguen. I si van explicar-se a la mainada, potser en un temps més llunyà s’explicaven a tota la comunitat, infants i adults.
La rondalla de la Blancaflor sembla que ens faci, constantment, una pregunta: què faríeu per amor? Aixecar la màgia més brillant, baixar als inferns de la tristesa, esquinçar-vos en mil trossos, cavalcar el pensament, fugir de vosaltres mateixos i, reconstruïts, retrobar-vos. I, més enllà, ens fa una pregunta per la qual no ens dóna resposta. Què és, realment, l’amor? I els somnis?
Blancaflor, la filla del dimoni
I diu que en un terrible castell, que s’aixecava en els confins on s’acaba el món, hi vivia el dimoni. Era aquest dimoni un rei poderós, que coneixia el secret de totes les portes. Podia anar arreu, amb una sola condició: el seu regne acabava allà on començava la terra de la vetlla, on tothom està despert. I tenia tres filles. Negraflor, la gran, era una fetillera de magnífic poder, com ell mateix. Rojaflor, la segona, era la més bonica. La tercera, la més jove, era la més astuta de les tres. Més que el seu propi pare. A la petita l’anomenaven Blancaflor, perquè tenia els cabells del color de la lluna plena.
Una albada, l’hereu del regne de la vetlla, fart de no somiar mai, va voler anar fins als confins del món, solament per veure que hi havia allà on s’acabava tot. Però com no pertanyia al reialme del dimoni i no sabia somiar, l’hereu es va perdre i no va veure ni castell, ni porta. Solament un inabastable estany negre com la nit. El viatger s’assegué a la vora de les aigües. Esgarrifat, perquè en el cel no brillava ni una sola estrella, cercà al seu voltant amb la mirada, buscant algun camí per poder sortir d’aquella fosca insondable. Però tot fou en va, perquè com més mirava, més perdut era i més densa i enganxifosa era la foscor. Assedegat pel llarg viatge, va beure amb la mà una mica d’aigua de l’estany. Era tèbia com la sang vessada i, torrent de tristesa, baixà per la seva gola. La foscor l’assaltà, ficant-se-li per dins dels ulls, de la boca i del nas. «Ajuda!», va voler cridar. Dels seus llavis solament va sortir-ne un so ofegat. «Sóc mort», pensà, intentant esbrinar com havia arribat fins aquella situació. Però el seu crit sí que va escoltar-lo algú. Imagineu qui?
Blancaflor el sotjava des de dintre de l’aigua, llarguíssims cabells blancs flotant en la foscor. Va veure’l entrar al reialme del seu pare, un noi trist i seriós, de rigorós negre i posat melancòlic. Al principi sentí curiositat per l’hereu, perquè mai havia vist a ningú del reialme de la vetlla. I el va seguir per tot el camí, endins de la foscor, sense que ell la veiés, fins a la vora de l’estany que separava els mons. I com més el veia desesperar, lluitar i cercar, més se’l va estimar.
Quan el xicot semblava morir, Blancaflor va sortir de l’aigua, pàl·lida i resplendent com una estrella, el tocà enmig del front amb un dit i va ordenar:
– Somia!
