Que els monstres són una part de nosaltres –entre altres coses–, queda perfectament reflectit en les dues antologies que Edicions SECC ha publicat, dedicades a les criatures de la nostra mitologia. Bèsties i monstres clàssics, sí, però des d’un punt de vista nou, barrejant sense pudor i amb rabiosa originalitat gèneres, estils i idees. En el «Bestiari», i la seva segona part, «Monstruari», ens trobarem amb el Nyítol i la balandrera, amb el gatillop i els simiots.
Com escriu, molt encertadament Alícia Gili, l’editora d’ambdós reculls, «als monstres se’ls ha de mostrar», perquè d’alguna manera exerceixen la catarsi del mirall. Com apunta David J. Skal en la seva obra mestra, «Monster Show», quan els monstres clàssics són assimilats per la psicologia col·lectiva i perden la seva capacitat de fer por, d’alguna manera es renoven i tornen a aparèixer d’una manera relacionada amb el temps i el territori. I, en aquesta feina, les dues antologies d’Edicions SECC compleixen amb escreix, portant al segle XXI criatures més o menys conegudes de la nostra mitologia.
També és un recull d’un seguit d’escriptors a tenir en compte per a tots els qui gaudiu del gènere fantàstic. En aquestes dues antologies trobem relats extraordinaris que es llegeixen gairebé sense respirar, com «La frontera com a mètode», d’en Francisco Jota-Pérez, en una excel·lent traducció d’Edgar Cotes, on tracta el Nyítol com una malaltia, una droga, una por, un reflex retorçat de la societat barcelonina, en un estil poètic i corglaçant que no pots deixar de llegir fins al final.
Sergi G. Oset segueix eixamplant el seu particular i trepidant món amb «El cor de les pedres» i «Regressió (Retorn a Antúvia)», amb un estil inconfusible i dins d’un món frenètic a ritme de Bolt Thrower i Chuck Berry, que també podíem trobar en el seu relat de Catalunya Mítica, «Verd gasós sobre fons de neu i cendra». Oset crea un bigarrat i violent món propi ple de referències pulp a Lovecraft, Howard, el cinema, Heinlein, Ellison, la màgia negra, la cultura catalana, el cyberpunk, les portades 70’s i, en definitiva, heu de comprar el tiquet i pujar al seu tren per copsar la magnitud i la bogeria de l’aventura punk que ens proposa. D’Edgar Cotes, que vam tindre a Llegendàrium amb els seus microrelats als «Híbrids minvants», ens proposa un relat que bordeja la ciència-ficció hard amb «Projecte Minairó» i la ciència-ficció amb tocs costumistes i socials amb «El cau del Drac». Cotes, amb la força intimista d’aquest últim relat torna a demostrar que és un autor a seguir, que sap explicar grans idees a partir de petites accions i conceptes surrealistes, a l’estil d’un Calders.
La resta d’autors no es queden enrere. I tots ells són d’arreu dels Països Catalans, trobareu relats mallorquins, de Castelló o del Principat. No us heu imaginat mai com sona un gegant parlant «castellonenc»? Perquè els contes estan «arrelats» al territori. S’agraeix molt, en ambdues antologies, que mai perden de vista els ulls de la societat actual. Ni tan sols els relats que semblen més «escapistes». Com tota la bona fantasia, que sol parlar de l’aquí i l’ara, en ells trobem espai per reflexionar sobre el masclisme –«La Dama Blanca», «El cas Post-It», «Quan tanqui els ulls», «Malefica non patieris vivere»–, l’opressió de classe i de tot tipus –«Marta, la balanguera», «Refugiats»–, la deriva destructora del medi a «Tombatossals International S.A.» i un relat molt adient per llegir durant Sant Jordi i reflexionar-hi: «L’encàrrec de la Víbria».
En un altre nivell de lectura, també hi trobareu aventura, humor i acció, com en els citats contes d’en Sergi G. Oset o els d’Alícia Gili, «Depredador» i «Refugiats». O amb un estil més intimista, per exemple a «Quan tanqui els ulls» o els dos relats que ens ofereix Hugo Camacho, «Neu» i «Surdi Audiunt». Tot acompanyat per les il·lustracions d’un seguit d’artistes –Silvia Estall, Txell Ozcáriz, Anna Sanjuan i Bernat Gómez– que interpreten els relats, cada una amb el seu estil, i que donen una visió personal del que llegirem, fent-nos de guia per tot aquest tapís d’éssers i criatures de la nostra mitologia.
D’alguna manera les idees i els conflictes, els desitjos i les esperances, els somnis i les pors, són sempre les mateixes, dansant al nostre voltant igual que ho feren amb els nostres avantpassats, amb vestidures renovades però amb la mateixa ànima, jutjant-nos constantment, assetjant-nos, temptant-nos, sotjant-nos. És per això que les bèsties i els monstres que coneixerem en aquestes dues antologies tenen moltes coses a dir-nos, d’ells podem aprendre tant com del més llegit i viatjat savi, perquè estan més propers a nosaltres del que ens pensem. Els escoltem?
Moltes gràcies