Els Berros de la Cort és, per mèrits propis, el grup de referència a Catalunya de música medieval i de carrer. Porten del 1994 ençà viatjant arreu del territori i d’Europa amb les seves actuacions, i són coneguts i estimats més enllà de les nostres fronteres, França, Alemanya, Bèlgica… En aquella època, a mitjans dels 90, a Catalunya la música medieval amb espectacles itinerants no era gens habitual, així que ells en són, a més, els pioners. El seu so és vibrant i contundent, és disbauxa, és foll i blasfem, és divertit i nostàlgic, però també és ric, dens i profund.
Amb aquesta entrevista, he pretès fer una recull de tota la seva trajectòria, una trajectòria on hi ha milers de quilòmetres i hores de feina, i ells m’han correspost amb molta generositat, responent a les meves preguntes amb molt detall. Així que agradarà tant a qui els seguiu de fa temps, com els que els voleu conèixer per primera vegada.
Personalment, sempre m’ha fascinat el so de les seves gralla i tarota, alguna cosa molt endins vibra quan les escolto, són instruments que caracteritzen molt el so i l’esperit de la nostra estimada terra, com si a través d’elles tornés a ballar amb nosaltres, al nostre voltant, desperta de la seva letargia ancestral amb frenesí i alegria. Avui us deixo amb les seves paraules, amb la seva melodia, nascuda dels esperits lliures i apassionats d’uns músics honestos que desperten la Terra.
Com van ser els vostres inicis com a pioners, al nostre país, d’aquest estil nòmada i lliure? Per què un grup d’espectacle itinerant i música popular medieval?
L’existència de la colla de gegants de Girona, fou el detonant de tot plegat. Un dels companys que tocaven la gralla, en Carles Bartolomé, va anar a Andorra i va enganxar de sort la fira medieval que hi feien, i va tornar al·lucinant. Havia vist un grup de teatre que feien farses medievals i alguns dels components feien la música. Ens va explicar el que havia vist i ens hi vam tirar de caps. Vam començar a quedar a la biblioteca per consultar bibliografia sobre temes medievals en general, partitures i vestuari en particular.
Al cap de ben poc ja teníem vestuari per tots i un repertori mínim que vam començar a tocar pel carrer els dies de festa grossa a Girona. Sortíem en aquelles ocasions que la ciutat quedava plena de gent: Nadal, fires i festes en general. Durant aquest temps, es va forjar el caràcter del grup, els fonaments bàsics que ara encara intentem seguir d’assemblearisme en les decisions, contundència en els arranjaments, amor pels sons de la terra i fidelitat als instruments tradicionals. Sense voler-ho, vas arrossegant i creant el que al cap dels anys, dóna el caràcter al grup.
Vam començar a fer fires, arran de que vam demanar al trobador Alfons Encinas que ens deixés tocar abans que ell un dia que feia una sessió musical a Girona. Ens vam entendre molt bé i ens va facilitar el pas a tocar per primera vegada en un festival, el “Terra de trobadors”, de Castelló d’Empúries. Allà vam començar una nova etapa que ens va portar a altres festivals arreu de la península.
Per cert, com va sorgir el vostre nom? És ben curiós, però caracteritza molt bé la força lliure i la vitalitat «blasfema» i popular, sense cotilles, dels vostres directes.
En general, tenim el que podríem dir “mania, fal·lera, dèria, necessitat” de posar etiquetes a tot el que fem. El nostre cas no va quedar exempt d’aquesta necessitat i vam començar a dir noms a tall de pluja d’idees. Evidentment van sortir animalades de l’alçada d’un campanar i ens vam petar de riure durant hores, fins que...abracadabra!, algú va dir les paraules adequades combinades de manera magistral. Aquell nom de grup reunia totes les variables que es buscaven: evocacions cap al tema medieval, una doble lectura de la paraula “cort”, el factor “animal” i el punt d’originalitat d’escriure “Verro” amb “b“. Era perfecte. Aquest punt l’hem hagut de justificar moltes vegades i el punt que rebla el clau és a Portugal, ja que en portuguès, “berro” significa “crit” i per tant, també així té un significat clar i que també ens aniria bé: “Els crits de la cort”. Sona prou bé, no?
Qui hi havia a la formació en aquells inicis, amb quins instruments vàreu començar?
Dels músics que vam començar l’aventura, actualment només quedem els dos germans Daunis, que vam començar amb en Carles Bartolomé, en Dani Quadrat, en Jordi Puig i uns quants companys més…. De seguida però s’hi va afegir en Jordi Batallé i posteriorment, en Xus Jiménez, ambdós a la percussió. L’equip va quedar llest i estabilitzat quan va entrar en Jordi Estefanell, amb 6 persones: dues percussions i quatre instruments de vent.
Podem dir que la formació original, primigènia, van ser gralles i timbals. De mica en mica vam començar a augmentar la família d’instruments i vam aconseguir una tarota, que vam comprar de segona mà.
En aquell moment no hi havia una formació normalitzada de gralles i tarotes com a cosa habitual a la nostra zona. Tradicionalment les gralles han anat tocant juntes en els grups de gralles, i la tarota ha funcionat amb el flabiol i el sac de gemecs en les cobles de tres quartans. No era gens normal veure tocar junts gralles i tarotes, almenys a la zona de Girona. Vam veure ràpidament que la gralla i la tarota, juntes, permetien jugar molt més i vam començar a fabricar un so basat en els dos instruments, concepte que intentem mantenir actualment.
Interpretàveu versions de melodies medievals catalanes o ja vau començar a experimentar com heu fet després amb temes d’arreu…?
Vam començar com comença la majoria, fent versions dels temes més coneguts en l’àmbit medieval. Internet no existia i per tant, si volies quelcom, havies de rescatar vinils, cintes de casset, llibres de partitures… Vam començar a confeccionar un repertori bàsic, sense pretensions, però ben harmonitzat i amb feina d’arranjaments que fes els temes un xic originals. Van sortir temes francesos, alemanys, occitans… Un popurri força variat.
No ha estat fins ara mateix, que estem preparant el 4t CD que ens hem posat a compondre temes propis.
La vostra formació és molt mòbil, us he vist amb diferents components i instruments en diferents espectacles, però quins són els instruments i sonoritats «imprescindibles» que diríeu que caracteritzen el so dels Berros?
La formació fa temps que s’ha estabilitzat en 6 components per als espectacles de carrer i en 7 als concerts d’escenari. El carrer dóna molta canya la presència dels vents enmig de carrers de pedra, places… i en llocs on podem estar molt propers a la gent, que és el que ens agrada. Hi ha però, el tema de les cordes. Un instrument de corda té la virtut de “lligar-ho tot”, de fer un coixí espectacular. A la que vam fer el salt a l’escenari, ho vam veure com un puntal a tenir en compte.
Des d’un bon principi i durant molts anys, la gralla i la tarota han estat els puntals bàsics i la marca de la casa quant a so. La mateixa naturalesa del grup, amb molts referents, amb moltes inquietuds, amb moltes ganes d’experimentar… ens ha portat a anar veient nous instruments en les fires que hem estat.
Una bona cosa de voltar per tot arreu és que coneixes molta gent i veus nous instruments i noves maneres de tocar. Ràpidament vam desenvolupar una avidesa i una gana insaciable per ampliar la família d’instruments. Durant els anys posteriors a l’inici de voltar per les fires, han arribat multitud d’instruments de percussió, cornamuses vàries, flautes…
Afineu els vostres instruments a una escala en particular?
Una de les coses que ens va permetre fusionar els sons de gralles i tarotes va ser que aquests dos instruments havien estat dissenyats i construïts per sonar junts. Com ja hem dit abans, fins aleshores, tarotes i gralles no solien sonar juntes i per tant, ningú s’havia preocupat de manera efectiva per adaptar els dos instruments per tocar junts i poder-los tocar a una afinació de 440hz que actualment podríem anomenar “estàndard” en força ambients musicals. Aquesta feina és la que se li ha de reconèixer en bona part al lutier Cesc Sans i Sastre.
Això és el que ens ha permès fusionar la gralla i la tarota amb la viola de roda, l’alboka, el sac de gemecs, el binioú bretó o la cornamusa francesa.
Treballeu amb lutiers concrets per a la confecció dels vostres instruments? Amb quins?
En Cesc Sans Sastre és el nostre home! Orgullosos podem dir que des de les muntanyes de la Garrotxa han sortit els nostres instruments. Des dels inicis del grup vam confiar amb la seva visió constructiva dels instruments tradicionals, en la seva intuïció i en el seu bon fer. Aquesta relació amb ell i amb el seu equip (Meritxell, Alfons i Jaume) ha durat fins ara.
És un lutier exemplar, un orgull per a nosaltres poder anar per tot arreu, parlar amb grups alemanys, castellans, francesos, portuguesos, italians… que toquen també gralles i tarotes i poder dir amb la cara ben alta: “Aquests instruments que toqueu vosaltres, són catalans i estan fets per un amic nostre, que és el mateix que ens ha fet els instruments a nosaltres”. Arreu es veuen gralles i tarotes “Sans”. Val a dir que nosaltres en fem tanta propaganda com podem.
Bé, a Europa, als 90, tampoc és que aquest estil de música medieval popular estigués molt estès. Potser a Alemanya amb els Corvus Corax, que no feia gaire que també havien començat (al 89), a la Bretanya i Anglaterra hi havia alguna cosa… Coneixíeu o escoltàveu grups forans en aquell moment? Si és que sí, els heu acabat coneixent o, potser, tocant amb ells o fent versions de temes que ells també han versionat…?
Vam començar sense massa referències perquè recordem que la informació musical en aquests àmbits era molt reduïda i especialitzada, i costava d’arribar aquí. Res a veure amb ara, que hi ha centenars de grups, revistes digitals, referències musicals en xarxa… Un dels grups de referència dels que vam començar a aprendre van ser “Gabriel et Marie Yacoub“. En vam treure el tractament de les veus i uns temes impressionants. A mesura que hem voltat, hem anat adquirint un munt de música en format CD d’altres grups de companys de batalla, que ni que sigui de manera inconscient, et van entrant al cap i s’instal·len en alguna de les parcel·les del cervell que processa la manera d’entendre i arranjar la música.
Els Corvus Corax, grup mític en el panorama folc-medieval europeu, els vam descobrir relativament tard, quan ja havíem arrencat repertori i ja estàvem tocant arreu. Tot i això, la primera vegada que els vam veure, a Castelló d’Empúries, vam quedar clavats a terra, impactats de veure que no érem els únics que ens agradava aquella manera de fer, que hi havia “vida medieval del nostre estil” fora de nosaltres. Tot i això, no els agafem de referència musical perquè l’estil d’arranjar i concebre la música és molt diferent. Ells i tots els grups que s’hi assemblen, solen tocar les melodies a l’uníson quasi sempre, i amb el mateix tipus d’instrument, que solen ser gaites. Nosaltres intentem donar una riquesa tan tímbrica com harmònica, jugant amb veus diferents per a cada instrument i diferents instruments durant el repertori de l’actuació, sigui a carrer sigui a concert.
No podem dir que hàgim tocat amb alguns d’aquests grups que ens han servit de referències perquè o ja han desaparegut o no hem coincidit. També hem escoltat força música d’arrel de molts altres països: grups irlandesos, escandinaus, mongols, bretons, francesos…
I arreu d’Europa, quins són els festivals o fires en les que més us ha agradat treballar, les que en guardeu més bon record?
Hi ha molta, molta diferència entre les fires ibèriques (excloent Portugal) i les de la resta d’Europa. A Espanya les fires han entrat en una espiral de degradació general que les està portant a un “campi qui pugui”, a una manca de rigor de tot tipus…i s’estan convertint en una visió de “màquina de fer diners”. No es controla que els productes oferits per les parades siguin fruit d’un artesà, ni que tingui un sentit contextualitzat amb la fira. Hi trobem revenedors com a puntal bàsic de la fira.
A Europa i especialment a França, hem vist que l’estat té molta cura del sector dels artesans que mantenen oficis que aquí s’estan abandonant (forjadors, boters, cuir, talla de fusta, picapedrers…) i que són els que nodreixen aquestes fires. La seva intenció no és vendre tot el que puguis al preu que sigui, sinó mostrar orgullosament el teu producte i intentar vendre el que puguis. També la política de gestió dels artistes (contractes d’intermitència) facilita que els grups musicals i de teatre es puguin dedicar a preparar repertori nou, refer vestuari… Aquest fet canvia radicalment el sentit de la festa.
Amb aquesta base, festivals que han quedat a la memòria històrica del grup podrien ser: Castelló d’Empúries, el Wave Gotik Treffen de Leipzig, el festival hanseàtic de Pärnu, la fira de Balmaseda d’Euskadi, Gent a Bèlgica, Sta Maria da Feira a Portugal, Dinan a la Bretanya… Seria un no acabar. Realment hi ha fires molt ben muntades.
Segons la vostra experiència, el nivell d’espectacles de caire històric a l’estranger és millor que a casa nostra?
En general, s’ha de dir que si, tot i que últimament estan estrenyent molt fort grups de recreació de casa nostra, com els “Alma Cubrae” o “Casus bellic” que dins el panorama europeu no tenen res a envejar a cap altra grup. A casa nostra d’aquí a ben poc hi haurà un nivell excepcional, sens dubte, perquè hi ha gent molt bona, ganes i referències d’altres països on fa molts anys que fan aquest tipus de recreacions. Falta però que aquests grups tinguin un suport institucional per portar la recreació històrica al lloc que li pertoca, com qualsevol país normalitzat. Fa molt que el govern no es preocupa en absolut per aquests temes i els grups han de fer una feina ingent que no els és reconeguda de cap manera.
Podem gaudir o escoltar components dels Berros en altres projectes? Si es així, en quins?
En aquest país, dedicar-se a la música és sinònim de fer molta més feina i molt més esforç que d’altres per arribar a final de mes. Per tant, sí, hi ha components dels Berros funcionant en altres projectes.
Ara mateix som 7 components en els espectacles de concert. D’aquests, 3 tenen molts més projectes en paral·lel als Berros de la Cort. Així com a petit llistat de feines que aquests companys fan: construir canyes, cobles de sardanes, classes de gralla, castellers, flamenc, tradicional irlandès…i un llarg etcètera.
Durant aquests primers anys, veu fer diferents espectacles de temàtica medieval: Músiques i llegendes de l’Europa Medieval, La farsa del nomenament dels Reis, L’enginy del Bruixot… Què en recordeu i que ens podeu explicar d’aquests primers espectacles? És molt interessant que ja us apropéssiu a llegendes i mites europeus.
La idea principal era fer només música. No tenim esperit teatral. Quan vam començar, vam veure però, que nosaltres tocàvem i la gent no aguantava tot el passi escoltant. Potser degut a la inexperiència vam creure que no aconseguíem enganxar al personal i que havíem de fer “quelcom” per solucionar-ho.
Vam passar uns quants anys elaborant històries, material, personatges, discursos… Que van funcionar molt bé, fins que vam acabar mirant-nos les entranyes i veient que on realment estàvem còmodes, era fent música. Així que vam trencar la barrera mental d’admetre que el món del carrer està ple de passavolants, de gent per la qual ets un reproductor musical, de gent que té pressa…i que per tant, cap problema.
I com ha variat la vostra formació, especialment a nivell instrumental i interpretatiu? Com heu evolucionat al llarg dels anys?
En l’àmbit organològic no podem dir que hàgim innovat molt sovint. Hem anat evolucionant a partir de la gralla i la tarota, formació amb la qual vam estar treballant durant molts anys, fins que vam afegir-hi sacs de gemecs, per millorar el tema tímbric.
Amb la pujada a l’escenari, van arribar més cornamuses, la viola de roda i la mandola. Ara tenim força consensuat que la sonoritat aconseguida amb el tercer CD és ideal, equilibrada, atractiva, còmode, contundent, lleugera…i sobretot, plàstica i adaptable.
El tema interpretatiu és una mica més subjectiu, ja que ningú de nosaltres s’ha format en un espai especialitzat en música antiga o medieval. Hem estat sempre força outsiders en aquest tema, cosa que considerem que ens ha donat un avantatge molt bo, que és no donar les coses per suposades, no estar encotillats amb perjudicis d’afinacions, tipus de canyes, simultaniejat de timbres… En alguns llocs del país ens han qüestionat el perquè tocàvem 2 sacs junts si això “abans” no passava, o perquè utilitzem un tipus de canya per la gralla si això “no és el correcte”, o perquè toquem un binioú bretó amb un sac de gemecs, si el seu company “natural” seria la gralla. Aquestes observacions i d’altres per l’estil, ens han relliscat com una fulla de tardor sobre una capa de greix, gruixut i sord.
Tornarem a veure Els Berros sobre un escenari amb un espectacle propi?
Sempre hi ha la necessitat d’innovar i de fer coses noves, ni que sigui per mantenir la “bona forma” del grup. Ara que estem gravant un nou CD hem vist l’oportunitat per retocar alguna cosa de la sonoritat, que feia temps que teníem al calaix, però no tenim pensat ara mateix un espectacle propi. Amb el vent de doble canya utilitzat fins ara: gralles, tarotes, sacs de gemecs i binioú, el registre d’aguts és molt ampli i potent, però sobretot a l’escenari, feia falta un pont amb la mandola. Sempre ens hem vist amb una manca de greus. Després de meditar, provar, discutir, consensuar, gravar i obrir portes mentals hem començat a treballar amb el fagot. El fagot?, dirà la gent… Doncs mira, sí. Hi estem trobant aquell “coixí” que ens feia falta. Ara falta rodar els temes i col·locar l’instrument a lloc, cohesionant els vents.
Fa uns mesos enrere us vaig veure a La Taverna dels Bufons, al teatre Romea, amb uns magnífics Joan Pera i Carles Canut fent de còmics de Shakespeare. Com va ser treballar en aquesta obra?
En una sola paraula: Brutal!
Des del primer moment que vam començar a treballar amb en Martí Torras fins a l’últim acomiadament amb tota la colla de companys del teatre, es van anar establint unes dinàmiques en les quals mai havíem treballat. Vam veure com un director se les manega per treballar amb els actors, els productors, els tècnics…i nosaltres allà mig, sortits del carrer, i intentant donar tot el que vam poder i més, per fer créixer l’obra.
La valoració final del grup és excel·lent, malgrat l’esforç grupal, de viatges diaris de dimarts a diumenge durant quasi tres mesos, econòmic i de desgast mental. Això ens ha enfortit com a grup.
També heu treballat amb d’altres companyies de teatre. Quines col·laboracions escèniques destacaríeu, a part de «La Taverna»?
No podem pas dir que hàgim treballat amb més companyies teatrals de la talla del que ens vam trobar a la Taverna dels bufons. Sí que hem fet però moltes i moltes col·laboracions amb altres companyies de carrer on ens hem trobat treballant junts en espectacles conjunts arreu. Una companyia amb molta solera i ganes de treballar, amb els quals tenim molta sintonia és el “Théâtre des origines” que treballen força a fons el tema occità relatiu a sant Joan i altres festes que compartim amb Catalunya. Seria de poc agraït no dir que en molts i molts llocs on hem anat ens hem trobat gent amb moltes ganes de treballar, amb una preparació més que excel·lent i amb el cap bullint d’idees…
Sou un grup molt «canyero», la veritat és que veient-vos en directe, el vostre espectacle és molt vibrant, però crec que també teniu una gran cura amb el rigor històric, fent una gran tasca de recuperació de velles melodies. Com us documenteu per a realitzar la vostra música i els vostres muntatges d’escenari? Quin és el procés de recerca i documentació dels Berros?
Bé, potser caldria matisar això del rigor històric, ja que arreu dels països catalans hi ha grups que voregen l’excel·lència en aquest camp de la música antiga i medieval, com les formacions que encapçalen Carles Magraner, Jordi Savall, Antoni Rossell… Nosaltres sempre hem defugit de prendre una posició de rigor davant la nostra música, ja que tot i agradant-nos el “fons” de la música medieval, no ens atrau excessivament un repertori que intenti emular el so primigeni i original dels instruments, així com el tipus d’arranjament o l’execució i interpretació de la música.
Ja de bon principi, el so que vam buscar era una interpretació lliure de tempos, compassos, instruments, patrons de percussió, arranjament de veus… Buscant un so que lluny de ser el propi de l’edat mitjana, l’orella moderna el digereix bé i fins i tot el vincula amb molts altres tipus de música, com la que porta l’etiqueta genèrica de “celta”. Ens ho hem sentit moltes vegades, tot i que no hi té res a veure.
Abans ja hem esmentat que la recerca de partitures i documentació s’ha agilitzat enormement els últims anys, amb l’existència d’internet. Podríem dir que la majoria de material que estem utilitzant surt de la xarxa. Hi ha però un punt que cal “humanitzar” i d’aquí surten algunes referències bibliogràfiques que cal anar a consultar a les biblioteques, gent que cal anar a visitar per tenir llargues xerrades de dicció del català antic, interpretació de mots de textos…
Una cosa que caracteritza moltíssim els vostres espectacles, la marca distintiva dels Berros per mi és el vitalisme anàrquic i libèrrim, la voluntat d’implicar l’espectador, l’energia i força que transmeteu, amb una ferma voluntat popular que convida a ballar, gaudir amb fressa i viure la música des de l’interior, a les entranyes, tal com ho feien els artistes de temps medievals. És quelcom que veu buscar des d’un inici o va anar sorgint, diguem-ne, «espontàniament» per la vostra personalitat?
Quan comences a tocar com a grup, és quan estableixes les pautes de comportament que intentes projectar. En el nostre cas, sempre hi ha hagut allò de “tants caps, tants barrets”. Uns volien fer coreografies fixes a cada tema, d’altres marcar quatre pautes i deixar la resta lliure i d’altres, deixar-ho tot a mercè de la situació i del moment.
Sí que podem dir que el punt anàrquic del grup és totalment natural, no buscat i a més, irrepetible, perquè no hi ha res pensat, llevat d’alguna coseta puntual, entenen l’anarquisme com a “fes el que vulguis que tinguis ganes de fer i que pugui millorar el que oferim”. D’això surt el que fem: espontaneïtat suprema.
Parlem una mica sobre els vostres discos. Ja amb el vostre primer disc homònim, barregeu temes de la Bretanya, amb d’altres anglesos, catalans, sempre amb una vessant històrica i popular. Si més no, vàreu trigar alguns anys en entrar als estudis de gravació. Per què? I com traslladeu l’energia brutal que transmeteu en els vostres directes a la gravació dels discos?
Els nostres començaments van ser força eclèctics, agafant temes de grups que ens agradaven, tenint només en compte el període històric i l’atracció que ens projectava. Així doncs van anar sorgint temes occitans, anglesos, alemanys, castellans… Que vam estar rodant uns quants anys, ja que la intenció era fer fires i no gravar discos. Indefectiblement arriba el dia que ho deus fer prou bé perquè algú et demani si tens quelcom de gravat. Quan això passa unes quantes vegades, t’ho replanteges i acabes gravant el que tens com a repertori. Així surt el primer CD de nom “Els berros de la Cort”, del qual ara encara estem venent còpies.
Com que la gent vivia amb intensitat el que acabava de veure, vam gravar el CD amb ànim de reproduir una petita part del que fèiem al carrer, emulant un directe, aportant sons ambient que anessin lligats amb el tema…. Tot, per donar un punt de digestibilitat extra al producte, perquè un CD no deixa de ser un producte que la gent es posa a casa, al cotxe…i que tu has d’intentar que sigui prou bo, sense tenir la persona davant teu, notant-te la suor, enmig la fira i “engoril·lat” a tope! Li has de fer reviure el que ha viscut fa poca estona.
Us vull preguntar una curiositat sobre el vostre segon disc, Egregore. Un egregore, per si no ho saben els nostres lectors, és un esperit de conjunt, una entitat amb individualitat generada per un col·lectiu, que va sorgir de l’experimentació màgica al segle XX però que troba fortes arrels en el passat. D’on va sorgir aquest nom i per què?
Voltant per les fires, coneixes gent que està en plans de vivències semblants a les teves, d’altres que estan molt lluny, i d’altres que encara estem buscant on són! En una d’aquestes fires de Portugal, a Óbidos, la Zaida ens mira i ens explica el concepte d’Egregore com a grup d’individus que junts en un projecte, canalitzant totes les seves potencialitats, generen una nova entitat d’energia, material o no, que en el nostre cas es podia dir “Berros de la Cort”. La idea ens va flipar perquè era ben bé això. Hi ha una cosa que sobrevola els grups madurs de música, teatre… Que estableix uns lligams entre els components i amb la realitat que s’arribi a percebre com una realitat paral·lela, com una doble vida de vegades més real que el que es percep com a realitat.
Una mirada, un cop de cap, un sospir… et dóna indicació de com està un company i com has de reaccionar perquè la cosa tiri endavant. Aquesta complicitat absoluta, de vegades no s’aconsegueix ni amb els que es consideren els teus millors amics. Pensa que amb els membres del grup s’hi comparteix fred, calor, carregades de material a hores intempestives, milers de quilòmetres dins un cubicle amb rodes, discussions eternes, mal viure durant dies, mal dormir i mal menjar a vegades…
I m’agradaria preguntar-vos, especialment, per Les nòstres vices e pecats, si abans parlàvem de la vostra energia «blasfema» i propera al poble i a la terra, en aquest disc –i espectacle– aconseguiu un so «Berros» molt potent i festiu, amb un esperit subversiu molt propi, agafant materials tant dispersos, però pròxims, com el receptari del Sent Soví o poemes de la tradició trobadoresca culta com la Comtessa de Dia. Com va ser el procés de creació d’aquest disc inspirat en els plaers de la carn, mai millor dit?
Els dos anteriors CDs havien estat recopilatoris dels temes que estàvem fent. La mateixa trajectòria del grup ens va portar a veure que si hi ha un objectiu clar, definit, de temàtica, cronologia… La feina és més àgil i compacte. Vam estar pensant fins que ens vam fer LA pregunta clau: què ens lliga a la gent del període medieval i a la moderna?, perquè perdem el cap, la humanitat, en general? Resposta: el menjar i cardar.
Ràpidament vas a raure a dues obres clau en aquest parell de temes: el llibre del sent soví i l’Speculum al foder. Ambdós són recopilatoris anònims, medievals que ens han arribat fins avui i que ens mostren la preocupació que ja hi havia pels temes. Vam començar a treballar amb una tècnica ja utilitzada a l’edat mitjana, el contrafactum. Aquesta tècnica es basa a associar un text a una melodia que en principi no li és pròpia. Imagina agafar només la música de “La lluna, la pruna” i adaptar-hi el text de la cançó del “Cargol, treu banya”. Això seria un contrafactum.
Nosaltres vam extreure alguns dels textos de les dues obres i les vam anar associant (cantades o recitades) sobre alguns dels temes treballats. No tots tenien textos associats i per tant, part del repertori és tan sols instrumental, d’altres amb textos inserits sobre la melodia, i d’altres amb recitacions. L’Albert Rossich va ser uns personatges vital, clau, primordial, en aquesta feina de catalogació de textos, posant llum a totes les ombres que teníem sobre els significats de les paraules, de la pronúncia…. i fins i tot ens va fer el text explicatiu que il·lustra el llibret del cd i va pensar el títol del CD. Sí, el títol del CD va sortir d’un dels homes clau del nostre petit país: l’Albert Rossich.
Teniu un esperit molt «internacional» i transversal en la vostra música, però també hi ha un gran amor per la terra, la llengua catalana i les seves tradicions en la vostra música. Mai oblidaré la vostra versió del Chou Chou Sheng amb una introducció d’Els Segadors, que vaig escoltar per primera vegada a Castelló d’Empúries i que es pot escoltar al vostre disc Egregore. Amb la vostra música heu portat arreu del món melodies catalanes…, quina relació teniu amb el país?
Som obertament independentistes, comunistes, anarquistes, llibertaris, ateus recalcitrants i lliures. Això sembla un caos ideològic difícil de pair, i és cert, però és el que és: una sopa de 7 persones amb veu i vot, amb ganes de participar, de creure que Catalunya ha de ser lliure de l’opressió espanyola i espanyolista, i amb ganes d’explicar al món que hi ha un petit territori que és una comunió de 3 branques d’un sol pi, que són les illes, el país valencià i la Catalunya mutilada, amb la falta de la franja de ponent i la Catalunya nord.
La introducció de Chou chou sheng, que esbossa la primera part dels Segadors, l’hem tocat arreu i fins i tot, algun grup al qual els hem servit d’inspiració i estan també tocant aquest tema, toquen també la mateixa introducció!!!! Imagina aquest grup, espanyol castellà d’allò més “castizo“, tocant els segadors enmig d’una plaça plena de gent que no deuen saber quin tema és aquest. Ni uns, ni altres!
Per anar acabant i fer el cercle amb la pregunta de l’inici: Avui dia ens trobem que, al nostre país, hi ha més formacions que fan espectacles itinerants, més fires i festes històriques i un interès renovat pel passat i la música antiga. Amb els vostres anys d’experiència, com heu vist l’evolució dels espectacles de música medieval i de carrer al país? I quins són els vostres propers projectes?
Estem molt lluny encara del nivell de rigor, exigència i qualitat d’altres països, perquè només que vagis a les fires que fan a Occitània, Portugal, Alemanya, França… Veuràs que la intenció que tenen allà és recordar i recuperar coneixement militar, gastronòmic, social, musical, tecnològic…i aquí sembla que el que intentem és comprar i vendre, el que sigui, sense massa rigor.
Som força crítics en aquest aspecte perquè hem vist autèntiques bestieses, moltes, massa. No hem vist massa evolució de les fires, la veritat. Les fires que van començar essent fidels a alguna idea històrica (celebració d’algun fet, recordatori d’algun personatge…), continuen en la línia, com ara Castelló d’Empúries, un clàssic en el seu gènere.
Creieu que és un bon moment per els músics i artistes que vulguin emprendre l’aventura que vosaltres vareu començar? Per si algú interessat ens llegeix, que els hi recomanaríeu als artistes que volen començar o estan començant com a espectacle musical itinerant?
Sempre és un bon-mal moment! Si esperes començar un projecte, mirant d’enganxar el moment que l’onada és òptima, millor fes una altra cosa.
Quan vam començar nosaltres, no podem pas dir que no hi hagués ningú més, però nosaltres només coneixíem la feina de la colla dels grallers de Banyoles, amb en Marià Albero i la Laura. Val a dir que vam intentar algun acostament de “company a company”, ells ja estaven consolidats i portaven el pes al festival Terra de trobadors, i nosaltres tot just començàvem. Aquest acostament?, estèril.
Potser és per fets com aquest que els Berros de la cort tenim un codi implícit als gens d’acollir com a “companys de camí” a tothom que se’ns acosta. És molt d’agrair que quan estàs tocant, la gent estigui disposada a compartir vivències de tot tipus. Hem après que de totes les persones es pot aprendre alguna cosa, de tothom!
Moltes gràcies pel vostre temps i espero poder gaudir de la vostra música i força ben aviat!
Moltes gràcies i molt agraïts per l’interès del teu projecte en el nostre grup. Llarga vida a Llegendàrium com a creació de recuperació cultural al nostre país.
Engegar projectes d’aquest calibre fa falta valor i molta il·lusió! Això té molt, molt de mèrit.
