Les nits de la Guerra Civil espanyola s’il·luminaren amb les bombes de l’aviació, amb l’incendi dels edificis i les esglésies, amb les detonacions dels canons antiaeris, amb el brogit mortífer de les metralladores Hotchkiss i els morters ECIA fent ploure plom calent sobre la vida. Però durant el gèlid hivern de 1938, molt més fred i dur del que era habitual a Ibèria, la nit de la guerra s’encengué amb flames virolades de tètrics colors rojos que penetraren en els ànims de civils i combatents. El 25 de gener de 1938, començant cap a les set de la tarda i arribant al seu zenit entre les 8 i les 3 de la matinada, tot el cel de la Península fou cobert per onades vermelles que arribaren a les costes dels somnis, capgirant la nit en infern, l’esperança en sang, la foscúria en brasa encesa.
Part de les tropes republicanes veieren la seva moral greument afectada per l’estranya aurora boreal que la premsa internacional anomenà «la nit vermella». Terol, que va ser presa el 8 de Gener amb un gran cost material i humà per part de la República, fou víctima d’una duríssima contraofensiva per part dels militars sublevats, sota unes intenses nevades i una de les temperatures més extremes mai registrades a la capital aragonesa, arribant als 18ºC sota zero, que fins i tot paralitzaren l’atac. Els atemorits soldats republicans, la major part d’ells voluntaris i joves, pogueren veure, d’una Terol gelada ençà, com el cel cremava mostrant-los la seva petitesa i indefensió. O potser eren les seves esperances les que s’afogaven, com encenalls sobre la neu? Al voltant del 25 de gener, quan el cel cremà vermell, la contraofensiva es reprengué i les botes feixistes desfilaren poques setmanes després per una Terol devastada. La batalla de Terol suposà el principi de la fi de la República, el seu exèrcit s’anà replegant sobre l’Ebre, al front de Catalunya. Desgastat i exhaust, no tornà a portar la iniciativa del combat, ni a guanyar cap batalla significativa.
