Arxiu de Tradicions Populars: Valeri Serra i Boldú

L’Arxiu de Tradicions Populars va ser una revista pionera en recollir materials del folklore català. Van publicar-se fins a sis fascicles del 1928 al 1935 i l’editorial José J. de Olañeta va reeditar-les en format facsímil el 1992. A diferència d’altres reculls que publicaven materials desapareguts, la tasca dirigida per Valeri Serra i Boldú (1874-1938) i empresa per tots els seus col·laboradors forma part de l’autèntica base de totes aquelles tradicions, costums, llegendes i rondalles que, en la seva època, ja es trobaven en decadència o en una forma molt degradada, però que ells preservaren de l’oblit.

La feina on es llençaren tots aquests homes i dones era una a contrarellotge, difícil de comprendre avui dia quan gairebé tot el que s’escriu és de materials morts o que s’intenten recuperar sense el seu context humà, geogràfic i cultural en el qual tenien veritable sentit i en el qual nasqueren. Ells eren ben conscients, i així ho deixen palès més d’una vegada per escrit, que tot el que recollien eren històries i costums que ja solament recordaven algunes persones grans, és a dir, que moltes vegades, i això ho deien molt: “havien fet tard”. La crida que feu Valeri Serra i els seus col·laboradors va ser, literalment, la de “córrer per salvar les tradicions”.

Però hi ha un corrent subterrani en aquest recull d’investigació de camp que, vist gairebé 100 anys després, sembla heroic. Una voluntat de ferro, a ultrança, que reuneix el gran impuls del catalanisme d’aquell temps, esberlat per la Guerra Civil espanyola. No és casual que la publicació de l’Arxiu acabi l’any 35. Valeri Serra morirà l’any 38, al bell mig de la guerra. Si donem un cop d’ull al seu subtítol: “recollides a Catalunya, València, Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses de parla catalana“, subtítol que avui criticarien molts suposats “”independentistes””, veurem com, potser, no hem fet res més que anar cap enrere en molts aspectes.

Fou una publicació limitada, que solament va arribar a 125 exemplars, numerats, que arribaven a uns pocs subscriptors, però pel que eren les publicacions etnològiques de l’època, pel seu caràcter pioner i estar escrita exclusivament en llengua catalana, podríem dir que 125 exemplars ja era tot un triomf. En ells hi escriuen alguns dels principals folkloristes catalans del moment, com Sara Llorens, Rossend Serra, Eulàlia Anzizu, el mateix Joan Amades (qui considerà en Valeri Serra “un mestre”), Antoni Maria Alcover, Josefa Solsona, Sebastià Fornés, Antònia Solà, Apel·les Mestres, Josep Navarro i Cabanes o Jacint Verdaguer pòstumament, qui fou amic de Valeri Serra.

També hi ha materials que foren recollits, en primer lloc, en aquest Arxiu. Per exemple, les informacions de la Pesanta, algunes de les primeres recollides mai a Catalunya, són aquí, amb noms i cognoms dels informats de la Vall de Bianya. També de criatures com la Muladona, de cançons populars i de tradicions bruixades.

Valeri Serra i Boldú. Nascut a Castellserà a l’Urgell, el 1875, Serra va escriure i recollir nombroses tradicions del Pla d’Urgell i Balaguer, col·laborà amb diaris i revistes del seu territori natal. Fou amic de Jacint Verdaguer i va escriure a nombroses publicacions de caràcter catalanista i independentista. Avui, se’l considera un dels més importants pioners del folklore català. La seva obra és ingent, d’entre la que destaco Rondalles meravelloses (1924), els seus treballs del folklore infantil o Folklore de la pagesia (1918).

Valeri Serra fou un home de conviccions catalanistes, catòliques i conservadores, però això no impedeix que l’Arxiu estigui vertebrat per una voluntat científica i humanística, no aliena al caràcter afeccionat, amateur, que tenien nombroses publicacions locals, comarcals i del potent teixit associatiu català de l’època, com l’excursionisme, l’obrerisme, de corals i esbarts o les associacions catòliques i maçòniques. Un ric teixit associatiu que també fixà la seva mirada en la cultura popular que estava desapareixent, perquè molts dels seus membres venien o tenien les seves arrels directes en el món rural que havien deixat enrere, casos com el de Rossend Serra o Ramon Violant. O el mateix Valeri Serra, qui era fill de Castellserà, a l’Urgell.

L’estructura que segueixen les publicacions són les mateixes que s’empraven a altres contrades, on s’estava desenvolupant una incipient antropologia, especialment de l’escola francesa amb seccions com demofilologia (literatura oral), etologia (costums), pistologia (creences i supersticions) i notícies (un apartat de varis). El seu nom, “arxiu”, fa referència a aquesta voluntat de deixar per escrit la tradició oral i popular d’arreu del territori. També trobem alguns articles de folklore aranès, basc o portuguès.

A l’Arxiu no hi trobareu solament fonts documentals de gran valor. En l’àmbit gràfic també és una joia, amb goigs, auques, ventalls i tota mena de plecs de cordill, estampes, gravats… sense l’Arxiu podríem dir que difícilment existirien obres posteriors com el monumental Costumari Català d’en Joan Amades, de qui n’és hereu directe. Malgrat tot, Valeri Serra volia publicar fins a sis fascicles més, però la guerra i la situació social no ho va permetre.

L’Arxiu de Tradicions Populars és una de les obres cabdals del folklorisme català, un bagul ple de tresors que tots aquells homes i dones van preservar i salvar per a tots nosaltres, per als que vindríem dècades després. Possiblement, sense ells no coneixeríem res d’aquestes tradicions. Nosaltres decidim què fem amb elles. Sepultar-les i oblidar-les del tot o posar-les al lloc que els hi pertoca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.