L’arç negre, també conegut a Catalunya com aranyoner, escanyagats, espinavessa o espinavet, barsa o prunyoner, és un arbre caducifoli o arbust molt relacionat amb l’hivern, com veurem en aquest article. Podem trobar-lo estès per tot el continent europeu, de Portugal a Rússia i el Prunus espinosa no s’ha de confondre amb un altre arç o arn negre, el Lycium barbarum, de la família de les solanàcies, originari d’Àsia, que no s’hi assembla gens.
El seu nom –arç negre– fa referència a l’escorça fosca, per contraposició a la clara de l’arç blanc, especialment en temps d’hivern, quan perd les fulles i mostra un esquelet fosc, retorçat i punxegut, agressiu. Creix en bardisses, pot arribar a fer fins a cinc metres d’alçada i és una formidable defensa natural del bosc. Els hi agrada créixer especialment en zones mig ombrívoles, a redós d’arbres com roures i alzines, també allà on hi ha aigua, marges i on hi havia persones, ruïnes, zones properes a pobles, camps abandonats, on hi havia vida però ara ja no i, per tant, matèria orgànica, morta.
En definitiva, és una espècie molt adaptable, forta i resistent, com vam veure amb l’arç blanc, fins i tot «pionera», afavorint la transició a boscos més rics i madurs. Potser, per aquest motiu en francès se l’anomena «la mare del bosc» i, en anglès, «l’anciana dels boscos».
En català molts topònims ens recorden la seva abundància: L’Aranyó, als Plans de Siò de la Segarra –on, per cert, va néixer i viure en Manuel de Pedrolo–; l’Aranyonet, al Berguedà; el castell de l’Aranyó, a les Garrigues; o el puig de l’Aranyó, a l’Empordà. El seu nom més popular, aranyoner, significa «l’arbre que fa aranyons» i aranyó vindria del cèltic agranio, fruit silvestre. En gaèlic la seva forma és agrinia, cognat –que comparteixen arrel– del germànic akarna –gla– i del llatí agrestia –raïm– o el grec ágrios –salvatge–, d’aquí la nostra paraula «agrest», que significa de bardissa, salvatge, del camp, agressiu, sense ordre. El famós licor basc d’aranyons, el patxaran –de basaran–, bé ho indica, unint les paraules baso, «de muntanya, salvatge» i aran, «pruna», manlleu del cèltic agranio. Per tant, els aranyons són això, fruits del bosc, fruits salvatges.
Cal tornar a recordar que en aquesta sèrie d’articles d’herbes i arbres no parlaré d’usos medicinals, terapèutics o alimentaris. Sí que ho faré de tradicions curioses, costums i llegendes. Solament coneixerem aquests usos més especialitzats quan sigui necessari per complementar el sentit d’una llegenda o tradició. És aquesta, l’aranyoner, una de les espècies vegetals amb un dels folklores més fascinants i extensos. Aquí cobriré algunes de les seves llegendes i tradicions, principalment catalanes, però també d’arreu del continent, d’Irlanda fins a l’est d’Europa.
Si voleu recuperar l’article de l’arç blanc:
