Alícia Gili –Terrassa, 1966– és escriptora i editora, però també és medievalista, especialitzada en la història d’Àfrica. Entre les seves novel·les trobem «Iskander, un viatge a la màgia dels llibres», Premi Ciutat de Lleida, i «El camí del Bandama Vermell», sobre els nens soldats de Costa d’Ivori i guanyadora del Premi Columna Jove, ambdues escrites amb Sílvia Romero. Apassionada de sempre per la fantasia, fa poc més d’un any ha iniciat el camí de l’edició, amb Edicions SECC, on ha publicat tant autors novells com l’Edgar Cotes Argelich, clàssics del terror com Maupassant i un «Bestiari» de criatures pròpies de la mitologia catalana, entre altres obres de les quals parlem durant l’entrevista.
Edicions SECC és una nova iniciativa per apropar als lectors un catàleg que conté tot allò que pot interessar al lector català de fantàstic, amb la passió per la imaginació per bandera i moltes ganes de seguir creixent. Una nova mostra de que el fantàstic al nostre país va endavant!
Com a editorial autènticament «independent», auto distribuïda i dedicada a un gènere com el fantàstic en català, l’aventura d’Edicions SECC quan i com va començar?
Vàrem començar tot just fa un any, l’agost passat, vàrem editar el primer llibre El camino de los ancestros, la idea de ser una editorial independent i col·laborativa perquè som pocs i amb pocs mitjans, però molt cabuts amb una línia clara, publicar fantasia en català. Independent és clar, anem a contracorrent de la majoria de grans editorials que busquen el més comercial, nosaltres sovint optem per coses que no sabem si seran gaire comercials però que cal donar opcions.
Auto distribuïda: Quan vàrem començar no podia ser d’una altra manera, els marges entre llibreries i distribuïdores eren inassumibles, i a demés no teníem un catàleg per distribuir. Ara després d’un any, amb un catàleg que comença a fer goig ens plantegem buscar alguna distribuïdora als Països Catalans que ens doni opcions de créixer, tot i que encara no sabem si ho podrem assumir!!!
Quina era la teva idea quan vas decidir fer néixer l’editorial?
Si hi ha un gènere poc reconegut a casa nostra aquest és el fantàstic i si bé trobem algunes traduccions d’autors forans, és poc comú retrobar edicions de clàssics o d’autors de la terra.
I què significa el seu nom, SECC?
És molt prosaic, abans que editorial, ara, i sempre som una empresa que dona serveis educatius a biblioteques, ajuntament, centres cívics. Són les inicials de la nostra empresa Serveis Educatius Carles Canudas.
La teva primera novel·la, «Iskander, un viatge a la màgia dels llibres», editada per Pagès, ja és una novel·la de fantasia i ciència-ficció. Parla’ns d’aquesta novel·la.
La Sílvia i jo havíem començat a relats en català compartint relats, ella més de caire realista, jo fantàstic, llavors ens vàrem trobar, i ella li venia de gust fer una novel·la fantàstica i jo una que parles de llibres, ens vàrem entendre de seguida. Vàrem trobar el Premi Ciutat de Lleida que era una beca per fer una novel·la durant un any i que després et publicava Pagès. Ens vàrem presentar i vàrem guanyar, perquè el jurat ens va considerar innovadores, així que ens vàrem posar a treballar en aquest projecte, un món fantàstic postapocalíptic, on els llibres serveixen com elements màgics però ningú els sap llegir, tenen gran valor i no valen res!
Ets medievalista especialitzada en història d’Àfrica i la teva segona novel·la, «El camí del Bandama vermell», té a veure amb el continent africà. Què ens pots dir d’aquesta faceta teva com a africanista? Ha influenciat en la teva obra?
Molt, en els meus relats més fantàstics sempre hi ha influència del que he aprés d’Àfrica, de la seva història, de la seva filosofia, de la seva cultura.
I d’«El camí del Bandama vermell»?
El Bandama vermell és conseqüència del temps que vaig treballar en projectes de nens soldats al conflicte de Costa d’Ivori, i li vaig encomanar aquesta dèria a la Sílvia Romero, coautora del Camí del Bandama Vermell. Era una cosa que havia de sortir de dins per no fer mal. Havia vist i sentit coses terribles, i calia explicar-les, junt a d’altres meravelloses. Àfrica forma part de mi, ara i sempre. I surt pels porus.
A més d’«Iskander», quina era la teva relació amb el fantàstic i la literatura abans de l’editorial i l’escriptura?
Bé, he llegit fantasia des de nena, vaig llegir el Hobbit amb una dotzena d’anys, fa ja 40 anys. Vaig veure La Guerra de les Galàxies amb 11 anys d’estrena. Abans Verne, Salgari, Tintin. El cinema, la literatura, la il·lustració fantàstica em tenen el cor robat!
Després de ser autora, vas decidir començar l’aventura editorial. En estar en ambdós costats de la creació, l’editorial i l’autoral, ha influenciat en el teu tracte i percepció dels autors amb els quals treballes?
Des de sempre, he pensat que els autors novells mereixen una oportunitat, i que la literatura fora de circuits comercials té un camí difícil, jo mateixa ho pateixo, així que quan vaig començar a editar des de el segon 0, vaig pensar que calia insistir en aquests circuits no tant comercials i em aquest autors i autores que tenen menys opcions.
He llegit al vostre web que «Fer-ho en català és mal negoci. Escollir la literatura fantàstica és un desastre.» i m’ha fet molta gràcia. Realment, la literatura fantàstica en català és un mal negoci? O estem vivint una revifada?
Una revifada de les grans produccions anglòfones, i algunes curiositats asiàtiques, però la realitat és que trobaràs ben poques editorials que dediquin ni una col·lecció en exclusiva al fantàstic en català, i menys al fantàstic d’autors catalans.
Pot ser que hi hagi petites editorials com la teva o gent que s’autopublica, com els germans Ortuño amb «El Paradís Mort», és significatiu de què alguna cosa està canviant o vol canviar?
Vol canviar, si, hi ha gent que té ganes de treballar en un sentit similar al meu, però la realitat és que El camino de los ancestros té un mercat molt més gran que la resta de les nostres col·leccions i es nota en les vendes.
Què creus que necessita el fantàstic en català per funcionar i, no solament sobreviure, sinó assolir el lloc que li pertoca, com a qualsevol societat d’un país, diguem-ne, «normal»?
Primer això, que se’l consideri normal i no un gènere menor, i segon que creiem en ell. Apostar per la fantasia no els va tant malament a d’altres països, cerquem en la nostra tradició, en els nostres mites, i creem els nostres paradigmes fantàstics.
Internet i les xarxes socials estan ajudant a la difusió del fantàstic en català? Quin ús en feu a Edicions SECC de les possibilitats d’Internet?
Intentem usar totes les eines, perquè sabem que són fonamentals, sobre tot perquè no pots accedir als grans mitjans de comunicació. És una forma de difusió fantàstica, però això implica dedicar-li hores, que sovint amb els pocs que som no podem invertir.
Parlem ara dels vostres autors i obres. Una de les novel·les que esteu promocionant darrerament és «Els híbrids minvants», de la que espero parlar ben aviat a Llegendàrium. Què ens pots dir d’ella i del seu autor, l’Edgar Cotes i Argelich? Com el vas descobrir?
De fet a l’Edgar el conec fa molt de temps, el vaig conèixer a relats amb català, com a la Sílvia Romero, la diferència es que nosaltres anàvem a la quarantena i ell només tenia 16 anys i ja una prosa destacable. Des de llavors l’he seguit i l’he vist créixer com escriptor, en jocs a twiter, en concursos de relats, en el seu propi blog de relats, La màgia de les lletres. Quan em va dir que tenia un recull de micros i que buscava com publicar-los no vaig dubtar en demanar-li que m’ho ensenyés, perquè ja sabia que havia bona peça al teler.
La il·lustradora de «Els híbrids minvants» és l’Anna Sanjuan. Trobo molt interessant que doneu l’oportunitat de participar en l’editorial a il·lustradors joves o que estan començant.
La idea en aquest cas és molt meva… com us he dit de petita vaig créixer amb els clàssics de la ciència ficció i de l’aventura, com Salgari, Verne però també Poe, Lowercraf, que es publicaven en edicions juvenils d’Editorial Bruguera o Joventut, sovint acompanyats d’il·lustracions o de resums en format de tira còmica. És una barreja de formes d’interpretar i rellegir a un autor, que sempre m’havien agradat i que em quedava amb les ganes de retrobar-me amb les lectures que fan els il·lustradors d’un autor.
Així que des del principi els llibres d’Edicions Secc col·laboren amb il·lustradors i il·lustradores, Txell Ozcáriz, Laia Martí, Bernat Gómez, Sílvia Estall i ara també Anna Sanjuan. L’Edgar i ella ja havien treballat en els seus microrelats junts, i quan em varen plantejar de seguir aquesta línia de treball em va semblar genial. Trobo que la lectura que Anna Sanjuan fa dels microrelats de l’Edgar Cotes, ens aporta una nova visió, que complementa el llibre.
Amb «El camino de los ancestros», presenteu una novel·la de fantasia èpica en la qual tu també has participat en l’escriptura. Què ens pots dir d’ella?
Era un deute històric, hehehe. Parlant seriosament, era una novel·la que estava al calaix feia anys, era una col·laboració que havíem fet amb un escriptor extremeny, Carlos Castro (d’aquí el castellà, tot i que jo acostumo a escriure sempre en català) Durant molt de temps vàrem cercar editorial, premis ect, però després la vida laboral em va porta a mi a deixar el llibre tancat en un calaix, no em podia dedicar a tota la feinada que implica moure un llibre fins trobar-li editor. Per això quan vàrem decidir amb uns quants companys iniciar aquesta aventura editorial vaig plantejar començar amb aquest llibre, era un deute amb el seu coautor, i una forma d’aprenentatge de tots nosaltres amb aquest món, que inicialment ens era totalment desconegut.
La «Col·lecció Minairó», de la que «Els híbrids» és el tercer número, està dedicada a la fantasia en català. Presenta’ns els altres dos volums: «Històries de les terres albes» i «Bestiari».
Doncs si, la idea de dir-li minairó, era perquè una de les idees de fer fantasia en català, és que també podem posar en relleu la nostra pròpia mitologia, tradició oral, i no cal sempre parlar de mites grecs, xinesos o nòrdics. Així que la idea en posar aquest nom era incentivar aquesta recerca. Tot i això Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics només tenen un relat, Collblanc, del qual sóc l’autora, lligat en les nostres tradicions, la veritat és que amb Sílvia Romero ja fa uns cuit any vàrem iniciar aquesta recerca en el nostra tradicionari fantàstic, i jo, com autora, i ara com editora, no l’he deixat mai.
Els altres relats fantàstics… els autors varen tenir llibertat total per fer el que els vingués de gust, sempre que fos fantasia! I aquest fou el resultat. El Bestiari en canvi, té la seva arrel única i exclusivament en donar a conèixer les nostres bèsties màgiques, en actualitzar els seus mites, i això és el que es demanà a cada un dels autors i autores que varen acceptar participar. Son dotze relats on el centre de l’argument és una de les nostres bèsties màgiques, però on després cada autor va reinterpretar el mite. La idea era que menairons, falugues o simanyes, que gairebé no recorden qui són ni als pobles d’on són originaries preguessin vida de nou.
Fem activitats paral·leles, jocs literaris, a partir del llibre per donar a conèixer la nostra mitologia més clàssica i com aquesta pot fomar part del nostra corpus literari, igual que els hobbits o els elfs.
Amb el «Bestiari» m’hi interessa aturar-m’hi, ja que és un recull d’espantacriatures, monstres i altres éssers fantàstics de la mitologia catalana. Això a Llegendàrium ens interessa força. Veure’m més reculls de mitologia o llegendes catalanes a Edicions SECC?
Si, la idea de la col·lecció es treballar i incentivar als autors a recuperar aquests mites. Tot i que la col·lecció reculli tot tipus de fantasia, El híbrids minvants crec que només tenen un parell de micros relacionats amb mites catalans, la idea és anar fent feina en aquest sentit. Després del Bestiari, segurament seguirà un Monstruari (dos conceptes el del monstre per sé amb la idea tant del comerç català de mostrari, mostrar el que vens…) on potser dins uns mesos parlarem de monstres i espantacriatures, tant típics de la nostra tradició oral…. però això són projectes de futur.
Celebro molt la publicació del recull de relats de Maupassant en català, «Xiuxiuejos terrorífics». Tenim un buit molt greu de clàssics en català, de tots els gèneres del fantàstic. El mateix Lovecraft no té gaire publicat en català. Meyrink, Hoffmann o Machen, crec que res de res. Quins clàssics t’agradaria publicar? I quins són els propers?
M’ha agradat molt traduir Maupassant, tot i que ha estat un bon repte, com tot el que fem a Edicions Secc, ho fem com a aprenents, i confesso que traduir un clàssic és un dels reptes més grans que hem assumit, té un sobre cost i un sobre esforç que ens costarà un temps assumir, però si, crec que és molt important reeditar els clàssics. Entre els que proposes el mite de nou prometeu està present en el Golem de Meyrink i l’home de sorra de Hoffmann. Aquest darrer que va inspirar també el ballet de Coppelia, em sembla un bon candidat en la nostra col·lecció, tot i que també tinc ganes de recuperar alguns clàssic de casa nostra, en especial em faria gràcia poder reeditar coses com Bestiari fantàstic de Joan Perucho. No descarto res, però com un clau rebla un altre i cada llibre que publiquem ens dona l’opció a publicar un altre si funciona, la veritat no puc parlar amb molta visió de futur.
Per cert, la portada i les il·lustracions de la Sílvia Estall i la Txell Ozcáriz són espectaculars!
Oi que si! Tinc unes i uns il·lustradores excel·lents, i encara tinc algunes en cartera, em fa pena no tenir més oportunitats per que la seva obra surti a la llum. I com dius tu, són molt joves, la Laia Martí que ha fet la portada de Terres albes i altres relats fantàstics comença a despuntar amb només 14 anys, i Txell Ozcáriz que és la veterana que porta ja molt anys treballant en aquest món, només té 34 anys, hi ha molta sang jove en els àmbits culturals i són veus molt innovadores. Els i les il·lustradores donen sentit als nostres llibres, reinterpreten als autors, ens donen la seva lectura i passen a formar part de l’obra. Crec que fan una molt bona feina. En aquest sentit tenim idees pel futur també, com per exemple una proposta de la Txell Ozcáriz de fer un projecte a l’inrevés, elles fan les il·lustracions i els autors són les que les reinterpreten! Com veus moltes propostes de futur!
Per anar acabant, quines són les properes novetats i sorpreses que ens esperen amb Edicions SECC?
Tenim varies propostes que estem estudiant: El monstruari que et deia abans tornant als mites catalans, un parell de reculls de contes d’autors del fantàstic català, i també una novel·la… propostes des dels il·lustradors, com veus, i molts, molts clàssics en cartera, però de moment em de veure com funcionen les novetats de la tardor… i llavors potser ens podrem proposar alguna novetat per Sant Jordi.
Moltes gràcies pel teu temps i molta sort en el futur! Necessitem moltes iniciatives valentes com Edicions SECC.
