Vikings als Països Catalans (I): Sang Foc Mort

Vaixell de Gokstadt
Vaixell de Gokstadt, vaixell viking del segle IX trobat a la granja Gokstadt, de Vestfold, Noruega

Odin cavalcava per les terres del Nord quan Catalunya tot just naixia com una entitat diferent del Regne de França, estirant-se després de la son dels pobles. Com si cerquessin un bon dia per morir, els fills de Freya van circumnavegar les costes atlàntiques i mediterrànies fins a arribar a les catalanes, deixant la pau en la mort al seu pas, ciutats saquejades i cremades entre crits, un holocaust de tots aquells que van morir en el Dies Irae de la sang, el foc i la mort.

Però no totes les relacions entre els normands i les terres de parla catalana van ser violentes. També va haver-hi relacions comercials, d’amistat i fins i tot un dels nostres comtes-reis va emparentar-se amb la noblesa normanda i contingents i famílies normandes van venir a viure, en pau, a Catalunya. Llegendàrium és una pàgina dedicada principalment al folklore i les llegendes, però també volem que hi hagi espai per la història oculta i en aquests dos articles parlarem d’aquesta part tan desconeguda de la nostra història, perquè història i llegendes beuen de la mateixa font.


Primera part: Raido

Els vikings assalten les costes de Gueránde, a la Bretanya, el 919. Manuscrit de "La vie de Saint Aubin", de l'abadia d'Angers.
Els vikings assalten les costes de Gueránde, a la Bretanya, el 919. A “La vie de Saint Aubin“, manuscrit del segle IX de l’abadia d’Angers. En aquest document es pot apreciar la indumentària de guerra que portaven els vikings quan assaltaven les costes en aquella època, no seria molt diferent del que portaven quan assolaren la nostra terra.

Mai t’allunyis de casa sense la destral i l’espasa,

pots acabar sentint la batalla en els teus ossos o veure’t empassat per una baralla.

Hávamál, «les dites de l’Alt»

Parlar de la relació entre els pobles normands i el poble català és complex. Complex perquè és una relació existent al llarg dels segles, però molt poc coneguda. En segon lloc pels prejudicis, els clixés estereotipats i les inexactituds històriques. El primer que s’ha d’aclarir és què i qui eren els vikings i si en l’època en què contactaren amb els «catalans» hi havia, efectivament, catalans.

«Viking» és un apel·latiu que no fa referència a tot el poble escandinau, més aviat és una «professió» marinera que emprenien aquells escandinaus que veien perillar les seves terres a causa de la fam o que volien eixamplar la seva riquesa. Vikings eren també, però en molta menor mesura, altres pobles germànics costaners, com els frisis, saxons o francs. Vikings eren, inicialment, aquells escandinaus que es feien a la mar en èpoques de sequera o males collites. El sòl conreable dels països escandinaus, a causa del fred, era minso i difícil a l’hivern. Els seus objectius: Explorar nous territoris, comerciar, especialment amb joies, armes i esclaus –els escandinaus eren un poble especialment avesat a l’orfebreria i la forja–, i també saquejar i segrestar més esclaus. Amb el temps, i l’èxit, els vikings es convertiren en mercenaris, nobles i reis conqueridors.

A més a més, malgrat que ens puguin semblar «molt similars» i, car tenen una arrel comuna, no tots els pobles escandinaus eren el mateix en l’Era viking, les seves tres branques coincideixen més o menys amb els països actuals: Noruecs, suecs i danesos, per bé que a l’edat mitjana se’ls confonia i tot sovint se’ls anomenava pel mateix nom, en anglès: «Danes», danesos, o «Northman», homes del nord, i més tard, derivada d’aquest apel·latiu en francès: «Normand», nom amb el qual, ja cristianitzats, fundaren regnes pel Mediterrani i l’Atlàntic. El gruix dels vikings que van tenir relacions amb Catalunya eren d’origen danès.

Però els primers contactes d’aquests danesos amb costes que avui corresponen a terres de parla catalana van tindre lloc al País Valencià, al segle IX, concretament a Oriola, en aquells moments territori musulmà. També saquejaren les Illes, també musulmanes. Al segle IX la major part de la Península pertanyia a l’independent emirat omeia de Qúrtuba –Còrdova–, en aquells moments iniciant la seva decadència. I la «Catalunya Vella» no tenia consciència de pertànyer a un «nucli diferent», encara formava part de l’Imperi Carolingi en el context del Ducat de la Gòtia i els seus governants eren nobles investits pels reis carolingis. No podem parlar de «catalans» com els coneixem avui dia, si no dels pobles del que seria Catalunya en un futur molt proper.

Vaixell d'Oseberg
Vaixell d’Oseberg. Vaixell viking trobat pràcticament intacte, enterrat en un túmul funerari a la granja Oseberg, a Tønsberg, Noruega. Avui es troba al Museu dels vaixells vikings de Bygdøy, a Oslo. El vaixell s’enterrà el 834, però algunes parts són d’inicis del segle IX i es creu que el vaixell podria ser encara més antic. Anava acompanyat d’un ric tresor i els esquelets de catorze cavalls, un cabró i tres gossos. L’enterrament era de dues poderoses dones. Les hipòtesis diuen que podrien ser reines o völvas (bruixes). Amb vaixells així els vikings assaltaren les costes catalanes, de les Illes i d’Alacant.

 

Segona part: Ansuz

L’estuari és el camí de la majoria de viatges,

el folre és el de les espases.

Poema rúnic noruec: Óss

 

…(al-Qabtil és) el lloc en el qual el riu de Tortosa desemboca al mar,

se’l coneix també com el campament, al-Askar, perquè és el lloc on van acampar els normands…

Muhammad bin Abd al-Munim al-Himyari. El llibre del jardí fragant

L’anomenada «Era viking» és un dels fenòmens més extraordinaris de la cultura i la història medieval. Però l’alè romàntic del segle XIX ha deformat la seva visió. I el menyspreu a què ha estat sotmesa per la cultura oficial fins a mitjans-finals del segle XX, atès el predomini de pensadors positivistes, conservadors i cristians que no acceptaven les aportacions d’un poble pagà que consideraven «bàrbar», van relegar-lo ocult entre la llegenda i el silenci. Però el que és cert és que, a grans trets, entre els segles VIII i XII els vikings s’estengueren per tota Europa occidental i oriental i més enllà, fins a Amèrica i Àsia. Exploraren terres desconegudes pels europeus, fundaren regnes, comerciaren i conqueriren, aportant la seva cultura, els seus déus i esperits, les seves lleis i la seva manera de viure el món, deixant-nos un important llegat en el visible i en l’invisible.

El primer contacte del qual tenim notícia a casa nostra va ser sagnant. Entre el 858 i el 862, els cabdills i herois vikings Bjǫrn Járnsíða o Ragnarsson –Bjorn «Braç de Ferro» o «Fill d’en Ragnar»– i Hásteinn –Hastein–, van saquejar tota la península Ibèrica i la mediterrània en direcció a Roma, que era el seu objectiu final. Comandaven uns seixanta-dos vaixells, els famosos drakkar o, millor, långskip –vaixell llarg–. Solament tornaren a Escandinàvia uns vint. La seva tàctica era clara: Colpejar les costes i, quan trobaven un estuari, endinsar-se ràpidament pel territori fins que trobaven resistència forta, quan això passava, es retiraven i saquejaven en un altre lloc. Això en teoria, perquè quan el botí s’ho valia presentaven batalla total, com a Algesires, que deixaren devastada. En alguns llocs van endinsar-se quilòmetres i quilòmetres, com a exemple les terres del que seria Euskadi van ser molt castigades i els vikings, a la tornada, van arribar fins a la capital del seu regne, Pamplona, on segrestaren el rei Gartzea Enekoitz –Garcia Ènnec–, per demanar-ne rescat.

Túmul de Bjorn Braç de Ferro
El túmul de Bjorn Braç de Ferro a l’illa de Munsö, en el llac Mälaren, Suècia. L’illa en el centre d’un llac, coronada per una pedra rúnica, és un lloc reservat solament als grans reis i herois. El lloc d’enterrament de Bjorn Braç de Ferro encara es conserva.

El que feien era saquejar i segrestar la gent que veien apte per a ser venuda en els mercats d’esclaus. Era una tàctica similar a la dels corsaris i a la guerra de ràtzies medieval, però molt refinada i portada a terme per competents mariners i avesats guerrers, amb una folgada experimentació per tot el món i molt més astuts i destres del que ens mostren les imatges romàntiques de bàrbars assedegats de sang. Com a mostra de la seva astúcia, es diu que el mateix Hastein va ser el que va començar a utilitzar «la tàctica de l’home mort», fet entre la llegenda i la realitat. Es diu que quan arribaven a un lloc on la resistència era dura, el cabdill es feia passar per mort i els seus companys proclamaven que s’havia penedit, volent-se convertir i així tenir una mort «cristiana», a més de donar tots els seus béns a l’Església, és clar. Quan li obrien les portes del temple –i, per tant, de la ciutat–, el cabdill sorgia del taüt i els seus homes donaven compte de la gent desprevinguda.

A casa nostra, el primer lloc que van atacar aquests dos cabdills, de què tenim constància, va ser Oriola, en aquells moments la ciutat alacantina era anomenada «madina Uryula». Abans ja havien saquejat llogarrets i viles de la zona i la gent va córrer a tancar-se a castells i llocs fortificats, com solia passar amb l’atac de corsaris i pirates. Però ciutat i castell d’Oriola van caure igualment. Tan fonts musulmanes com cristianes van recollir la massacre. Els vikings probablement carregaren amb els seus vaixells a pura i simple força de braços, com feien quan no hi havia estuari. El 2016 una exposició recordà aquest fet de la ciutat del Baix Segura.

Psalteri d'Stuttgart
Dues imatges del Salteri d’Stuttgart, d’aproximadament el 820. En elles es poden apreciar les armes i armament dels carolingis, molt probablement similars o iguals a les que els “catalans” de l’època brandaven per enfrontar-se als vikings. Com es pot veure, la seva armadura i armament eren molt diferents de les dels vikings, així que no solament s’enfrontaven dues concepcions, cultures i religions, també dues tecnologies totalment dispars, cadascuna adaptada a les seves necessitats i estil d’entrar en combat.

Psalteri d'Stuttgart

Però no s’aturaren a les costes alacantines. Segons els historiadors Pere Xamena i Ferran Lagarda-Mata, la ràtzia viking a les Illes va provocar un autèntic genocidi. Val a dir que en aquell moment Menorca encara pertanyia a l’Imperi bizantí –les restes de l’Imperi romà–, després de la conquesta del comandant Belisari, per bé que és una època molt fosca de l’illa.

La desconeguda «Croada Noruega» que s’inicià el 1107, el 1109 tornà a saquejar les Illes. Aquesta va començar tot just acabada la Primera Croada i va ser comandada pel rei noruec Sigurd I, ja cristianitzat. Però la seva manera d’actuar era pràcticament igual a la dels seus avantpassats vikings. En arribar a les Illes, Sigurd saquejà Formentera, Eivissa i Menorca, que en aquell temps, segons els cristians, eren centres on es venien esclaus, i era una base de contraban i pirateria. Deixà Mallorca, per estar més ben fortificada. La Croada Noruega va ser tot un èxit i Sigurd guanyà totes les batalles que emprengué fins a arribar a Jerusalem. Tornà a Noruega el 1113, travessant Europa per terra.

Comtats catalans
Mapa on es pot apreciar els comtats catalans a finals del segle IX. Aquests comtats formaven part del ducat o marquesat de la Gòtia, la terra dels Gots, i de la Marca Hispànica creada per Carlemany. Empúries fou reduïda a cendres, Elna destruïda, els vikings entraren fins a Banyoles i Arles.

Tornant a l’expedició viking liderada per Bjorn Braç de Ferro i Hastein, el 859 arribaren a les costes de Catalunya. Feren el seu campament a Montpeller i des d’allí estant van atacar Empúries, que en aquell moment era una de les viles catalanes més importants al nord del Montseny. La reduïren a cendres. Aquesta victòria els enardí i no tingueren aturador, devastant totalment el Rosselló i l’Empordà. S’endinsaren per terra i arribaren fins a Banyoles i Arles. I la ciutat d’Elna –en aquella època, Helenae o Helna, en honor a la mare de l’emperador Constantí–, amb seu episcopal i l’única ciutat com a tal del Rosselló, també va caure sota les seves espases i llances.

Humfrid, el duc de la Gòtia del moment, tot just havia rebut el ducat del seu successor, Odalric, i el 858 es trobava lluitant amb el rei franc Carles el Calb contra els vikings. Però el 859 el regne franc estava immers en una guerra, una de tantes que acabaren amb el poder carolingi, entre el rei Carles i el seu germanastre, Lluís el Germànic. Humfrid, tot i que experimentat en el combat contra els vikings, no pogué fer res. I la destrucció que portaren al camp català fou tanta, que el territori quedà despoblat. En aquella època no hi havia gaire densitat de població, però fins i tot els carolingis van haver de dictar cartes de poblament per repoblar la zona, amb grans beneficis per aquells que s’atrevissin a viatjar fins allà i colonitzar les terres de costa.

Així, la major part de repobladors vingueren de la Cerdanya i de Corberes. Alguns asseguren que de la barreja de les parles d’aquests repobladors sorgí el català medieval, però això probablement és una llegenda. El que sabem és que el català, com a llengua diferenciada i amb consciència pròpia, no la podem considerar com a tal fins al segle VIII i, amb documents que ho demostren, fins al IX. Malgrat tot, no deixa de ser una idea romàntica pensar que d’un fet tan terrible com la invasió viking del 859, sorgí la llengua que més tard caracteritzà el poble català.

Havent deixat al seu pas un camí de caos, l’expedició d’en Bjorn Braç de Ferro abandonà terres catalanes per anar cap a Roma, tot passant l’hivern a la Camarga. Desconeixem si de tornada tornaren a saquejar les nostres costes. El que si que podem deduir és que, si aquesta va ser una de les expedicions més ben documentades per ser una de les més espectaculars i violentes, no podem descartar expedicions menors o comercials de les que no tenim notícia. El que sí que quedà fou la por als homes del nord en les poblacions del Mediterrani, normalment castigades per pirates de les costes de Mauritània i Algèria i corsaris pagats pels governants musulmans.

Com ja he avançat, no tots els contactes i relacions amb els vikings foren sagnants i en el següent article parlaré de diferents relacions que els pobles escandinaus tingueren amb nosaltres, cristianitzats i sota l’apel·latiu de «normands».


Segueix en el segon article: Vikings als Països Catalans (II): La visió del fylgja

En el proper article també trobareu una àmplia bibliografia i recomanacions de lectura.