Torre Salvana III (i final). Un lloc on trobar-se amb el Diable

Torre Salvana, el Castell de l'Infern. Fotografia d'Arnau Folch
Torre Salvana, el Castell de l'Infern. Fotografia d'Arnau Folch

Venim d’aquests dos articles, on narro la història de la Torre Salbana de l’Edat Mitjana fins al segle XX.

Torre Salvana I. Orígens del Castell de l’Infern

Torre Salvana II. Exemple de folklore modern


La Torre Salvana al segle XX. Com podeu veure, encara estava en perfecte estat.
La Torre Salvana al segle XX. Com podeu veure, s’aixecava en perfecte estat no fa pas tant.

L’inici de la llegenda: Els incendis dels anys 80

La seva magnitud, les pintades insolents que hom s’esforça a esborrar però que sempre tornen fantasmagòriques, l’escut neogòtic que encara es manté orgullós a la façana, el muret enrunat per una cantonada per on tothom s’hi escola i els complements com la falsa barbacana de la torre o la porta de ferro forjat, de regust literari passat de moda, contribueixen a recrear encara més la seva atmosfera de ruïna gòtica i decadent, postapocalíptica, estranyament moderna. Per fora té aquella glòria perduda que algunes velles ruïnes tenen, amb aquell aire majestuós de temps que solament van existir en la imaginació, però també té alguna cosa de decorat atrotinat, de portada xarona de disc de heavy metal o de pel·lícula en VHS dels anys 80. Tot passejant pel seu interior un podria jurar estar en les restes oblidades d’una d’aquelles pel·lícules gòtiques italianes de directors com Mario Bava, estil que Roger Corman va portar a Estats Units en les seves inoblidables adaptacions de Sèrie B del mestre Edgar Allan Poe.

Però no us penseu que aquest aire d’impostura sèrie B, de decorat cartó-pedra, li és perjudicial, ans al contrari. L’origen de la llegenda de la Torre Salvana es troba entre finals dels 70 i sobretot als 80 del segle XX, cosa que l’ha marcat amb l’estil característic d’aquell temps, quan el seu casalot, encara dempeus i totalment conservat, s’abandona definitivament i al seu voltant la gent va a fer-hi pícnics i barbacoes, i el visita de mans dels darrers inquilins, que els hi expliquen viscudes històries de fantasmes. Abans d’aquests anys i després que pertanyés al marquès de Barberà a finals del segle XIX, la Torre Salvana i passa per diferents mans i el 1977, amb la casa encara en bon estat, hi ha un projecte de la Generalitat per convertir-la en una escola agrària. A principis dels anys 80, segons m’han explicat els veïns, encara que abandonada hi malvivia gent al seu interior. Probablement el foc s’estengués per culpa d’una barbacoa o a un robatori de coure, la casa va ser saquejada diverses vegades. Segons m’han comentat també els veïns, un dels darrers habitants de la Torre va ser un jove que després seria alcalde de Santa Coloma de Cervelló. És en aquell temps que el casalot és víctima d’incendis que el devasten, donant-li l’aspecte que té ara, quan el saber popular li ha donat un nom d’atracció de parc d’atraccions, El Castell de l’Infern.

Encara que, com hem anat veient, mai va ser castell, castell és en la imaginació popular i què és més real? La realitat despullada d’artifici o el fet imaginat, recreat i cregut, l’essència de la fantasia que arrela sobre l’adob de la realitat?

Interior de la Torre Salvana
Interior de la Torre Salvana. D’aquestes bigues diversos testimonis asseguren que s’hi va penjar un home a inicis dels anys 2000. Fotografia d’Arnau Folch

Un egregore anomenat Torre Salvana

Perquè creixi una llavor es necessita un sòl fèrtil. I com hem anat veient fins ara, el sòl de la Torre Salvana estava en estat òptim de ser sembrat amb misteris i fets sobrenaturals. Milers de persones hi han peregrinat i han deixat allà la seva llavor, les generacions han anat passant pel lloc des de fa més tres dècades i tots ells han anat llaurant en la vella estructura una matèria psicològica d’allò més adient per a la germinació de llegendes. Així podem trobar, com a fruits estranys, nombroses psicofonies, algunes diuen que en català antic, vídeos amb sessions d’ouija i fotografies de suposats espectres. I, en resum, tot el material que us podeu imaginar relacionat amb aquesta mena de llocs, en general fetes per aficionats al misteri, grups que s’anomenen «d’investigació» o adolescents que gaudeixen de les emocions fortes i l’autosuggestió. Però tots amb aquell ànim obert, atret pel que és misteriós i inefable, escoltant el seu esperit la crida invisible de la Torre: «Veniu, proclameu el meu nom, afegiu una nova història a la meva corona, feu-me gran.»

D’aquest estil de successos no en citaré cap, és fàcil i ràpid trobar-ne molts d’ells per internet. El que és difícil es discernir un succés que obri la porta a l’aura de maleït del lloc, més aviat estaríem davant d’un edifici en el qual la gent ha volgut deixar caure les llavors de la seva imaginació i els seus anhels sobrenaturals que, per tot el que hem anat mostrant durant aquests tres articles, s’han regat a moltes veus, de boca a orella i de teclat a mirada. I, compte, no estic dient que no hi passin coses sobrenaturals, que cadascú sabrà el que hi ha viscut en el seu interior, sinó que és un fenomen col·lectiu que ha originat un egregore, una forma mental col·lectiva, un meme que va començar als anys 80 en un recipient perfecte i amb un passat fèrtil, generant un seguit de successos sobrenaturals amb entitat pròpia.

Fins i tot, com vàrem veure en l’anterior article, el seu nom és fictici. Encara avui, després de dècades de llegenda urbana, és molt concorreguda i s’ha guanyat el sobrenom d’«el lloc més encantat de Catalunya», com a finals dels 80 va ser-ho la Pedra Gentil de Vallgorguina, avui força oblidada, encara que fa tres dècades era lloc de peregrinació de centenars de persones i apareixia a totes les tertúlies radiofòniques i revistes de misteris. Els caps de setmana la Torre es converteix en espai de trobada d’una fauna d’allò més variada, podeu trobar-vos amb fotògrafs i models, famílies amb nens i quisso, curtmetratges, bandes de black metal, les colles de joves que es reuneixen per beure. Fins i tot diuen que quan es fa fosc us podeu trobar amb personatges molt més sinistres que, cridats per la seva aura de lloc maleït, peregrinen al castell. A totes passades, és molt difícil apropar-t’hi i que no hi hagi algú, també entre setmana. Una llavor que ha germinat i encara està donant fruits.

Un egregore que s’anomena Torre Salvana.

Parets de la Torre Salvana
Parets de la Torre Salvana en el centre de la construcció. Fins fa molt poc, tot estava sencer. Les flames la van consumir als 80. Fotografia d’Arnau Folch

Folklore digital al segle XXI

Per aquest darrer article he decidit fer treball de camp, entrevistant a alguns vilatans de Santa Coloma de Cervelló i La Colònia Güell i escoltant el que ells m’han pogut comentar. Però també he fet servir medis moderns i he recollit nombroses llegendes, algunes força curioses, tant a revistes com a pàgines web dedicades als misteris. I és que Internet és part fonamental de l’expansió de llegendes urbanes, creepypastas i altres formes de folklore digital. Les llegendes urbanes corren molt més ràpid del que podem copsar amb la paraula escrita, així que internet també ha sigut un bon lloc per veure com es van modificant, creixent o minvant al llarg del temps.

Probablement, el que avui deixi escrit aquí demà ja s’haurà superat, però Torre Salvana és encara un lloc en plena efervescència, viu com a generador de llegendes i crec que seguirà així fins que s’hagi restaurat i potser, fins i tot, després. La llegenda de la Torre Salvana no ha caigut en l’oblit, ans al contrari, és un bon exemple de construcció de folklore modern, mutant i fent-se gran amb nous afegitons, característics de cada època i guanyant-se a pols el sobrenom de Castell de l’Infern. Prova d’aquesta fama és que si poseu al buscador o a youtube «Torre Salvana» o «castillo del infierno», davant dels vostres ulls desfilaran centenars d’entrades, vídeos i fotografies.

He seleccionat algunes, no hi són totes, però sí les que m’ha cridat més l’atenció. Endinse’m-nos en algunes d’aquestes llegendes.

Per què segur que són llegendes, oi?

Dins del palauet neogòtic
Dins del palauet neogòtic de la Torre Salvana… o el que en queda. Just en aquest punt diuen que s’hi apareix la nena assassinada. Fotografia d’Arnau Folch

L’ombra que s’estén per les parets

Diuen que no són ni un, ni dos, ni tres, els que han visitat Torre Salvana a la nit amb ànims de fer gresca i han sortit esperitats del lloc després d’escoltar l’estrèpit dels combats i els canons, el brogit de les cadenes i els forts cops, com de mobles essent arrossegats pels obscurs passadissos. Aquesta no deixa de ser una fenomenologia clàssica dels fets sobrenaturals, especialment aquest soroll de cadenes i mobles, que ja estan presents en els vells contes gòtics del segle XIX i que segueixen manifestant-se, per algun motiu que desconeixem, en diferents espais d’arreu del món. He recollit alguns d’aquests testimonis, així com els dels que han vist estranyes llums, focs follets juganers que, tal com apareixen, s’evaporen en l’aire per sobre de la torre. Tots ells coincidint en les seves descripcions amb una precisió sorprenent, però no estranya, si tenim en compte que tots aquests són elements que estan presents dins de la part més profunda del nostre inconscient col·lectiu i l’efecte subconscient del boca-orella.

Però si hi ha una sèrie d’aparicions pròpies de la Torre Salvana són les de l’ombra vagament antropomòrfica que alguna gent assegura haver vist durant l’hora foscant, al voltant de la vella Torre d’Eles, la torre romànica que encara aguanta en peu. Hi ha que diu que aquesta aparició té la forma d’una figura embolcallada o un monjo, un clàssic de les aparicions sobrenaturals, però els testimonis majoritaris són els que no precisen la forma de l’aparició, simplement és una forma obscura, un fum negre dens que s’estén per les runes, entre les parets i els passadissos que encara queden en peu i que és molt difícil de copsar directament, gairebé sempre es deixa veure de cua d’ull. Monjo o dimoni, hi ha qui diu que l’ombra no sembla ser hostil, sinó estar atrapada entre les seves parets, víctima de la seva mateixa decadència. En alguns casos s’ha apropat fins als investigadors que descansen fora de les seves muralles o els ha intentat agredir, tot depèn del grup d’investigadors o aficionats que escoltem.

En un original gir dels fets, la clàssica ombra que s’arrossega errant per les parets es transforma en una entitat lligada per algun grup ocultista, potser la mateixa expressió col·lectiva d’aquest grup. Podem trobar en aquest canvi de papers una expressió més propera als nostres dies que la simple ombra amenaçant d’antuvi, relacionada ara amb les suposades sectes o satanistes que practiquen les seves fosques arts a l’interior de llocs com la Torre Salvana, suposadament atrets per l’energia de la capella de la Colònia Güell i el Montpedrós. Era qüestió de temps que algú li donés també un nom i una personalitat, com veureu si investigueu una mica.1

Pintades a Torre Salvana
Pintades satàniques i relacionades amb el heavy metal a Torre Salvana, avui força inaccessibles. Fotografia d’Arnau Folch

La vella que sanglotava

He trobat un altre fet, no tant conegut com el que acabo de relatar, però força interessant, atengueu.

Un altre clàssic de la fenomenologia paranormal i els relats gòtics és el de les dones que apareixen cridant o desesperades, mostrant signes de violència sobre el seu cos o corpreses per la malenconia. És un símbol poderós, el de la feminitat damnada, que ha aparegut al cinema i a la literatura abastament. D’ençà de Sheridan Le Fanu o la Radcliffe, potser d’ençà la malenconiosa reina Nausicaa o la pobre Ofèlia corpresa per la bogeria, que és així. Però el que ens relata José Antonio Roldán a la revista Enigmas és lleugerament diferent de tot això, té un vessant més romàntic i trist, més propera a la llegenda urbana dels anys 80 i 90.

I és que a Torre Salvana hi ha registrades per diversos testimonis les aparicions de dues donzelles, vestides de rosa i blau, que campen pels voltants de la torre, acompanyades d’una anciana que les segueix arreu com si fos la seva dida. Són molts els investigadors que asseguren que els successos sobrenaturals no succeeixen solament a l’interior de les ruïnes, sinó pels seus voltants. També hi ha qui parla d’una segona muralla que envoltaria el recinte i dins de la que succeeixen també fets sobrenaturals. Muralla de la qual no he trobat cap notícia arqueològica. Aquesta aparició, que en principi sembla força bucòlica, com d’un quadre victorià, pren un tomb fosc.

És aquesta anciana la que, en ocasions, interactua amb els visitants, especialment als anys 90, quan es podia accedir amb el cotxe fins a l’entrada de la torre. L’àvia colpejava les portes dels cotxes, sanglotant, gemint com si sentís un fort dolor intern i preguntant incessantment per les seves joves. Quan les persones que estaven dins del cotxe sortien per ajudar-la, desconeixedors de l’espectre que allà s’hi apareixia, s’adonaven que aquesta no tenia cames. Aleshores, com atemorida per alguna cosa que solament podia veure la dissortada aparició, corria cap a l’interior de les runes travessant les seves parets i deixant als ocupants del cotxe enmig de la soledat de la nit. Com podeu veure, l’estructura del relat és molt propera a la llegenda urbana de finals dels 90, però no deixa de mostrar una sèrie de característiques pròpies romàntiques i decadents, adequades a les suggerents runes medievals.

Morts, assassinats, tristesa

Però no totes les aparicions de Torre Salvana són tan etèries i romàntiques. I en això insisteix aquesta voluntat que té la Torre Salvana de sortir del seu perímetre, d’interactuar amb els seus visitants talment com si fos una entitat viva.

L’any 2000 un noi de l’institut proper mor per una biga que li cau a sobre. He cercat a les hemeroteques de diferents diaris i no he trobat cap notícia que en parli, si més no el fet està viu en la memòria dels joves de Santa Coloma de Cervelló i són molts els que diuen que coneixien el noi o que van presenciar els fets. En el mateix sentit, la soga que hi havia fins fa relativament poc penjant d’una de les bigues, ara caiguda, es deia que era el tros de corda que un home havia utilitzat a principis dels anys 2000 per penjar-se. Com l’anterior fet, no ho puc assegurar.

Més enllà d’aquests tristos successos, també he trobat les aparicions d’una nena petita que, vestida amb un camisó blanc, vagabundeja per la part dreta de la Torre Salvana, sota els últims passadissos que encara queden en peu del casalot, amb un tret al cap. Hi ha investigadors que han volgut relacionar aquesta aparició amb persones reals que habitaren la Torre Salvana a principis del segle XX, però de moment segueix formant part dels ingredients de la llegenda de la torre. Les aparicions d’infants són també un d’aquests elements arrelats al nostre inconscient profund, que destaca aquest vessant més trist i foscant de la Torre Salvana.

Torre Salvana a contrallum
Torre Salvana a contrallum. Diuen que aquí s’hi apareix l’ombra que repta per les parets. Fotografia d’Arnau Folch

Experiències personals

Potser us ho estareu preguntant i, després de tres extensos articles sobre la Torre, no puc deixar de concloure aquest estudi dient el que hi he viscut jo, personalment. Però és que, sincerament, no tinc gaire a dir perquè mai m’hi ha passat res destacable. Hi he estat vàries vegades, de dia i de nit, però mai hi he viscut res estrany, ni he sigut testimoni de cap succés més enllà de veure exemplars humans ben curiosos. O… un moment. Potser no. Us explicaré la meva experiència amb la Torre Salvana i vosaltres ja decidireu.

La primera marrada del meu viatge a la Torre Salvana comença amb un vell record d’infància, a finals dels anys 80 i a principis dels 90. Quan els meus pares em portaven a la platja de Castelldefels o a la gran ciutat, potser al meu estimat Mercat de Sant Antoni o al Museu Antropològic. Des del vell Ford Fiesta estant, em quedava embadalit guaitant l’alta torre vermell sang que es deixava veure a l’altra riba del riu Llobregat, acompanyada d’un misteriós palau del segle… XVIII? «Què era?», pensava. «Una masia medieval maleïda, assetjada per bandolers espectrals que varen ser capturats en el seu moment de glòria, traïts pel millor amic del capitost? O potser un castell en el qual vagareja el fantasma d’un cavaller condemnat a cercar el seu amor perdut?» Sí, pensava aquesta mena de coses.

Amb divuit anys acabats de fer vaig aprendre a conduir i, ja amb el meu propi vehicle, seguia pensant què carai era aquell lloc màgic, el seu enigma estantís em fascinava. Estava fora de lloc entre les fàbriques i ciutats modernes que creixien sense control a la ribera del Llobregat. Hi havia alguna cosa romàntica en aquelles ruïnes gòtiques que em cridava poderosament l’atenció, com si fos l’heroi passat de moda d’una novel·la d’Ann Radcliffe. Contradiccions. El plaer de les ruïnes de les quals us parlava en el primer article. M’imaginava aparcant al costat d’aquelles foradades muralles, envoltat del frondós bosc que les rodejava –així l’imaginava–, obrint la porta del cotxe entre la densa boira reptant i escoltant un plany llunyà i un soroll de portes que es tanquen i cadenes rovellades sota un fons de flautes de l’avern, en el cim de la vella torre medieval enrunada una llum espectral pampalluguejant. I potser degut a aquest mateix romanticisme de pel·lícula de sèrie B no les vaig visitar mai, ni mai em vaig preocupar de cercar què eren fins fa un parell d’anys. Formaven part de les imatges de la meva infància i joventut, aquell àlbum de records que és tant grat d’obrir i que no vols espatllar amb la realitat.

En aquell moment de la meva infància i la meva joventut no ho sabia, però estava connectant la meva imaginació amb la de desenes, centenars de persones que estaven imaginant el mateix que jo. Tots junts estàvem obrint la porta a la idea col·lectiva, l’egregore que ara és Torre Salvana. No és això un fet més interessant que pedres que volen o aparicions espectrals? Com ho va ser la Pedra Gentil i Marmellar a finals dels 80 i inicis dels 90, avui bastant oblidats, o la Mussara, el Pantà de Can Bogunyà i l’Hospital del Tòrax als 90, Torre Salvana és un lloc encara viu, fill dels 80 i que es resisteix a deixar pas a altres llocs que truquen a la porta del folklore modern com l’Hotel Colònia Puig o la Torre del comte de Fígols.

La formidable torre romànica, el palau d’arcs esquelètics com costelles d’una vella carcassa rosegada, els passadissos llargs i foscos que condueixen a cap lloc i els forats que amaguen runes i ressons d’un temps oblidat. Tot això i l’alè invisible de tristesa que pesa en el lloc com una llosa, com si els antics habitants d’aquell majestuós palau de vàries plantes recorreguessin la ruïna, tristos pel que va ser i ara és, fa de la Torre Salvana una vella glòria, un autèntic monument que s’endevina preciós en el passat pròxim i que espera en abandó absolut el moment de la seva restauració. Penseu-ho. I si ha sigut la Torre Salvana mateixa la que em va escollir, quan era un infant, aquella torre vermella més enllà del Llobregat, perquè ara escrigui el que estic escrivint i així fer més gran la seva llegenda en el vostre interior, en la vostra memòria? No us estaré obrint una porta perquè la traspasseu i també participeu del seu creixement?

Potser ha sigut aquest esperit el que m’ha anat xiuxiuejant a cau d’orella les paraules que us estic escrivint ara.

La Torre Salvana ens observa del seu passat ençà
La Torre Salvana ens observa del seu passat ençà

  1. Sobre la bibliografia: Aquest article no té una bibliografiacom els anteriors. Molts autors han escrit sobre la Torre Salvana, s’han fet programes de ràdio, televisió, Youtube, nombroses revistes han parlat d’ella i també diaris generalistes, avui dia, gairebé cada setmana o mes s’estan generant noves llegendes, vídeos i grups d’investigació que s’apropen a la Torre i deixen la seva petjada. Per a la confecció d’aquest article he tingut en compte a molts d’ells, per citar-ne alguns: Sebastià d’Arbò, José Antonio Roldán, Miguel Ángel Segura, Fran Recio, Enigmas, Más Allá, CODEX, PARANORMAL, Buscadores del misterio, Clavero, Catalonia Misterios (David Valdearenas) i molts altres. Si em deixo algun, l’afegiré sense problemes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada