Torre Salvana II. Exemple de folklore modern

La Torre Salvana 2
La Torre Salvana. Fotografia de Josep Recio. El grafit ja no hi és.

El primer article d’aquesta sèrie, on parlo dels orígens medievals de la torre, el podeu llegir aquí:

Torre Salvana I. Orígens del Castell de l’Infern

O bé podeu anar directament a la tercera part d’aquesta sèrie d’articles, on parlo de llegendes urbanes i misteris al voltant del que diu la veu popular és «el lloc més maleït de tot Catalunya»:

Torre Salvana III (i final). Un lloc on trobar-se amb el Diable


Tornem a la Torre Salbana seguint el camí que porta de l’Edat Mitjana a la modernitat, fins a arribar als anys 80 del segle XX en el que serà tercer i últim article d’aquesta sèrie sobre l’anomenat Castell de l’Infern.

En aquest segon article la visitarem en la seva època de decadència, assistirem a diverses caigudes i renaixements, per les seves estances trobarem comtes i reis, escoltarem el brogit de les armes i els canons, els crits dels moribunds i els dolços acords del llaüt. I si un s’apropa amb les orelles atentes, potser encara escoltarà el xoc de l’acer i els crits dels combatents, les flames crepitant, la suavitat dels somriures. Testimoni de la història de Catalunya, la Torre Salbana participà en les revoltes contra Jaume I, Pere II i la Guerra Civil Catalana, en la Guerra de Successió i en la Renaixença. De tot això en parlaré avui. De moment, tornem a l’època medieval.

La Torre de Sacort: Dels Cervelló a mans del Rei

Fins al segle XIII la baronia1 de Cervelló es mantingué i s’amplià, essent una de les nissagues més influents a la cort dels reis d’Aragó, però malgrat ser una família rica i poderosa, durant el segle XIII la branca principal de la família trobà la seva perdició i violent final. Del segle X al XII els Cervelló es mantingueren fidels a la Corona, reforçant els llaços matrimonials i de sang entre ambdós llinatges, vinculant-se a la casa comtal de Barcelona. Fins a l’arribada de Jaume I, on el seu patrimoni serà dividit entre diversos descendents.2 Encara que la branca principal arribà a l’extinció natural, sobrevisqueren a través d’una branca il·legítima, els barons de Santa Perpètua-Vallespinosa, i els Cervelló seguiren el seu ascens dins de la noblesa catalana a través de les branques de Querol-Montagut i especialment de la més poderosa de la Llacuna-Vilademàger, arribant a emparentar amb els ducs de Medinaceli, un dels llinatges castellans més importants.3

Però com arribaren a la seva fi? Fins a tres vegades s’aixecaren, en el marc de les revoltes nobiliàries catalanes, contra la centralització del poder en mans dels monarques. I les tres vegades perderen. És ben probable que l’antiga Torre d’Eles participés en l’avançada de les revoltes que enfrontaren a la família Cervelló i el seu bàndol amb el rei Jaume i el rei Pere II. Si ens fixem amb el palauet o casa forta adossada a la torre podem confirmar-ho, ja que té dos moments diferenciats de reconstrucció, el primer és al segle XIV-XV i el segon al segle XIX. Al segle XIV és quan trobem la Torre d’Eles amb un nom diferent, Torre de Cort o de Sacort, que era com s’anomenava aleshores la seva quadra i que l’any 1365 comptava amb 16 focs, és a dir, amb 16 famílies, un nombre gens menyspreable per aquella època. Val a dir que alguns dels seus murs són anteriors, ja que s’hi distingeixen carreus romànics i, el més destacable, amb elements preromànics, segurament els més antics de tota la construcció inclosa la torre rodona, a la paret oposada a la nau de ponent, a la part inferior amb paraments d’opus spicatum4, segurament restes de la torre primitiva, la Torre d’Eles de la que ja us he parlat en el primer article.

Aquest nom, Sacort –de la Cort–, i que tingui mostres arquitectòniques d’una reforma al mateix segle XIV, ha fet vessar tinta amb especulacions sobre si els mateixos monarques la tenien com a «casa d’estiueig». El rei Jaume II el Just, protector d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull, comprà la baronia de Cervelló a Guerau II el 1297, després que fos devastada durant tantes guerres. El 1309 la bescanvià amb la comtessa Sibil·la de Pallars i els Comtes de Pallars mantingueren la baronia fins al 1274, en què es vengué a la reina Elionor, dona del rei Joan I el Caçador, tornant a mans de la Corona5. El 1390 el rei Joan la va vendre a la ciutat de Barcelona. Podria ser que el nom de Sacort vingués d’aquest fet? Seria ben normal. En tot cas, desconeixem l’interès dels reis per la torre més enllà de les especulacions immobilitzaries, tan habituals avui dia com en època feudal, entre la gent adinerada. El fet d’una reforma tan notable respon a la devastació que la guerra va fer caure sobre la Torre d’Eles? O a un capritx personal del Rei Trobador, en Jaume II, per passar estances amb tranquil·litat allunyades de Barcelona i del caos de la capital? No ho sabem. El que sí que sabem és com això ha afectat la llegenda, ja que s’ha especulat molt sobre si el rei anava a la Torre de Cort amb amants secretes o, segons les enraonies més desbocades, pròpies de la literatura pulp, a celebrar estranyes orgies i fets sàdics o, per què no? Directament satànics.

Torre Salvana
Torre Salbana. 2017. Fotografia de Josep Recio

La veritat és, probablement, molt més prosaica. Els Sacort, també trobats amb altres noms com Sescorts, Çacort i d’altres, originant-se en el patronímic llatí Curtibus, indicant un possible origen de família patrícia iberoromana, eren una família de la petita noblesa d’origen cavaller, més tard comanadors de la casa d’Agramunt. Participaren en la conquesta de València i obtingueren pel seu valor el poble de Piera, on Jaume I pactà amb ells que li administrarien el seu castell i on el Conqueridor passava llargues estances de descans. Allà a Piera s’hi quedaren els Sacort, com a Sescorts, fins ben avançat el segle XVIII. Joan II, Joana Enríquez i d’altres membres destacats de la monarquia també passaren temporades al Castell de Piera, sempre hostatjats per aquesta família de cavallers. Com a fet més destacat van arribar a ser Mestres de l’orde militar de Sant Jordi d’Alfama, i com a tals participaren en la conquesta de Sardenya.

Tornant a la Torre, tenim notícia d’un cavaller anomenat Joan Jordà Sacort6 com a senyor de la torre l’any 1519, així que pel cap baix entre els segles XIV, on ja la trobem documentada amb aquest nom, i el XVI fins a l’arribada dels Salbà, la torre estigué governada pels Sacort o Sescorts, com corresponia a la seva dignitat de fidels vassalls de la monarquia. Si els Sacort foren senyors de la Torre també sota la jurisdicció senyorial dels Cervelló, això ja no ho puc assegurar. En tot cas, si hagués d’apostar per alguna cosa, diria que va ser la monarquia qui va donar la jurisdicció de la torre als Sacort. Potser Jaume I, enemic dels Cervelló en dues conteses, va voler assegurar la seva posició donant la torre a una família fidel a la seva causa. O potser Jaume II la va vendre als Sescorts quan va comprar la baronia. Ambdues opcions semblen força plausibles, però manquen estudis sobre la documentació de l’època per acabar de confirmar-ho.

Va ser en aquesta època, en mans dels Sacort, quan la Torre és probable que és veies envoltada en els fets de la Guerra Civil catalana al costat de Joan II, però més enllà d’algunes citacions errònies a pàgines web que confonen el rei Joan II amb el seu avantpassat Pere II, no he trobat documentació fiable d’aquest fet.

Els Salbà, el llinatge que l’hi donà nom

És just que la torre porti el nom de Salbana, ja que va ser en mans dels Salbà quan conegué el temps més gran de pau i fortuna de tota la seva història, fins als dissortats esdeveniments del 1714. Sota la seva jurisdicció la Torre visqué un autèntic renaixement després de l’època fosca després de les revoltes nobiliàries. A mitjans del segle XVI, Elisabet-Joana de Montmany, senyora de Vilafortuny i de la Torre de Sacort, es casà amb Pere Salbà i Escarit, Conseller en Cap de Barcelona el 1548-49 i germà del baró de la Bisbal del Penedès i senyor de Salbà. I en mans d’aquest llinatge restà quatre generacions. Com passà dels Sacort a mans dels Montmany i Vilafortuny, no ho he pogut trobar, però o va ser degut als fets de la Guerra Civil, per matrimoni o per noves compravendes.

Del temps en què estigué en mans dels Salbà tampoc he trobat gaires notícies, però sabem que gràcies a ells li ha quedat el nom de Torre Salbana, que es pot llegir inscrit en la finestra neogòtica de la façana espanyolitzat amb V, com era costum a principis del segle XIX quan es col·locà aquest escut neogòtic. Malgrat que en algunes pàgines d’Internet es pot llegir que la nissaga bisbalenca portava el nom de Salvà, no ho va fer mai. El seu nom originari a l’Edat Mitjana i ben entrada l’Edat Moderna era Çalbà7, modernitzant-se com a Salbà a partir dels segles XV-XVI. Çalbà provenia de s’Albà o «de ça Alba», contracció referent al castell de l’Albà a Aiguamúrcia, que donà origen a la nissaga. Després del 1714 els trobarem espanyolitzats com a Zalbà, tal com obligava la situació política del moment, però mai com a Salvà. Aquesta castellanització forçosa de l’escut decoratiu, que encara es pot veure a les seves ruïnes, té molt a veure amb l’aire neogòtic, medievalitzant i un pèl fantasiós, que perseguia el romanticisme arquitectònic de la noblesa i la burgesia catalana del segle XIX.

Escut de la Torre Salbana
Escut de la Torre Salvana propi del segle XIX. Hi ha un fènix? Fotografia de Josep Recio

Al segle XVIII, després del 1714, la torre ja no pertanyia al terme de Cervelló, sinó que era una senyoria de Sant Boi. La besnéta d’Elisabet-Joana, Maria de Rocabertí-Tagamanent i de Salbà, que a més de la Torre Salbana tenia un bon munt d’altres títols, entre els que puc destacar senyora de Sant Boi i baronessa de Rialb, es casà a principis del segle XVII amb Josep Galceran de Pinós, baró de Santa Maria de Barberà, d’una branca menor del llegendari llinatge dels Pinós, cavaller que es destacà per estar al costat de Pau Claris i participar en la Batalla de Montjuïc. Poc estigué en mans dels Galceran de Pinós. El fill de Maria Rocabertí, Josep8, va ser espia doble durant la Guerra de Successió, conspirant contra Felip V a favor de Carles d’Àustria, arribant a coronel de la Diputació del General i afavorint la defensa a ultrança i fins a la mort del darrer home de Barcelona. Molt malmesa durant la Guerra de Successió el 1716, per haver recolzat al bàndol austriacista, la Torre Salbana va ser confiscada. Era la segona vegada, com a mínim que la torre coneixia la guerra i la destrucció.

Malgrat tot tornà a les seves mans i per matrimoni dels Galceran de Pinós, a mitjans del segle XIX, va passar a formar part del patrimoni dels Marquesos de la Manresana, barons de Cervelló i Sant Vicenç dels Horts, així que d’alguna manera, amb un d’aquells retrucs d’atzar de la història, la Torre Salbana tornava a reunir-se amb els Cervelló, encara que al segle XIX el títol ja només mantenia un cert valor honorífic. I en mans dels nous barons de Cervelló va seguir.

El segle XIX: La Torre Salbana torna a ressorgir

Com ja he dit a l’inici de l’article, el segon moment de construcció més important del casalot és al segle XIX9. En aquell moment era una masia amb funcions agrícoles i amb grans terrenys productius al voltant, alguns dels quals passarien a ser la famosa Colònia Güell. El palauet és aleshores reformat seguint la moda molt estesa de l’estètica neogòtica medievalitzant. Així es mantingué, amb algunes reformes menors, durant tot un segle fins als anys 80 del segle XX on, com veurem en el següent article, uns incendis la destrueixen poc després de ser abandonada per les últimes persones que hi visqueren, entre elles un dels futurs alcaldes de Santa Coloma de Cervelló.

A diferència de moltes altres construccions originades a l’Edat Mitjana, que en algun moment es varen destruir i ja no n’hem tornat a saber-ne mai més res, la Torre Salbana sempre ha tornat a ressorgir. Sota diferents noms, amb diferents aspectes, però sempre mantenint l’orgullosa torre romànica sencera. I aquesta és una de les seves qualitats més extraordinàries, la resiliència. Com després de diverses guerres, sempre perdent, de ser destruïda i cremada, ha pogut ressorgir una altra vegada, nova, adaptada al temps. La capacitat de canvi i adaptació de la Torre Salbana l’ha convertit pràcticament en un ésser viu que ha vist Catalunya d’ençà que el país va nàixer fins al dia d’avui. No és d’estranyar doncs que vagi parella a l’inconscient col·lectiu català i sigui dipositaria de noves llegendes, talment com si a través d’elles ens estigués cridant que encara està viva i que no vol morir en l’oblit.

Serà el segle XXI el que la deixarà perdre definitivament? Com veurem en el següent article, dedicat a la vida a la Torre Salbana al segle XX i a les llegendes i misteris que la rodegen, és molt possible que torni a ressorgir de nou amb un nou aspecte. I, esperem, que amb més estudis sobre les fonts primàries que aclareixin alguns dels enigmes que la rodegen. Serà així, com veurem en el darrer article d’aquesta sèrie, si el Diable vol…


  1. Recordo aquí que «baronia de Cervelló» és un títol que no existí mai com a tal, però l’empraré seguint als historiadors consultats i per efectes pràctics; en el territori format pels antics comtats catalans, d’arrel carolíngia, amb nombrosos terratinents amb terres pròpies, els aloers descendents d’antics iberoromans i guerrers lliures francs, el títol de baró era molt més imprecís i de menys utilitat que a d’altres regnes i feus on els serfs i els grans magnats eren molt més habituals. Amb el pas de l’Edat Mitjana cada vegada hi hagueren menys aloers i el poder dels magnats s’anà estenen pels antics comtats catalans, d’aquí sorgiren greus problemes socials i revoltes.
  2. Júlia MIQUEL I LÓPEZ (1996), Estratègies senyorials per a la formació d’un domini: Els Cervelló a l’Edat Mitjana, Vilafranca del Penedès, Miscel·lània Penedesenca, Vol.25, p.317-357
  3. Júlia MIQUEL I LÓPEZ (2000), El llinatge dels Cervelló, Barcelona, La Resclosa, Història Medieval, p.33-52
  4. Montserrat PAGÈS I PARETAS (1992), Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.418-422.
  5. Ibídem.
  6. Josep BARBA RAVENTÓS (2010), Els 7 senyors feudals de Sant Boi, I cicle de conferències Molendino Regio, Molins de Rei, p.1-10
  7. Salvador FERRÉ I MIRÓ (1988), Els Salbà, nissaga de la mitjana noblesa d’origen bisbalenc, Vilafranca del Penedès, Miscel·lània Penedesenca, Vol.11, p.161-188
  8. Per a més informació sobre els Salbà: Miquel Àngel MARTÍNEZ RODRÍGUEZ (2010), La mitjana noblesa catalana a la darreria de l’etapa foral, Barcelona, Fundació Noguera, Estudis 55, Textos medievals catalans (www.tmcat.net), Pagès Editors, p.103-120
  9. Josep PADRÓ I MARGÓ, Joan RIQUELME (2002), Santa Coloma de Cervelló, Barcelona, Cossetània.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada