Torre Salvana I. Orígens del Castell de l’Infern

La Torre Salvana
La Torre Salvana. Fotografia de Josep Recio

Què és el que ens atrau de les ruïnes? L’escriptora anglesa del Grup de Bloomsbury, Rose Macaulay, que va viure en primera persona les terribles conseqüències del Blitz durant la Segona Guerra Mundial, va escriure en el seu excèntric i excel·lent assaig Pleasure of Ruins1 sobre com l’art dels segles XVIII i XIX va cercar en les ruïnes una expressió externa de desitjos trencats i somnis perduts, d’estats emocionals ocults guiats per l’ull malenconiós, de la fascinació per la destrucció que és reflexa avui en les fotografies artístiques del Detroit post-industrial o de parcs d’atraccions abandonats convertits en centres de peregrinació de fotògrafs i passavolants d’arreu del món.

Com diu Macaulay hi ha alguna cosa que apel·la a l’inconscient més profund en ruïnes com les de Torre Salbana, El Castell de l’Infern, on l’inconscient ha obert una porta a la col·lectivitat a uns dos-cents metres de la Cripta de la famosa Colònia Güell, al municipi de Santa Coloma de Cervelló. És un quadre ideal d’aquelles ruïnes que els pintors romàntics tant es delien per pintar i que Ann Radcliffe, creadora del gènere gòtic, va fer escenari principal de les seves ficcions. Però quins són els orígens històrics d’aquestes romàntiques ruïnes i quina és la seva història? Què ens han dit els pocs historiadors que s’hi han apropat fins ara?

Durant tres articles us parlaré dels seus boirosos orígens medievals, de la història i vida de la Torre fins l’època moderna, deixant pel darrer l’origen de la seva llegenda i els misteris que rodegen al lloc fins al dia d’avui. Aquest és el primer d’una sèrie d’estudis que, amb molta més amplitud que la resta d’articles, tractaré amb profunditat llegendes i misteris que amaguen fets ben reals. Benvinguts a les ruïnes.

Un possible origen iber?

No sabem si a les arrels de l’actual construcció de la Torre Salbana s’hi podrien trobar restes de l’Antiguitat. Si més no, especulant, és ben habitual que els llocs on s’aixequen torres de guaita, llocs de culte, castells i poblacions hagin estat habitats d’antuvi tot sovint repetint les mateixes funcions. Els recursos que ofereixen certs llocs, siguin defensius, naturals o espirituals-religiosos, solen romandre invariables amb el pas del temps. La Torre Salbana està en un mirador privilegiat que domina la plana del riu i el camí que hi passa als seus peus, elements que el fan un emplaçament molt llaminer per a qualsevol que vulgui tenir cert control visual de la zona, a més s’emparella naturalment amb el cim del Montpedrós, cosa que van saber veure els primers barons de Cervelló, enllaçant els castells Vell i Nou de Cervelló, la Torre Salbana i construccions defensives menors per a un bon control dels seus dominis i camins.

Sí sabem que la zona propera a la Torre va estar habitada des dels temps dels ibers, com a mínim. En unes prospeccions que és feren l’any 1970 s’hi van trobar nombroses restes de ceràmica ibèrica laietana al seu voltant immediat, a la molt propera Escola del Pla de les Vinyes i a la riera de Can Lluch2. I el poble de Santa Coloma de Cervelló –en època medieval, Santa Coloma de Montpedrós– va ésser precedit per un ben documentat poblat ibèric al cim del Montpedrós3, on després el primer baró de Cervelló, Ènnec Bonfill, va aixecar el Castellnou de Cervelló4, que amb molta probabilitat va utilitzar part de les restes iberes de murets de pedra seca per a la seva construcció.

I si volem anar més enrere, molt a prop del mateix Montpedrós podem trobar unes espectaculars restes de pedres amb inscultures que conformen preciosos i complexes dibuixos simbòlics gravats a la pedra, gravats molt desconeguts que no han sigut estudiats i que s’han atribuït tant a època neolítica com a un possible origen medieval. Personalment opto per la primera opció ja que al molt proper Montbaig, a Sant Boi de Llobregat, trobem unes nombroses inscultures, cassoletes, gravats i perforacions a la pedra d’indubtable origen megalític. És potser l’espectacularitat de les restes de Montpedrós el que ha fet que és digui que potser són d’origen medieval, però la similitud dels seus motius amb altres motius neolítics i la proximitat a les restes, també molt desconegudes però no menys importants, del Montbaig5, juntament amb el menhir del camí del Llor, salvat de miracle, molt a prop de restes ibèriques i romanes6, no deixen lloc a dubte.

Podem especular amb restes iberes sota la Torre Salbana? Potser fins i tot més antigues? Fins que no hi hagi un estudi arqueològic seriós no ho podrem confirmar però no seria pas estrany, les restes trobades així ho indiquen i és bastant probable. Esperem que algun dia puguem treure’n l’entrellat.

Els primers comtes catalans repoblen la zona

Va ser en la darrera època del comte Guifré, cap a finals del segle IX, que les terres de frontera amb el Llobregat es repoblaren. Entre els anys 904 i 912 el fill de Guifré I, el comte Guifré Borrell, resident del castell de Cervelló, organitza amb mà hàbil el repoblament de la zona on ara s’aixeca la Torre Salbana, però els documents ens indiquen que des d’una generació anterior hi hauria aprisadors aventurers actuant per compte propi, convertint-se els seus descendents en aloers.7 En temps d’aquests pioners dignes d’una pel·lícula del «llunyà oest» americà, els darrers anys del comte Guifré, va ser quan aquestes terres de frontera és començaren a fortificar per defensar-se de les ràtzies musulmanes i és aquí, juntament amb el Castellnou de Cervelló, que hem de cercar el possible origen de la Torre Salbana que, com veurem, està íntimament lligada a la baronia –mai tingué aquest títol de forma oficial– i llinatge dels Cervelló amb el seu castell termenat. En aquells primers temps les torres solien ser majoritariament de fusta i solament les més destacades es construïen en pedra, algunes en fusta més tard evolucionaren a construccions de pedra, la Torre Salbana podria ser una d’aquestes. Cal dir ací que no tenim notícies d’una població musulmana al Montpedrós anterior a l’arribada dels aprisadors cristians, amb ells i l’aixecament de diverses fortificacions el Llobregat és converteix en terra de frontera.

L’any 947, quan el comte Sunyer deixà el comtat i és feu monjo, el seu fill Miró, co-governant amb el seu germà Borrell, s’ocupa de la zona del Llobregat portant a terme construccions i reformes. No sabem si aquest comte podria haver sigut el constructor de la Torre d’Eles que més tard va ser coneguda com a Torre Salbana, però va ser en l’època d’aquest i la del seu germà, que va prendre la titularitat única de les terres de Cervelló un cop mort Miró el 965, quan hem de cercar una ben possible construcció inicial o reconstrucció sobre restes més antigues, com amb el Castellnou de Cervelló. Van ser els fills de Borrell, Ramon i Ermengol, comtes de Barcelona i d’Urgell respectivament, que vengueren aquestes terres de Cervelló al baró Ènnec Bonfill, un poderós magnat del moment que era familiar d’ells, ja que pertanyia al llinatge vescomtal, el seu avi va ser Sunifred, germà del comte Guifré.

Tot quedava en família. Era l’estil feudal.

Els barons de Cervelló aixequen la Torre d’Eles

Com he relatat, Torre Salbana té un origen incert, però la similitud amb d’altres torres dels voltants -Benviure, del Llor, de Can Felip- podria indicar el seu origen en el segle X. Es pot veure a simple vista tant des del Castellciuró de Molins de Rei o des del gran poblat iber i castell medieval de Penya del Moro a Sant Just Desvern, a l’altra riba del Llobregat a Collserola. És una torre romànica de planta rodona que s’aixeca sobre una terrassa del riu Llobregat, dominant la plana i la vall, als seus peus transcorre un camí que portava a Barcelona. Davant, a l’altra riba del riu, trobem la Torre de Can Felip, a Sant Joan d’Espí. Ambdues torres romàniques es poden unir per una línia, el que ens parla de la seva funció de vigilància i salvaguarda davant de l’antiga frontera amb els musulmans, la primera que va haver-hi a la Catalunya Vella fins al segle XI, quan els comtes catalans arribaren fins al Gaià arrabassant terres al musulmà. I també ens parla de l’autopista que eren els rius com el Llobregat en època medieval, pistes de trànsit de mercaderies i persones, molt més cabalosos que avui i que calia vigilar, segurament amb senyals entre torres. Ambdues guarden molta similitud arquitectònica i estan acompanyades de casalots remodelats en l’estil neogòtic vuitcentista, el que acaba de donar-li aquesta aura romàntica però, per desgràcia, també ambdues estan totalment abandonades i amenacen ruïna.

Com podreu llegir a moltes altres pàgines web, la primera notícia documentada que tenim de la Torre Salbana és una citació col·lateral de l’any 992, en la venda que fan del Castell de Cervelló dos poderosos magnats, el comte barceloní Ramon Borrell i el comte d’Urgell Ermengol I a Ènnec Bonfill, un dels primers membres del llinatge dels Cervelló, que per arrodonir el seu gran senyoriu permutà l’any 996 amb el bisbe Aeci de Barcelona la meitat de l’alou que Bonfill tenia a Sants a canvi de l’alou que el bisbe posseïa al terme de Cervelló.

L’antiga baronia de Cervelló, llegendari llinatge medieval, estengué el seu poder molt a prop de la capital del comtat català, Barcelona. Amb el temps aquesta poderosa família, que apareix en el mite fundacional dels Nou Barons de la Fama i que és protagonista de fets clau de la nostra història, lligada per fets i sang a la dels mateixos comtes barcelonins, ha anat desapareixent de la memòria col·lectiva i es pot dir que avui, malgrat que ens han deixat belles i suggerents mostres arquitectòniques del seu llegat, aquest passa desapercebut inclús per als ciutadans de les viles a tocar. Va ser l’única hereva d’Ènnec Bonfill, Eliarda de Gelida, que al casar-se amb Hug de Montagut, del llinatge de Gurb a les terres d’Osona i el Gaià, va aportar el nom del seu castell al seu marit, que a partir d’aleshores va passar a dir-se Hug de Montagut i Cervelló8, unint el gran patrimoni d’ambdues personalitats. Amb els segles els Cervelló van pagar molt car revoltar-se diverses vegades contra el rei Jaume I al costat d’altres poderoses famílies catalanes, com veurem en el proper article, tot i que varen participar i donar la vida durant la conquesta de Mallorca9.

Recullo el fragment aquí per a qui li agradin els textos en llatí medieval, car no s’entenguin aporten una atmosfera inconfusible de vell pergamí i Abadia de la Rosa. Quan els comtes germans delimiten el feu del Castell de Cervelló al sud, l’escrivà recull, parem atenció i escoltem el càlam esquinçant el pergamí: «in termine de Erapruniano vel in termine de ipso Lauro et pergit iusta ipsa turre de Eles et pervenit usque in flumine Lubrigado»10, traduït ve a dir que el castell de Cervelló limitava al sud pels termes d’Eramprunyà –cabdal castell a l’actual Gavà, documentat ja en època del comte Sunyer de Barcelona, és a dir entre el 890 i el 950–, de la Torre del Llor –documentada al 990 i actualment a Sant Boi, on aleshores vivia el bisbe barceloní Vives, un important magnat– i la Torre d’Eles fins al Llobregat. La Torre d’Eles és el nom original de la Torre Salbana i això demostra que és, per tant, preexistent a l’any 992, encara que no guardem informació anterior.

També ens indica que la Torre d’Eles va formar una quadra, és a dir, que va mantenir un petit nucli poblacional al seu voltant amb senyor, terme i jurisdicció pròpia que, probablement, en aquell moment no entrava en el terme de Cervelló. Eles és, segons la historiadora Montserrat Pagès, un antropònim, és a dir, un nom propi, potser del primer senyor de la torre, potser d’un aloer al qui pertanyien les seves terres, del seu constructor o un nom musulmà llatinitzat, com tantes altres coses sobre aquesta misteriosa torre, no ho sabem pas. En tot cas, si la Torre va tindre jurisdicció pròpia o no, poc trigarem en que aquesta entrés a formar part del terme de la baronia dels Cervelló.

Fem un punt i apart per anar acabant l’article i recordem el perill que suposava viure al segle X en aquelles feréstegues terres entre la Serra de l’Ordal i el Llobregat. Els anys 982, 984 i 985, el famós cabdill musulmà Almansor va protagonitzar cruels ràtzies que varen dur a la ruïna i a la desesperació els comtes catalans, desfent l’exèrcit del comte Borrell II a la Batalla de Matabous, saquejant Barcelona, incendiant-la, massacrant i esclavitzant els seus habitants. I aquestes solament són les ràtzies més conegudes. La Torre d’Eles, juntament amb altres cases fortes i torres de sentinella com la Torre de Benviure a Sant Boi, amb la que es relaciona arquitectònicament, formava part d’una fràgil avantguarda defensiva i també d’una manera de reclamar l’avenç territorial dels senyors feudals, de proclamar el domini de la terra sobre els seus propis vassalls, ja fossin cristians o estiguessin vagament cristianitzats, en una època en què les fronteres eren vagues i mòbils.

La Torre al segle XXI

Avui, al segle XXI, les seves restes s’albiren des de l’altra riba del riu Llobregat, per on transcorre la B23, la primera via d’entrada amb cotxe a Barcelona. Aquest origen incert que dóna espai a fer corre l’imaginació, l’aura de maledicció decadent després dels incendis dels 80, estar al costat d’un lloc tan turístic com la Colònia Güell i de ciutats ben poblades com Sant Boi o Sant Vicenç, en un indret relativament aïllat però a la vista de tothom, han fet de la Torre Salbana una olla ideal on vessar tots els ingredients necessaris per al naixement d’una i moltes llegendes, nascudes d’aquell lloc ombrívol i melancòlic de la ment al que viatgen els que gaudeixen de la part fosca de les històries.

Un origen entre la llegenda i la història de la que us parlaré en el següent article, que podeu llegir seguint aquest enllaç: Torre Salvana II. Paradigma de folklore modern


  1. Rose MACAULAY, El plaer de les ruïnes. No publicat en català. Una bona ressenya aquí, en anglès.
  2. Llibert PIERA I FIBLA (1986), Resultats de les prospeccions a diversos jaciments ibèrics i romans de Catalunya, Empúries: revista del món clàssic i antiguitat tardana, Núm.: 48-50 (1986-1989) Vol.: II, Barcelona, Museu d’Arqueologia de Catalunya.
  3. Mossèn Frederic MARTÍ I ALBANELL (1996, reedició de 1933-34 i 1978), Fulls històrics de Santa Coloma de Cervelló, Santa Coloma de Cervelló, Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, p.6
  4. Josep PADRÓ I MARGÓ, Joan RIQUELME (2002), Santa Coloma de Cervelló, Barcelona, Cossetània.
  5. Xavier SÁNCHEZ (2011), Les inscultures del Montbaig. Microcosmos megalític? Castelldefels, Tothom hi és convidat: IV Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà, 3 i 4 de desembre, 2011, p.101-106.
  6. Josep Maria SOLIAS ARIAS (1990), El poblament ibèric i romà del curs inferior del Llobregat, Barcelona, Tesi doctoral, Universitat de Barcelona.
  7. Lluis MONJAS MANSO, Santa Coloma de Cervelló a l’Alta Edat Mitjana, Santa Coloma de Cervelló, Plecs Locals d’Història nº 2, Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló
  8. Júlia MIQUEL I LÓPEZ (1997), Els Cervelló, Barons de Querol-Montagut a l’Edat Mitjana, Vilafranca del Penedès, Miscel·lània Penedesenca, Vol.26, p.166-201
  9. Júlia MIQUEL I LÓPEZ (2000), El llinatge dels Cervelló, Barcelona, La Resclosa, Història Medieval, p.33-52
  10. Montserrat PAGÈS I PARETAS (1992), Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.418-422.

Següents articles dedicats a la Torre Salvana:

Torre Salvana II. Exemple de folklore modern

Torre Salvana III (i final). Un lloc on trobar-se amb el Diable

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada