Sol, lluna i estrelles: Almanacs del territori

Rellotge de sol modernista a la Masia de Can Riba, a la Vall de Bianya
Rellotge de sol modernista a la Masia de Can Riba, a la Vall de Bianya

Les hores en què vivim, no són les hores en què vivim. El dia en què vivim, no és el dia en què vivim. A vegades ni tan sols el mes. I no parlo del canvi d’horari. Mireu el rellotge i el calendari i no veureu més que mentides. Parlo del desajustament que existeix entre el que marca la convenció horària i el pas del sol, entre el que han decidit –per cert, pregunteu-vos, qui?– que hem de viure i el que realment vivim. Més enllà de la gent que ho pot palpar en l’ambient i ho sap reconèixer en el cel i en la nit estrellada, més arrelada a la terra i als antics costums del camp, pocs són els que saben en quina hora realment viuen i que pot variar de ciutat en ciutat, de terra en terra. No és el mateix el sol de la Vall Fosca, que el de la Plana de Vic o la Vall de Bianya.

Us haureu fixat que, en moltes masies catalanes, a sobre de la porta d’entrada hi ha un rellotge solar. No és casual. Els pagesos depenien i depenen en gran part d’aquest pas del temps real, el que es pot llegir en el sol, la lluna i les estrelles, el que marca el clima, el creixement i la mort de tot el que és viu. Però també guarda una vella significació: El sol era un dels senyors de la gent del camp en temps antics i és normal que se li guardi un lloc d’honor a la llar, protector i alhora convidat d’aquesta. En algunes masies, poques, hi ha també rellotges d’aigua, com Can Traver, espectacular masia fortificada del segle XVIII situada a Bigues i Riells. Però dels rellotges solars ja en parlaré en d’altres articles. Si a casa vostra no teniu un d’aquests senzills ginys, o no sabeu com fer-ne un, o no teniu el sisè sentit de les bruixes i els pagesos, també podeu comprovar en quina hora solar real viviu fent cerca per internet. El mateix amb el dia real del calendari lunar. Ja veureu quina sorpresa.

Mas Rosés
Mas Rosés, masia fortificada de Gavà amb orígens del segle XIV, reformada i reconstruïda als XVI i XVIII. Al bell centre reconeixem un rellotge solar tradicional. A la dreta, una torre de defensa del segle XVI.

Però la cosa no és tan senzilla. Un concepte és el de l’hora solar «aparent», que calculen aquests rellotges de sol tradicionals. Una altra és l’hora solar «real»: Com la rotació de la terra no és constant, els dies solars varien de llargada. Al segle XIX, amb la colonització i la necessitat dels imperis comercials de coordinar-se, es va establir el meridià de Greenwich i el sistema GMT, basat en el sol i els estels i la rotació terrestre, seguit pel seu successor anomenat Temps Universal Coordinat –o UTC–, establert el 1972, basat en rellotges atòmics i que és el que podeu observar als vostres rellotges –si sou dels que en teniu–, una hora feta per apropar-se al més possible al sol i les vibracions atòmiques de la terra, alhora coordinant un temps internacional. Però això, clar, ha anat produint lleugers desajustos que s’han anat acumulant, tot i les correccions que es van fent anualment. No es pot aturar el sol.

Per a controlar de manera efectiva aquest pas del temps els pagesos van fer seus una sèrie de publicacions anomenades almanacs, de tradició molt antiga, on es presenten tot tipus d’informacions astronòmiques com les llunacions, la visibilitat dels planetes i els eclipses, la llargada dels dies i les nits, o meteorològica com el temps que farà al llarg de l’any i les dates recomanades per fer els empelts, les matances i la sembra, a més de temes també molt curiosos com quan tallar-se els cabells, plantar o collir certes herbes o tallar llenya. El mot ve de l’àrab «al-manaakh», el clima, o «al-manâh», el calendari, ja que els orígens d’aquestes publicacions es troba en els calendaris que àrabs i jueus importaren, adaptats al seu torn de tauletes gregues i romanes i de la transmissió oral preromana.

El pre-almanac més antic que coneixem, per escrit, és el «Parapegma», el calendari climàtic grec que es realitzà durant segles i que perfeccionà Ptolomeu amb el seu estudi anomenat «Phaseis». Ptolomeu va ser un astrònom de l’Alexandria del segle I d.C i un dels més importants científics de l’Antiguitat, per ell els canvis visibles en el clima eren deguts a la influència dels planetes i com a astròleg que era –i probable hermetista, filosofia que estava naixent a l’Egipte grec de l’època–, ho atribuí tot a la ciència que per ell era la més elevada: L’astrologia.

Al nostre territori existeixen dos grups d’almanacs, els destinats a les poblacions rurals i a la pagesia, anomenats «petits almanacs» o parenòstics, i els destinats a un públic burgès i curiós, almanacs amb més pàgines, farcides d’anècdotes, folklore i tradicions etnològiques. I és que tot sovint els almanacs de cordill foren els autèntics encarregats de fer arribar al poble i a les classes menys afavorides la cultura, d’una manera modesta i senzilla, però més propera a ells que els llibres carregats de dates i fites, que potser no els hi interessaven tant.

Calendari dels pagesos, 2018
Calendari dels pagesos, 2018, almanac català

El nom «parenòstic» fa referència al fet que en aquests almanacs rurals, farcits de conceptes propers a la natura, s’hi barrejaven els cicles solars i naturals amb el santoral i les pregàries adequades, no fos cas que a algú li donés per no relacionar els cicles de la natura amb res que no fos catòlic o bé perquè ja inicialment, en els pre-almanacs grecoromans i en la tradició oral s’hi barrejaven aquests cicles amb l’adoració o la proximitat de certs Déus i númens del territori: Rastrejant les comparatives entre aquests sants –sovint inventats, com Sant Llop o Sant Silvestre– i els númens del lloc, trobem interessants relacions i trets entre ells, que ens parlen de les atribucions que aquella divinitat o geni tenia en un lloc en concret.

Encara avui en dia aquest estil de literatura, que al segle XIX i a inicis del XX era anomenada «de cordill», és fonamental. Nogensmenys la publicació catalana que porta més anys editant-se sense interrupció és «El calendari dels pagesos», el més conegut de tots els almanacs catalans, editat de 1861 ençà, essent el seu primer editor el barceloní Joan Llorens i el més conegut avui dia a Catalunya. Un altre almanac tradicional català, encara editat avui dia, és el «Calendari de l’ermità dels Pirineus», editat ininterrompudament del 1875 ençà. A més dels continguts que tenen altres almanacs, com el dels «pagesos», el de l’ermità conté dels seus inicis ençà nombroses informacions sobre herbes remeieres, astronomia –i astrologia– i cultura popular i tradicional «literària». Aquest calendari no s’edità en català fins al 2015, però avui dia arriba arreu en llengua catalana, també a Andorra i les Illes Balears. Altres almanacs publicats a Catalunya són l’«Almanac del cordill», una autèntica delícia editada d’ençà del 2002 i que és un dels meus almanacs preferits de tot aquest recull, i l’«Agenda del Pagès», editada a partir del 1985.

Calendari del Brillant de 2010
Calendari dels Brillants de 2010, almanac valencià

El País Valencià no es queda enrere. A Benissa, a la Marina Alta, s’hi publica el Calendari dels Brillants, tot un esforç molt lloable de Joan Josep Cardona per difondre la cultura del País Valencià, en les seves festes, mercats, música i tradicions, a més de contenir els espais habituals d’un almanac i un vessant astrològic ben curiós. L’alcoià «Calendario del Profeta», editat el 1873, és un dels més antics de la Península juntament amb el «Calendari dels Pagesos», però desconec si encara té continuïtat, tot em fa pensar que no.

Però és a les Illes Balears on es publiquen i encara es fan servir més els almanacs, tant en l’àmbit pràctic, com etnològic o col·lectiu. El més antic és el «Calendario y almanaque religioso para las Islas Baleares», conegut senzillament com a «parenòstic». Altres títols són el Calendari Mallorquí de S’Arenal i Llucmajor, el Calendari Mallorquí de Sa Plaça, començat a publicar el 2006. I a Menorca també ens trobem amb el Parenòstic Pagès i el Parenòstic Mariner, més centrats en la vida del mar. A Eivissa resisteix heròicament «El Pitiús», un altre almanac balear d’un gran valor etnogràfic i tradicional, més que de pagès. El Col·lectiu Teranyines, de Sant Joan, també publica el Pronòstic Santjoaner. Com podem veure, a les Balears els almanacs és una tradició que segueix ben viva.

No us sorprengueu doncs si descobriu que no viviu en dijous, sinó en dimarts o dissabte; si el cap d’any en realitat no és cap d’any; o si al solstici d’estiu –Sant Joan– va passar de llarg fa dies i això de banyar-se despullat a la platja potser fer-ho uns dies abans, per si de cas. I la pròxima vegada que mireu el rellotge recordeu que el temps és una mentida. Pretenent homogeneïtzar-lo i regular-lo, la modernitat ha tenyit el temps de confusió, una confusió invisible als rellotges que ens porta de la mà a desconnectar-nos de tot el que ens envolta que, també, pertany al nostre interior. Perquè el que és a dins, és a fora i viceversa. Però per veure el que és cert solament heu d’observar al vostre voltant com feien els nostres avantpassats, no tan llunyans. Aquestes eines anomenades almanacs ens ho recorden amb saviesa ancestral: Torneu al territori.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada