Simiots (III i final): La crida del bosc

Simiot a l'església de Sant Salvador d'Arles

En el primer article d’aquesta sèrie dedicada als simiots vam conèixer la llegenda que els va estendre arreu dels Països Catalans i, en el segon, hem parlat d’ells i la seva evolució al llarg del temps. En aquest últim us parlaré d’altres aparicions d’aquestes criatures dels boscos i, sobretot, veurem com són part d’un fenomen estès arreu d’Europa.

Abans del cristianisme

Claude Seignolle, un dels més importants folkloristes i rondallaires francesos, quan parla dels «Sémiots d’Arles-sur-Tech» ho té clar: «A l’Alt Vallespir, la lluita del cristianisme contra el paganisme va prendre un caràcter especial. Els camperols havien preservat l’adoració dels déus boscans, les seves imatges de fusta adornaven els habitatges modestos. Va ser inútil cremar aquests fetills blasfems, la memòria dels déus del bosc encara era ben viva. El cristianisme va recórrer als mateixos mètodes que havia emprat contra les fades. Així, a Arles, els déus boscans es van convertir en simiots, grans mones que van causar destrosses i por al territori. L’Església va atribuir-los tots els desastres, responsables de tots els mals de la terra.»

L’academicisme francès és inflexible amb aquesta idea, relativa als esperits del bosc transformats en éssers diabòlics per l’acció de l’Església catòlica. De l’opinió del prestigiós medievalista Jacques Le Goff en vaig parlar en la primera part. El medievalista occità, especialista en Catalunya, Pierre Bonnassie, en els assajos que va escriure sobre la Catalunya medieval és encara més explícit. Bonnassie va estudiar com, a diferència d’altres llocs d’Europa, l’escriptura cristiana va trigar 500 anys a implantar-se en terres catalanes –segles III al IX–, a més a més hi van perviure antropònims –noms de persona– que remeten a noms preindoeuropeus, fet que no va passar a França o altres contrades d’Europa. Aquests noms, com Ènnec, Galí o Eló, els podem trobar per tot Catalunya durant l’alta edat mitjana.

Cim del Canigó

Aquest fet, unit a l’aïllament de Catalunya, que va ser una terra de pas de diferents exèrcits que van disputar-se la seva dominació, sense arribar a penetrar culturalment en ella per manca d’efectius, va produir un llarg període d’immobilitat cultural que no es trencà fins als primers comtes francs independents, que van dedicar-se a fundar monestirs i esglésies arreu del territori. Això va portar a una forta resistència d’elements precristians, religiosos, espirituals o màgics, a les terres del que seria Catalunya. Inicialment amb molta timidesa, sempre segons Bonnassie, el cristianisme i l’Islam van tindre moltes dificultats per predicar i convèncer a terres catalanes, així que van optar per sincretitzar-se o, tot sovint, ignorar el que passava més enllà de les zones urbanes –llogarrets, pobles i ciutats–, deixant el camp i els nuclis aïllats per més endavant. En el cas de la civilització musulmana, eminentment urbana, això és encara més acusat.

El professor Claude Lecouteux no deixa lloc al dubte, quan ens explica que la mentalitat medieval era habitada per nombrosos éssers i esperits: «El cel era l’hàbitat de temibles éssers que podien espaordir a la gent, fantasmes que pertorbaven l’ordre meteorològic i natural de les coses, portant amb ells el caos al territori». Segons Lecouteux, l’avenç del cristianisme va encotillant aquestes creences als llocs on era més difícil accedir-hi, és a dir, els boscos i les muntanyes més recòndites. Aquesta idea xoca frontalment amb d’altres autors que veuen els boscos i les muntanyes, no com a nuclis de resistència, sinó com a nuclis generadors. Ambdues idees no són excloents l’una de l’altre. El lingüista i historiador francès ens explica que, a l’edat mitjana, «el geni malvat de la muntanya adopta essencialment tres formes: la de l’animal monstruós, la del gegant i la del cavaller depravat i de costums brutals». Els simiots adopten aquestes tres formes en l’imaginari col·lectiu: Animal monstruós, gegant salvatge i, fins i tot, com veurem, la de cavaller depravat.

Al monestir de Sant Andreu de Sureda, al poble del mateix nom, a la Catalunya del Nord, també hi ha unes criatures que podrien ser simiots, devorant persones o animals. És normal si tenim en compte que el monestir, d’ençà del segle XVI, va estar lligat a Santa Maria d’Arles

Els dimonis de la Vall de Núria

Amb tot el que hem vist fins ara ens fem més o menys la idea que eren els boscos per als homes i dones medievals: El bosc, per la mentalitat medieval hereva de l’antiguitat, era el lloc que quedava enfora de la civilització, un espai de frontera on tot era possible, on habitaven els esperits i els monstres però també un espai d’on viure –bosquerols, carboners, caçadors, pastors, camperols– i on et podies perdre. Acollidor i hostil alhora. D’aquesta zona fronterera on els somnis, els desitjos, les pors, són sempre possibles, van sorgir-hi criatures que van ser anomenades simiots o altres de molt similars. Un dels casos més notoris és el de la Vall de Núria.

El 1665, el sacerdot Francesc Marés va escriure un llibre dedicat a la història i miracles de la Mare de Déu de Núria. Marés ens diu que el seu llibre és, en gran part, una còpia d’un manuscrit de 1338, una data molt propera a la de la llegenda dels simiots. Segons ell, aquest manuscrit és el primer que parlà de la fundació de Núria per part d’un ermità anomenat Amadeu, que com l’abat Arnulf combatí els esperits malignes de la vall amb l’ajuda celestial: «Diuse en lo llibre antich de pergamí ja citat, que antes que allí se edificàs la santa Capella a llahor i gloria de la Verge Maria, aquell lloch de Nuria era molt agreste, incult i aspre, i que era tant horrido i espantable, que solament lo habitavan bestias salvatges, en ell los pastors sentian moltas vegadas udolar esperits malignes, i havian vist moltas visions de Satyros, Faunos o dimonis: per las quals visions malas, lo bestiar sels espantava, desgarriantse i despenyantse pera fugir. Ja podrà ser, que açò apareixerà a algú queu llegirà que sia alguna faula o ficció de Poetas antichs: però…»

A continuació, Marés els compara amb els simiots: «Y en la historia dels Sants Abdon y Senen Martyrs, que escriu lo Pare Viçens Domenech en son Flos Sanctorum dels Sants de Catalunya, trobam que antes que los Cossos Sants de aquestos dos Martyrs arribaren a la Vila de Arles, hi haguè una persecució molt gran en aquella Vila per causa de uns animals monstruosos, que en figura de Monas inquietavan aquella Vila, de tal manera que no sols destruhian las vinyas y fruyts de la terra, sinò que matavan molta gent. Y se te per cert que eran dimonis en figura de Monas, que allí eran anomenats Symiots, los quals desampararen aquell terme, y desaparegueren del tot en lo punt que foren arribats allí los Cossos dels gloriosos Martyrs»

Per acabar concloent: «Per tant no ha de aparèixer faula de Poetas, lo dit, que en los deserts de las Montanyas de Nuria apareguessen visions de tals Monstruos, antes que allì se edificàs Iglesia a gloria y llahor de Maria Santissima.»

La història de la Vall de Núria és interessant per si mateixa i li dedicaré un article en el seu moment, però el que ens interessa aquí és que Marés ens parla d’aquests monstres d’una manera que fan del seu document una joia. El primer detall és que ens dóna el text d’on ha conegut la llegenda, el del pare Viçens Domènech, que copia literalment el text de Llot, que ja coneixem. Per tant era fidel a la història medieval original. El segon és que Marés era de Llívia, ciutat de la plana cerdana, al Pirineu, propera a Arles i al Canigó. Això indica que el sacerdot podia saber perfectament de què estava parlant. Per això, quan ens compara els «dimonis» de Núria amb els simiots, insinuant que probablement eren el mateix, té certa vàlua diferent del mer analista.

I el detall més important de tots és que en cap moment diu que aquestes criatures ataquessin a ningú, sinó que la gent de muntanya les veia i escoltava, espantant-se tant homes com bèsties, fins al punt que els ramats queien dels penya-segats: «Los pastors sentian moltas vegadas udolar esperits malignes, i havian vist moltas visions de Satyros, Faunos o dimonis». Aquest tret, que els esperits es presentaven en forma de visió o soroll, dóna un interès particular a la narració, perquè en molt pocs altres documents trobem descripcions passives, observants.

Com ja vaig dir al segon article, no vulguem fer un «àlbum de cromos» de les criatures dels nostres mites o de la tradició oral. Aquesta idea «de col·leccionista» té molt a veure amb l’època victoriana, amb el segle XIX. Pot resultar encantadora i ens fa senzill el parlar de les criatures, perquè ens les podem imaginar per separat com si fossin personatges. Però si volem copsar-ne l’essència real, hem de pensar que «simiot», com ja vaig dir, és simplement el nom que li van donar a la Catalunya del Nord a unes criatures que trobem a molts altres llocs amb diferents noms, formes i trets, tal com va saber veure el sacerdot de Llívia, Francesc Marés.

A Besalú hi ha unes criatures, una devorant un humà i l’altre una cabra, que hom ha volgut veure com a simiots. En tot cas, no deixen de ser criatures monstruoses de l’imaginari medieval. Tindria cert sentit si recordem que Besalú era la capital del comtat que dominava Arles, fins a la seva dissolució dins del comtat de Barcelona

Els simiots de Santa Pau

El 13 de juliol de 1417, segons els protocols notarials conservats a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, trobem que al poble de Santa Pau, al cim del Puigsacreu, es fundà una ermita dedicada als Sants Nin i Non –Abdó i Senén–. Aquesta ermita, entre el coll de Boixedes i Palomeres, centre geogràfic entre Santa Pau, Batet i Begudà, no sabem per què va ser fundada. Hi ha excursionistes que diuen que, en dies molt clars, des de l’ermita es pot veure Arles i per això es fundà allí, perquè el «poder» dels sants Nin i Non arribessin fins a la contrada. Sigui com sigui, és un cas ideal per entendre que tot sovint unes criatures determinades van associades al culte d’uns sants concrets. Com ja he dit en els altres articles, els Sants Nin i Non són, com Sant Galderic, habituals en les devocions lligades a la pagesia dels Països Catalans.

La tradició popular diu que va ser erigida per posar fi a una plaga de «somiots» que van assolar els camps i les pastures d’aquella zona de la Garrotxa, i no eren pas unes mones sinó uns gossos peluts vagament antropomòrfics, que recorden molt a les imatges que trobem impreses al reliquiari i als capitells d’Arles. A més a més dels protocols notarials de la fundació de l’ermita, l’únic document original que ens parla d’aquests éssers són els goigs dedicats als sants bessons. S’hauria d’anar a les fonts d’arxiu originals per a investigar que se’n va dir, realment, d’aquests «simiots». Si és que va dir-se’n alguna cosa i no és tot una bola que s’ha anat fent pel boca-orella.

El mateix passa amb els suposats «atacs» de simiots a Barcelona, que es diu entraven a la ciutat. Més enllà d’Amades i els goigs de Santa Maria del Pi no he trobat, encara, cap font què en parli. En tot cas, els sants Nin i Non anaven allà on la pagesia tenia problemes: Al Morell, poble tarragoní, se celebra per la seva festivitat una guerra d’aigua en record a la lluita que els llauradors del poble van mantenir contra el cuc de la fusta, que matava els seus avellaners. A Cubelles, Riudecanyes, Inca, Benimaclet i a molts altres pobles dels Països Catalans, moltes vegades propers a serres o zones rurals que antigament eren molt frondoses, també s’aixecaren ermites en honor d’aquests sants, hi haguessin o no simiots talment anomenats.

Una d’aquestes ermites, que guarda una història interessant, és la de Togores, dins del terme de Sabadell a la vall del riu Tort, a l’esquerra del Ripoll, en ple Vallès. Rodejada d’alzines molt antigues, l’ermita va ser aixecada el 1323 sobre unes velles ruïnes romanes, probablement un temple, encara que d’ençà del segle X en tenim notícia. Als segles XII i XIII s’hi venerava a la Mare de Déu de Togores, que defensava als cavallers de la guerra i contra les tempestes. El casal de Togores, família de cavallers i terratinents a qui pertanyien les terres, va fer que l’ermita també fos dedicada als sants Nin i Non.

Entre altres motius, les ermites s’aixecaven com agraïment per haver passat una plaga o una època dolenta al camp o, a l’inrevés, per gaudir de la protecció dels sants en un moment difícil. També era una manera de cridar a certs esperits i forces determinades de la col·lectivitat, en època cristiana en forma de sants. Aquesta visió dels sants com a forces protectores en determinats àmbits i amb determinades funcions és, en gran part, el mateix tracte que tenien els pobles de l’antiguitat amb els esperits en temps precristians. Si és que podem parlar de «funcions» i «tracte» sense ser inexactes.

Ermita de Sant Nin i Sant Non al Puigsacreu, a Santa Pau

Simiots al castell de Rocabertí

Aquí tenim una de les rondalles més peculiars de totes, molt pròpia de les llegendes més desbocades, però que té a veure amb allò que deia Lecouteux de que les criatures malvades que habiten el bosc, en la mentalitat medieval, també podien prendre la forma d’un senyor feudal brutal o un cavaller pervers. Segons Amades va ser en aquest castell on, també, succeí la fabula del viatger i el fred, de la que ja hem parlat. Els simiots són els amos del castell i un d’ells és «el rei», on trobem la relació amb la cita on Amades ens parlava d’un rei dels simiots.

La llegenda no té més secret que alguna versió de la llegenda de l’abat Arnulf, com la de Miquel Llot, que explica que el castell de Rocabertí va ser una de les aturades de les relíquies, on van espantar alguns simiots. Segurament Amades i altres rondallaires desenvoluparen l’anècdota. Però el més interessant és com d’algunes ruïnes o llocs semi-habitats els esperits, segons la veu popular, poden fer-hi el seu niu. En aquest cas els simiots són caracteritzats, no com a «mones» corpòries, físiques, sinó per extensió com mers esperits salvatges. En aquest sentit també resulta interessant saber que el castell va ser vist com la llar d’altres esperits, com les goges, les dones d’aigua.

El castell de Rocabertí té altres llegendes i rondalles pròpies, així que d’aquesta no en parlaré més i la reservo per quan faci un article d’aquest lloc.

El Canigó i els simiots

Del Canigó tampoc en parlaré gaire perquè, com el Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt o el Pedraforca, és una de les muntanyes amb més rondalles, llegendes i tradicions mistèriques de tota la nostra geografia. Per això prefereixo anar-li dedicant articles. El Canigó sempre ha sigut caracteritzat com un hàbitat d’éssers fantàstics, malignes o no, però sempre a mig camí entre aquesta realitat i l’Altre Costat. Lecouteux i Seignolle no escatimen en llegendes i descripcions mitològiques del lloc.

El primer ens parla de l’historiador anglès Gervais de Tilbury. El 1212 en el llibre «Otia imperialis», dedicat a l’emperador Otó IV del Sacre Imperi, ens parla de narracions d’arreu d’Europa. Quan para per Catalunya i descriu el Canigó diu que hi ha un llac profund on habiten criatures diabòliques, des d’on fan anar pedregades, ventades i tot tipus de maleses meteorològiques: «Allà trobem, segons expliquen els locals, un niu de dimonis. Si llences al llac una pedra o alguna cosa pesada d’immediat comença una tempesta, com si els dimonis estiguessin enfurismats».

Aquesta cita ens recorda molt al forat des d’on surten totes les tempestats i ventades, que Amades relacionava amb els simiots. Tot i que allí no ens diu exactament on es troba. A més a més d’aquesta narració, Amades segurament tenia en ment la del monjo italià Salimbeno de Adamo, que explica una llegenda de Pere el Gran. Segons Adamo el rei, l’any 1283, pujà al Canigó amb uns cavallers per aturar les terribles tempestes provocades per un drac que vivia al llac. D’aquesta llegenda ja en parlaré en el seu moment.

El que ens interessa ara és que Amades, quan va dir que els simiots tenien la capacitat d’invocar tempestes, probablement pensava en aquesta història i d’altres, com la de l’Estany Negre del Canigó, que ens parlen de criatures monstruoses que habitaven els pics de les muntanyes, des d’on deixaven anar calamitats. Com diuen Lecouteux i Le Goff, aquesta creença estava estesa per tota l’Europa medieval. En les nostres contrades, fins fa no gaire, anomenaven a aquests temporals «bruixes» o «dimonis», personalitzant les boirades, els núvols de tempesta o les pedregades, com ja he comentat diverses vegades quan us he parlat de la bruixeria en terres catalanes.

Seguici de la Rodella, a Montboló i Arles, la Catalunya del Nord. Els sants són Nin i Non, patrons dels agricultors de la vila

La Rodella

Al municipi català de Montboló, al Vallespir i veí d’Arles, en època medieval en gran part pertanyia com alou al monestir de Santa Maria d’Arles. El 1465 un pastor anomenat Noguer de Gasnach, que pasturava els seus ramats pel coll de la Porta –en francès anomenat col de Formentere–, va tenir una visió. En ella veia dues bruixes que portaven el mal temps el poble amb la seva clàssica forma de tempesta, que prenen en tants altres llocs dels Països Catalans. Segons la rondalla en arribar al coll una diu a l’altra: «Passa!» I l’altra contesta: «No puc». «Però passa d’una vegada, què et reté?». «Són els sants Abdó i Senén, que són davant meu!» I aleshores les bruixes s’endugueren el mal temps cap a altres llocs.

En agraïment, cada 30 de juliol els camperols de Montboló celebren la processó de la Rodella, un seguici litúrgic que surt de Montboló a les set del matí fins a Santa Maria d’Arles, on arriben encapçalats per la dita Rodella, una gran roda de cera d’abella verge de 20 metres de diàmetre, decorada amb cintes de colors, fulles i flors, fixada al voltant d’una creu de vuit braços. El final del seguici es culmina amb una ballada de sardanes i el repartiment de l’aigua beneïda de la Santa Tomba. La Rodella queda penjada dins de l’església de Santa Maria fins a l’any següent.

Segons algunes versions –Amades–, el que estaven fent les dues bruixes era invocar els simiots perquè aquests fossin els que provoquessin les tempestes. Però en realitat els simiots apareixen aquí com a convidats accidentals, la narració original ni tan sols descriu a les bruixes, el que descriu és que el pastor, espantat per un gran terrabastall similar a una tempesta, s’amaga sota unes roques i allà «escolta» les veus de les suposades bruixes. Lògicament, el que hi ha darrere d’aquesta visió i de la processó de la Rodella és una antiquíssima tradició anterior al cristianisme, que aquest buscà sincretitzar adaptant al seu culte, probablement perquè era massa arrelat al territori per a erradicar-lo de soca-rel. La Rodella té un gran substrat de representació solar simbòlica i, el seguici, de ritu de protecció de les terres contra les tempestes estiuenques.

Hi ha qui vol veure-hi un record llunyà de ritu matrimonial, on la rodella se sostindria per sobre d’un dolmen o en un lloc com un «coll» o un cim, en unió entre la roca, el cel i el mar. Molt propers a Arles i Montboló trobem el Roc de l’Amorriador, a Glorianes i el Roc de les Nou Creus, a Ceret; ambdues tenen creus, com les que trobem per la resta d’Europa, a la Roca del Vallès mateix. Això pot ser degut a intents de cristianització o a l’ús antic de la creu dins un cercle com a símbol solar, on es marquen els quatre punts cardinals i les quatre estacions.

Roc de les Nou Creus, a Ceret. Les creus dins d’un cercle, que alguns anomenen “creu cèltica”, són força visibles

Aquesta creu, en moviment, forma una espiral que evoca l’evolució de l’home i dels cicles i que derivarà en l’esvàstica, antiquíssim símbol indoeuropeu –que avui és famós, per desgràcia, per l’ús que van fer-ne els nazis com a logotip comercial–. Per això, la rodella se suposa girada en direcció solar per part dels sacerdots de l’antiguitat, que entonaven un càntic profund. El gir de la roda, el so, l’ús d’encensos i altres elements litúrgics feia així entrar al matrimoni en un plàcid estat de trànsit. En el nom del pastor, «Noguer», i el seu apel·latiu «de Gasnach», així com en el seu ofici, també s’han volgut rastrejar simbolismes. Però tot això són hipòtesis i suposicions, que no sabem del cert.

El que podem documentar és que el rei francès Lluis XI va intervenir a la Guerra Civil Catalana en contra del rei d’Aragó, Joan el Sense Fe. Aquest, per tenir la seva ajuda, el 1462 en el Tractat de Baiona li va cedir els comtats del Rosselló i la Cerdanya. Els exèrcits francesos van envair la Catalunya del Nord i van passar deu llargs anys en que els francesos van exercir un domini despòtic sobre els comtats catalans del nord, el 1472 va esclatar una forta revolta popular antifrancesa recolzada pel rei Joan, que va tornar al nord i va defensar a ultrança la ciutat de Perpinyà. Fins el 1493 no es van recuperar els comtats catalans, inclosa la Cerdanya, avui partida en dos. Durant aquests anys tot va canviar al Rosselló, els francesos van desposseir als senyors catalans desafectes dels seus feus i els van distribuir entre la nova administració, senyors i cavallers del nord de França i els col·laboracionistes de torn.

Això també va afectar Montboló, perquè l’autoritat de la seva església fortificada va passar a formar part del domini abacial de Santa Maria d’Arles. És en aquest temps, al voltant del 1462-65, quan l’autoritat recau en l’abadia, quan podríem buscar una cristianització definitiva del seguici de la Rodella, la preeminència de la Creu en els 8 braços solars, l’anada fins a Santa Maria i l’aparició de figures com els simiots i les bruixes en la seva tradició. La figura de la roda apareix per tota la contrada i és molt més antiga que el segle XV: El sarcòfag de la Santa Tomba, d’origen paleocristià o precristià, té una roda amb creu esculpida a la part baixa. El cavaller Gaucelm, enterrat a sobre, porta un penjoll amb la roda. A l’església de l’abadia, a la nau, sobre el cor, hi ha penjada una roda de fusta adornada amb campanes que s’utilitzava per a les noces, tal com es veien a la Bretanya fins fa poc.

Més tard, la roda simbolitzarà la igualtat de justícia per a tots en la tradició cristiana. El centre representa Crist regnant, en les catedrals medievals el fill de Déu se situa al centre de les rosasses. Per invertir els papers, a l’edat mitjana, la roda servirà per castigar els convictes i els infidels. Una manera radical de debilitar els cultes pagans i tornar la gent a les esglésies. La creu dins la roda suggereix un cercle espiral en moviment, és el món de l’esdevenir; la creació contínua. Els cicles, les renovacions, les transformacions. El sol que baixa de les muntanyes. És per això que pastors i agricultors la veneren, per protegir-se del «mal temps» en el sentit més ampli del terme.

El 1591, el sacerdot d’Arles, Miquel Llop, va donar la culpa als simiots d’una sèrie de calamitats relacionades amb tempestes i cultius perduts per la nit. El que això ens marca és que, a finals del segle XVI, les creences en aquests éssers seguien encara vives per la zona. Avui un carrer d’Arles porta el nom de «Carrer del Simiot», al reliquiari dels sants Nin i Non, al retaule barroc, hi ha pintats els simiots, així com en el capitells i pòrtics de l’església de Sant Salvador i de l’abadia de Santa María, hi ha esculpides talles medievals de simiots, tal com ens les van descriure Jeroni Pujades i el sacerdot Miquel Llot de Ribera: «Per a memòria dels quals ne feren gravar dos de pedra picada, a la porta de la yglesia del monastir, los quals vuy en dia estan pintats ab unes criatures en les mans com qui las esta menjant. Y per lo discurs gran del temps, y per la pluja que sobre de ells cau han perdut ja de la ferocitat y braveza ab la qual los pintaren. Ab tot no deixen de admirar a qui considera el modo y manera de com estan pintats».

Segons Joan Badia, al segle IX l’església de Sant Pere d’Albanyà, a l’Empordà, era possessió de Santa Maria d’Arles. Va ser consagrada per l’abat Arnulf al segle XI, es diu que en el seu retorn de Roma. En ella s’hi han volgut veure figures esculpides dels simiots però actualment no hi ha res, encara que se segueix repetint.

La crida

Hi ha altres esglésies en les que es vol veure simiots. Però en realitat formen d’una realitat molt més profunda, estesa per tota Europa. He trobat escrit que a la de Sant Joan a Les, a l’Aran, hi ha la representació d’una altra d’aquestes criatures essent derrotada per la Verge Maria, però no he trobat que així sigui; així com en el pòrtic del monestir de Sant Pere d’Albanyà, al poble d’Albanyà, a l’Alt Empordà. Però si hi havia, ja no hi és. Malgrat tot, per la zona del Pirineu català, la Catalunya del Nord, l’Arieja i altres territoris propers de l’Occitània, hi ha rondalles de criatures que recorden o són el mateix que els simiots. Citar-les totes seria una llarga enumeració, però aquí us parlaré d’algunes perquè veieu que estem parlant d’un fenomen molt ampli i que no està encotillat a un poble o una cultura.

Els més similars són els «iretgges», també coneguts com a «omes peluts» en occità. Com el seu nom indica tenen a veure amb els «heretges», en tant podrien fer referència a persones que tenien altres religions diferents de la cristiana o romanents d’esperits d’aquelles religions, com ja he anat comentant. També podríem estar davant d’un cas de criptozoologia si fossin alguna mena de raça primitiva, cosa dubtosa. Els iretgges estan documentats a l’Alta Arieja al bosc de Barthes, cap als segles XII i XIII, curiosament quan s’estén la llegenda dels simiots.

Ramon Violant i Simorra, Pep Coll i els francesos Claude Seignolle i Olivier de Marliave ens parlen d’altres criatures salvatges pròpies de la tradició dels Pirineus. De Joan de l’Ós vaig escriure un article sencer, i del Basajaun basc i dels déus Anxo i Sugaar ja en vaig parlar en el primer article de la metal·lúrgia. També hi ha figures properes, com el Nonell o gegant de les neus, una mena de ieti dels Pirineus. I més enllà dels Pirineus les figures relacionades amb els boscos, les muntanyes i l’aspecte salvatge de l’esperit de la terra és inacabable: El Wendigo canadenc, el Ieti, el Sasquatx o Big foot… Les anirem coneixent en altres articles.

Les ficcions europees i nord-americanes nascudes de la revolució industrial solen confrontar la civilització i tot allò que hi ha més enllà d’aquesta –Conrad, Machen, Blackwood, London…–, és la trobada de l’home «industrial», l’explorador, el conqueridor, amb els continents «foscos», de l’home de ciència amb les partícules elementals, les cèl·lules del nostre cos, l’alteritat i les profunditats de la nostra ment –Meyrink, Stevenson, Lovecraft, Wilde, Carroll…–. La trobada entre el que hi ha més enllà de les cases dels pobles aïllats, de les parets dels masos perduts, són l’origen de les llegendes dels simiots i altres criatures salvatges. Les roderes de carro, que fereixen els camins, es revelen com amulets de la nostra condició humana, més enllà d’elles hi ha somriures torçats i inhumans.

No és un gènere pròpiament vuitcentista i d’inicis del segle XX, és un gènere atemporal. És en els relats medievals de Walter Map, quan els viatgers es troben amb el Poble dels Turons o amb la Cacera Salvatge i són segrestats per aquests. És en el deambular pels carrers de la Roma nocturna dels joves del Satiricó i en les metamorfosis incontrolables de L’Ase d’Or. I també és en les aventures dels cowboys, de les space-opera i en tot allò que implica la frontera. La trobada del conegut i el desconegut, del que és a dalt i del que és a baix, ha fet córrer rius de tinta, ha creat inacabables narracions, èpiques o íntimes, de petit o gran format, mitològiques o de consum massiu.

Aquestes categoritzacions, que en la trobada amb el fet mistèric deixen de gaudir de significat, han interessat i impactat a la societat d’ençà del principi, quan sortíem a caçar per paratges que literalment ningú havia trepitjat abans. Però no cal tirar de foscos sil·logismes presocràtics i de la Taula Maragda o del Kybalion per parlar de la síntesi. Què és l’Infern, sinó el Buit, el No-res?

Els simiots són antics, tan vells com nosaltres i més. D’alguna manera ells són l’herald de qui hi ha més enllà, observant-nos en aquells paratges més enllà de la cova i el foc; de les finestres de formigó estant, amb els seus ulls buits i bestials brillant amb els reflexos del semàfor.

Hi ha alguna cosa en ells que ens interpel·la directament a nosaltres.