Simiots (II): D’homes i bèsties

El Krampus, esperit dels Alps

Podeu visitar els altres articles d’aquesta sèrie, seguint aquests enllaços:

Simiots (I): La llegenda de la salvatgia

Simiots (III i final): La crida del bosc


En l’anterior article vam conèixer la llegenda que va difondre els simiots, la de l’abat Arnulf i les relíquies dels sants d’Arles, Abdó i Senén. En ell vaig intentar ser escrupolós amb una idea: La llegenda no crea els simiots. És molt probable que ja existissin abans del segle XIII, quan en temps de l’abat Desbach es posen per escrit. Fins i tot abans del segle X, quan l’abat Arnulf portà les relíquies –sempre segons la llegenda–. Però en aquell temps, tan antic, el poble els veia d’una manera diferent.

La llegenda és molt important en tant expandí la seva imatge arreu dels territoris de parla catalana i perquè ens dóna pistes i idees del seu caràcter, que avui coneixerem. En l’imaginari col·lectiu les criatures, els déus, els esperits, passen per moltes transformacions. A la prehistòria podien ser figures temudes i reverenciades; a l’edat mitjana poden haver sigut perseguides i causar horror; finalment, avui, s’han acabat convertint en una cosa entranyable, infantil, familiar, per fer riure. Aquest és el procés pel qual han passat els simiots.

El seu nom, «simiots», no és que designi una criatura categoritzada amb uns trets específics, com ha acabat sent, sinó que era la manera que tenien d’anomenar-los popularment a la vall del Tec, amb la seva variant nord-catalana. Com veurem en la tercera part i final d’aquesta sèrie, a altres llocs dels Països Catalans i d’Europa els anomenaven de maneres diverses, amb característiques lleugerament –o molt– diferents i, fins i tot, d’alguna manera han arribat fins als nostres dies transformats en figures noves, sense aparença simiesca però simbolitzant el caos i el desordre.

He dit en l’imaginari col·lectiu. No és el mateix que allò que realment són. O sí? Nosaltres vam crear els simiots i els adaptem a cada època? O ells segueixen allà, enmig de la foscúria, esperant, guaitant… immutables, aliens als nostres canvis i capritxos?

Descobrim-ho, comparant els textos de tres autors diferents, de segles diferents, que van parlar d’aquests esperits del bosc.

Representació del Wendigo, esperit de les tribus del Canadà

Més humans del que us penseu

Abans d’entrar a analitzar les versions de tres autors cabdals en la seva difusió –Amades, Llot i Pujades–, he de remarcar que una cosa és la cultura «erudita i llibresca», la que hi ha continguda en els llibres que fem servir avui per conèixer les llegendes i, una altra de ben diferent –a vegades molt diferent–, és la del poble, la de la cultura oral. Les imatges i trets que hi ha reflectits en els textos dels cronistes no tenen per què reflectir una realitat de la tradició que coneixien, veien i tractaven les persones amb el territori. La cultura del text, del llibre, està filtrada per l’autor, per la seva concepció del món, pels autors que venen abans que ell i tot sovint per una «desconnexió» del que fet que tracta. Si més no, en el cas que ens ocupa, els simiots, sí que tenim la sort de poder-ne extreure idees que tenen molt a veure amb el que realment eren, com anirem veient.

El principal divulgador dels simiots en temps recents, com amb tantes altres tradicions i figures mitològiques, va ser el mestre Joan Amades. Amades va portar a terme un procés de recreació, de reforja, dels simiots. Un procés que, gràcies a la seva bona visió i a l’encert d’atribuir-los llegendes i trets que no tenien abans, més o menys relacionats amb ells, va permetre a aquests esperits de temps arcaics sobreviure en el subconscient popular català.

Ell ens descriu els simiots així: «Per la muntanya rossellonesa creien que aquesta nit –el 31 de desembre, la Nit de Sant Silvestre– tornaven a sortir els simiots que els cossos dels sants Abdó i Senent van fer fugir, i que es divertien amb els qui trobaven. Resultava, per tant, perillós sortir en despoblat, i sobretot pel bosc, així que queia la fosca. Els simiots eren una mena d’homes mig bestioles, peluts, banyuts, de llarga cua i amb urpes en lloc de mans, que vivien pels arbres. De nit entraven per les cases, baixant xemeneia avall, i es complaïen a espantar la gent, alhora que congriaven tempestats, feien perdre les collites i escampaven la pesta. Ells es tenien per àngels i creien que els homes eren dimonis, perquè quan tenien fred es bufaven els dits per escalfar-se’ls, i quan trobaven menjar cremant també el bufaven per refredar-lo». Amb aquesta descripció Amades crea el simiot actual, el que tots tenim present.

Amades els caracteritza com una de les figures que apareixen la nit de Sant Silvestre, és a dir, la nit de cap d’any actual. Dic actual, perquè no sempre va ser la nit de cap d’any, durant molt de temps a Europa es va considerar que l’últim dia de l’any era el final de l’hivern i principi de la primavera, en temps dels romans, al març. En altres cultures va ser-ho el final de la tardor o altres dates assenyalades del cicle natural –equinoccis o solsticis–. La nit de cap d’any, per algunes tradicions, és una nit d’impàs, una cruïlla on regna el Desordre, propícia a rituals d’endevinació i on, com en altres moments de l’any, el vel entre els mons pot ser fi. Més que res perquè es troba a mig camí dels dies on cavalca amb més força la Cacera Salvatge, el cor de l’hivern.

A més a més el nom «Silvestre» hi ha qui diu que fa referència a Silvà, el déu dels boscos, protector dels camps i els pagesos, no al sant homònim. Això és discutible, però Silvà, malgrat el que ens pugui semblar pel nom –silvanus fa referència a la paraula bosc en llatí–, i perquè en algun moment es confongueren, és un déu diferent de Pan, el déu dels pastors i la bogeria. Aquest últim està més relacionat amb els sàtirs o silens, amb l’aspecte més salvatge del bosc. Silvà, però, és més proper a les atribucions dels sants Abdó i Senén, els camps, els llauradors i la protecció dels ramats. Això sense tindre en compte que els déus i les seves atribucions també van anar variant al llarg del temps, com sempre comento a Llegendàrium. Desconec si Amades va recollir aquesta tradició del 31 de desembre del mateix poble d’Arles o si bé va utilitzar tradicions d’altres contrades. No he trobat enlloc més que en Amades aquesta idea, però no deixa de tindre cert sentit per la relació amb Silvà i per ser una nit de cruïlla.

El tret que comenta Amades de que «es creien àngels» l’analitzaré més avall.

El Krampus, criatura del folklore alpí que apareix per Nadal, és un esperit proper als simiots. Amades va dir que, com ell, els simiots sorgien durant l’època nadalenca per fer maleses. Desconec si és una invenció d’Amades o realment forma part del folklore dels simiots. Més enllà d’Amades no n’he trobat res.

Escoltem ara que ens deia Miquel Llot de Ribera, a finals del segle XVI, en la còpia i adaptació que va fer de la «Història» original del segle XIII. L’he adaptat, lleugerament, perquè es pugui comprendre millor: «Però res era açò, en comparació de un altre açot y castic, que lo senyor tenia ordenat, que era una altra manera de animals ferotges, a manera de mones, que apareixien de nit y de dia, los quals perdent lo temor y respecte als homes moltes vegades los mataven y menjaven. Y en particular entraven ab tanta destresa y habilitat a las casas, així de Arles com circumveïnes a la muntanya, que sens poder fer res los pares, prenien los minyons petits y los portaven al desert –a la fronda–, en lo qual se los menjaven. Cosa que espanta y jo no u creguera sinó estiguera contengut en lo procés de la translació dels invencibles màrtirs SS. Abdó y Sennen.»

Pel que sabem, Llot de Ribera copià gairebé al peu de la lletra el document original del segle XIII, així que els simiots no eren caracteritzats ni amb banyes, ni amb cua, ni res semblant, com diu Amades més amunt, recollint conceptes més relacionats amb els sàtirs. Se’ls caracteritza, això sí, una vegada i una altra com semihumans, similars a micos però sense deixar de ser humans. La paraula clau és híbrid, són a mig camí d’allò humà i allò bestial. I aquesta aparença «simiesca» no l’hem d’imaginar en tant que una mena de micos o goril·les, sinó en les seves atribucions ferotges que, en l’època medieval, es pensaven que caracteritzaven a les mones. Els micos, com altres animals exòtics, en aquella època eren vistos com mig reals, mig llegendaris, animals de rondalla que gairebé ningú va veure en vida, excepte la gent de les grans ciutats on hi havia comerç i tràfic d’esclaus.

El que ens està caracteritzant Llot de Ribera i, per tant, la rondalla del segle XIII, és més proper a un ésser humà que a un mico. Un ésser humà, això sí, bestial, ferotge, «simiesc», per tant: «simiot». Hi ha un detall clau en això: «Entraven ab tanta destresa y habilitat a las casas». És a dir, que podien entrar de manera subtil a les cases. Amades això ho caracteritza com que «entraven xemeneia avall», però el matís és important. Els simiots de la rondalla medieval poden entrar a les cases sense que a ningú li sobtés de bones a primeres, no per la xemeneia, sinó amb intel·ligència, per la porta, com tu i jo. Això vol dir que podien confondre’s amb les persones «normals»? Això és, en la mentalitat medieval, amb els «bons cristians»?

Una dècada i poc més després, a inicis del segle XVII, Jeroni Pujades, de qui ja he parlat en alguns altres articles, en la seva «Crònica universal del Principat de Catalunya», escrivia un text pràcticament calcat al de Llot de Ribera, però amb alguns matisos interessants: «S‘afegia a tants mals una plaga mai vista entre les que van patir els Egípcis en els seus temps: doncs havien nascut i discorrien per tota la faç d’aquella terra certs animals salvatges que devoraven els sembrats que es podien escapar de la calamarsa, pedra, aigües i tempestes; i encara eren tan ferotges, que perdent la por als homes, molt sovint de dia i de nit entraven pels pobles, i mataven i menjaven els nois que podien agafar, i els portaven en braços als frondosos boscos per pastura de les seves cries i d’altres feres semblants».

I més tard, Pujades, afegeix un element que no trobem en cap altra crònica i que conté alguna idea molt notable: «Però jo, vistes les mateixes figures en ocasió que diré més avall, i vists alguns animals anomenats cinocèfals, pretenc havien de ser-ho aquests que tractem. Que ells són una espècie de simis o micos, no cal dubtar; doncs tenen aspecte i rostre gairebé humà, però la cintura de gossos, com els descriu Benet Bruñola en la seva Cornucòpia: i afegeix Oro Apolo que aquest animal té cua, i és malenconiós i iracund; i així no podien menys ser-ho aquests els que causaven tan dolor a la terra d’Arles».

La «Crònica universal» de Pujades, com ja vaig comentar a l’article de la llegenda de Pirene, és una barreja eclèctica de fets reals i imaginaris, de llegendes i de coses que el mateix Pujades posa de la seva collita, a vegades sense solta ni volta però seguint l’estil del seu moment, els segles XVI-XVII. En la primera part Pujades fa una còpia molt similar del que escriu Llot de Ribera, torno a remarcar els detalls «de dia i de nit» i «perderen la por als homes». On destaca Pujades és quan els compara amb els cinocèfals, d’una manera força estranya, perquè els cinocèfals són éssers mitològics i llegendaris imaginats com homes amb cap de gos, però aquí el frare català ho inverteix i diu que són de cintura en avall com bèsties, però que el cap i el rostre el tenen «gairebé humà». Estranya perquè confon la criatura, però és una casualitat?

Dubtosament podem catalogar aquest detall de Pujades com de res que no sigui de la seva pròpia collita, però és molt interessant que ens els torni a caracteritzar com a pràcticament humans. El mateix Pujades diu que va visitar la vila d’Arles i va veure les relíquies amb els seus ulls. Si això fos cert, i com Pujades vivia a Castelló d’Empúries no és forassenyat, podria ser que fossin els mateixos vilatans d’Arles els qui van dir-li a Pujades que, els simiots, eren força semblants a homes amb un aspecte bestial i ferotge?

El Krampus també segrestava nens per menjar-se’ls…

Senyors del Desordre

No copiaré altres versions d’autors anteriors o posteriors, perquè a diferència del que passa amb llegendes com la de la Vilardella, que varià molt al llarg del temps i ens ha arribat d’una manera molt fragmentada, aquí els cronistes copien gairebé fil per randa el text de Llot de Ribera, fins i tot Tolrà de Bordas, a finals del segle XIX, ens explica pràcticament el mateix. Llot de Ribera va copiar-ho, al seu torn, del text de la «Història» original del segle XIII, així que podem presumir que es va anar traspassant al llarg del temps amb molt poques variacions. Podria ser que, a diferència de la Vilardella, que és una llegenda secular, al ser llegenda de caràcter religiós, els cronistes –gairebé tots ells són religiosos, monjos o capellans– no van afegir-hi ni variar-hi gaires coses pel respecte que hi tenien.

Amades diu que «congriaven tempestats, feien perdre les collites i escampaven la pesta». El detall de la pesta l’ha tret de Prosper Mérimée, com vam veure a l’anterior article. L’autor romàntic francès, però, barreja d’una manera gratuïta els temps de la Pesta negra (segle XIV), amb la llegenda dels simiots (segles X-XIII). I això de què invocaven tempestes i feien perdre les collites?

Amades ens els torna a citar quan parla del vent: «Hom creu que el vent –al gener, quan desperta– surt d’un forat que està enmig d’una gran espessor de bosc amagat entre un massís de muntanyes, que la veu popular no precisa ni localitza. Avui, el forat es destapa i el vent s’escampa pertot arreu amb fúria i braó. Els follets i els simiots estan amatents per a tapar-lo. Si sou prou llestos, se n’escampa poc i l’any no és gaire ventós; si no són prou amatents o no tenen prou destresa per a tapar el forat ben de pressa, surt el vent a desdir i l’any resulta ventós.» Així que ens els torna a relacionar amb tradicions relatives als elements desfermats.

Per veure que deia el document més proper que tenim de la «Història» original, tornem a Llot de Ribera: «La qual terra y vila d’aquesta manera edificada castiga lo Senyor, en tanta manera, que ya quasi estaven totalment perduts y destruïts los habitadors de aquella terra. Perquè eren tantes les tempestats, los trons y llamps que de les muntanyes de Canigó, y d’altres dels voltants baixaven, que moltes vegades los pareixia que en un moment tenien tots de morir y acabar. Havia tanta pedra, ayguats y altres tempestats ab tanta fúria y ímpetu, que quan havien los pagesos llançat lo gra sobre la terra no havien fet res. I si algun camp sembrat algun tan prosperava, y el protegia de les tempestats, eren los animals sinistres, los llops, ossos, porcs senglars y cérvols y altres, que tot ho devoraven y consumien. De tal manera que no y havia esperança que cosa alguna de fruit de la terra vingues a total perfecció. Però res era açò, en comparació de un altre açot y castic, que lo senyor tenia ordenat… –els simiots–».

Una de les representacions d’un simiot al reliquiari d’Arles. Cos de fera, cap d’ésser humà, la seva naturalesa és híbrida, com comentà Jeroni Pujades. El frare segurament s’inspirà en imatges com aquesta en la seva Crònica universal.

I Jeroni Pujades? Doncs no diu res gaire diferent de Llot de Ribera: «Castigava en tal manera el Senyor la partida d’aquella terra que anomenem Vallespir (ja descrita en temps del gran incendi dels Pirineus) que els seus habitants estaven ja gairebé perduts, destruïts, i a punt de deixar la terra desolada per anar-se’n a viure a altres parts; perquè a mes dels freqüents horrísons i temorosos trons, i furioses tempestes d’aires que corrien, paorosos llamps que descendien del costerut i malaurat Canigó, que semblava haver-se obert alguna boca del gran infern, i que tots havien de morir amb aquells sobresalts i terrors; S‘afegia a tants mals una plaga mai vista… –els simiots–».

És a dir, segons la versió «original», els simiots no és que invoquessin les tempestes, és que eren la conclusió última, el pitjor de tots els «assots» de Déu, del Desordre de la terra. Els elements estaven desfermats –tempestes, pedregades, riuades–, la terra no donava fruit, tots els animals eren violents i atacaven les persones. És el clàssic quadre medieval d’una terra sense ordre –repetit en molts altres llocs d’una Europa precristiana, a ulls dels predicadors de l’Església–, en què Déu no ha fet acte de presència. Hem d’entendre que això són «atributs» que acompanyen als simiots, però no d’una manera passiva, sinó com una concatenació lògica: La terra viu el Desordre i el caos, per tant, el pitjor que pot passar, finalment, és que tot s’uneixi en la figura dels simiots.

És normal doncs que, Amades, atribuís les tempestats a una mena de màgia negra dels simiots, però el concepte és més profund: La terra està ferida, desendreçada, solament Déu pot posar-hi ordre. Entre tots els mals d’una terra precristiana, el pitjor són aquestes feres similars a homes, com un revers fosc dels cristians batejats i creients en la devoció dels sants i de Déu. No és que els simiots facin màgia i provoquin el caos i les tempestats, porten amb ells les tempestats i el caos perquè en són fills. Sempre a ulls dels homes cristians medievals.

Una versió més prosaica i literal la podríem pensar en tant que, com la vall del Tec era un lloc aïllat, on van haver d’establir-se després de la destrucció per part dels vikings de l’anterior monestir, amb gent vinguda de les muntanyes de la Cerdanya i de les Corberes, va ser molt dificultós establir-s’hi i fer prosperar el lloc a un nivell agrícola, de «pacificació» de la terra. Això té també molt de sentit si pensem que els sants Abdó i Senén, els «senyors de la roca i el llamp», són patrons dels llauradors i també tenen un caràcter guerrer, de «domesticadors» de la terra. Les dues versions, la prosaica i la simbòlica, si us hi fixeu, són en realitat complementàries: Els simiots no deixen de ser els esperits d’aquesta terra sense domesticar, sense pacificar, vinguts de la fronda i la foscor.

Ball de l’ós, a Arles. Dècada de 1950. Font

Territori salvatge

Joan de l’Ós és un personatge que també és molt arrelat a la Catalunya del Nord. A ell vaig dedicar-li un article complert. Amades ens el relaciona amb els simiots quan diu que: «En Jan de l’Ós vers el Pirineu oriental és confon amb els simiots, mena d’éssers mig persones i mig bèsties, peluts de tot el cos, que vivien pels arbres i feien tant de mal com podien als ramats i als conreus, i contra els quals l’Església es veié obligada a prendre mesures i conjurar-los, portant de Roma, amb aquesta finalitat, les relíquies dels sants reis armenis Abdó i Senén a l’església del llogarret rossellonès d’Arles de Tec, dels quals tornarem a parlar el dia 30 de juliol».

La seva relació la fonamenta en un arcaic i hipotètic culte salvatge: «Els simiots tenien un rei que es distingia per ésser diferent de pèl dels seus súbdits. Segons unes versions, el pelatge reial era set vegades més llarg i, segons altres, anava cobert de brins d’herba en lloc de pèl. Aquesta era la mitologia masculina que sembla que regnava i regia els nostres boscos, la qual devia comptar amb una religió de què, evidentment, ens han arribat escasses restes, i encara tan confuses i desdibuixades com ella mateixa».

Desconec totalment d’on va treure aquesta descripció Amades, la del «rei dels simiots», però em fa l’efecte que té a veure amb la mateixa rondalla de Joan de l’Ós i amb certes rondalles occitanes i franceses. De Joan de l’Ós no en diré gaire, ja vaig dedicar-li un article sencer, però com a figures relacionades amb el fet salvatge tenen cert parentiu que Amades va saber llegir encertadament. El mateix passa amb «els brins d’herba en lloc de pèl», que remeten a la figura de l’Home Verd, als Maiets o altres personatges relacionats amb la natura salvatge que poblen l’occident d’Europa.

Un detall que reforça aquesta relació amb la part salvatge el trobem en Llot i en Pujades que, com hem vist més amunt, relacionen els simiots amb el Canigó. Fins i tot Pujades, que coneixia molt bé la tradició i les llegendes de bruixes, l’adjectiva com a «malaurat». Aquest adjectiu no és casual. El Canigó, com el Pedraforca, és una de les muntanyes catalanes més relacionades amb bruixes i bruixots d’ençà de temps molt antics. Quan parlem de salvatge l’hem d’entendre en la seva accepció desendreçada, «incivilitzada», lliure, tant fascinant com perillosa, tant màgica com dissolvent. La relació amb el Canigó és molt encertada si pensem que els simiots tenen una natura híbrida, entre l’home i la bèstia, compartint trets amb els canviaformes, amb els bruixots. En aquest sentit es revela molt interessant que Amades els hi afegís el tret de poder fer màgia.

Amades, que va copsar aquest detall molt ràpidament, va voler relacionar encara més els simiots amb el Canigó dient que: «La creença en els simiots dels voltants del Canigó degué estar molt estesa a l’Edat Mitjana; tant, que un dels continuadors i imitadors de les faules d’Isop, Ranucci d’Arezzo, i el jueu aragonès Pere Anfòs de Poggio els van dedicar una faula del llibre setè dels apòlegs isòpics, faula que, com és sabut, fou escrita a l’Edat Mitjana i afegida a les d’Isop com si fos del gran faulista hel·lènic. És l’assenyalada amb el número 21 i es titula: «Del sàtir i del caminant», i els situa en unes terres semi-llegendàries intensament fredes i molt muntanyoses, vers les parts de Llívia, a les muntanyes d’Arles. Conta que un caminant, retut pel fred, va topar un sàtir que se’n compadí i li donà acolliment. El vianant, mort de fred, va topar un sàtir que se’n compadí i li donà acolliment. El vianant, mort de fred, es bufava els caps dels dits per escalfar-se’ls. El seu hoste, per retornar-lo, li donà un beuratge tan calent que el caminant, per tal de no cremar-se, el bufà. El sàtir restà meravellat en veure que tant bufava per escalfar com per refredar; cregué que el seu acollit no devia ésser subjecte de bé i encontinent el tragué de casa».

D’aquesta rondalla Amades diu allò de que «es creien àngels» i «es bufaven els dits». Malgrat tot, aquí crec que tira massa del fil. La llegenda del sàtir no té res a veure amb els simiots i, probablement, la Líbia de la que parla la rondalla sigui la del nord d’Àfrica, lloc on la tradició del Renaixement, agafant-la del passat romà, situava una terra on habitaven els sàtirs. No pas la Llívia dels Pirineus. De fet, com hem anat veient, la figura dels simiots té uns atributs en alguns punts veïns, però ben diferents, dels sàtirs que cita Amades. Els sàtirs també són criatures relacionades amb la part salvatge, del pànic i el desordre, però alhora formen part dels cultes fàl·lics, de la fertilitat i la renovació. Els simiots en cap moment van associats a res de tot això, al contrari: Van més enllà, com estem veient.

Amades torna a insistir-hi quan conclou la rondalla amb: «Se’n desprèn la conseqüència moral que cal malfiar-se d’aquells que amb la mateixa llengua us adulen en parlar-vos i us critiquen al darrera. En parlar dels sàtirs, diu que eren de baixa estatura, que tenien petites banyes i els peus forcats. Com ja tenim dit, els simiots semblen ésser els genis primitius que personificaven i encarnaven els boscos, i sembla que n’han arribat restes de cultura fins a nosaltres, combatuts i reduïts pel cristianisme». Aquesta idea d’un «culte primitiu dels boscos» està molt en la línia d’autors com Margaret Murray, Gimbutas, Michelet o Leland, corrent que va fer molta fortuna a Europa fins temps relativament recents, sense gaire rigor científic o històric. Amades, pels textos que ens ha deixat, com Gomis i altres folkloristes i antropòlegs de l’època, sabem que va adherir-se a aquesta idea d’una visió «benèfica» i idealitzada d’un culte natural de temps pretèrits, bàsicament matriarcal, desplaçat per un culte guerrer solar i patriarcal, que satanitzà les antigues sacerdotesses convertint-les en bruixes. Avui dia sabem que aquesta és una corrent més pròpia de la fantasia que de la realitat però en aquella època, mitjans del segle XX, era matèria obligatòria d’estudi a les universitats i Amades no deixa de ser un estudiós del seu temps.

Un fet curiós i de molta vàlua és que dels simiots conservem figures en capitells, fetes a la mateixa època que la llegenda. Com veurem, no ens les mostren pas amb banyes, ni amb cap tret propi dels sàtirs, com diu Amades, sinó més aviat com feres bestials amb cap humà, que després es mantingueren en les pintures de l’interior dels reliquiaris. D’aquestes imatges el que en podem extreure és el seu caràcter híbrid: Fera i humà. D’aquestes representacions i d’altres en diferents localitats, en parlaré més en l’article final d’aquesta sèrie.

Respecte a la idea del «culte boscà», Pujades comenta un detall que passa força desapercebut: «Increïble cosa semblaria això, a no haver-ho referit persones que autènticament han vist el procés de la translació dels cossos dels sants Abdó i Senén, i a no haver vist en la primera part d’aquesta Crònica on tractem de les ferotges bèsties, que en tota Espanya, en aquests temps, van fer el mateix; mes ja que hi ha testimonis i exemples hem de creure que va ser així. I els que escriuen d’això refereixen que eren aquells animals salvatges semblants a uns simis o micos, donant per testimoni certes figures d’uns animals que en relleu embalum estan sobre la porta del temple». Interessant la part que diu que, «en tota Espanya, en aquests temps, van fer el mateix», «aquests temps» vol dir l’edat mitjana.

És a dir, Pujades ens està dient, bàsicament, que l’edat mitjana era una època «de Desordre», on les bèsties salvatges no es sotmetien als designes dels homes i, per tant, hi havia éssers ferotges, humans bestials, que atacaven a la gent «civilitzada». Lògicament no ens hem de prendre això al peu de la lletra, però sí és interessant en tant ens mostra com veien la gent de la seva època, després del Renaixement, l’edat mitjana.

Representació moderna d’un Neanderthal

La hipòtesi naturalista

Pujades ens caracteritza la derrota dels simiots d’una manera ben dramàtica quan diu que: «Només cal que amb miracles es confirmi el que dic, i singularment amb que al punt que van entrar les santes relíquies per aquell territori, van començar els simis, micos o cinocèfals a donar grans udols i esgarips per aquelles selves i boscos conveïns, sentint ja la seva total ruïna: la qual succeí de tal manera, que després d’aquell temps fins avui mai han tornar a fer semblança». Aquesta idea del crit d’horror està molt arrelada a l’edat mitjana, doncs amb crits d’horror també eren caracteritzats dimonis i bruixes quan eren vençudes per les «forces del bé».

El monjo de Castelló d’Empúries va copiar el seu document de Llot de Ribera, que va dir: «Aquest felicíssim fi i conclusió, que lo omnipotent Deu dona al seu servent lo Abat Arnulf, pera reparo de la turmenta, y tribulació tant gran de les tempestats, y tronadisses, y de les besties salvatges en particular de les monas, vulgarment dites los symiots, que tants anys havia patit la terra y vall de Arles. De la qual tribulació totalment foren deslliurats per ha sempre, ço los mateixos animals en los boscos ho senyalaren y significaren. Perquè arribats foren los sants, los sentian hulular los de la vila, a grans veus acomiadant-se de tal manera, que may més han aparegut». Els simiots cridaven, udolaven i es retorçaven de dolor, com feien els dimonis i les bruixes a les llegendes medievals, però també com feien els homes i, en certa manera, és un retrat final del seu caràcter bestial. Per l’home «civilitzat» medieval, és a dir, cristià, no hi ha possible comunicació amb ells més enllà dels crits i els udols.

Alguns han volgut veure en els simiots un romanent de l’espècie neandertal o d’homes del paleolític que van quedar aïllats als Pirineus. Tot i que és una hipòtesi bonica d’imaginar, es pot descartar molt ràpidament quan pensem que la llegenda va ser creada al segle XIII, potser, sobre materials més antics, del segle X, però que no eren els que ara coneixem. Joaquín Yarza, historiador de l’art gallec i professor de la Universitat de Barcelona que ens va deixar fa dos anys, quan parla del retaule de Jaume Huguet ens ho explica així: «L’última història succeeix molt més enllà de la mort –dels sants–. El favor de què gaudeixen alguns sants depèn no tant de l’exemple que van suposar llurs vides, ni del valor que van demostrar en el seu martiri, sinó dels favors que dispensen després de la seva mort en els llocs que conserven els seus cossos o relíquies parcials d’aquests. Una part important de la història medieval és la que es refereix a aquests prodigis, a les multituds que acudeixen a la cerca de diverses curacions, i al tipus de pietat autènticament popular que genera el seu culte, manifestat per determinats modes de comportament.

Encara que és en el segle X quan es diu que consta que va succeir el fet, el cert és que ni la Llegenda Daurada de Jacopo de Varazze, ni la seva versió catalana de l’entorn de 1300, fan la mínima menció d’un esdeveniment tan destacat de cara al culte. Potser seria explicable que no ho sàpigues el dominic genovès, però resulta poc clar perquè no es van fer ressò d’alguna cosa que en principi havia de tenir cert interès en la versió catalana que, per major abundància, es conserva en un exemplar rossellonès, per tant, més proper al lloc que diu conservar aquestes restes sagrades.

Estarem una vegada més davant d’una llegenda tardana que es vol que es prestigiï concedint una antiguitat als fets molt major que la real? Sabem que és a mitjan segle XIV quan es reconstrueix la capella d’Arles. Seria llavors quan s’arriba a donar forma a una història l’origen de la qual era més propera i per tant no figurava a la Llegenda Daurada?» És a dir si la llegenda, realment, té un origen més modern, de finals del XIII o inicis del XIV, no gaudiríem de més documents, fins i tot de restes arqueològiques, d’una suposada família paleolítica de caçadors-recol·lectors que hagués sobreviscut aïllada en algun lloc de l’Europa occidental?

Sí que hem de pensar que de caçadors-recol·lectors n’hi ha hagut per tot el món, per exemple a l’Europa oriental, a Sibèria o al nord d’Àfrica, per dir llocs propers, fins fa relativament poc. En alguns llocs remots encara conserven aquest estil de vida. I, a la nostra contrada, fins a les dècades de postguerra –anys 50–, hi havia famílies senceres que vivien en condicions que avui tractaríem com a infrahumanes, de pobresa extrema, en balmes i coves. També podem pensar que, simplement, vivien una vida senzilla i eren feliços. Sense anar més lluny, a la Balma del Teixidor, a la serra de Milany, hi va viure una família pagesa, com a mínim, fins al 1952.

Si en temps tan recents hi havia gent que vivia en coves, amb les condicions més bàsiques i senzilles, sense medicina moderna, ni ginys tecnològics, què no hi hauria a l’època medieval?

Balma del Teixidor. 1952, quan encara era habitada per una família

Què és un simiot?

Suposo que, mentre anàveu llegint, us heu anat fent una idea de com són aquestes criatures. Cada un de vosaltres s’haurà fet una imatge pròpi, i al final això és el que importa, perquè ells també viuen dins de nosaltres.

Per mi els simiots són humanoides ferotges, amb trets primitius i simiescs, no tant similars a micos com a homes bestials. Però així i tot poden passar desapercebuts entre nosaltres, entrar a les nostres cases amb discreció i intel·ligència, per robar els infants i després «devorar-los», no sabem si literalment o simbòlicament, allunyant-los de la civilització i d’una «educació cristiana». En aquest sentit podrien ser, si seguíssim la hipòtesi naturalista, no caçadors-recol·lectors, sinó directament homes i dones que seguien religions politeistes, anteriors a l’arribada del cristianisme. Però d’això, en parlaré més en el següent i últim article dedicat a aquestes criatures. El que importa és el que desprenen, el que sents quan els veus.

No és casual que llegendes d’aquesta mena es donin per tota Europa quan l’edat mitjana començava a sofisticar-se. I pot ser molt interessant donar-los una explicació lògica, racional, historicista, des del segle XXI estant. Però, en realitat, això falsejaria el seu verdader i profund significat: Sigui de l’època que sigui la llegenda, sigui inventada pels monjos d’Arles o contingui elements preexistents, sigui una figuració de la lluita entre el cristianisme i el paganisme, entre la civilització i la salvatgia… El que són els simiots són la culminació de la Hora del Desordre, els seus heralds últims. Ells no són, com vaig comentar amb els gegants, les forces desfermades i purament caòtiques, sense forma. Per això són humans, però no ho són, la seva naturalesa és híbrida, però alhora molt humana. Per això van acompanyats de la tempesta, de la violència de tots els animals del bosc, dels camps que es neguen a donar fruït, dels rius que es desborden. I alhora tot és una explosió de vida: Tempestats sense fi, multitud de feres, calabruixades, creixement de les herbes, la vida salvatge per la qual l’humà civilitzat solament és un foraster, un estranger a qui cal expulsar o ignorar.

Ells són, també, nosaltres mateixos, un reflex del nostre interior, d’allò que hi ha en el nostre inconscient, on no arriba el llenguatge.

On no pot cultivar-se res, perquè tot és despietadament lliure i salvatge, cruel i, sempre, possible.

Conclusió

A l’article d’avui hem vist que la figura dels simiots ha anat evolucionant amb nosaltres. I aquí rau una de les preguntes més interessants que us podeu fer sobre els temes de què parlo a Llegendàrium: Els éssers de les rondalles, déus i esperits, depenen totalment de nosaltres? Són tributaris del nostre temps, dels girs i les modes, del context i les estructures socials? Són reflexos de nosaltres mateixos i de parts de la nostra psicologia, que es projecten en forma de símbol i conte? En resum: No hi ha res més enllà de nosaltres?

O, altrament, tenen una essència inamovible? Eren allà abans que nosaltres i seguiran allí quan nosaltres hàgim marxat? Ens els vam trobar i ells decideixen quan tenen tractes amb nosaltres i quan no? Potser som nosaltres els que hem perdut la capacitat de dialogar amb ells, de comprendre’ls –o no–, de veure’ls tal com són més enllà de nosaltres i les nostres circumstàncies? En resum: Tot el que hi ha, és més enllà de nosaltres?

Tant si us decidiu per un vessant o per l’altre, o per un pont entre les dues, o per res de tot això, una de les meves feines és que torneu a viure les criatures de les quals parlo, tal com les van viure els nostres avantpassats. Desvestir-les dels parracs que la imaginació popular, els autors cultes i la derivació dels temps ha anat acumulat sobre elles i mostrar-vos-les tal com són.

Perquè, quina diferència hi ha entre com veien els nostres avantpassats del segle X els boscos i algunes parts de la moderna ciutat del segle XXI? Té importància la imatge i el context? Quina és la fronda que habiten els simiots? La fronda dels boscos, la que hi ha més enllà de la porta de casa nostra? O la fronda de la nostra ànima, la que hi ha en les nostres profunditats?

On són realment? O són als dos llocs?

Si en veieu algun, ja m’ho direu.


Podeu visitar els altres articles d’aquesta sèrie, seguint aquests enllaços:

Simiots (I): La llegenda de la salvatgia

Simiots (III i final): La crida del bosc