Simiots (I): La llegenda de la salvatgia

L'abat Arnulf arriba a Arles amb les relíquies dels Sants Nin i Non

Podeu visitar els següents articles d’aquesta sèrie, seguint aquests enllaços:

Simiots (II): D’homes i bèsties

Simiots (III i final): La crida del bosc


Encara que visquis a ciutat i no surtis mai del bressol d’asfalt, tu també has viscut el moment en què ets enmig del bosc, realment sol, ofegat per la foscor que se t’escola per la gola fins a les entranyes.

L’has viscut quan vas néixer, quan cridaves i ploraves sense saber què estava passant. Ho viuràs al final del camí, quan tampoc sàpigues què està passant. Ho has viscut quan els teus desitjos es desajusten de la teva voluntat, mostrant profundes esquerdes. Quan tots t’assenyalen i s’enriuen de tu, perquè tenen raó. Quan el que no vols veure es fa present. Quan perceps que tot el que fas no porta enlloc. Quan el que et sosté s’esmicola. Encara que no hagis viscut mai a bosc, has caminat per carrers entre edificis de murs impassibles, als que no els hi importes ni tu, ni qui ets, ni les teves circumstàncies, sota les llums d’ànima minsa, sota mirades hostils de boques seques i afamades que solament volen devorar-te pel mer fet de menjar. T’has perdut enmig d’un mar d’acer tallant, de substàncies que no pertanyen a cap lloc, de fum i d’indústria. I si vius a bosc… has vist el pànic reflectit al mirall, en el tremolor dels dits, en el reflex dels ulls en blanc, sense gènere, sense nom.

Quan el pànic dissol la teva personalitat i tot allò que creies cert s’esfondra. Aleshores, ells venen. La riallada salvatge enmig de la fosca. Els vas veient? I no ets tu qui rius. Avui no, no és el teu pobre ego desfet pels quatre cantons pel pànic, com si bestials mans d’ungles llargues i negres haguessin tirat dels fils que cusen el teu ninot, no, la riallada ve d’enfora, de més enllà de la teva subjectivitat. I potser això és encara més terrorífic que estar totalment sol, enmig del bosc, ofegat per la foscor: Que hi hagi algú sotjant entre la fronda. Perquè creure’s en soledat et fa sentir únic, et pots recrear en la teva dissolució i reconstrucció… o desaparició. Però si hi ha alguna cosa més, allà fora, aleshores ni tan sols et queda l’autocompassió per pal·liar el pànic. Solament fugir, si pots.

Durant dos articles ens trobarem amb ells. En aquest us parlaré de la història i expansió de la llegenda que, per primera vegada, deixà constància escrita d’aquestes criatures. En el segon article parlaré d’altres aparicions dels simiots en diferents pobles catalans, de criatures i esperits similars, del seu significat, simbolisme, tracte i de la seva relació amb el territori i amb nosaltres mateixos.

Acompanyeu-me, veniu si els voleu conèixer. Els simiots són el caos, la resposta ferotge de la fragmentació il·lusòria de la realitat.

Benvinguts a la part salvatge.

Arles i la vall del Tec, al fons, els Pirineus i el Canigó

L’abat i la barbàrie

We know what happened to those who chanced to meet the Great God Pan,
and those who are wise know that all symbols are symbols of something, not of nothing.

Arthur Machen, The Great God Pan

El primer document on trobem esmentats els simiots és una llegenda medieval de finals del segle XIII, que ens narra la història d’Arnulf, abat de Santa Maria d’Arles, al Vallespir. Més de tres segles abans la vall del riu Tec, on es troba Arles, era castigada per Déu a causa dels «pecats» de les seves gents –detall important, no s’especifiquen–. Aquests càstigs eren fortes tempestats, ventades, pedregades, terra erma que no donava fruit, atacs de les feres salvatges –ossos, llops, senglars…– i, especialment, la violència d’unes criatures que se’ns descriuen molt vagament, semihumanes i bestials: Els simiots. Aquestes bèsties esporuguien els vilatans, robaven infants per menjar-se’ls, assaltaven els viatgers i els camperols solitaris, entraven a les cases i violaven les dones. Eren feres d’una incontinència i brutalitat desmesurada.

L’abat Arnulf, per acabar amb la barbàrie i el desordre que devastaven la terra, viatja fins a Roma on, després d’entrar en trànsit durant un somni o meditació profètica, troba les relíquies dels sants bessons Abdó i Senén. Durant el retorn viu diverses aventures i quan arriba a la vall del Tec, amb les despulles dels sants dins de dos barrils, gràcies al seu poder benefactor els simiots fugen de la contrada i la terra torna a ser pròspera. És una llegenda clàssica que conserva l’estructura del Viatge de l’Heroi, on s’enfronten les forces «caòtiques» precristianes, simbolitzades pels salvatges simiots, i les «civilitzadores», representades pel cristianisme i les relíquies.

Titulada «Història del trasllat de les relíquies dels sants Abdó i Senén al monestir d’Arles»1 i conservada al mateix monestir, la llegenda gaudí de molt d’èxit als Països Catalans, especialment a la Catalunya del Nord. Proves d’això són les diverses traduccions i adaptacions que se’n van fer al llarg dels segles, així com les pintures, obres teatrals de carrer, poemes, goigs i moltes altres expressions populars i folklòriques. D’elles en parlarem més endavant. Però tot i que està escrita a finals del segle XIII, l’acció se situa tres segles abans, al segle X, amb nombrosos elements fantàstics en l’aventura d’anada i tornada a Roma de l’abat Arnulf, a més a més dels simiots, que juguen un paper destacat com antagonistes i esbirros del caos.

Què hi ha de cert i què de fantàstic en ella? Anem més enrere per descobrir-ho.

Un dimoni ataca un malalt en el seu llit de mort, Arundel 484, f.245 (The British Library Board)

 

Home Verd o Home Salvatge, de l’Església de Santa Maria i Sant David, de Kilpeck, Anglaterra

L’abadia d’Arles fou fundada el 778 a Els Banys d’Arles, sobre unes termes romanes, i els vikings comandats per Bjorn Braç de Ferro la reduïren a cendres poc després, a mitjans del segle IX, com ja vaig comentar en el primer article dels vikings a Catalunya, obligant a la comunitat monàstica a canviar de lloc i situar-se per qüestions defensives on són ara, en la part més profunda de la vall del riu Tec. Al voltant del cenobi cresqué la petita població catalana d’Arles, que s’ha mantingut fins avui i que originalment va ser repoblada amb gent vinguda de la Cerdanya i Corberes. No hi ha documentació que respongui a la pregunta de si l’abat Arnulf va anar a Roma, però és molt probable que així fos: En època d’Arnulf el cenobi estava sota la protecció del comte de Cerdanya-Besalú –el Vallespir era un pagus, un senyoriu, del comtat de Besalú– i tenim documentat que el comte Oliba Cabreta de Cerdanya i Besalú2, el desembre de l’any 968, juntament amb l’abat Garí de Cuixà, emprengué un viatge a Roma on el papa els atorgà dues butlles per als monestirs de Cuixà… i d’Arles.

L’assaig més detallat que s’ha escrit sobre Santa Maria d’Arles i les relíquies dels sants Abdó i Senén el va escriure el 1868 el sacerdot de Prada de Conflent, Josep Tolrà de Bordas3, amic i traductor de Jacint Verdaguer. Tolrà de Bordas situa l’inici de l’abadiat d’Arnulf, aproximadament, entre el 957 i el 967. El document que ho demostra, d’inicis del segle XI i registrat a la Gallia Christiana4, diu: «Arnulf va ser abat l’any tercer, així com el novè, del regnat de Lotari, fill del rei Lluis», dates que pràcticament coincideixen amb el viatge del comte de Cerdanya a Roma. Si amb ells hi anava l’abat de Cuixà, seria ben lògic que en la comitiva comtal també hi anés l’abat Arnulf, l’altre interessat en la butlla, que feia que el monestir d’Arles entrés sota la protecció directa de Roma, en un sentit nominal, simbòlic. També és molt probable que, com solia fer-se, ja que passava per Roma aprofités per comprar o es fes d’alguna manera amb les «suposades» relíquies.

Una altra prova de l’existència d’Arnulf és que el dominic rossellonès Miquel Llot de Ribera5, declarat patriota català enfront dels francesos, el 1591 publica el «Llibre de la translació», una còpia i adaptació de la «Història». En ell, Llot de Ribera diu que va veure amb els seus ulls la tomba de l’abat Arnulf –avui sembla que perduda– i en fa una descripció molt detallada, que deixo a sota per a qui tingui curiositat.6 Del Llibre de la translació, de Miquel Llot, en seguirem parlant en aquest i el següent article.

Fins ara hem vist que Arnulf va existir. I és molt probable que viatgés a Roma, on es va fer amb les relíquies. Però per què volia fer-se amb elles? Era per qüestions monetàries –atreure peregrins– o hi havia alguna motivació més, relacionada amb el culte i la devoció cristiana? I per què els monjos d’Arles van escriure la llegenda, quatre segles després de l’arribada de les relíquies?

Claustre de l’abadia de Santa Maria d’Arles

 

Els dimonis de l’avaricia, Add. 28162 (The British Library Board)

La pervivència dels esperits

És important remarcar que després de les incursions vikingues la Catalunya del Nord quedà dessolada, les cròniques ens diuen que pràcticament despoblada. Com vaig comentar a l’article dels vikings, les terres foren repoblades amb cartes que donaven bons privilegis als valents, per gent de les Corberes i del Pirineu cerdà. Gent de muntanya, encara minsament cristianitzada –estem parlant dels segles VIII-IX– o que podia cedir fàcilment al sincretisme o a les heretgies fora de l’ortodòxia romana –arrianisme, el posterior catarisme–. Com ens explica Claude Lecouteux a «Au-delà du merveilleux»7, el pes de l’herència cultural i religiosa anterior a l’establiment del cristianisme no havia desaparegut i, en llocs com Catalunya, va ser especialment resistent, com demostren els antropònims estudiats pel medievalista Pierre Bonnassie8, 9.

El mateix escriu el medievalista Jacques Le Goff10, 11, quan ens diu que «la persistència de creences mítiques no cristianes en la societat medieval és una característica de la religió viscuda per amplis sectors de la població rural europea». I encara més: «Tot i que el pas al monoteisme és sens dubte fonamental, no penso que un monoteisme a ultrança es pugui instal·lar sòlidament i durant molt de temps en un mitjà com el del món europeu occidental. Els homes i les dones d’aquestes regions tenen el costum d’estar envoltats de personatges sobrenaturals, per no dir divins. Distingim sobrenatural i diví, perquè el que va permetre que un nombre considerable d’aquests personatges sobrevisquessin a l’interior del sistema cristià va ser precisament que no eren de naturalesa divina i que, per tant, no feien ombra al nou Déu».

D’aquesta pervivència d’antics cultes i mites d’arrel indoeuropea, relacionades amb els simiots, en parlaré més en el següent article. El que aquí importa ressaltar per ara és que, probablement, com dirà Joan Amades amb molt bona intuïció, ens trobem amb restes d’un antic culte boscà o d’esperits precristians. Hem de pensar que Santa Maria d’Arles i la vall del Tec eren, en aquells temps, un lloc molt aïllat. La capital administrativa i senyorial del seu feu, Besalú, quedava molt allunyada i, per tant, era un lloc totalment deixat de la mà de la civilització, de frontera, feréstec, on els monjos s’havien d’enfrontar amb persones que poc o res sabien de què els explicaven, que tenien creences i tradicions antiquíssimes, que no s’esborren de la nit al dia.

El mateix territori era el que inspirava i feia néixer aquelles gents. Per alguns estudiosos, que han analitzat l’origen de les relíquies i la història del monestir de Santa Maria d’Arles, la situació en la frondositat de la vall del Tec, produïa freqüents desbordaments del riu, calabruixades i atacs d’animals ferotges, que van fer que la gent que allà hi vivia i, també, els monjos, creessin els simiots.12

La figura dels «homes salvatges», de «criatures bestials» amb aparença vagament humana que ataquen els pobles catalans o d’arreu del continent, d’éssers antropomòrfics que viuen als llocs més recòndits del bosc, és relativament comuna a l’Europa medieval, on el bosc era revestit d’un caràcter molt especial, com us parlaré en la segona part. A Arles els van anomenar simiots i, al llarg de segles, estengueren els seus atacs a altres llocs de Catalunya. La necessitat de les relíquies per part de l’abat Arnulf, al segle X, a més a més de tenir un interès econòmic, fàcilment podria tindre un interès religiós, per propagar la devoció cristiana davant de restes del que pogués quedar d’antics déus i esperits que es resistien a desaparèixer.

Però després del segle X i, especialment, al segle XIII, difícilment podríem parlar de la pervivència d’un culte boscà. Tot i que relacionades, una cosa són les relíquies del segle X i una altra la posterior propagació de la llegenda al segle XIII.

Retaule barroc de Santa Maria d’Arles, amb els sants Abdó i Senén. En el seu interior, en una caixa de fusta, es guardaven les restes de les relíquies que foragitaren els simiots

La Llegenda Daurada

Després dels greus enfrontaments entre el monestir i la vila, que es revoltà contra el domini monacal el 1235, a causa dels seus abusos en relació a la servitud, els impostos i a l’ús del forn i el molí, no és casual que l’escriptura de la llegenda es donés durant l’època de màxima esplendor del cenobi. Entre finals del segle XIII i inicis del segle XIV, el monestir va gaudir d’una sèrie de grans reformes i ampliacions, coincidint amb l’època de l’abat Ramon Desbach –1261-1303– i les substancioses donacions per part dels comtes de Barcelona, que absorbiren els títols de comtes de Cerdanya i Besalú, antics senyors del Vallespir.13

És en l’època de Desbach on hem de buscar l’origen de la «Història», la llegenda escrita de les relíquies i els simiots. Fins i tot podria ser el mateix Desbach el seu autor, per donar prestigi a les relíquies que es guardaven en el monestir i així afavorir la fe popular i les visites de peregrins. Santa Maria d’Arles s’aixeca en un dels ramals medievals del Camí de Sant Jaume, però necessitaven atreure un culte propi. Els peregrins deixaven amb ells donacions en oferiment per guarir-se o, en agraïment, si ja s’havien guarit per la intercessió dels sants. Com escriu l’historiador de l’art i professor de la Universitat de Girona, Joan Molina i Figueras: «Igual que va succeir en altres casos semblants, la redacció d’aquest tipus d’opuscles va respondre a la necessitat d’obtenir o, millor dit, de «fabricar» proves que certifiquessin l’autenticitat de les relíquies preservades en una de les capelles de l’església monàstica. D’altra banda, servia per posar de manifest les propietats taumatúrgiques de les restes dels sants»14. Si heu llegit Els Pilars de la Terra, novel·la que ben segur molts de vosaltres coneixereu, recordareu que hi ha un capítol en què passa això, quan la Catedral és incendiada i necessiten seguir amb la seva construcció.

L’obra que ara he d’esmentar és la «Llegenda Daurada» d’en Iacopo da Varazze –Jaume de Voràgine–, un recull d’hagiografies, vides de sants, és a dir, llegendes cristianes. No se sap amb certesa quan va ser finalitzada, però se suposa que al voltant de 1260, tot i que les històries i llegendes que recull Varazze poden ser molt més antigues. La Llegenda Daurada –o «Àuria»– va ser el text més llegit i de més èxit de l’època medieval europea després de la Bíblia, un autèntic best-seller que va influenciar en la construcció d’edificis, en la pintura, el teatre i la narrativa. En català tenim edicions medievals de Barcelona i València amb el nom de Flos Sanctorum15. En la recopilació Varazze descriu molts elements precristians, llegendes que avui veuríem com delirants o pròpies del bizarro, amb certa estructura de literatura «popular», fins i tot surrealista.

La versió catalana més antiga de la Llegenda Daurada és la «Vida de sants rosselloneses» del segle XIII, text cabdal de la variant nord-catalana de la llengua, conservada avui a la Biblioteca Nacional de França i adaptada per Joan Coromines al segle XX16. En ella tampoc apareix la història del trasllat de les relíquies a Arles. Malgrat tot, la «Història» està molt influenciada per la Llegenda Daurada i, d’alguna manera, s’afegí apòcrifament a la llegenda de la vida, martiri i mort dels sants Abdó i Senén, que ens explica el genovès Varazze. És fàcil imaginar que els benedictins d’Arles coneixien l’obra de Varazze a través de la versió nordcatalana i, a finals del segle XIII, coincidint amb aquella època d’expansió de l’abat Desbach i la reconstrucció de la capella que guardava les relíquies –per tant, amb necessitat de recaptació–, van escriure i propagar la llegenda del seu trasllat.

Tenim ja unes possibles respostes al perquè la van escriure i difondre: Religiosa i econòmica. Però i el «com»? Aquí podríem establir dos punts de partida: Els monjos van utilitzar per a la «Història» una criatura que coneixien de llegendes orals de la zona, romanents d’aquells cultes boscans? O bé se la van inventar, influenciats per la Llegenda Daurada?

Libre de la Translatio, de Miquel Llot. 1591

Una finestra a la foscor

Part d’aquesta pregunta ja l’he respost anteriorment. Però no cal endinsar-nos en el folklore i l’antropologia religiosa. Si fem servir el raonament lògic que conserva el principi de simplicitat conegut com a «navalla d’Occam», la resposta de si els simiots existien en les narracions orals de la zona, es respon ràpidament: Sí. Per què? Doncs perquè els monjos volien causar impacte amb la seva història, que es difongués de pressa, que fes por i que arrelés en el col·lectiu. En una frase: Que tingués èxit. Si haguessin fet servir una criatura que ningú coneixia, que ningú temia, inventada en el moment, la història senzillament no haguera causat un impacte com el que va causar. Havien de fer servir materials preexistents perquè se la prenguessin seriosament, això reforçava la difusió entre els feligresos i els peregrins per l’efecte del boca-orella.

El mateix passa amb els sants Abdó i Senén. Avui aquests sants –també coneguts popularment com a Nin i Non– no són inclosos al calendari catòlic romà, perquè no se sap gairebé res d’ells, més enllà de la història inclosa a la Llegenda Daurada i algunes cròniques d’abans del segle IX, però durant els segles posteriors van ser uns dels sants principals de les terres de parla catalana on, juntament amb Sant Galderic, eren patrons dels llauradors. Si Arles i la Catalunya del Nord era una terra de gent senzilla, dedicada al camp, era ben normal que aquests sants fossin els escollits per la seva comunitat benedictina o, a l’inrevés, els escollits per la devoció popular dels feligresos de la zona. També eren sants que es relacionaven amb la «pacificació» d’un territori.

Joan Molina i Figueras, sobre la llegenda, ens diu que «Cal suposar que van ser els propis membres de la comunitat benedictina, sense cap dubte, els principals beneficiaris de qualsevol augment de la devoció cap als sants perses, els quals es van encarregar de compilar i recrear la història. Tots ells serien perfectament conscients que la seva elaboració constituïa un dels aspectes bàsics de la política dirigida a transformar el cenobi en un important centre de peregrinació local i, en conseqüència, en el receptor dels dons i llegats oferts pels devots. La florida i esplendor de l’abadia a la Baixa Edat Mitjana confirmaria plenament tals expectatives». És a dir, que la història efectivament va gaudir de molt d’èxit i es va estendre ràpidament.

Un altre motiu que ens pot fer pensar que els simiots existien, prèviament a la «Història», és el fet que, com ja he dit, existeixen criatures molt similars arreu d’Europa. Relacionat amb això, també tenim la degradació que van patir durant l’edat mitjana i l’època moderna diferents esperits i déus que, a l’antiguitat, eren revestits d’un caràcter ben diferent. A través de la satanització i persecució per part de l’Església Catòlica d’elements de culte, anteriors al seu establiment com a única religió oficial, van acabar creant criatures estrafetes i bestials com els simiots que, també cal dir-ho, podien perfectament gaudir d’aquest mateix caràcter abans de la persecució de l’Església, amb la diferència que es va perdre la comprensió i el diàleg amb ells.

Solament com a hipòtesi, si al segle X l’abat Arnulf va combatre contra aquelles creences precristianes d’esperits boscans amb l’ajut de les relíquies, a finals del XIII, quan ja no suposaven cap perill per a la comunitat de fidels però encara es mantenien vives, transformades per l’acció de l’Església en una mena de dimoniots que simbolitzaven el caos incivilitzat d’abans de l’arribada de la religió cristiana, l’abat Desbach podria haver-los utilitzat –recollint una llegenda anterior i adaptant-la, o escrivint-la de zero en aquell moment– per a fer difusió de les relíquies, donar-les carta de «prestigi» i «veracitat» i, així, aconseguir que més peregrins les visitessin i augmentar la devoció popular cap als seus miracles i cap a la Santa Tomba.

D’aquests dos possibles factors, dels déus i esperits boscans, i dels elements religiosos i rituals precristians, en parlaré amb més detall en el següent article. Més enllà d’això, no tenim proves documentals que ens demostrin que els simiots, amb aquest nom, existien abans de la llegenda escrita al segle XIII.

Le Faune. Carlos Schwabe. 1923

 

La Santa Tomba. Segons la llegenda en aquest sarcòfag l’abat Arnulf deposità les restes dels sants

La Santa Tomba i l’aigua sagrada

Farem un parèntesi en la història dels simiots, per parlar d’un objecte misteriós de Santa Maria d’Arles, i que té relació amb la llegenda, la Santa Tomba. El miracle del sarcòfag és que, en col·locar per primera vegada els cossos dels sants, segons la llegenda va manar aigua que tindria un gran poder curatiu durant nou dies després de recollir-la. El primer que sobta del recipient és que és un sarcòfag paleocristià, datat al segle V dC, molt més antic que el monestir. El fet que sigui un sarcòfag tan antic podria reforçar la idea que provingui directament de Roma, d’on Arnulf el portà amb ell. Però el seu material és marbre blanc amb venes blaves, anomenat «de Céret», és a dir, de la mateixa Catalunya del Nord, el que fa impossible que vingui de Roma. A més a més, d’ençà d’un bell principi, sabem que Arnulf el que va portar va ser en l’interior d’uns barrils.

Segons qui ha estudiat la peça, es diu que el sarcòfag és l’única resta de l’emplaçament original del monestir abans de ser atacat pels víkings, un santuari que era situat al lloc d’Els Banys d’Arles, quan era anomenada Santa Maria de Vallespir, amb una capella preromàntica, Sant Quintí d’Arles, existent fins el 1932, quan va ser destruïda. Aquest santuari paleocristià estava sobre unes antigues termes romanes, de les que es conserven algunes ruïnes i que, segons els arqueòlegs que les han estudiat, són les restes romanes monumentals més antigues de la Catalunya del Nord.17 Sigui com sigui, noteu el detall de l’aigua.

El fenomen va ser del tot inexplicable fins fa relativament poc. Un dels miracles que s’atribueixen a l’aigua del sarcòfag és la curació d’un càncer d’ulls al cavaller Guillem Gaucelm, senyor del llogarret de Tellet, mort el 1210. La seva tomba és sobre el mateix sarcòfag «miraculós» i la deformitat de la cara que mostra és atribuïda pel poble a la seva malaltia. Més recentment es diu que va guarir a un vilatà d’Arles greument cremat per una foguera de Sant Joan. El 1910, l’abat va oferir 1000 francs, sota notari, al científic que pogués explicar d’on sorgia l’aigua. Molts s’hi van apropar, però no van treure’n cap prova concloent, fins al 1961, quan hidròlegs francesos l’estudiaren. Estudi confirmat posteriorment per anàlisis de l’any 1999 i el 2000, en què es vincula l’aigua del sarcòfag amb la pluja i una especial composició de la tapa.

Els Banys d’Arles, avui el municipi és anomenat Els Banys i Palaldà

Segons aquests estudis científics, el marbre utilitzat pel sarcòfag té un origen diferent i és impermeable, però la tapa és porosa i deixa filtrar l’aigua de la pluja, que omple el dipòsit del sarcòfag. Però no es filtra immediatament, sinó al cap de cinc dies, temps necessari per a l’absorció a través del marbre, que a més a més filtra l’aigua i la fa de gran puresa i qualitat. Malgrat això, hi ha qui diu que els estudis no poden explicar les quantitats d’aigua recollides i que, a més a més, com la tomba és elevada del terra, tampoc tindria sentit parlar d’infiltració o de condensació.

Segons Pierre Saintyves, en la seva obra «Als marges de la Llegenda Daurada»18, diu que moltes i diverses localitats proclamen gaudir de relíquies dels dos sants. Com a Inca, a l’illa de Mallorca; a Ceret, a la mateixa Catalunya del Nord; o a Soissons, al monestir de Sant Médard, on van ser cremades pels Hugonots protestants. Florència també es disputa tindre les seves despulles d’ençà de l’any 370 –recordem que són sants llegendaris, que mai van existir–. Per si no fos poc, l’església de Sant Marc de Roma les conserva «oficialment», d’ençà de temps molt antics, que es remunten al cristianisme primitiu. Tot això, en uns temps on el tràfic i la compra-venda d’ossos, estelles, cabells, robes i tot tipus de «relíquies santes» era molt comú, no és gens estrany.

Saintyves explica que al segle XVIII un benedictí de Santa Maria d’Arles confirmava que, les despulles que hi havia al monestir, van desaparèixer feia 700 anys, just després o al mateix moment que Arnulf les portés amb ell, i que ningú les havia vist mai. Això contradiu la història de les restes corpòries, que explica que els monjos, després de que va manar aigua, van buidar i netejar el sarcòfag i van col·locar-hi les restes una segona vegada, però el fet es tornà a repetir, sempre segons la llegenda. També segons les cròniques antigues, van decidir treure-les una tercera vegada, deixant alguns ossets a dins, per conservar-les en els «armaris de les relíquies», cavats a cada un dels dos pilars del segon tram de l’església, decorats al segle XV amb dos busts reliquiaris, on s’hi col·locaren alguns ossos. La resta de les relíquies s’introduïren a una caixa de fusta. El 1646 es construirà un retaule barroc que encara es conserva, i en el seu interior hi hauria la caixa de fusta amb les restes, que avui suposadament estarien desaparegudes, fet que s’hauria de confirmar.

Tomba del cavaller Guillem Gaucelm

Per acabar d’embolicar la troca, les relíquies «oficials» conservades a Roma tenen una llegenda molt antiga, anterior a la fundació del monestir català que, curiosament, s’assembla molt a la d’Arles. Aquesta explica que les restes dels sants són conservades a la capella del cementiri de Pontien, que va convertir-se en baptisteri en època imperial. Allí el sacerdot Eusebi va batejar en secret un jove paralític, Pontien, en els temps en què els cristians eren perseguits. El jove paralític va ser guarit per l’aigua que manaven les relíquies dels sants Abdó i Senén, que estan revestits d’un caràcter molt similar, simbòlicament i iconogràficament als dels déus coneguts com a Dioscurs, els bessons Càstor i Pòl·lux, o els altres dos màrtirs Cosme i Damià. Els «déus bessons» remunten la seva existència a temps indoeuropeus, a l’edat del ferro o fins i tot abans i, com ells, els dos sants eren anomenats els «sants de la pedra i el llamp».

Tot això m’ha fet encaixar algunes peces i ho deixo aquí solament com a hipòtesi o com a mer joc literari. L’abat Arnulf va portar «les relíquies» en un recipient tan curiós com uns barrils, ja en la «Història» del segle X, el primer document que ens parla d’ell, remarquen que va vindre amb uns barrils que carregaven unes mules, que van tindre certes dificultats per travessar els Pirineus des del Cap de Creus, on el vaixell de l’abat va embarcar. És a dir, el seu contingut era molt pesat. Però el més destacable són els barrils, estrany continent per als cossos d’uns sants, element que s’ha mantingut en totes les representacions de l’abat al llarg dels segles.

També tenim que la llegenda de l’aigua que guarí a Pontien és més antiga que el mateix monestir d’Arles, així com el cementiri de la rondalla, relacionat amb el bateig clandestí dels primers cristians. Per seguir, tenim la relació d’Abdó i Senén amb unes divinitats «guerreres» i agrícoles molt més antigues que la cristiandat, els Dioscurs, uns esperits molt adients per una terra sotmesa al desordre i la disbauxa. Per acabar, tenim notícia de què a Arles mai ha sigut vista cap despulla mortal, però sí una tomba que mana aigua sagrada. La mateixa llegenda de l’abat es fa molt més ressò dels valors guaridors i terapèutics de l’aigua de la tomba, que no pas dels simiots. És l’aigua un dels elements centrals de la llegenda. Veieu per on vaig?

Podria ser que el que va portar l’abat Arnulf dins dels barrils no van ser ossos, sinó aigua del cementiri romà? El que no deixa de ser molt interessant, potser més. Seria ben curiós que, per batejar a la gent que es resistia a abandonar les seves creences, per «guarir» la terra del caos i la disbauxa, per espantar els «mals esperits» boscans, Arnulf hagués portat amb ell «aigua màgica», amb tot el que té de pes l’element de l’aigua, una aigua relacionada amb uns déus de temps indoeuropeus. En la mentalitat medieval, és lògic que aquesta aigua podria tindre un valor «sagrat» al manar d’un lloc on va néixer el cristianisme i estar rodejada de miracles. No seria impossible pensar que Arnulf portés amb ell aigua, tampoc seria tan paradoxal dins de la mentalitat medieval, on el cristianisme d’abans de la Contrareforma, com diuen Le Goff o Lecouteux, estava plenament impregnat de les creences i esperits de l’antiguitat.

Les fonts amb caràcter sagrat o de nimfeu, de trobada amb els esperits, són elements molt estesos per tota Europa i una tomba que mana aigua no deixa de ser una font adaptada al cristianisme. Però això de l’aigua solament és la meva hipòtesi. Vosaltres, què en penseu? L’abat Arnulf va portar despulles humanes o aigua? O cap de les dues coses? Potser simplement va conèixer la llegenda de Pontien quan va ser a Roma i la va copiar a Arles?

Retaule d’en Jaume Huguet, Església de Sant Pere de Terrassa, Terrassa. 1460. A la part inferior dreta s’aprecia l’abat Arnulf amb les botes que contenen les “relíquies” sagrades

L’expansió del mite

De les transcripcions i traduccions de la «Història» on apareixen els simiots, la següent que conservem en antiguitat és de 1428, manada copiar per Pere Clotas, beneficiat de la capella dedicada als sants situada a Santa Maria del Pi. Aquesta capella pertanyia a la Confraria d’hortolans i llauradors de Barcelona, que tenien els sants germans com a patrons. Avui el document és conservat a l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona. La devoció als sants a Barcelona s’estengué fins al segle XVIII, com demostren uns goigs depositats a la mateixa església, on es tornen a anomenar els simiots i que beuen de la copia de Clotas. De gran importància també és el retaule de Terrassa de 1460, obra de Jaume Huguet, que ens mostra la llegenda en imatges.19 En el retaule no apareixen els simiots, però sí l’abat Arnulf portant les relíquies en dues botes, prova inequívoca de que els feligresos de Terrassa coneixien la llegenda. Aquests dos fets –el document i el retaule– ens mostren com van ser els gremis i confraries els encarregats d’expandir la llegenda.

El següent text en català que copia la llegenda, també del Rosselló, és el «Llibre de traslatio», escrit per Miquel Llot i Ribera20, el 1591, de qui ja hem parlat. Entre el 1630 i el 1640 tingué molt d’èxit la peça teatral anomenada «Tragèdia famosa de sang»21, representada a l’atri de l’església monàstica d’Arles o en algun lloc del seu interior. No seria estrany que alguns dels actors –professionals o no, potser els mateixos monjos– es disfressessin de simiots per a l’ocasió, el que no deixa de ser divertit d’imaginar. En la mateixa capella d’Arles on es conservaven les restes dels sants s’instal·là un retaule barroc format per cinc escenes, que mostrava la llegenda.

Tenim altres textos repartits pels Països Catalans. A l’Horta de València, on hi ha una gran tradició de llauradors, així com a diverses poblacions valencianes, els sants van ser agafats com a patrons. Un d’aquests textos valencians és l’escrit pel sacerdot Joan Baptista Anyés, «La vida, martyri y translació dels gloriosos martyrs San Abdón y Senén»22, publicada a València el 1542. A Benimaclet es fundà la «Lloable confraría dels sants Abdón y Senén», el juliol de 1548. Com ja he comentat, a Inca de Mallorca, per la seva proximitat amb la Serra de Tramuntana, també foren adoptats com a patrons. Amb ells i la seva llegenda, amb més o menys fortuna, apareixent o desapareixent, també s’expandia el coneixement dels simiots de nord a sud de les terres de parla catalana. Durant els segles XVII i XVIII els sants seguiren tenint molta popularitat arreu dels Països Catalans. Després del 1714 i amb el Tractat de Nova Planta, tant els sants bessons com Sant Galderic, entre d’altres figures del santoral popular català, foren perseguits i prohibits, especialment en temps de Carles III.

L’entrada a l’Infern, Add. 42555 (The British Library Board)

Posteriors al segle XVI, altres copies destacades en francès són les de Petrus de Marca –a l’apèndix de «Marca Hispanica»23, de 1688– i Adolphe Chastre24, de 1869. L’escriptor romàntic Prosper Mérimée, en el seu llibre «Notes d’un viatge pel Migdia de França»25, de 1835, ens descriu la trobada amb la llegenda des d’un punt de vista proper al del folklorista: «He de dir que, en el passat, no puc dir precisament quan, el territori d’Arles era infestat d’una gran quantitat de bèsties ferotges, lleons, dracs, óssos, que devoraven el bestiar i els homes. La pesta negra a més a més s’afegí als mals que afectaven el país. Un sant home, Arnulf, va resoldre viatjar a Roma per trobar unes relíquies que guarissin l’epidèmia». La versió de Mérimée és, potser, la que més ha influenciat la versió de la llegenda a França, com veurem quan us parli del folklorista francès Claude Seignolle.

Una de les coses que més gràcia m’ha fet del seu recull és que quan va anar a demanar un miracle als sants: «Encara que he contribuït amb vint sous al vial, no entreguen l’aigua miraculosa a qualsevol. Ho heu de demanar en català, perquè en pugueu prendre i funcioni, per parlar en «gavache» he tingut la gran pena de ser rebutjat». Com ja he comentat més amunt, inventar llegendes i miracles era una pràctica molt habitual a l’edat mitjana, una mostra avançada de publicitat per afavorir el turisme, que va perdurar en menor mesura fins als segles XIX i XX en alguns llocs del sud de l’Europa catòlica com Croàcia, Espanya o Portugal, però en el cas d’Arles van tindre la deferència, com a fe popular ben arrelada al territori, d’haver de parlar català!

Avui, quan ja no semblen interessar tant les vides de sants i els seus miracles, han quedat els simiots com una de les figures més recordades d’aquesta llegenda. D’ells, del seu significat, de què són, de les festes i tradicions al seu voltant, de les seves escultures i de moltes altres coses relacionades amb aquests éssers, en parlaré en el següent article.

Doncs no es van quedar pas quiets a la Catalunya del Nord…


Podeu visitar els següents articles d’aquesta sèrie, seguint aquests enllaços:

Simiots (II): D’homes i bèsties

Simiots (III i final): La crida del bosc

Bibliografia

  1. Narratio de translatione reliquiarum sanctorum Abdon et Senen ad monasterium Arulense. Anònim. s.XIII-XIV. Monestir de Santa Maria d’Arles
  2. D’ABADAL, Ramon. L’Abat Garí de Cuixà. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 1963. Enllaç
  3. TOLRÀ DE BORDAS, Josep. Histoire du martyre des S.S. Abdon et Sennen, de leurs reliques, de leurs miracles et de leur culte, Latrobe, Perpignan 1868. Enllaç
  4. DIVERSOS AUTORS. Gallia christiana: in qua regni Franciae ditionumque vicinarum dioeceses, et in iis praesules describuntur. Recopilació realitzada entre els segles XVII-XIX. Primer enllaç, edició segle XVII, en llatí (consulta). Edició del segle XIX. 1899-1901 (descàrrega, en francès).
  5. LLOT DE RIBERA, Miquel. Libre de la translatio dels invincibles y gloriosos Martyrs de Jesu Christ SS. Abdon y Senneu y de la Miraculosa aygua de la sancta Tumba…, 1591. Enllaç
  6. Tomba de l’abat Arnulf al segle XVI, segons Llot de Ribera:

    PVLVERE CONCRETVS \ lAcet hic in pulvere vetus

    (Abbas) ARNVLFUS \ XPistI VENERANDVS ALVMNVS

    HIC PATER EGREGIVS \ VIVENS SEMPER \ STVDIOSVS

    MISTICA daVITICO \ DEPROMERE \ CARMINA \ NABLO

    DIGESSIt MONACHIS \ BENeDICTI \ DOGMATA \ PATRIS

    ILLE \ QVIDEM SANCTAS \ ROMANIS \ VEXIT AB ORIS

    SANCTI REUguHS ; SENNEN ; ET MARTYRIS ; ABDON ,

    Celica cuncTIPOTENS \ Illi Da SCANDERE \ REGna

    Agmina florigENIS retinent ubI FVlgida sertis.

    Ergo kalendarum nono cum pace Novembris

    Spiritus illius seculo migravit ab isto,

    Carpe, Viator, iter \ supplex dic \ parce, Redemptor

  7. LECOUTEUX, Claude. Au-delà du merveilleux: Essai sur les mentalités du Moyen âge. Imago, Paris. 1998. Enllaç
  8. BONASSIE, Pierre. Catalunya mil anys enrere 1 (Segles X-XI. Economia i societat prefeudal). Edicions 62, Barcelona. 1996
  9. BONASSIE, Pierre. Catalunya mil anys enrere 2 (Segles X-XI. Economia i societat feudal). Edicions 62, Barcelona 1996
  10. LE GOFF, Jacques. Herois i meravelles de l’edat mitjana. Àtic dels llibres, Barcelona. 2018
  11. LE GOFF, Jacques. La civilisation de l’Occident médiéval. Flammarion, Paris. 2008
  12. REUS PLANELLS, Guillem Alexandre. Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdón i Sant Senén. Arles i Inca. XII Jornades d’Estudis Locals. Mallorca. Enllaç
  13. D’ABADAL, Ramon. Catalunya Carolíngia: Volum VI. Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet. Institut d’Estudis Catalans, 2006. Enllaç
  14. MOLINA I FIGUERAS, Joan. La ilustración de leyendas autóctonas: El santo y el territorio. Enllaç
  15. DA VARAZZE, Iacopo. Flos Sanctorum (Llegenda Àuria). Enllaç amb l’edició catalana del segle XV. Edició moderna en català: Llegenda Àuria. Editat per Nolasc del Molar (Nolasc Rebull), Olot, 1976. Enllaç
  16. COROMINES, Joan (sobre la traducció anònima medieval). Vides de sants rosselloneses. Rafael Dalmau, Barcelona, 1977. Fragments
  17. PONSICH, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Els Banys d’Arles». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985
  18. SAINTYVES, Pierre. En marge de la Légende dorée: Songes, miracles et survivances. Librairie Critique, Paris, 1930. Enllaç
  19. YARZA LUAZES, Joaquín. Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén. Enllaç
  20. LLOT DE RIBERA, Miquel. Libre de la translatio dels invincibles y gloriosos Martyrs de Jesu Christ SS. Abdon y Senneu y de la Miraculosa aygua de la sancta Tumba…, 1591. Enllaç
  21. ANÒNIM. Tragedia famosa de sang escampada per lo cel i martiri de los illustres princeps i Martirs de Cristo, Abdon y Senen, naturals patrons de la vila de Arles en Vallespir de Roselló, Perpinyà?, 1630-40
  22. ANYÉS, Joan Baptista, La vida, martyri y translació dels gloriosos martyrs San Abdón y Senén, València, 1542
  23. DE MARCA, Petrus. Marca Hispanica sive Limes hispanicus, Enllaç
  24. CHASTRE, Adolphe. Histoire du martyre des SS. Abdon et Senen, de leurs reliques et leur culte, Perpinyà, 1869
  25. MÉRIMÉE, Prosper. Notes d’un voyage dans le Midi de la France. Librairie de Fournier, Paris, 1835. Enllaç