Sergi G. Oset: Rock, postapocalípsi i fantàstic Km. 0

Sergi G. Oset és un dels escriptors que estan creixent i sobresortint més ràpidament en el panorama de la literatura fantàstica actual. La passió pel gènere d’aquest treballador inesgotable de les files endimoniades de l’exèrcit del fantàstic és abassegadora. Terror, ciència-ficció, fantasia, microrelat, relat llarg, s’ha atrevit amb tot. El podeu llegir, entre molts altres títols, a Orciny Press –Catalunya Mítica, Hipermatrònic, que he ressenyat aquí a Llegendàrium– i Edicions SECC –Monstruari, Bestiari, Històries de les terres albes–, amb Fantraginers a Astralcanães, a Hermenaute amb Malsons de Gat, a les Males Herbes amb Visions del Purgatori… Oset és un d’aquells autors que no té por a res, que t’agafa referències punk i te les reforja en un relat trepidant on pots trobar-hi diferents nivells de lectura i, després, si hi tornes, hi trobes encara més idees.

Però el millor és que us ho expliqui ell mateix en aquesta entrevista mig postapocalíptica, mig rock and roll i 100% honesta, directa al cor de les coses.

La pregunta clau: Qui és Sergi G. Oset?

Ara mateix un paio que es resisteix a ser un tipus formal de mitjana edat. Treballo en una oficina per pagar les factures. L’escriptura i els llibres són la meva kriptonita. Sovint m’escriuen el cognom amb dues esses, no cal.

D’on ets?

De Barcelona. Una besàvia meva va migrar a Barcelona des d’Ínnsmouth i les generacions posteriors hem continuat voltant per aquí. Vaig néixer a Sant Gervasi i em vaig criar a Nou Barris. Fa uns anys em vaig instal·lar a la Vila de la República Independent de Gràcia i m’agradaria continuar així fins que la gentrificació m’ho permeti. En contra del que es rumoreja, la branca dels Oset a la qual pertanyo no té cap relació ni amb Ossètia del Nord ni amb Ossètia del Sud.

Hipermatrònic, d'en Sergi G. Oset

Quan vas començar a escriure? Què t’empenta a posar negre sobre blanc els teus pensaments i les teves històries?

Escrivia contes curts des de l’època en què cursava l’EGB. D’adolescent em vaig aficionar als jocs de rol; al fer de director de partida podia crear personatges, entorns i situacions, passava molt de temps imaginant estructures narratives rudimentàries. Més endavant vaig començar a tocar la guitarra i a escriure lletres pels grups en els quals tocava. A partir dels disset, les drogues, l’alcohol, el rock i Baudelaire em van portar a escriure un munt de poemes delirants, autèntics despropòsits, però era el que em tocava fer. Uns anys més tard, vaig penjar la guitarra i la vaig canviar pel teclat (del portàtil).

Encara que em considero un autor de narrativa, el primer llibre on vaig publicar alguna cosa va ser en un recull de poemes titulat Versos de tardor, publicat per l’editorial Petròpolis.

Escric perquè és la millor forma que he trobat per expressar-me. No vull dir que sigui bo fent-ho, sinó que, en escriure, faig realitat el que imagino a la meva manera, com cantava en Frankie.

He trobat que ja entre 2009 i 2011 vas començar a publicar relats per internet i en diverses revistes, diaris, relats a varies mans. En aquell moment veig que ja tenies dos trets que han caracteritzat la teva obra: El gust pel fantàstic, sense complexes, i l’escriptura de microrelats i una narrativa que gaudeix de la juguesca, de l’experiment, del desafiament. Què pots explicar-nos d’aquells inicis?

Em diverteix mol experimentar, transgredir gèneres, no prendre’m a mi mateix massa seriosament. El meu aprenentatge va començar a la blogosfera. Va ser un primer aparador on conèixer a altres autors que començaven, on fer proves amb un altaveu. Em vaig imposar rutines de treball com publicar fulletons setmanals i participar en blocs de creació literària. D’allà vaig passar a involucrar-me amb l’ARC, l’Associació de Relataires en Català i en vaig acabar formant part de l’equip de gestió. Durant un temps vaig estar involucrat amb l’equip de la revista Catarsi i també impulsant activitats i presentacions relacionades amb la ciència-ficció. He posat en marxa grups d’escriptura de microrelats encadenats a Twitter… he fet una mica de tot i he conegut gent interessant, amb ganes de fer coses per la literatura i pel gènere.

Pel que fa al fantàstic, què t’atreu del gènere?

Més que el què, és el quan. M’atreu quan parla de coses que ens són intrínseques, que ens afecten com a entitats individuals i com a col·lectiu, però amb la llibertat de fer-ho sense cotilles ni auto censura. Per mi el fantàstic ha de ser risc, adrenalina, prémer gas a l’accelerador i, a l’hora, una matrioska en la que puguis trobar ous de pasqua ocults en cada una de les capes que pelis.

Fins on creus que pot arribar el fantàstic –en la seva vessant més amplia, més enllà de gèneres concrets– que no poden arribar altres gèneres?

El bon fantàstic és dúctil i ric en recursos, si ens fixem en els grans popes podem ressaltar la clarividència de Verne; Tolkien, Stoker o Martin ens parlen de la nostra humanitat o la manca d’aquesta; Ballard ho fa de l’aïllament social; Ligotti, Poe, Lovecraft de les nostres pors atàviques i existencials. El fantàstic s’ha estès al cinema, als videojocs, al còmic, a la música també. És com una teranyina que ens envolta. Amb l’arribada de plataformes com Netflix o HBO la gent consumeix gènere quasi sense adonar-se i de forma diària. Només cal que aquest públic potencial tingui accés i present la gran oferta de gènere que hi ha, també en català.

Malsons de Gat

I els microrelats? Quina és l’essència d’un microrelat, més enllà de comptar X paraules? Amb «essència» vull dir què pot oferir el microrelat que no tenen altres gèneres literaris.

Amb tres notes tens un acord, amb tres acords tens una melodia. Les melodies més senzilles són les que més m’emocionen. Té el seu que, trobar la combinació d’acords adequada. Per entendre’ns, sóc més de The Ramones que de Pink Floyd. El microrelat és el gènere literari més punk que hi ha, només que ho emmascara sota una capa d’efectivitat formal i estilística. El microrelat ha de ser com un cop de puny a la cara del lector. Li ha de deixar empremta. Ha de ser concís i t’ha de convidar a tornar a un text breu amb segones o terceres lectures.

I sí, l’extensió és una obsessió per a l’autor de microrelats. En els meus llibres m’agrada experimentar amb els dribbles (textos amb un màxim de cinquanta paraules) i els drabbles (màxim de 100 paraules). Són exercicis que demanen contenció, capacitat de síntesi, també és una manera efectiva de posar a prova la paciència dels meus editors. Obres d’aquest tipus ho són tot menys comercials o rentables.

Més enllà de la clàssica tríada «ciència-ficció, terror i fantasia», enguany comencen a obrir-se pas altres gèneres del fantàstic, com el bizarro. Tu ets un autor que no es posa cap límit, he llegit relats teus on barreges moltíssimes referències i influències. Però hi ha algun d’aquests gèneres del fantàstic que prefereixis com a lector? I com a escriptor?

Com a lector tendeixo més al terror o a les narracions opressives i fosques. Per exemple, combrego més amb Song of Kali, Carrion Comfort o The Terror de Dan Simmons que amb el seu aclamat Cants d’Hiperió. He devorat molta fantasia èpica i encara en consumeixo, tot i que ara selecciono molt el que compro. Em saturen les sagues sense final però em deixo seduir per trilogies atípiques com les de Broken Earth de N. K. Jemisin o Los ojos bizcos del sol d’Emilio Bueso. Llegeixo ciència-ficció però et confesso que em fa més mandra. De les últimes lectures, recomanaria, sense dubtar, Estació Boira, la novel·la ciberpunk d’Enric Herce i La Guerra de les Salamandres de Karel Čapek, les dues publicades per Males Herbes. Qui vulgui introduir-se en el Bizarro no pot deixar de llegir La casa de las arenas movedizas, de Carlton Mellick III, és brutal.

Com a autor m’agrada flirtejar amb totes les opcions, crear els meus propis crossovers de gèneres. El descobriment del Bizarro de la mà d’Orciny Press ha sigut com una confirmació d’aquest enfocament que ja sentia com a propi: ignorar amb alegria les regles teòriques i el que se suposa que pots o no pots fer.

El 2012 publiques la teva primera obra en solitari, «Paràsits mentals», però no deixes de participar en projectes i publicacions amb altres autors. Et consideres un autor «social»? Ha sigut enriquidor per a tu aquest contacte amb altres autors, altres idees…?

Sóc força associatiu. M’agrada treballar el meu producte però sovint ensarrono o em deixo ensarronar per altres autors per fer coses conjuntes. De vegades això endarrereix els meus projectes personals, però compartir idees o un projecte és com obrir una finestra perquè entri l’aire fresc. El més interessant és l’intercanvi de punts de vista i arribar a conclusions que tu sol ni havies imaginat. Malsons de gat va sortir així, un recull de relats escrit a sis mans que partia del principi del cadàver exquisit inventat pels surrealistes. Anys abans ja ho havia practicat amb propostes blogueres com les del “Veí de Dalt”, de M. Jesús Tibau i amb l’Hugo Camacho, amb el que vam obrir un blog de relats a quatre mans anomenat Històries poc naturals en honor al mestre Perucho. Exercicis d’aquest tipus acostumen a ser molt bojos, un estímul per a la creativitat. Per als que ajuntem lletres és com anar al gimnàs però sense avorrir-te.

Què en penses dels autors que, en lloc de ser socials i oberts, prefereixen tancar-se en la seva «torre de marfil» i no sortir-ne mai?

A la lliga en què jugo no queden «torres de marfil», potser hi ha cabanes atrotinades o cel·les d’aïllament i algun convent amb olor de florit (el sector passa per moments de força precarietat), però no em suposa cap problema. A mi m’agrada la diversitat i l’amplada de mires. He compartit camí amb autors de tots els colors, és normal que alguns siguin més receptius a treballar de forma conjunta i d’altres no. Personalment, a mi em serveix per aprendre i mesurar que s’està fent. Si parteixes d’una postura massa aïllacionista pot ser que la teva percepció del moment sigui massa escarransida, esbiaixada. Tampoc es tracta de caure bé a tothom, jo mateix mai he acabat de sentir-me acceptat del tot ni dins dels cercles del microrelat ni en els del gènere. Als paios que no escrivim novel·la se’ns mira amb una certa desconfiança.

Pel que fa a Paràsits mentals, el seu títol em suggereix una història d’en David Cronenberg o Don Coscarelli. El cinema ha sigut una influència teva? Quines són les pel·lícules o directors que creus que t’han influenciat més i per què?

El títol de Paràsits mentals va sorgir com una adaptació del terme «paràsits musicals» que el musicòleg Oliver Sacks utilitzava per definir un comportament clínic que experimentaven alguns pacients (normalment músics o gent que havia patit accidents cerebrals) i que eren incapaces de treure’s del cap melodies o tornades, com ara anuncis de publicitat o cançons que sonen a totes hores. Per analogia, ho vaig identificar amb els processos que jo experimentava quan barrinava microrelats.

El cinema és i ha estat una gran influència i no només el de gènere. He absorbit de tot. Vaig començar en aquelles sales de barri en les que podies veure una pel·lícula d’arts marcials i, a continuació, un spaghetti western. Amb una TV en blanc i negre vaig descobrir els Frankenstein i Dracula de la Universal, més tard els films dels setanta de la Hammer o series que em van acollonir com Salem’s Lot. Cronenberg i el concepte de la nova carn em va obsessionar força temps, com tot el que feia David Lynch, però quan em pregunten quina és la meva pel·lícula preferida sempre cito The Planet Of The Apes (l’original de 1968). Deixant de banda el fort impacte que em va suposar descobrir una societat simia en què els papers estaven capgirats i el final mític, per a mi, l’escena del peto entre la doctora Cira i Taylor és força interessant pel component subversiu i de denúncia que demostra.

Ara, quan em puc escapar, vaig al Texas o al Phenomena. Sóc soci del videoclub del meu barri i m’agrada passar-me el cap de setmana, per tafanejar caràtules i endur-me algun DVD a casa.

Què pot trobar el lector a Paràsits mentals?

Paràsits és un recull de microrelats que crec que encara conserva la seva frescor i vigència. El lector hi trobarà microrelats més socials i altres amb temàtiques pròpies del gènere, també altres formes de microficció no narratives. M’agrada jugar amb l’aforisme, la gregueria. En els meus reculls acostumen a ser-hi presents. Hi ha coses que ara potser trauria i en posaria d’altres, però quan hi penso em resisteixo, m’agrada que sigui així, imperfecte.

Sense Paràsits no haguera arribat un Microraptor o un Hipermatrònic. Tots tres són llibres independents, però parts d’un mateix continuo en evolució. Va ser el primer llibre que vaig publicar com a autor en solitari. Mirant enrere recordo que en aquella època em capficava força no haver publicat un llibre abans de fer els quaranta, sentia que perdia un tren, per mi era un repte i ho vaig aconseguir per només un parell de mesos de diferència. Després he après que publicar i escriure són dues coses ben diferents. Publicar ja no condiciona el meu desig o necessitat d’escriure.

Amb «Alfa & Omega», el 2012, autopubliques en català, castellà i anglès. Amb traducció d’Hugo Camacho. Com vas conèixer l’Hugo?

A l’Hugo el vaig conèixer a través de Myspace fa uns tretze anys, mentre les nostres bandes lideraven l’escena punk rock barcelonina. Per casualitat, vaig anar a parar al seu perfil de músic (un perfil molt extravagant, a Facebook ja li haurien censurat). No em vaig poder estar de contactar-hi i així va començar tot. Vam compartir l’escena, concerts, un munt d’anècdotes i situacions estranyes, divertides i perilloses. L’Hugo em va treure de la presó un parell de cops, jo li cuidava el canari quan ell sortia de gira. En fi, el desgast va acabar trencant les nostres bandes i Hugo i jo vam muntar un projecte de bluegrass i punk rock. Vam estar a punt de fitxar per una multinacional, però ens vam atonyinar l’un a l’altre al local d’assaig. Ja saps, els egos. Després d’allò vaig deixar la música i em vaig centrar en escriure. Penso que va ser el millor, era un guitarrista horrible. L’amistat entre l’Hugo i jo va continuar. L’Hugo, abans d’obrir Orciny Press, es va fer venedor de consoladors a domicili. Quan va posar en marxa l’editorial em va convidar a participar en el recull Terra Mítica. Des de llavors hi col·laboro sempre que m’ho demana. No se m’acut un altre editor que tingués els pebrots (dic pebrots perquè ell és vegà) de publicar un llibre com Hipermatrònic. Jo el veig com el Malcom McLaren i el John Lydon de les small press.

No he llegit Alfa & Omega, de què va?

Va ser un projecte amb diferents caps, com una hidra. Llavors tocava en una banda amb l’Alejandro Moreno (director de fotografia, músic i compositor). Ell tenia la seva pròpia banda, els Midnight Zombie Alligator, un trio de rock progressiu amb el qual preparava la sortida de Nova Sico, un àlbum conceptual. L’Alejandro em va demanar que escrivís un relat sobre aquella història de zombis i va sortir Alfa i Omega. La vaig escriure en català, la vaig traduir al castellà i vaig demanar a l’Hugo que en fes la traducció a l’anglès. Les tres versions les vaig autopublicar en un mateix llibre. Mentre estant, l’Alejandro va fer el guió de Corpus Earthling, un curtmetratge a partir del relat, el va rodar i el va produir. Al final, del concepte original, la música, va sortir també literatura i cinema. És la col·laboració més experimental que he fet fins ara.

«Amor de mare (va venir del cel)», del 2015, dius que és una «Contel·la pulp de grapa i ciència ficció». Explica’ns això. Què vol dir?

Contel·la és el resultat de la contracció entre conte i novel·la. Es tracta d’un relat amb vocació de novel·la. La grapa ve per la part dels fanzins i les autopublicacions. Sóc molt fan de l’època en què als quioscos es venien novel·letes Pulp de grapa (o de cordill), les que tenien una freqüència de publicació setmanal. L’argument és molt afí al cinema de ciència-ficció de finals dels vuitanta. No és la primera publicació en grapa que he publicat però si és la més acurada que he fet. El treball de maquetació va anar a càrrec de l’Hugo i, la il·lustració de portada és d’ @AitorZaius. Vaig fer una tirada en paper de cinquanta exemplars a un preu de tres euros per qui estigués interessat en el fetitxe i també el vaig penjar a la xarxa en format ISSUU. M’agrada oferir coses perquè qui hi estigui interessat les pugui llegir. Sense anar més lluny, aquest estiu he cedit un relat sobre un investigador parapsicològic molt tronat per Astracanades, un recull de relats publicat per l’editorial Fantraginers, un projecte editorial cooperatiu i no comercial de literatura fantàstica. Ara estic rumiant en fer alguna cosa que sigui exclusiva per a Lektu.

Amb «El último vuelo del Microraptor» continues el teu «univers» particular, iniciat a Paràsits mentals. Però aquesta vegada en castellà. Normalment escrius en català. Com va ser aquest canvi de llengua? Et sents més còmode escrivint en català o t’és indiferent?

El Microraptor està més treballat en el sentit que hi ha un concepte aglutinador al darrere i una planificació més exhaustiva. El vaig escriure en català i després el vaig traduir al castellà. No tenia clar que fer-ne. Volia veure si era capaç d’arribar a un lector diferent del que ja tenia amb Paràsits. Vaig enviar el manuscrit original a diverses editorials. Finalment, Editorial Nazarí, una editorial independent de Màlaga, es va mostrar força interessada. Tenien un catàleg reduït però interessant, amb un bon nombre d’autors de microrelats que m’agradaven. Tot va anar molt de pressa amb ells. Tenen distribució per tota la península però ha tingut poca repercussió fora de l’àmbit especialitzat. Potser, el dia que en recuperi els drets, li busco una nova vida amb la versió inèdita en català.

A «El último vuelo del Microraptor» encara portes més enllà el trencament de cotilles, fronteres i prejudicis. És molt interessant veure com, d’ençà d’un bell principi vas començar a forjar-te un univers multi-referencial, punk, libèrrim, però que llegint-te enseguida reconeixes com «això és un Oset». Com has anat forjant aquest univers propi i quin paper va jugar «El último vuelo» en ell?

Amb el Microraptor vaig ser plenament conscient que estava incorporant aquest bagatge que menciones: el rock, els films dels setanta, les lectures acumulades, els videojocs, els jocs de rol a la necessitat que he sentit de disparar contra les coses que no m’agraden: des de com ens comportem com a societat a com actuem individualment, la política, la manca de polítiques socials, la poca visibilitat de personatges inclusius…

Sempre m’ha interessat la cultura Pulp i popular, no provo de fer alta literatura, no en sabria. Això no impedeix que no ho provi de fer d’una forma acurada. Considero que tinc llibertat total per mostrar-me crític (i cínic). No tinc que preocupar-me per mantenir unes vendes inassolibles, ni per acontentar a ningú tret de mi mateix (o al meu editor). Mai aconseguiré viure d’això perquè sóc esclau dels meus pensaments guillats. De vegades, els mateixos autors tendim a magnificar i mitificar massa el que fem (auto reflexió profunda).

Hugo Camacho, Sergi G. Oset i Ricard Millàs

També has participat en antologies de relats llargs. A Catalunya Mítica participes amb un relat trepidant d’steampunk, post-apocalipsi i terror inspirat en la nostra mitologia. El mateix a Monstruari i Bestiari, d’Edicions SECC. Explique’ns la creació dels tres relats amb que participes en aquests volums. Quines són, com i per què vas escollir les criatures que tractes en aquests relats? Què t’atreia d’elles?

Els relats que apareixen en aquests tres reculls tenen en comú que, tot i tenir arguments i personatges diferents, formen part d’una mateixa visió: un món retro futurista, amb elements de l’steampunk i ginys inspirats en els invents d’en Tesla en el qual interactuen humans i éssers del bestiari català. La intenció és crear i expandir aquest món sense la necessitat de fer-ho mitjançant la novel·la. Això em permet explorar les línies argumentals que trobo més atractives i construir-ho al ritme que m’imposo. Si hi trobo prou profunditat, aquests relats, o altres d’inèdits en la mateixa línia acabaran en un recull recopilatori (espero).

A Catalunya Mítica, vaig tenir l’oportunitat de treballar de nou amb la figura dels dips. Sóc molt de gats però aquests quissos vampírics són la meva debilitat. Anys enrere ja vaig fer un fulletó splatter titulat El retorn dels Dips i n’estic preparant una nova incursió experimentant relacionada amb la ufologia. A Bestiari vaig provar amb les simanyes, l’equivalent nostrat dels orcs. El cor de les pedres és un homenatge a Apocalipse Now, amb un rerefons anti bel·licista i de denúncia de les polítiques colonialistes i imperialistes. A Monstruari, amb el relat Regressió (descens a Antúvia), vaig optar per una visió més greenpunk i un to fantasmagòric, centrant-me en una ciutat subterrània on apareixen els crespells, uns espanta criatures autòctones d’Eivissa.

El bestiari dels països catalans és ric i una font de sorpreses constants. Busco descobrir nous monstres, treure’ls del seu context clàssic i barrejar-los amb elements tecnològics impossibles. Em considero un explorador (no crec que un pioner) del relat de sèrie B del fantàstic en català.

Què t’interessa de la mitologia i les rondalles populars del nostre país?

Per damunt de tot, m’agrada capbussar-me en les singularitats, costums i patrons de conducta dels monstres i éssers feèrics. Cerco entre els que són menys mediàtics per donar-los una nova oportunitat, per adaptar-los (i adoptar-los). Em serveixo d’ells però alhora també els reivindico encara que en tergiversi l’essència.

«Històries de les terres albes», d’Edicions SECC, encara no he tingut ocasió de llegir-lo, amb quin relat hi participes?

Amb En una galàxia poc llunyana (relacions simbiòtiques disfuncionals). Quan ideo un relat (o quan el tinc acabat) un dels jocs que em permeto i amb el que més gaudeixo és el de trobar un títol que sigui prou especial. És un costum que he adquirit després d’escriure molt microrelat. Un bon títol és la millor carta de presentació per cridar l’atenció d’un lector potencial.

En una galàxia poc llunyana, és un relat molt gamberro i desllenguat i, tot i això va ser finalista de l’última edició del premi Ictineu. Alícia Gili, l’editora d’edicions SECC em va donar llibertat total quan em va encarregar el relat. En Kevinvonnegut, el protagonista, és un rosegador psicòpata originari del planeta Falmatradore que s’estavella amb la seva nau a Montserrat i que està disposat a fer el que calgui per tornar a casa. L’Hugo Camacho sosté que és el primer relat de gènere Bizarro escrit en català.

A «Hipermatrònic» continues endavant amb el que vam veure a Paràsits mentals i El último vuelo? O és un cop de timó? Em va donar la sensació de que era un «tour de force», amb el teu estil, però encara portant més enllà tot un seguit de referències que es fan més properes, més personals, encara ben punk, sense perdre un segon de pertorbació i velocitat, però potser més «íntimes»?

Hipermatrònic és una radicalització del mateix concepte abans apuntat en els altres reculls. En certa manera, el final d’una trilogia dedicada al microrelat postmodern. Vaig treballar a consciència el format del dribble. És un homenatge al gènere des de l’absurd. El llibre porta per subtítol 111 minificcions per a freaks malalts del fantàstic com a declaració d’intencions. Fet amb amor i amb una bona dosi d’ironia i mala llet. Un viatge amb àcid a través de la cultura popular dels últims trenta anys. Només el pròleg d’en Sebastià Roig ja és pura dinamita lisèrgica.

Tornant a les influències visuals i pop, a més a més del cinema trobo que la teva literatura té molt de música i còmic. De còmic underground. Dels 90. És visual. És estètica. Es pot escoltar, veure, palpar i, fins i tot, olorar. Què ens pots dir d’això?

Sí, totalment d’acord. La lectura t’ha d’aportar sensacions, emocions. Has de poder ensumar la ferum que desprèn un cadàver o l’olor de sexe que emana d’uns llençols rebregats. Aquesta és la meva màxima aspiració: aconseguir que el lector es submergeixi en la història i que la visqui, per inversemblant que en sigui l’argument.

El còmic m’ha acompanyat des de petit. Dels típics Mortadelo passaves a El Capitan Trueno; d’Asterix, a la Marvel, d’allà saltaves a Historias de la Puta Mili, Pedro Pico i Pico Vena i El Vibora, el Metal Hurtlant i Heavy Metal i arribaves al Vampus, Vampirella, Creppy o La Espada Salvaje de Conan (no necessàriament per aquest ordre). Conservo una bona porció d’aquestes grans revistes de còmics dels vuitanta i noranta i recordo de memòria moltes històries. Als 90 també em vaig enganxar al manga, però d’aquella efervescència otaku l’únic que continuo comprant i llegint són els treballs del mestre Hideshi Hino que se centra en les tradicions de dimonis i fantasmes japonesos. Tot això és part de mi i ha de sortir per força en el meu treball.

Quins són els teus autors de còmic preferits? I músics?

Quan parlo de còmic se’m fa difícil separar l’autor, l’entintador, el guionista, no han de ser la mateixa persona encara que de vegades conflueixen. El Conan de Barry Windsor-Smith, el tàndem Chris Claremont i John Byrne dels X-Men, Warren Ellis, Hideshi Hino, el Don Lawrence de Les cròniques de Pandarve… De quan es va estrenar el film de The Crow d’Alex Proyas guardo el còmic original. I no, mai m’he apropat a Sandman, ho sento pel sacrilegi. El Lobo de Keith Giffen, Alan Grant i Simon Bisley el trobava deliciosament pervers, aquelles vinyetes plenes de bales i la cara de pallasso psicòpata alienígena. Lobo seria el meu personatge ideal per fer un fanfiction en relat, qui sap.

Admiro a musics que han mantingut una actitud coherent amb la seva passió per la música encara que hagi sigut extrema, gent com Marc Bolan, Jhonny Ramone, Wendy O. Williams o Lemmy Kilmmister. Quan desconnecto i estic de diversió em poso bandes com The Hellacopters, Turbonegro i Supersuckers i per escriure acostumo a posar bandes de música viking com Amon Amarth, Falkenbach, Heilung, Darkher, Forndom, Sojourner o Wardruna.

A «Malsons de gat», d’Hermenaute, entres directament al gènere de terror. Et sents còmode dins dels paràmetres clàssics d’un gènere?

És difícil escriure una bona història de terror ja sigui de sang i fetge o de pors més refinades. Quan ho he provat de fer de forma conscient ha acabat per convertir-se en una altra cosa. Els relats més foscos que he fet són els que no han estat pensats perquè encaixessin en l’horror. Ja t’he comentat que sóc força transfronterer. Si posem com a exemple l’Alien de Ridley Scott, hi haurà qui digui que es tracta d’un film de ciència-ficció, per altres serà clarament un film de terror. Aquí recau la gràcia.

A Malsons de gat hi ha terror en dosis abundants. És un recull de relats foscos, però també trobaràs distòpies, ficció especulativa, ciència-ficció. Patricia, Igor i jo ens vam deixar anar sense complexos.

Una de les teves darreres publicacions és «Visions del purgatori», de Males Herbes, on tornes a un gènere de terror molt personal, eclèctic. Amb quins relats participes a Visions?

Només amb un: La tens! (H.P. Lovequeer). El llibre és el resultat d’un concurs anual promogut pel Cryptshow Festival de Badalona. Els editors conviden a cinc autors i els altres cinc relats surten dels que es presenten al concurs. No és fàcil aparèixer en aquest recull i n’estic molt orgullós.

La tens! (H.P. Lovequeer) havia de ser angoixant, opressiu, malrollero, com un dia de la marmota però amb LSD. Volia que els personatges del conte representessin els estereotips que menyspreava Lovecraft (el títol és un homenatge-venjança a aquest autor que admiro però que també tenia les seves ombres).

Quins projectes tens ara mateix entre mans? On et podrem llegir properament?

Fa mal de dir, acostumo a treballar en diverses coses al mateix temps. En un moment concret tinc molt clar el que haig d’acabar perquè surti i, al següent, estic traient la pols a un projecte mig oblidat al disc dur, així que et comentaré el que ja és segur: El Biblionauta em va seleccionar com un dels autors per al seu anuari, abans que finalitzi l’any podreu llegir un relat melodramàtic tipus Allibereu Willy però passat pel filtre del Bizarro i el Ciberpunk.

2019 prendrà un rumb decididament orientat al gènere d’espasa i fetilleria i al grimdark. Tinc confirmada la publicació de tres relats i un microrelat encadenat a quatre mans d’aquest estil (passat pel meu tamís) amb diferents editorials i, si tot va bé, també em trobareu en un recull de relats d’una coneguda editorial de Bizarro.

I, per anar acabant, quins són els llibres que recomanaries als lectors que vulguin endinsar-se per primera vegada en la teva obra?

Al lector que no li faci por sortir de la seva zona de confort i li agradi provar coses diferents de la novel·la, qualsevol dels tres reculls de microrelats que he publicat. En l’apartat relats, els reculls més trencadors, per diferents o particulars, en què he aparegut assenyalaria Catalunya Mítica, Bestiari, Històries de les Terres Albes o Visions del Purgatori.

Moltes gràcies pel teu temps i sort en les teves següents aventures. Espero seguir llegint-te ben aviat!

Un plaer, disculpes per la tardança a respondre l’entrevista ^_^ i gràcies a tu per la tasca que fas a Llegendarium.


Enllaços

La meva perdició, la pàgina personal d’en Sergi G. Oset

Perfil de Goodreads

Twitter

Facebook