Primer article: El foc en la tradició catalana

Festa major de Blanes, diable
El foc és central en la festa i la tradició catalanes. Festa major de Blanes, 2008. Fotografia de Josep Recio

Des de 1965, al Castellet de Perpinyà, és mantén ininterrompudament encesa la flama que a trenc d’alba, durant el solstici d’estiu, torna a pujar gairebé 3.000 metres fins al cim del Canigó. Allà, desafiant el vent, encén la foguera que es repartirà de nord a sud, de mà en mà, de Perpinyà a Alacant, de Fraga a Mallorca, encenent les fogueres de Sant Joan que il·luminaran la nit més curta de l’any. Totes les fogueres de Sant Joan a la Catalunya Nord són enceses per la Flama del Canigó, que travessà sovint la frontera, en clandestinitat, durant la negra nit de la dictadura franquista. Allà, al capdamunt del Pirineu, on l’heroi Hèracles trobà el cos de la princesa Pirene sacrificada entre el foc ardent del brutal i despietat Gerió, la Flama es renova i amb ella tota la terra catalana.

El foc que neix arran de terra, fèrtil, desafiant d’olors de terra negra i humida; la flama que llangueix cap al suau vent nocturn, com un cos inabastable que algú va acaronar a la seva joventut i ja no recorda si va ser real o somni de solitud; la guspira reflectida en la mirada anhelant del graller, del diable posseït pel batec frenètic de la música i l’esbufegant bèstia maleïda. El foc és el centre de l’esperit català. Al cor de la nostra Tradició hi ha dansaires àcrates suant al voltant de la foguera, mediterrània i boscana, un camí enmig del mar de mercuri i ocultes tonades de flabiol i tamborí que udolen a l’hora foscant entre els arbres vermells que esperen, pacients, el seu moment.

El foc és rebel·lia. És la brillant estrella que es precipità del cel, lluminós per sobre de tots els altres, el do de Prometeu, castigat amb el més cruel dels càstigs per enfrontar-se al designi dels déus. La rebel·lia de Francesc Pujada, llogarrenc d’Arles de Tec, al Vallespir, que durant la llarga postguerra de la Segona Guerra Mundial el 1955, en la foscor del franquisme, en la regió més oblidada de Catalunya, la del Nord, inspirat pel poema de Verdaguer, Canigó, encengué els focs de Sant Joan en la part més alta d’aquesta muntanya sagrada, juntament amb els seus amics Esteve Albert i Josep Deloncle.

Les festivitats on la flama és l’element central de la festivitat s’estenen de nord a sud i d’est a oest per tota la geografia de les terres de parla catalana. És per això que el símbol que ens acompanyarà en aquesta aventura havia d’ésser una foguera, acompanyada de la comunitat de dansaires que hem sigut tots nosaltres en algun moment, en cos o en ànima. Aquesta aventura no la farem en solitari, sinó acompanyats de totes les dones i homes que ens precediren. Per això dedico la meva primera entrada a aquest símbol fugaç, al que tornaré durant aquest viatge de coneixement dels mites i llegendes que basteixen la nostra identitat en el món, de les tradicions i els contes que explicaren els nostres avis a la vora de la llar, dels llocs liminars on encara brollen els esperits de la Terra.

Ja a l’Edat Mitjana els bisbes prevenien en contra de les bèsties de fusta que escupen flamarades i onades de guspires dins de les esglésies i a les places, autèntiques efígies de «vices e pecats». Però per entendre realment el que significa el foc en les nostres festes viatjarem molt enrere en el temps, abans que Catalunya fos Catalunya, quan era una llavor que esperava la temporada adequada, fent créixer les seves arrels amb fertilitzant ibèric, aigua romana i substrat neolític.

Quan, acaronada por la Tradició, el seu esperit dormia i somiava amb el que podria arribar a ser, la nostra llar i la dels éssers invisibles que eren abans que ella i que seguiran essent després que ella, fills dels nostres turons i els nostres rius, dels boscos i les platges, pobladors dels mites i les llegendes que avui tots coneixem, empeltats a la nostra història i a la nostra identitat.

Els diables empomen forques de foc i dansen al so de la gralla i el tambor, correfocs sense oblit; al solstici d’estiu els carrers s’omplen de terrabastall igni i encenem fogueres de Sant Joan on es dansa al seu voltant, d’esquena a la foguera i donats de les mans, danses mil·lenàries més antigues que la més antiga de les religions; per Carnestoltes cremem un Rei de vímet coronat amb fulles de parra després de rebre’l amb honors carnals i celebrar amb ell la disbauxa del que és perenne i fugaç; al Pirineu els joves baixen carregats de les muntanyes amb arbres en flames als que anomenem Falles i a la plaça del poble celebren la gran torxa enlairada a la nit estrellada; a la Cremà de les Falles valencianes, autèntiques obres d’art d’incalculable valor exorcitzen la por amb el seu holocaust, tributs al pas del temps i a l’alegria de la creació i la destrucció; i a Mallorca trobem els foguerons de la Nit Bruixa a Sa Pobla que ara també se celebren al barri de Gràcia de Barcelona; l’Aquelarre de Cervera és una de les nostres festes més espectaculars, autèntic folklore nascut a la modernitat i que ha vingut per quedar-se.

És per això que em complau estrenar aquesta revista a la vora d’aquest solstici de 2017. Veniu, viatgem en companyia de Pirene cap el Canigó, la veieu somriure de nou, roja, viva i dansant? Prenguem de nou la Flama i repartim-la per tota la terra com cada any, de mà en mà, de somriure en somriure. Símbol de la paraula viva. La paraula estremidora. La paraula fèrtil que porta la vida al camp i a la mirada. I aneu amb compte si els gegants de sulfur giren la seva mirada juganera cap a vosaltres, llepolies ardents, brases encalades a llocs llunyans on no s’arriba a peu. Us podrien trobar ballant rabents, posseïts per l’esperit etern de la Terra, del poble alegre.

Dins del foc el cor de Catalunya batega amb força.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada