Que Sangtraït és el grup de rock dur més important que hi ha hagut a Catalunya és quelcom que ningú pot discutir. Amos d’un esperit sense concessions, molt poc habitual en el panorama musical català de l’època i que havien anat treballant des d’un bell principi amb Els senyors de les pedres. La dècada dels 90 a Catalunya està marcada per les guitarres èpiques de Lupe Villar i Josep Maria Corominas, pels seus concerts arreu de pobles i ciutats i per les seves balades i cançons plenes d’energia, però també les seves lletres i missatges eren –són– propers al carrer, indomables i llibertaris, i també evocadors i romàntics, perquè, al final, del que estem parlant és de rock. I no és aquest i cap altre l’esperit del rock, l’anomenada «música del Diable»?
Els Contes i llegendes d’aquest disc són d’allò més variats, no són els contes i llegendes tradicionals, en ell tot està ple de metàfores i els cavallers medievals bateguen en l’esperit del rock and roll, de les motos i els bars de carretera, dels punys tancats i de la llibertat. Gravat als estudis Aurha d’Esplugues de Llobregat amb Mauricio Tonelli, que amb Marc Grau van produir tot el gruix de grups del rock català de l’època com Sopa de Cabra, Sau o Lax’n Busto, i venent més de 40.000 còpies durant la primera setmana de la seva publicació, Contes i llegendes va portar a Sangtraït per tota Catalunya i es va distribuir amb relatiu èxit per Espanya, essent tot un triomf per la banda.
Qui escolti Contes i llegendes, i no hagi escoltat mai Sangtraït, es trobarà que és un grup que beu molt –i beu bé i a dojo– de bandes de rock imprescindibles com poden ser Deep Purple, Iron Maiden, Queen –a qui li fan un homenatge amb en Lluís Llach a l’emotiva Freddie Memorium, que havia partit feia poc cap al cel del rock n roll–, grups de metall alemany dels 80 i 90 com Warlock o Helloween i d’altres actes clàssics. Es nota en cada nota i cada paraula que són músics que estimen el gènere que fan, que el viuen amb cada gota de suor i cada acord. Com es pot escoltar a Profanacció, on acompanyem a un dimoni solitari que vagareja per amor, expulsat de l’infern, una metàfora social d’amors prohibits i un heroi propi del rock, amb una estructura clàssica i un potent solo de guitarra inclòs al centre de la cançó. O a No et vull fer mal, una enardida cançó d’amor a la natura. Essent les lletres de Julio Ortín, «Papa Juls», que amb la seva imatge inconfusible, la seva harmònica i el seu saxo, va passar a ser una icona de la formació i del mateix rock català.
Però també, i sobretot, Sangtraït gaudia d’una sonoritat pròpia que van portar per tot el país, amb la veu carismàtica d’en Quim Mandado aportant una personalitat única al grup, i que a Contes i llegendes aconsegueix una gran expressivitat també dramàtica, modulant la veu i estripant-la quan cal, com a la balada Sentències d’Amor, que segueix a dues potents cançons d’obertura, com són la ja esmentada Profanacció i El país de Mandorcórovi, que amb les seves dones sense compassió que surten a caçar i tenen d’esclaus als homes, avui estaria al centre de les xarxes socials. Mandado que, per cert, en aquest treball grava per primera vegada amb el teclat a Freddie Memorium, La Reina del Gel i Nom Proscrit. Aquesta estructura de compartir balades i cançons més potents es va repetint durant tot el disc, trobant feliços encontres com en una de les meves cançons favorites del disc: La Lluna i el Navegant.
La seva varietat temàtica i metafòrica també forma part del cor del rock: Càrrega social, llibertat, llegendes, sexe, relacions entre homes i dones, on les dones apareixen com éssers forts i lluitadors, però també solitaris i incompresos, com els altres protagonistes del rock, aquí el Pirat Avell, el croat inquisidor del Nom Proscrit o els malaurats soldats protagonistes de Les Creus Vermelles, aquesta darrera una de les cançons més recordades del disc i sent versionada per grups de metall com Dragonslayer, avui en dia d’una actualitat encara vigent.
Contes i llegendes si no el més valorat dels seus treballs, sí que trobo que és fonamental per a la creació d’aquesta sonoritat pròpia amb olor de cuir, muntanyes, asfalt, un disc fet quan passàvem d’una època d’explosió del rock català, cap al 90 i 91, amb els grans concerts que van protagonitzar els mateixos Sangtraït o altres bandes catalanes, especialment el mític directe al 92 al Palau Sant Jordi, recentment construït per a les Olimpíades. Però paradoxalment és el disc anterior a una certa crisi que va patir la música en català, ja l’any 94. Fruit d’aquesta crisi serà el seu disc Eclipsi, més trist i reflexiu, al bell mig de la seva carrera. Escolteu i vibreu amb el saxo a El Pirat Avell o amb Alè de Mil-Cent, una cançó motard com el diable mana, on pren protagonisme l’harmònica de Papa Juls, que rugeix com el motor d’una Harley i dialoga cara a cara amb la guitarra de Lupe Villar.
Contes i llegendes és, doncs, un disc de pas en la discografia dels de La Junquera, un encreuament de camins. La introducció, La Porta, ja t’avisa d’on estàs entrant, amb aquell esperit que tenien els còmics dels 80 i 90, com els de Metal Hurlant o 2000AD, o les pel·lícules i sèries que recordo que s’emetien a TV3, com Laberint o Ballesta, aquell esperit popular, amb grans dosis de subversió dins del seu escapisme. I tot això, en una època on dominaven les ràdios el bakalao, el techno i Mecano, en una impossible radifòrmula.
Les cançons de Sangtraït, banda fonamental de la història del rock català, formen part del bagatge sentimental i personal de tot un seguit de generacions que van sentir encendre’s per dins amb elles i que encara avui les recorden amb molta estima, omplint els seus concerts quan es reuneixen, com en el passat Canet Rock de 2016. Contes i llegendes no és un dels seus discs més recordats, com pot ser la seva obra mestra inicial Els senyors de les pedres o el trencador L’últim Segell, però també té cançons que encara es mantenen en el seu repertori com La reina del gel, una balada rock que perdurarà molt de temps en el record de tots nosaltres. Ben segur que tornaré a Sangtraït en el futur.
I amb un títol com aquest, què carai, havia d’aparèixer a Llegendàrium.
