Sang i fetge (I): Barbers, cuiners i hostalers assassins

El clan caníbal a la seva cova. John Seymour Lucas. 1896. A la novel·la The Gray Man

AVÍS: L’article d’avui pot ferir la sensibilitat d’alguns lectors. No és l’objectiu de Llegendàrium fer-ne caldo gros de la sang i el crim.  Aquí parlaré de llegendes i mites propis del gènere de terror, perquè els catalans també en tenim i cal reivindicar-los, com les històries de qualsevol gènere formen part del nostre patrimoni cultural ancestral, ens agradi o no. Però també parlaré d’alguns casos reals que poden resultar feridors.

***

Benvinguts a taula, avui menjarem un pastís més farcit d’horror del que és habitual a Llegendàrium.

Us explicaré històries que esgarrifaren als nostres avantpassats, històries de carn humana i de la llei del crim. Canibalisme? Fam? Egoisme? Avarícia? Psicopatia? Menyspreu a l’altre? Nihilisme? Buidor? Tot això i molt més contenen aquests relats populars! Segurament, en tots ells, hi ha una terrible llavor de realitat que va créixer fins a formar una llegenda d’horror, pròpia d’uns temps i unes gents que ens són molt propers, que gaudien de les esfereïdores obres de teatre de Grand Guignol com nosaltres ho fem de les pel·lícules o còmics de terror.

On acaba la veritat i on comença la llegenda? Això mai ho sabrem. Regada amb sang i fetge, d’aquesta herba de sang neix un fruit que ningú vol menjar, que ens parla d’uns homes i dones que cometeren actes atroços, inimaginables per qualsevol persona… normal. Són històries del Mal Absolut.

Així, benvinguts de nou a aquesta fosca vetllada, perquè passejarem per crims protagonitzats per barbers, cuiners i hostalers de les nostres terres, oficis tots ells entranyables i tradicionals que mereixen tots els respectes, però que avui observarem amb unes ulleres enfosquides i grotesques, com aquells miralls deformants dels laberints d’antics circs ambulants.

I, abans de començar, penseu que aquestes són solament algunes de les històries de les moltes que n’hi ha en terres catalanes… i arreu d’Europa.

Les cuineres caníbals medievals

La llegenda d’un barber, hostaler o cuiner que assassina als seus clients és molt antiga i, probablement, tingui un origen que va més enllà de fets reals i ens trobem amb folklore d’arrel arcaica. Ja l’Home de Cheddar, trobat a la cova de Gough a Anglaterra, va ser assassinat violentament cap al 9100 aC i, probablement, va ser devorat pels seus companys caçadors per pura supervivència, quan s’arreceraven dins una cova congelada enmig del no-res.

Els tres oficis comparteixen una cosa molt particular: Ens acullen en moments de màxima debilitat. Quan dormim és quan retornem al nostre estat més feble, aquell quan vam néixer o aquell on estem al límit de la mort. Un hostaler ens acull per dormir i tots estem obligats a dormir. Nogensmenys, tots estem obligats a menjar i beure. El cuiner pot ser un artesà màgic, un il·lusionista dels sabors, però també pot enverinar-nos, en la nostra ignorància pot portar-nos a la fi amb la cullera a la boca. I, finalment, què dir del barber, que posa la seva fulla afilada al nostre coll?

A l’Odissea, Homer ens explica com el Ciclop devora sense pietat la carn dels mariners: «Va agafar dos dels meus homes com si fossin petits cadells i els llençà a terra, el seu cervell va vesar i va esquitxar tota la terra. Els seus membres esquarterà i va preparar-se amb ells un sopar. Com un lleó salvatre, no va deixar carn sense mos: ni intestins, ni pell, ni óssos, ni medul·la». I la fascinant fetillera Circe, converteix els mariners que hostatja a la seva illa en porcs i els guarda a la cort engreixant-los, com la bruixa de Hansel i Gretel als dos germanets, probablement pel mateix fi: Menjar-se’ls en un context ritual.

Un dels primers documents catalans que en parlen és la famosa novel·la en vers L’Espill, de l’escriptor valencià Jaume Roig, publicada el 1460. En Roig situa el fet llegendari a la ciutat de París, en ple segle XV, però ja té tots els elements que caracteritzen la gran majoria de narracions sobre hostalers o barbers assasins, com els pastissos de carn humana i el forat on van a raure les víctimes.

El text sencer diu això, amb un estil que no s’està de sang i entranyes:

«Mes, aquell any, un cas estrany en lo món nou, jorn de Ninou s’hi esdevenc.

Jo tinguí’l reng –la pensada– e fiu convidar tots a sopar e rigolatge, los –gentilhomes– de paratge qui junts havíem; allí teníem de tot potatges; de carns salvatges; volateria; pastisseria molt preciosa, la pus –més– famosa de tot París. En un pastís capolat, rit, d’hom cap de dit hi fon trobat –la punta d’un dit–. Fon molt torbat qui’l conegué; reconegué què hi trobaria: més, hi havia un cap d’orella. Carn de vedella crèiem menjàssem ans que hi trobàssem l’ungla i el dit tros mig partit; tots lo miram, e arbitram abominables; cert, los diables, com los mataven, crec les aidaven e lo dimoni. Faç testimoni que’n mengí prou: mai carn ni brou, perdius, gallines, ni francolines, de tal sabor, tendror, dolçor, mai no sentí. Carn d’hom cert era.

La pastissera, ab dos aidants filles ja grans, era fornera e tavernera; dels que hi venien allí bevien, alguns mataven; com capolaven, feien pastells, e dels budells, feien salsisses o llonganisses, del món pus fines. Mare i fadrines, quants ne tenien tant ne venien, e no hi bastaven; elles mataven alguns vedells: ab la carn d’ells tot ho cobrien, assaborien ab fines salses, les dones falses. En un clot tou, fondo com pou, descarnats ossos, cames e tossos, allí’ls metien; e ja l’omplien les fembres braves, cruels e praves, infels, malvades, e escelerades- Per lo matí, de totes tres feren quarters, e llur posada fon derrocada, e l’aplanaren; sal hi sembraren; e tots los cossos tallats a trossos (cent n’hi comptaren) los soterraren en lloc sagrat».

Com hem vist la història la protagonitza una cuinera i les seves dues filles grans, sempre ajudades pel Mestre, el Diable. Sense oblidar la misogínia habitual en l’obra de Roig, també molt satírica, elles mataven als seus clients per servir-los en grans tiberis. Descobertes, la justícia esquarterà a les tres i la seva taverna fou enderrocada. I amb profundes pinzellades –punyalades, diríem millor– d’humor negre i salvatge, el valencià Roig ens explica com cap de les carns que havia tastat tenia millor sabor que aquella carn humana, de víctimes fins a cent.

Sense cap mena de dubte, la cuina d’aquelles tres dones havia de ser extraordinària a la força!

Il·lustració de l’Hostal de la Flor del Lliri. Font

L’Hostal de la Flor del Lliri, noblesa i sang

Aquest hostal és un dels més antics dels documentats a la ciutat de Barcelona, per primera vegada el 1444, al carrer de Corders i davant la plaça de l’Oli, a Santa Caterina. Era un hostal de gent de classe alta, cavallers i eclesiàstics, anomenat així per la flor de lliri de la façana. El 1458 s’hi hostatjà el missatger del Duc de Milà, l’arquebisbe de Tarragona, el bisbe de Vic i altres gentilhomes de la cort reial i el 1471, el missatger del rei de França, mestre Pere Fusaller. Fins i tot se sospita que va ser l’hostal citat per Miguel de Cervantes en el seu Quixot, on s’hostatja el cavaller foll d’idealisme en la segona part de la novel·la.

Però amb el pas del temps va anar-se guanyant una altra història, molt més fosca, citada per Joan Amades i amb clar regust romàntic, vuitcentista, època d’on probablement és originaria, fruit de les febrades d’un Víctor Balaguer, qui sap:

«Hi ha una llegenda segons la qual quan s’hi allotjava un viatger que a judici dels hostalers podia portar diners, el feien dormir en un llit, que movent un ressort es plegava i aixafava el qui hi dormia. Un cop mort li robaven el que duia. Salaven la carn del desgraciat i després la donaven per a menjar als altres vianants, mentre que els ossos i la resta de les despulles eren cremats en el forn de pa.

Una vegada s’hi presentà un jove galant i garrit que semblava ric; li fou donada la cambra del terrible llit. La serventa en tingué compassió i decidí salvar-lo: el posà en antecedents i li encarregà sobretot que no es fiqués al llit. El donzell ho féu així. A altes hores de la nit el llit es plegà, però el crim no tingué efecte, perquè el minyó no hi era damunt. La serventa i el viatger van fugir i es van casar.»

Molt similar a aquesta llegenda és una altra, també tractada per Amades i situada a Barcelona, que cito a continuació.

Record del miracle del xiquet esquarterat. Font

Sant Vicent Ferrer i el xiquet esquarterat de Morella

El sant valencià per excel·lència, Sant Vicent Ferrer, gran predicador medieval, orador d’èxit i un autèntic showman com avui no podríem comprendre, va causar arreu d’Europa un gran impacte amb les seves estades, on predicava temes com la fi del món, la dominació de la Terra pels pecats i els diables o la persecució a bruixes i bruixots, fetillers i fetilleres. Al seu voltant, a més a més de la seva història real, van anar creixent tot un seguit de mites i llegendes populars. Tanta era la seva fama, que fins i tot va anar adoptant de nous al llarg dels segles. La història de Sant Vicent també va assumir llegendes que no li eren pròpies d’un principi, com rondalles orals, costums populars, miracles d’altres sants o personatges famosos, taumatúrgia, fonts màgiques i tradicions estrafolàries que remeten a un passat molt anterior a la vida de Sant Vicent.

L’apassionant figura de Sant Vicent, doncs, va fer el paper d’un autèntic heroi de l’imaginari popular, entre la llegenda i la realitat o, com anomenen els seus estudiosos, «la gramàtica de la fantasia». La seva història ens és realment molt útil per comprendre la mentalitat de les persones de l’època i per conèixer llegendes i mites que, si el sant no les hagués assumit en la seva figura, avui ens serien desconegudes. Una de les històries llegendàries més peculiars i sanguinàries que se li atribueixen, que òbviament no té res a veure amb la vida de l’autèntic sant valencià, és la que us explicaré a continuació.

I té a veure amb l’estança que va fer Sant Vicent en la casa d’una dona de Morella que li servava un fervor inimaginable. Diuen que Sant Vicent havia d’hostatjar-se a la casa d’una dona que era pobre i, com que no tenia res per oferir-li per menjar, la dona va esquarterar i guisar el seu propi fill, un nen de molt curta edat. El sant i el seu seguici van menjar-se’l, trobant que la carn era boníssima, però en descobrir, pels ossos, l’horror del tiberi, el bon Sant Vicent va ressuscitar-lo a partir dels petits ossets repelats, fent-lo aixecar del mateix plat on hi havia els ossos. En algunes versions més modernes i políticament correctes, però, el sant no n’arriba a tastar cap mos.

El gran Joan Fuster, en el seu imprescindible Viatge pel País Valencià, ens diu en arribar a Morella que: «En un moment de la passejada, una inscripció ens adverteix del miracle que va obrar-hi sant Vicent Ferrer: “la resurrección de un niño que su madre, enajenada, había descuartizado y guisado en honor al santo”. La història és, pel que fa a la mare, esgarrifant; però, quant al taumaturg, com sabem, una altra més entre les infinites i fantàstiques que li són atribuïdes…»

I és que aquest miracle, en realitat, correspon a un relat folklòric paneuropeu, molt antic, catalogat per l’ATU (Aarne-Thompson-Uther Classification of Folk Tales), una de les majors classificacions de temes folklorics en relats del món, com a: «El nen petit és assassinat per la seva cruel madrastra, que tanca la tapa d’un cofre de pomer sobre ell. El cuina i el serveix al seu pare, que el menja sense saber-ho», aquest relat troba la seva correspondència amb un relat popular valencià, Pepet i Marieta, que alhora és cosí-germà del d’Hansel i Gretel.

I d’aquí, a assumir-lo Sant Vicent, en l’imaginari popular valencià. El que resulta molt interessant, d’aquesta història, més que l’anècdota miraclera, el fet de com el canibalisme infantil està profundament arrelat en l’imaginari col·lectiu i en les seves més antigues rondalles.

Carrer del Pou de la Figuera de Barcelona. Font

L’hostaler i el barber psicòpates del Pou de la Figuera

Diuen que «menjar i beure, posar i treure» és tot un, però no pas per la gent que anava a petar al número 14 del carrer del Pou de la Figuera, abans conegut com a carrer de Massades, on hi havia un hostal que servia la carn de víctimes que queien entre les esquerdes de la societat, vagabunds, persones desemparades, solitàries, sense ningú que les reclamés, pobres de misericòrdia i, potser, un ocasional passavolant, un foraster que ningú sabia que passaria la nit en aquell carreró humit i fosc, del que avui solament en queda un tram estret i dos antiquíssims casalots d’estirp medieval.

La història va ser recollida per diferents folkloristes, però és el mestre Joan Amades qui en recull la seva forma més clàssica, on ens parla d’un complot entre un barber i l’hostaler del carrer del Pou de la Figuera. Cap al segle XVII, a la planta baixa del número 14 hi havia una fonda amb barberia, el barber de la qual assassinava a la gent més miserable que anava a tallar-se la barba de franc, esquer que l’astut barber feia servir per atraure’ls. Degollant-los en el moment més delicat del seu ofici, ell i l’hostaler llençaven els cossos a un forat connectat amb el soterrani de la fonda. Allí el cuiner, que era l’amo de la fonda, els trossejava i els servia ben cuinats.

Amades ens diu que la carn era deliciosa i van donar molta fama i clientela a la fonda, fins i tot personatges distingits de la ciutat hi anaven, atrets per aquelles viandes meravelloses. Fins que un d’aquells rodamons sense casa va sobreviure a l’assassinat i, forcejant amb el barber assassí, el llençà al forat, quedant inconscient. El cuiner, que no el va reconèixer, l’esquarterà com a tots els altres. El rodamón denuncià a la justícia a aquell parell d’assassins i ben aviat apareixerien a les seves portes, executant aquell cuiner diabòlic.

La fonda fou enderrocada, com la de les tres dones de París i va decidir-se, en record a totes aquelles pobres víctimes, que mai més es construiria res al número 14 del Pou de la Figuera.

I potser penseu que totes aquestes històries de canibalisme i violència són solament això, històries.

Però aleshores podria parlar-vos de com, en temps de gran fam i malures, de guerra i necessitat extrema, els nostres avantpassats recorrien al canibalisme. Records terribles que, potser, van codificar-se al llarg del temps en aquests relats folklòrics. El monjo de la Borgonya Rodulfus Glaber, escriptor d’una important «Història» del segle XI, amarat del terror apocalíptic mil·lenarista, que preconitzava l’arribada de l’any 1000, ens explica com l’alta edat mitjana era un lloc on els «forts esquarteraven i devoraven els febles». Aquesta cita, probablement simbòlica, amaga una psicologia real. Així ho explica l’historiador i medievalista francès, Georges Duby.

I també hi ha casos de crims reals, documentats i actuals, casos massa esgarrifosos per recordar. Com els de la parella russa formada per Natalia Bakshaeva, 42 anys, i Dmitry Baksheev, de 35, de Krasnodar. Talment com si fos una pel·lícula d’horror sense fi, la parella utilitzava famoses aplicacions de contactes per atraure víctimes innocents i, un cop els tenien a casa, dormien a les seves víctimes i, després de matar-les, en feien pastissos que venien pels cafès i restaurants de la ciutat. Entre el 1999 i el 2017 van assassinar desenes de persones.

O podríem parlar d’un dels més famosos assassins de la història, Jeffrey Dahmer, conegut com «el Caníbal de Milwaukee», que ja detingut va proclamar, com diu en Joan Amades en aquest relat barceloní: «que la carn humana és deliciosa, com de filet mignon».

Armin Meiwes, el caníbal de Rotemburg. Font

El ball del barber assassí de l’Alt Berguedà i de València

Una història més amable i divertida és la que protagonitza l’innocent barber berguedà, protagonista d’un ball i representació còmica pròpia del Carnestoltes, que amaga un rerefons simbòlic de mort i renaixement molt lleuger i interessant, que també trobem en farses populars i de carrer, amb elements de la comèdia itinerant i nòmada.

Era molt coneguda a l’alt Berguedà, però també en altres llocs del Pirineu. El recull del «Cançoner popular català» ens diu que: «El ball del barber consisteix en la simulació d’afaitar un individu al mig de la plaça, emprant els estris més extravagants: per remullar, una escombra o un gros pinzell; una galleda plena d’aigua per a ensabonar; per mirall una tapadora de cassola; per mantell, un sac o un drapot vell i foradat; per tisores, uns molls de cuina per navalla un bastó, una destral o una ganiveta grossa de tallar pa ben oscada i rovellada. La feina d’afaitar s’allarga molt perquè el pacient no para de bellugar-se per tal de dificultar l’operació; mentrestant els altres joves que prenen part en la facècia fan un ball rodó entorn del grup, cantant cobles al·lusives com la següent:

Fadrins de Centelles,

deixeu-lo afaitar;

les nenes afaiten

sense remullar.

Les nenes afaiten

a pèl i a repèl,

la navalla és fina,

no deixa cap pel.»

El barber, atabalat, erra el tall i li esquinça el coll al client, que raja sang a cor que vols, riuades fetes amb una bóta de vi dissimulada. Els balladors fan gatzara i el barber és acusat, tots ansiosos per veure’l penjat. El metge, l’agutzil i el jutge arriben i volen prendre’l, però aquest intenta diverses maneres de ressuscitar el mort. Amb perfums; amb herbes aromàtiques, amb substàncies pudents, bufant-li una grossa manxa entre les cames, pel forat del cul, pegant-li amb corretges. Tot aquest absurd provocava les riallades i la diversió del públic.

Finalment, el mort reviu tot d’una, saltant i ballant i fent cridar i cantar a tot el públic. Tota la resta d’actors fan un ball rodó al seu voltant, alegres.

Ens diu el Cançoner popular català que a València, un dels episodis del Ball del Torrent era un Ball del barber pràcticament igual a aquest que hem explicat, però en el cas valencià el client és assassinat expressament, per furtar-li els diners, que finalment són plens de fruita.

Aquesta variant valenciana em porta a pensar en el següent cas, també valencià.

Carrer Manyans de València. Font

El monstre del carrer dels Manyans de València

Aquest cas va ser exhumat de l’oblit per l’investigador, antiquari i bibliòfil Rafael Solaz Albert, membre destacat de la cultura valenciana. El dit barber assassí el trobem en el llibre «Coses particulars, usos i costums de la ciutat de València (1800-1873)» i és un dietari del cronista de la ciutat Pau Carsí i Gil. Carsí i Gil, segurament el primer a citar aquest fet, diu això: «En el carrer de Manyans, entrant per la de Sant Vicent, a la dreta, sobre la meitat del carrer, hi ha com un corral que té porta al carrer, entrant per allí surts a una taverna que hi ha en el carrer de la Pellería tot formant una casa. Damunt d’aquesta porta hi ha tres caps d’home de pedra, de les que s’explica que en altres temps hi havia una barberia i que als que hi entraven per afeitarse els robaven i mataven. Altres afegeixen que en una altra casa hi havia una pastisseria, i posaven en els pastissos carn humana dels que mataven. Aquest va ser un fet verdader».

Rafael Solaz va recuperar el llibre de Pau Carsí el 2011 i va escriure’n més el 2015, a «La Valencia del Más Allá». Com hem vist, les coincidències amb el barber anglès Sweeney Todd, famós pel musical, són esfereïdores, fins i tot amb l’anècdota dels pastissos de carn o com furtaven els diners i les pertinences dels pobres desgraciats que hi anaven a afaitar-se. Però això no fa més que reforçar la idea de que estem davant d’una llegenda d’arrel oral molt antiga, que va anar transmetent-se per tot l’occident europeu i que, probablement, s’adaptà a crims locals donant-li un sabor particular a cada versió.

Solaz ens indica que la història té alguns detalls veritables que aporten versemblança a la història. També que en una època anterior a 1805, quan suposadament van succeir-se els fets del carrer dels Manyans, el lloc seria molt fosc i tenebrós, doncs hi havia el cementiri de Sant Martí.

La crònica de Carsí, com correspon a l’esperit vuitcentista, no s’estalvia altres detalls relacionats amb fantasmes, morts i supersticions. Per exemple, trobem que sota l’entrada «Espiritisme», diu que: «Fins l’any 1808 hi havia a València moltes cases que s’escoltaven. És a dir, que de nit s’hi apareixien ànimes dels que hi havien mort en aquelles cases, i era de tal manera això que la casa quedava buida i l’amo li donava a qui volia mudar-se a ella, un any sense pagar res de res. També hi havia Esperitats i Esperitades, que deien els frares que tenien els dimonis en el cos, i per això quan una persona badalla, es fa la creu a la boca, perquè els dimonis fugin i no entrin al cos. Les cases que s’escoltaven, l’amo feia anar a capellans de la parroquia i beneïen la casa, perquè marxessin els dimonis. Però com és que no hi ha res d’això d’ençà de 1808? Prova de que tot van ser coses inventades pels mateixos frares».

No sabem quan va passar aquesta història, ni el nom del suposat barber. Però Carsí sembla situar-la cap a inicis del segle XIX o finals del XVIII, com sol repetir durant el seu dietari, «abans de 1808». Per desgràcia, per les reformes modernes, no en queda res dels tres caps de pedra que representaven aquelles víctimes del barber assassí.

Jeffrey Dahmer, el caníbal de Milwaukee

L’Hostal Cremat de Bagà

La història de l’Hostal Cremat del Berguedà la vaig publicar convertida en relat i adaptada, fa poc més d’un mes. Però què en sabem realment d’aquesta història? Copio el que vaig escriure al final del relat: «Aquesta història, que he reescrit i adaptat, va explicar-la l’anciana Maria Saboret, de Bagà, a Ester Cayuela i Cristina Liria. Podeu trobar-la al llibre “Pedraforca Màgic”, de Farell. També, el viatger i pioner de l’excursionisme Cèsar August Torras, a qui vaig citar fa poc en el primer article dels ritus de maig, en els seus llibres de viatges pels Pirineus del 1905, va deixar recollida la història així, quan va ser davant les runes:

«Hostal Cremat, en la vora dreta. Ne queden sols les runes. Fa ja mes de cent anys que es a terra. Es tradicio admesa en el pais que’l tal hostal era un cau de bandolers y que’ls vianants que s’esqueyen a passar-hi la nit eren assessinats y robats, y que llur carn era servida despres cuita en els menjars. N’hagué esment la justicia, diuen, y l’hostal fou cremat y penjats els hostalers.»

Podeu recuperar el relat sencer, seguint aquest enllaç:

Recull de llegendes i tradicions (VIII): A l’ombra de l’Hostal Cremat

La Grossa, a Calders. Font

L’Hostal de la Grossa de Santa Maria d’Horta

Aquest hostal, que encara està perfectament dempeus, el trobem a l’antic camí de Trullàs, al camí ral de Vic entre Avinyó, Calders i Moià, en una zona poc habitada però que ha estat poblada d’ençà temps immemorials. L’Hostal de la Grossa, que el trobem documentat ja al segle XIV, ha sigut protagonista de la història i també de la veu popular, que fins i tot li dedicà uns versets:

De la Grossa a Moià.
una hora hi ha.
De la Grossa a Calders,
una hora hi és.
També, a prop d’ell, hi havia un gran dolmen, potser el primer documentat de tota la història catalana, conegut com el Dolmen de la Grossa, però que va ser destruït el 1852, com tantes altres construccions megalítiques catalanes. Gràcies a en Josep Puiggarí i Llobet el coneixem, qui va fer-ne il·lustracions fidels i va escriure sobre ell, seguint la imaginació i fantasia de l’època, que poc tenen a veure amb la realitat històrica d’aquestes construccions del neolític: «Un d’ells el vam veure i el copiàrem anys enrere en el camí de Sant Pedor a Moià, a mitja llegua al NO de l’anomenat Hostal de La Grossa, que constava de tres grans pedres sostenint un altre en forma de taula foradada cap endins per a recollir la sang de les víctimes de cruels sacrificis; desgraciadament ja ha sigut destruït».
És el mestre Joan Amades qui recull, de nou, la història sanguinària que copio a continuació, en paraules del mateix mestre. Com veureu, potser la influència d’aquesta construcció megalítica en l’imaginari col·lectiu hi és present, però conté tots els elements d’hostalers i cuiners assassins que hem anat veient durant tot aquest article.
«Aquest dolmen està situat en terme de Moià. Al lloc on avui s’alça el megàlit hi havia hagut un famós hostal on tenien un llit que per mitjà d’un ressort es plegava i tancava deixant mort i aixafant el pobre que hi dormia. Quan acudia a l’hostal algun viatger que, a judici dels hostalers, portava diners, li donaven posada a l’habitació on hi havia el terrible llit. Quan el vianant dormia tocaven el ressort del llit i es plegava. Tiraven les despulles del viatger dintre el forn de coure el pa i així feien desaparèixer tot rastre del crim. Un jorn acudí a l’hostal un fadrí jove i ben plantat que tenia el port d’home ric. La serventa va sentir compassió pel que l’hi havia de passar i va prevenir-ho del perill que corria. Convingueren fugir tots dos sense que els hostalers ho advertessin. Van donar compte a la justícia dels crims que es cometien a l’hostal. La justícia manà destruir l’hostal, del qual no deixà sinó una pedra: la que forma el megalit, per a senyal».
Reconstrucció d’una part del jaciment de Ribemont-sur-Ancre. Font
Per acabar: Café, copa i puro
Diu la dita que «reunió de pastors, ovella morta», i els relats dels quals us he parlat avui tenen molt d’això. Molts d’aquests relats corresponen a un fons comú europeu, la comparació amb el barber londinenc de Fleet Street, Sweeney Todd, solament és una de les moltes que en podríem fer amb rondalles orals alemanyes, eslaves o franceses, menys famosos que el baber anglès.
És probable, com he anat explicant, que totes elles formin part d’un corrent de relats que ens mostren com els humans, en els nostres moments més febles, de necessitats bàsiques com són menjar o dormir, podem caure preses de qui ens té en el seu poder. Però no són solament relats admonitoris, moralistes, de prevenció contra el Mal i la feblesa humana resumida en un piló de carn i ossos condemnats al dolor i la desaparició. També podem imaginar, solament com a hipòtesis, que contenen una llavor, encara més antiga, de sacrificis humans i de ritus que avui ens són desconeguts. Relats com Hansel i Gretel, el Papet i Marieta valencians, expressats en el miracle de Sant Vicent Ferrer, en són un bon exemple.
El sacrifici humà i el canibalisme no és alié a les cultures humanes d’est a oest i de nord a sud, encara avui en trobem notícies, molt esvanides, com aquella del 2011 relativa als turistes alemanys que van patir un violent assalt a les Illes Marqueses, a la Polinèsia, en el paradís de Nuku Hiva. Stefan Ramin, el malaguanyat turista, va ser assassinat davant dels ulls de la seva parella, que va poder fugir, i després devorat. O podríem parlar del famós Armin Meiwes, protagonista de la cançó Mein Teil del grup Rammstein, que cap a inicis dels 2000 va contactar per internet amb algú que volia ser devorat. I, asseguts tots dos a taula, així ho van fer. O del clan de Sawney Bean, un clan escocès de 48 persones que durant el segle XVI van assassinar i devorar més de mil persones, fins que l’exèrcit va ser enviat a detenir-los i executar-los.
Les cultures europees antigues tampoc són alienes a aquesta violència contra els nostres similars. L’arqueologia ens mostra desenes de casos. Per dir-ne solament alguns, al cementiri de Manre, a Monte-Trote, 32 de 89 esquelets trobats, del període de la cultura de La Tène, havien sigut decapitats, segons els arqueòlegs van ser sacrificats, col·locats sobre unes plataformes i van deixar els seus cossos anar-se podrit públicament. En un altre article us parlaré en detall del culte als caps tallats que va haver-hi entre els ibers de les nostres contrades, protagonistes d’una interessant exposició del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Però, per acabar, us parlaré d’un dels llocs de culte més macabres que l’arqueologia ha trobat a europa: Ribemont-sur-Ancre. A cinquanta quilòmetres al nord de Gournay, al nord de França, trobem una excavació que encara no ha sigut estudiada del tot, però el que s’hi ha trobat fa feredat. Els experts no es posen d’acord si és un lloc de culte, un memorial de guerra, un trofeu fet amb carn i sang -un tropaion-. Desafia tota explicació. El situen, més o menys, en el segle III aC, en plena edat del ferro celta, quan les famílies gales vivien en aquella zona. Ribemont estava rodejada per una palissada de tres metres. L’entrada principal et rebia amb calaveres, probablement caps tallats encara coberts amb la pell. Dos edificis més estaven fora de la palissada, en un d’ells es conservaven trofeus de l’horror i la mort. Més enllà d’aquest espai hi havia una plataforma coberta, on els esgarrifats arqueòlegs van trobar-hi una sèrie de cossos mutilats, asseguts o dempeus per tot arreu, com representant una obra sanguinària congelada en el temps, tots anaven armats i vestits, però els seus cossos, de nou, estaven acoblats barrejats. Els cossos van acabar momificant-se per l’acció dels elements.

Més de 10.000 ossos humans han sigut trobats a Ribemont, segons l’arquèoleg Brunaux el 1995, moltes més troballes s’han fet catorze anys després. Tots ells, amb les seves armes, en un espai de seixanta metres quadrats. Els ossos no estaven apilats com en una fossa comuna. Els cadàvers estaven disposats com si encara fossin vius, les armes a les beines, les llances a les mans. I el més intrigant: El tors estava tallat netament de la cintura i, a més a més, van barrejar els cossos amb cura, acoblant la cintura d’uns cossos amb els torsos d’uns altres. Per què ho van fer? No ho sabem.

Però cap d’ells tenia cap.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada