Ruta megalítica per la Serralada de Marina (III i final): Una porta oberta a l’invisible

Dolmen de Céllecs, també conegut com a Cabana del Moro
Dolmen de Céllecs, també conegut com a Cabana del Moro

Per arribar des del dolmen de Can Gol II fins a La pedra de les orenetes he de recórrer una pista forestal durant una estona. Just abans de començar a pujar Céllecs amunt em desvio a la dreta per un sender que porta a una mena de replà d’on sorgeix una estranya formació rocosa. Perquè això és el primer que sorprèn de la Pedra de les Orenetes, la curiosa forma, llaurada pel gel, el vent i la pluja o per la mà de l’home, segurament ambdós, que sorgeix de la terra. El gran abric natural que ens rep a l’esquerra del camí sembla la carcassa d’una antiga bèstia descarnada, el cap de la qual té quelcom d’orgànic però també d’inhumà, amb textures arrodonides, voltes que semblen uns ulls clucs i buits, un cap boca amunt, monumental, al que hem de donar la volta o escalar. A hores d’ara torno a estar en silenci i, la veritat, és que dubto entre el riure incrèdul i la meravella, com si fossin dues coses diferents, que no ho són. Intento la petita escalada a redós del gran abric que, endevino, en el passat hauria de guardar pintures rupestres en el seu si. Avui no hi ha cap. I entro per un dels ulls d’aquesta estranya, sinuosa i ondulant bèstia formada a l’era postglacial que sembla sorgida d’un somni gaudinià.

En entrar per la cavitat em trobo de cara amb les primeres pintures rupestres i amb uns petits seients a la roca on sembla que t’hi puguis encabir, com si fos una mà suau, com si et demanés que tornessis a una mena de condició fetal al ventre de la mare. Torno a baixar de la roca per on he escalat, per poder copsar tot el seu entorn. Pujo per l’altra banda per un camí entre grans afloraments de roca arrodonida a la dreta i la carcassa a la dreta i començo a fixar-me i palpar les cavitats, les cassoletes que estan per tot arreu de la roca, com per col·locar objectes o formes votives i que podem trobar en megàlits d’arreu del món com el de l’Illa de Gavrinis, acompanyades de pintures rupestres d’art esquemàtic parietal llevantí, ara molt i molt malmeses per la mà de l’home, on identifico el que podrien ser, segur, serps, dones i d’altres formes indesxifrables però que semblen d’algunes bèsties i de les que parlo una mica més avall.

Pedra de les Orenetes. Balma on hi ha les pintures rupestres
Pedra de les Orenetes per darrere. Balma on hi ha les pintures rupestres

I, no cal dir-ho, l’home modern ha de fer acte de presència i també hi ha gargots i firmes de brètols. Penso que és curiós que, si a l’altra banda de la roca, al gran abric, no hi ha cap gargot, com és que aquí, per sobre de les pintures dels avantpassats, per sobre de les cavitats que aquests van utilitzar, l’home modern hi ha imprès els seus noms vacil·lants. Pot ser per una voluntat de, simplement, destruir? Un «per què no, si puc?», simplement això. Però aleshores perquè no utilitzar la banda on no hi ha res? Pot ser per sobreposar el seu nom als mil·lennis, cridats per una mena de necessitat infantil i sense empatia de fer-se notar, com el nen que fica la mà bruta al bol dels cereals? «Perquè pot».

Si bé les pintures es van descobrir el 1946 pel mateix equip, liderat per Josep Estrada, que va treballar en tota aquesta ruta, i van comptabilitzar fins a 32, on hi havia figures de cérvols àstats o una figura antropomòrfica amb cap de cérvol –els bruixots amb màscara de cèrvid o cabra típics d’Europa– i relacionats amb una gran U –forma o «lletra» també comú–, el que podrien ser figures ramiformes o arbòries, com una mena d’homes-arbre i més figures femenines en postures similars a danses. Si bé l’any 1998 aquesta Pedra de les Orenetes va declarar-se Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i és Bé cultural d’interès nacional (BCIN), a causa de la desídia i a la deixadesa de les autoritats, en menys de 20 anys el vandalisme i la intempèrie les han fetes desaparèixer gairebé totes, com si la declaració de Patrimoni de la Humanitat, en donar-la a conèixer al gran públic, hagués suposat més una maledicció que una altra cosa. 18 anys que han destruït el que no van destruir uns 8000, ja que les pintures antropomorfes van ser datades al mesolític i la resta són coincidents amb la resta de megàlits de la ruta i pertanyents al neolític final. El que ens dóna la idea de la quantitat de mil·lennis que aquestes contrades varen ser poblades i de la importància d’aquesta Pedra de les Orenetes, ara ja destruïda per la mà de l’home modern però amb la força, la potència invisible, intacte. Una porta oberta als mons que habiten dins de nosaltres mateixos.

Pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes (o el que en queda d'elles després del pas de l'home modern)
Pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes (o el que en queda d’elles després del pas de l’home modern)

Bressolat dins de l’alvèol de roca, a la balma, torno a tancar els ulls i medito, imaginant el que deuria sentir l’home del mesolític final o protoneolític al veure sorgir del gel aquesta estranya bèstia. Un temps, el que varen viure, on el clima i els paratges varen canviar dramàticament, d’una gran tundra gelada habitada per la megafauna –el mamut, el rinoceront llanut, el tigre de dents de sabre–, a boscos i prats exuberants i, amb això, varen acabar les formes de vida de l’home més antic. És en aquest lloc on el temps ha fos l’home i la natura, més que en cap altre d’aquesta ruta i com si fos la voluntat viva del testimoni dels nostres avantpassats, mostrant-nos que no vivim separats d’ella, ni en som dominadors, com creu l’home modern d’acceleradors de partícules i computadores quàntiques. I aquesta bèstia, aquesta malmesa mare de roca i vent, és el tòtem supervivent d’aquell temps tan llunyà i tan proper.

Deixo enrere, amb un xic de recança, la Pedra de les Orenetes, per un camí rodejat de grans rocs alçats i torno a l’encreuament de camins que, tot seguint de nou el Camí de Céllecs, em porta, uns metres més enllà, a una pedra que em torna a sorprendre –i a aquestes alçades del camí ja és difícil–, una mena d’altar tot cobert d’inscultures de creus i unes paraules del segle XVIII que marquen el terme de la Roca. Com amb la Roca Foradada de Can Gol, aquí la disposició no és casual, l’altar s’erigeix enfront d’unes grans lloses de granit blanc que fan baixada i està orientat al sud, mentre que a la seva esquena hi ha tot un replà. A més, entre les inscripcions de multitud de creus, hi ha un seguit de canalitzacions i cassoletes, com si aquesta mena «d’altar», estigués pensat per a canalitzar algun líquid. Sang? Vi? Cervesa? No ho sabem. Si més no l’altar i la seva disposició en l’espai que el rodeja impressiona, la seva forma erosionada pel temps o la mà de l’home, també vagament orgànica, estirant molt diria que sembla obra d’H. R. Giger.

Els petròglifs inscrits a la roca en forma de creu –uns 20– i d’altres més enigmàtics, hi ha qui les situa en època medieval o posteriors, si més no, els petròglifs en forma de creu es troben arreu d’Europa com a símbol antropomòrfic. Sense anar més lluny a la Roca dels Sacrificis de Campmany, al Baix Empordà, són així interpretades. Se m’acut que com l’home modern, potser l’home medieval es va veure impel·lit a deixar la seva petjada, o a seguir gravant creus que interpretaria com a símbol de Crist. O potser, com a tercera opció i segurament la més encertada, estaria «santificant» o «beneint» un lloc que creia pagà i l’aprofitaria per a celebrar els seus rituals catòlics. Tenim notícia i mostres arqueològiques de menhirs on es van clavar creus a la punta i dòlmens on se celebrava missa fins dates ben recents a casa nostra mateix o a la Bretanya, França, Itàlia o Alemanya. Si més no, a la baixada –torno a incidir en la importància de l’entorn com a lloc de culte en si mateix– que va de la Pedra de les Creus a la Pedra de les Orenetes, s’hi va trobar restes de ceràmica, sobretot ibèrica, talment com a la de les Orenetes, el lloc de tota la ruta on es varen trobar més restes ceràmiques del campaniforme i ibèriques, el que de nou ens parla d’una continuïtat de l’ús ritual –o de diversos usos, canviants en el temps– d’aquests megàlits.

Pedra de les Creus
Pedra de les Creus

Aquesta Pedra de les Creus forma part del llegendari d’un dels bandolers catalans més famosos, Perot Rocaguinarda, que va viure a principis del segle XVII i del que es diu que gravava en aquesta pedra creus en record de cada una de les seves víctimes. Si aquest altar formava part d’un ritu sacrificial en temps reculats la llegenda, si més no, no aniria massa desencaminada. I és que, com tractaré en altres articles, a les llegendes i mites al voltant dels bandolers, unes de les figures més populars i importants del folklore català, s’hi van afegir rastres i llegendes anteriors, ja no al segle XVII, sinó de molt abans, com sol ocórrer amb la tradició oral i les rondalles populars.

Camí amunt, em perdo per un sender en interpretar malament una de les fites, contradictòria per estar mig esborrada, però aprofito per fer una marrada i esmorzar entre el boscam tot divagant sobre la ruta, fos en el silenci que es respira en aquests paratges. Val a dir que no he vist absolutament ningú en tot el camí, tot i ser diumenge i estar ben a prop de la gran ciutat i de viles molt poblades. Desfaig les meves passes i cap amunt. Amb l’anticipació al cor espero amb ganes el següent megàlit i, com menys ho espero, entre alzines recaragolats i pins baldats pel vent, trobo un conjunt de pedres, més petites que el que porto vist però ben curioses, com una versió més petita de la Pedra de les Creus, al vessant del camí. El Plat del Molí també té una cassoleta, ara gastada pel temps per una de les seves parts. Llegeixo que li atribueixen una funció, pel lloc on està, relacionada amb la caça i el sacrifici d’animals.

Plat del Molí, lloc de caça i sacrificis animals?
Plat del Molí, lloc de caça i sacrificis animals?

A partir d’aquí el camí segueix més costerut i feréstec però encara assequible, crec, per a tothom. Aquesta part és la més llarga de totes, però no és pas gaire difícil. Segueixo pujant el Camí de Céllecs amunt, amb un parell de replans, però cada vegada més costeruts i més granítics. A banda i banda del camí, si obrim ben bé els ulls, podem trobar altres restes que semblen perfectament tallades o amb el que semblen inscultures. I és que no solament hi ha els llocs assenyalats que formen part de tot un conjunt monumental molt extens de troballes i restes megalítiques de la Serralada de Marina i el Montnegre-Corredor, sinó que també hi ha tot d’afloraments i restes granítiques que ben bé podrien ser antigues restes ara perdudes, després de veure tantes restes espectaculars els ulls se m’han avesat a veure símbols arreu, portes entreobertes a una altra realitat crepuscular.

Finalment arribo al que serà el nostre darrer megàlit de la ruta: El dolmen de Céllecs. És el dolmen millor conservat de tota aquesta ruta, llegeixo que ha sigut reconstruït. El dolmen, que avui també es veu malmès per la mà de l’home modern, si he de fer cas de les fotografies que he buscat de quan es va excavar i de fa un parell de dècades, també se l’hi deia la Cabana del Traginer, ja que, suposo que com d’altres dòlmens, era fet servir per traginers per dormir pel camí, així com amb dòlmens més grans, a la Bretanya per exemple, es feien servir per guardar animals. Paradoxalment aquests usos els han mantingut en relatiu bon estat al llarg del temps i han impedit que fossin destruïts.

La terra mateixa i els seus homes els han conservat, sense saber-ho, els pastors i els traginers, els pagesos que les feien servir de pedres de terme. Homes de la terra com nosaltres, els que estimem i respectem el llegat dels nostres avantpassats, que tractem amb cura les seves petjades.  L’home modern, però, s’ha encarregat de fer-los malbé.

Belles i nues, d’una nuesa crua i devastada però misteriosa i suggerent, pel que diuen, pel que poden dir, perquè apunten directament al centre de la nostra ànima com si fossin portes obertes a un altre món, autèntics cors de llegendes, he recorregut aquest camí fins aquí, endinsant-me entre misterioses pedres que semblaven sorgir-me al pas talment com si em volguessin explicar una història, uns records, dels que prestant una mica d’atenció i fent volar la imaginació, solament una mica, podia escoltar ben bé tot el que em deien. Palpant amb les mans nues el tacte de la roca mil·lenària, sentint –carn passatgera, roca eterna– el tacte del passat en menhirs i dòlmens a volta i volta de camins sinuosos, cistes funeràries que inspiren respecte i que remeten a un culte mistèric incògnit, també un poblat ibèric –la Serralada Litoral té nombroses restes ibèriques, dels pobles Laietans– i un Patrimoni de la Humanitat en forma d’una extraordinària roca amb pintures rupestres, abrics i cavitats naturals i artificials, la Pedra de les Orenetes, avui malmesa per les bretolades.

I és que si durant aquests tres articles he parlat de la imaginació i la història, m’agradaria acabar amb una nota una mica més amarga, la ruta megalítica de la Serralada de Marina, avui dia té tot allò que fa d’una sortida a la muntanya, a la recerca del nostre passat més remot, quelcom per recordar. Però fem-ho amb respecte i recordem l’estat en què es troben aquests llocs de culte dels nostres avantpassats, avui abandonats i a mercè de brètols que, sense cap mena d’escrúpols, no dubten en fer-los malbé.

Espero que no sigui per molt de temps.

Pedra de les Orenetes
Avall, avall, dins de la terra…
(Fotografia presa dins de la Pedra de les Orenetes)