Ruta megalítica per la Serralada de Marina (II): Dins el ventre de la terra

Restes de pintures rupestres a prop de Can Gol I i la Roca Foradada
Restes de pintures rupestres a prop de la Roca Foradada

Segueixo pel camí i a uns pocs minuts em desvio a la dreta per un nou sender que indica que vaig cap a la Roca Foradada. Vaig xerrant amb mi mateix sobre les possibles implicacions comunals, de tota una comunitat, que tindria un conjunt monumental màgic-religiós datat aproximadament a la mateixa època, finals del Neolític i inicis del Calcolític –entre el 3500 i el 2200 aC–; i penso amb la sorpresa que devien tindre aquells erudits i apassionats per les nostres arrels que durant la terrible Postguerra, a tota aquesta zona al voltant dels megàlits, hi van fer prospeccions arqueològiques, moguts per un rigor curós, malgrat tindre magres mitjans o cap ni un, i un amor molt honest pel patrimoni i el temps dels nostres avantpassats; me n’adono del valor del mateix camí que trepitjo, antiquíssim camí de traginers de més de 5000 anys d’antiguitat, un dels camins més antics del País, flanquejat per megàlits situats en llocs molt ben pensats segons la funció que cadascun d’ells té, convertint-se el mateix camí que recorrem en, penso, una via iniciàtica.

I perdut en cabòries sobre la història del lloc, resseguint amb la mirada la vella via sense veure-la, hi ha quelcom que em crida l’atenció, com si una mà invisible hagués agafat la meva i una veu m’hagués xiuxiuejat a cau d’orella sense cerimònies ni misticismes, «atura’t», amb la mateixa fermesa que li dius a algú que passa de llarg de quelcom important.

Passadís entre les roques i la fressa
Passadís entre les roques i la fressa

Miro al meu voltant: Estic en un lloc del bosc molt més fressat, malgrat estar a molt poca distància de Can Gol I. Aquí els arbres han canviat lleugerament, passant d’una pineda seca a una part del bosc on els roures i alzines són més nombrosos. Dedueixo que estic en una part del bosc més ombrívola i lleugerament orientada cap a la vessant est de la carena, si més no més ben conservada que aquella més propera a la urbanització. Ho confirmo amb la brúixola. I, en aturar-me, cridat pel mateix bosc i el vent, veig unes grans pedres tallades a l’esquerra del camí, sobresortint d’una part especialment fosca, com si fossin un palau de granit del qual veiem els merlets, aparentment semblen amuntegades però, després de fer una petita escalada avall, trobo que res d’això.

Hi ha un parell de roques, el doble o el triple d’altes que jo mateix, com vells gegants descansant del llarg oblit… rodejant tot un autèntic conjunt monumental natural de nombroses roques tallades. Hi ha roques tombades una contra l’altre formant el que haurien pogut ser semidòlmens –dòlmens fets aprofitant formacions naturals–, hi ha passadissos entre roques que s’allarguen tot formant una mena de disposició laberíntica avui molt desdibuixada i per les que he de grimpar o fer una mica d’escalada per assolir-ne la visió complerta, hi ha abrics naturals o arrodonits per la mà de l’home on, en un d’ells, trobo clares restes de què algú hi ha fet foc recentment, fins i tot veig en un dels abrics el que queda del que són pintures rupestres.

Passadís de roca tallada… natural? Lloc on hi han fet foc recentment.

El lloc té, també, alguna cosa d’esgarrifós, un batec feréstec s’escola entre els espais buits, on la roca es corba amb un alè indefinit de salvatgia, inassolible als dits i als cors. No cal dir que, aquest lloc anònim i que desconeixia fins aquell moment, és un dels llocs que més em va impressionar de tota la passejada. I no cal que el cerqueu a cap mapa. No ve indicat enlloc, ni per molt que he cercat en els llibres que són a la meva disposició hi he trobat res, no sé què és aquest lloc, si és merament natural o si hi ha intervingut la mà de l’home, però n’estic segur de què no és un simple aflorament granític natural, perquè la pedra està tallada i probablement és ambdues coses. Les roques són monumentals, fàcils de veure des del sender, amb signes d’haver estat manipulades i si seguiu la seva disposició, fan tot un camí laberíntic, orientat cap al sud, fins a arribar a la Roca Foradada, a la que arribo amb el cor encara bategant un xic més ràpid per allò que acabo de viure.

I en arribar i veure-la davant meu… l’encís m’embolcalla i trenco a riure. És un riure sincer, sorprès i també incrèdul. Sí, em vaig sentir un xic boix, rient sol, acompanyat d’arbres i vent. En les meves cleques no hi havia reverència, que també la sentia en el meu interior, sinó riure, alegria. És el que em va néixer de dintre. I és que davant meu, com sorgida del no-res, hi havia una rocassa d’un metre i mig d’alçada amb una forma que recorda a un bolet i amb l’interior totalment buidat, amb una entrada ogival que em recorda a una d’aquelles nombroses ferradures amb què estan inscrits dòlmens i menhirs arreu de Catalunya o, també, a una forma vagament vaginal. Hi ha qui diu, de manera bastant gratuïta, que potser la forma ogival va ser donada en època gòtica.

L’entrada està orientada al sud, com Can Gol I i d’altres megàlits d’aquesta ruta i també està datada a una època similar: Finals del Neolític i inicis del Calcolític. Com la resta de llocs d’aquesta ruta solament va ser superficialment excavada durant els anys 40 del segle XX i s’hi van trobar restes com ascles de destral, ceràmica i, cosa curiosa, restes ibèriques com a Can Gol I i d’altres megàlits propers, el que indica el re-aprofitament o la continuïtat del que allà si succeïa per part dels ibers laietans, que tenien un important poblat al proper Turó Gros de Céllecs i d’altres a les contrades veïnes. Perquè les cultures i els materials canvien, els pobles del neolític moren, els ibers també, però els esperits i deïtats del lloc segueixen allà amatents, prosperant, dormint.

Abans d’entrar, en silenci, palpo la roca tallada pels avantpassats amb la mà nua, cosa que faig a tots els altres megàlits. Us animo a fer-ho, a tocar la roca, a sentir-la. La sensació de l’olfacte i del tacte pot arribar a dir tant com la seva visió, sentir la roca sota els meus dits, viure el seu tacte fred i rugós, però també suau, malgrat la canícula. És instantani, el granit em parla a través de la pell d’un llenguatge de pluja i vent, de sol i lluna, de dies eterns, de cares burletes i cares serioses, de genis invisibles i danses perdudes, que s’endinsa en el meu interior. El temps s’atura per uns instants. I aleshores un crit trenca l’encís. Un ocell negre aixeca el vol per sobre d’un pi proper. No arribo a veure quin ocell és. El segueixo amb la mirada i després camino fins a l’entrada, que miro amb curiositat i, encara, amb certa alegria. És una cosa que em neix naturalment. No em pregunteu per què, ni jo ho sé encara.

Roca Foradada
Roca Foradada de Céllecs

En entrar-hi del primer que me n’adono és que, a diferència d’altres coves, en aquesta roca un s’ha d’ajupir, ha d’entrar i sortir gairebé de genolls, com un infant, patró que es repeteix en altres roques foradades properes. Un cop a dins resto en silenci, el seu interior és suau i rodó, gairebé càlid i amable. Hi ha quelcom d’amorós en aquesta pedra tan suau, com si hagués de tindre un tacte tendre i carnós. Hi caben tranquil·lament dues persones i fa suficient sol per estar en penombra, però il·luminat. S’hi està fresc i al tancar els ulls i quedar en silenci em submergeixo a la terra, com si hagués entrat dins del seu ventre. La veritat és que espanta una mica. És com si, per un moment, hi estigués enterrat. És una sensació que pots rebutjar o abraçar. No us diré que vaig fer jo. Ho endevineu?

Llegeixo que l’any 1991 la van catalogar com a espai funerari, igual que les altres roques foradades de la contrada, a causa de la llosa que la cobreix. Però hi ha coses que em sorprenen d’això. Primer, que altres roques foradades que conec no tenen llosa i, per tant, no entenc per què aquí la llosa és conclusiva quan uns quilòmetres més enllà no ho és pas. Segon, que davant la roca hi ha el que podria ser una petita esplanada de granit ara trossejada pel temps i que fa baixada, això, sumat a la curiosa forma de bolet – natural o no, no ho sé– que remarca l’enclavament i que podria haver estat coberta de terra com ho estaven els dòlmens, em fa la sensació que hi ha una perspectiva visual buscada expressament, com si algú hagués d’ascendir fins allí per un passeig de granit amb la mirada alta i un cop allà s’hagués d’ajupir per entrar o sortir del monticle de roca i terra. I s’hi entra de la mateixa manera que a Can Gol I o Can Gol II, amb l’esquena al sud i de cara al nord. Recordem que, els emplaçaments i la seva disposició eren força clau en l’arquitectura de l’Antiguitat i la Prehistòria.

Això no vol dir que no sigui un lloc funerari, és clar. La gran majoria de construccions i espais del passat van ser reutilitzats en diferents èpoques per a diferents usos i possiblement el funerari hauria sigut un d’aquests per a la Roca Foradada, malgrat que no s’hi ha trobat cap resta humana, ni tan sols als voltants. Em pregunto quanta gent moderna haurà visitat aquest lloc amb ànim reverent, quanta gent del segle XX i XXI seguirà atraient aquest espai amb el seu encís. La resposta bufa per sobre dels arbres, en el crit de l’au negre que s’eleva per sobre dels núvols i el cel blau impassible.

En sortir m’assec al terra, en un sortint a uns metres de la roca, i imagino quin tipus d’experiències s’hi conduïen allà i les faig presents en la meva imaginació. Veig homes i dones joves rodejant la roca, a les fosques, les mirades perdudes, la pell foscant i les mirades clares. Uns peus masculins sobresurten del forat de la roca, hi ha un crit femení en l’aire i uns cabells llargs, castanys, giragonsen embogits en algun punt que no arribo a veure de la baixada, com entre el foc i la cendra. S’estira dels cabells i té els ulls obscurs. Ensumo un aroma amargant i embafador. Veig una olla metàl·lica de… coure?, hi ha un líquid semitransparent a dins. Un home barbat hi mulla els dits, es porta el líquid als ulls tancats i em veu. Ens observem. I aleshores deixo d’imaginar i fabular.

Les roques tallades descansen unes damunt les altres.
Tornant de la Roca Foradada pel passadís de pedra. Les roques tallades descansen unes damunt les altres.

Deixo la Roca Foradada de Can Gol enrere i em dirigeixo a la Pedra de les Orenetes, el lloc que més ganes tenia de viure d’entre tots els de la ruta. De camí faig una marrada per un altre sender per visitar el Dolmen de Can Gol II, un petit megàlit del qual puc veure millor les seves formes i contorns que Can Gol I. Sobre ell no hi ha tampoc conclusions clares, hi ha qui diu que és una cista funerària, hi ha qui diu que és un dolmen de galeria catalana petita, tots estudis dels anys 50; com la Roca Foradada o Can Gol I està orientat al sud-sudest i és de la mateixa època. Com a curiositat, les seves cantonades estan orientades perfectament als punts cardinals, hi apropo la meva brúixola i ho confirmo. Durant les excavacions de la Postguerra s’hi va trobar el mateix que als altres dos llocs: Puntes de sageta, ascles de destral de sílex, ceràmica i un fragment de ganivet, que podrien haver estat restes de la vida quotidiana o, trobades en aquest context, ofrenes o estris que acompanyaven els avantpassats i els númens. Cap resta humana.

Potser l’únic que queda d’humà en aquell petit dolmen, trencadís de taula i instrument, tomba i temple, llit i taüt, és la memòria oblidada entre els arbres secs i les ales negres.