Ruta megalítica per la Serralada de Marina (I): Una cançó esmicolada

Roca Foradada
Roca Foradada de la Serralada de Marina. Fotografia d'Arnau Folch

Perdeu-vos pels boscos de la serralada de Marina, entre el Vallès Oriental i el Maresme. Sortiu sense seguir cap ruta, sense seguir cap mapa. Solament comenceu a caminar. Agafeu un sender qualsevol i deixeu-vos portar pel bosc, escolteu-lo, ell serà el vostre millor guia. Observeu els arbres centenaris, com vells amics de l’oblit claven el genoll a terra, encara orgullosos.

I així, tan propers a la metròpoli i alhora tan allunyats, al Parc de la Serralada Litoral i en la confluència dels pobles de La Roca del Vallès, Vilanova del Vallès –o de la Roca– i Òrrius, us trobareu amb els avantpassats. Ningú ha dit que fossin amables, però tampoc són hostils… Escolteu-los, entre el vent i els arbres, potser us tocaran els ulls, potser us diran secrets a cau d’orella. I, si seguiu els xiuxiueigs del bosc, trobareu les concentracions més altes de restes prehistòriques de tot Catalunya: Grans roques foradades per la voluntat de l’home, que sorgeixen orgulloses en un paratge iniciàtic amb la seva boca oberta en un crit mut i etern; taules de sacrifici inscrites amb símbols a cada pam del seu cos de pedra; una gran cova a l’aire lliure coberta de roges pintures rupestres en les quals es poden albirar dones, serps i bèsties desconegudes en un descens cap al fang i la foscor, cap a la terra molla i humida, cap a l’interior.

M’havia informat, com solc fer sempre que emprenc una sortida, però no m’esperava pas el que hi vaig trobar, la quantitat i la qualitat però també l’abandó d’aquestes construccions megalítiques tan importants. Com va ocórrer a molts altres llocs del país, a causa de la urbanització grotesca i descontrolada del segle XX i a la proliferació de carreteres, pedreres i abocadors, es van perdre molts megàlits i valuoses restes d’altres èpoques, destruint-se massivament l’hàbitat natural de gran quantitat d’espècies animals i vegetals i deixant al seu pas moltes zones degradades de manera irreversible. Amb el que ens queda, que és ben poc, hem de recompondre un difícil trencaclosques històric: Poder copsar la veu i les cançons dels nostres avantpassats.

En aquests tres articles us parlaré de com vaig escoltar la seva melodia.


En els tres articles que venen no us parlaré de totes les restes megalítiques de la Serralada de Marina, ja que això dubtosament es podria fer en un sol dia i alguns llocs queden molt apartats de la ruta principal, com alguna cova molt interessant, així que potser us parlaré d’ells en altres articles. Però sí que està pensada per, en poc temps i seguint un camí mil·lenari, descobrir alguns dels seus megàlits més importants en una breu i agradable passejada. Avui començaré pel Dolmen de Can Gol I.

Dolmen de Can Gol I
És difícil capturar la monumentalitat del Dolmen de Can Gol I amb una sola fotografia. Aquí es pot veure com l’escampall de l’antic dolmen ocupa tot el turó i fins i tot s’endinsa als xalets moderns. Fotografia d’Arnau Folch

No era la primera vegada que visitava aquestes restes prehistòriques, així que ara volia fer-ho «civilitzadament», quelcom bastant estrany en mi, que tendeixo a seguir els camins d’una manera força aleatòria, intuïtiva. Vaig decidir fer la primera part de la ruta seguint el camí proposat: Tot i que s’hi van fer activitats molt interessants en el passat ara la seva pàgina web sembla sense actualitzar, com si s’hagués intentat donar a conèixer aquest patrimoni però de sobte el projecte s’hagués aturat, ho desconec. També llegeixo a la web que s’estava construint un centre d’interpretació. Si més no, la ruta està molt ben senyalitzada i és accessible i senzilla per a tots els públics, des de famílies amb canalla com per grups de gent gran o passavolants solitaris que vulguin relaxar-se. Com indicaré en la tercera i última part d’aquesta entrada, solament hi ha un petit tram de pujada ben bé al final, però no és pas complicat. En general la ruta es pot fer, tot aturant-se el temps que faci falta per gaudir-ne i viure les restes com jo mateix vaig fer, en un sol matí o en una tarda, per bé que recomano passar-hi tot un dia o… tota una nit, però compte amb els visitants d’altres temps. Ei, després no digueu que no us he avisat!

Començo aquesta sortida el primer diumenge de juliol a les set del matí, curiosament un matí no gaire calorós per l’època, sacsejat per un agressiu vent del nord-est sec i esporuguit que va començar tan bon punt vaig posar el peu a la Serralada, d’aquell que, si t’entra pels ulls, sembla que s’endinsi fins a l’ànima però que a l’ombra s’agraeix, ja que refresca i fa córrer ben lluny la humitat i els insectes. A les vuit del matí arribo al final d’un carrer sense sortida, al capdamunt del Bosc de Ruscalleda, una urbanització en el límit de Vilanova i La Roca, on pocs metres més enllà ja hi havia el primer i més gran megàlit de tota la ruta. El Dolmen de Can Gol I –Can Gol és el nom d’una important masia i llinatge del segle XVI, originària de La Roca– es troba porta per porta amb la urbanització i fins i tot part del túmul és dins d’un jardí particular. Descobert el 1946 per Josep Estrada i l’Agrupació Excursionista de Granollers, el dolmen és datat entre el 2500 i el 2100 aC, a cavall entre el neolític final i el calcolític, i és d’aquelles formes autòctones de dolmen anomenades com «gran galeria catalana».

Dolmen de Can Gol I
Fixeu-vos en la precisió del tall polit i el gran volum de la pedra. L’esforç, solament amb eines de pedra, os i cuir, hauria d’haver sigut impensable. Fotografia d’Arnau Folch

Vaig endinsar-me entre les ruïnes, corprès per tot l’escampall que em rodejava i, maimó, vaig anar relaxant l’ànim fins a acabar tancat en el silenci dels meus propis pensaments. I és que és difícil d’expressar la sensació d’immersió total en el passat entre tot aquell trencadís inacabable de pedres que van tallar mans sabies i hàbils, que s’estenen al llarg i ample d’un turó al costat del camí, entre pins blancs moribunds i alzines rabassuts, entre romaní fragant i ginesta punxeguda, amb algunes formes encara visibles com corredors i passadissos que han resistit heroicament el vandalisme i el pas del temps, per on fa milers d’anys van caminar comunitats que allà imagino rendien honors i feien presents els avantpassats i als númens locals a la llum del sol, de les torxes i la lluna.

Avui tot això està cobert per la terra i les arrels d’arbres i arbustos. Llegeixo que el seu corredor feia uns nou metres. Realment llarg comparat amb altres dòlmens catalans, llargada que possiblement buscaren per raons iniciàtiques, on un llarg trànsit dintre del cor de la terra obria la porta a un món invisible als qui s’hi endinsaven. Hem de tindre en compte que, per a la gent d’aquella època, que encara no dominava els metalls ni les més rudimentàries formes de la ciència arquitectònica, construir una estructura similar era realment complicat i laboriós, un autèntic treball en comunitat utilitzant solament la mateixa pedra, cordes i fusta, cuir i la força de les mans nues, és per això que les seves formes haurien d’estar ben pensades i planejades per endavant, per això no podem pensar que res cau a l’atzar constructiu. M’ajupo i agafo una de les seves pedres i imagino les mans que la van tallar.

Des de dalt del qual devia ser part del túmul, ara colgat, dedueixo que l’estructura completa i amb coberta haguera de ser molt més gran, i si us hi fixeu encara conserva l’entrada orientada al sud, ara molt malmesa i també mig colgada. A les fotografies de 1947, quan es va descobrir, es veu encara en relatiu bon estat. El túmul, orientat al nord, circular, i que podria haver arribat fins als 15 metres de diàmetre, és l’estructura que m’ha semblat més interessant del conjunt, encara que he hagut de cercar els seus límits entre bardisses i el xalet modern i fer-me una idea aproximada, ja que està totalment cobert i enrunat. S’hi van trobar eines, un collaret, un ganivet, dues puntes de sageta, destrals de sílex –potser objectes relacionats amb el «culte de la destral», el labrys europeu associat al culte tel·lúric–, ceràmiques del campaniforme i un molar humà, per tant i, a l’espera de noves prospeccions, no podem parlar de moment de què aquest dolmen fos un lloc d’enterrament, per bé que segurament complia altres funcions, com us he comentat, probablement de culte als morts.

Dolmen de Can Gol I
Part de la cambra funerària de Can Gol I. Fa anys s’hi podia accedir en part, avui està colgada per la terra i les arrels. Fotografia d’Arnau Folch

Fent anar els ulls interns de la imaginació, assegut en silenci a sobre del que havia sigut l’antic túmul, vaig veure un petit Newgrange o allò que hi ha, perfectament conservat i reconstruït, a la bretona Illa de Gavrinis. I és que, degut a la majestuositat malmesa i l’atmosfera màgica que s’albira a Can Gol I, és fàcil fer anar la imaginació, obrir la porta i viatjar amb la mirada interior, amb la qual es pot veure el què va ser en el seu dia. I alhora també se’ns apropa el desànim. Uns metres més enllà no podem deixar d’advertir la casa a mig construir i en venda, com si l’haguessin abandonat a cuita-corrents amb el que sembla un menhir o una llosa tallada just a l’entrada, manllevat probablement del dolmen. Tot fent bromes sarcàstiques del que veia com un atemptat històric, penso quina classe de maledicció ancestral ha caigut sobre aquella casa per haver-se construït sobre un dolmen i haver robat una llosa i, és clar, per això ara se l’estan venent a corre-cuita, sense acabar. I és que l’estat de Can Gol I era lamentable per bé que majestuós, ja no sé si pot ser salvat i així potser passarà a formar part dels nombrosíssims megàlits perduts durant el segle XX, el més destructiu pel patrimoni cultural i natural, tot esperant el XXI.

M’aixeco i faig un glop d’aigua fresca. Sento com si una mà comprensiva m’acaronés l’espatlla. I deixo enrere aquell trencadís de la història, amb una lleugera olor a sang i suor al voltant, la sang i la suor d’aquells homes i dones que construïren el dolmen amb tota la seva voluntat, ara esmicolada. Escolto entre el vent com sí cada fragment de pedra fos una paraula cantada, un tros de melodia de temps reculats, fraseigs de tambor que regalimen turó avall i encara em segueixen, paraules perdudes quan m’endinso pel camí.

Fragments d’antigues cançons fugisseres viuen entre el vent sec i agressiu de l’estiu, les veus dels avantpassats que s’escolen a l’ànima si prestes atenció. I els pins, el romaní i els ginestars, els únics testimonis que ens poden parlar de què passa allà a baix, sota el petit turó que cobreix la seva veu, resten en silenci aparent. Solament aparent.


Seguiu la ruta en els següents articles:

Ruta megalítica per la Serralada de Marina (II): Dins el ventre de la terra

Ruta megalítica per la Serralada de Marina (III i final): Una porta oberta a l’invisible