Ruta de ponts medievals I. Per la Vall de Cardós a peu

Santa Maria de Ribera de Cardós
Santa Maria de Ribera de Cardós. 2017. Fotografia d'Arnau Folch

Hi ha rutes a peu que suposen un repte físic, n’hi ha que contenen una narrativa pròpia, i n’hi ha que és fan pel mer plaer de conèixer la natura i la història d’un lloc, de viure el camí tot coneixent un espai més enllà d’allò que es veu a simple vista, com si el mateix camí fos un ésser amb identitat pròpia que neix de la terra. És el cas de la Ruta dels ponts medievals, itinerari de descoberta del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Situada a l’extrem nord del Pallars Sobirà, de Ribera de Cardós a Lladorre travessant la Vall de Cardós, un dels indrets més desconeguts del Pallars, antiga terra de frontera amb els comtats de Foix i de Comenge, darrere de Certascan, el llac que dona origen a la Noguera a més de dos mil metres d’alçada, el més gran i un dels més profunds del Pirineu. No és una ruta complicada tot i que té algun petit desnivell és planera, recomanable per aquells que van en família i amb la canalla, sempre que tots estiguin en bona forma física ja que hi ha algun petit desnivell i és llarga. La podreu fer, anant i tornant, entre 4 i 6 hores, depenent del ritme i les aturades que feu. Si ho planegeu bé podríeu tornar al punt d’origen amb l’autobús que fa la ruta Tavascan-Llavorsí.

La cançó de l’aigua

Aquesta ruta entona una melodia particular, la de l’aigua, ja que no abandonarem en cap moment la Noguera de Cardós, que remuntarem nord amunt acompanyats de bedolls i freixes que ens parlaran de pastors i capellans, comtes i bugaderes. A la vora del camí escoltareu la remor calmada de les fonts naturals i si presteu atenció potser escoltareu la capciosa cançó d’aigua dels minairons, habitants tradicionals de la Vall. Quan vaig fer la ruta fa uns dies feia una bona calorada, així que vaig aprofitar per xopar-me de cap a peus en les aigües gelades de fonts i rius, donant les gràcies per aquest bé refrescant a les dones d’aigua. Malgrat la calor, com em van comentar els amables joves que s’encarregaven de l’hípica de Rialp on vaig aprofitar per muntar a cavall per la contrada, la Vall de Cardós és un lloc on fa més fred que a la resta del Pallars. Inclús durant l’estiu diuen que, fa anys, abans del canvi climàtic, havia arribat a gelar. Per tota la ruta trobareu bons indrets on poder llençar-vos a l’aigua, refrescar-vos acompanyats de les abundants truites de riu i descansar a l’ombra, potser dinar i fer una becaina a la vora del riu, com vaig fer jo mateix.

La ruta comença al mateix poble de Ribera de Cardós, per arribar-hi heu de seguir la C-147 des de Llavorsí, amb cotxe o autobús, durant el trajecte fixeu-vos com les muntanyes us rodegen i entreu a la vall abraçats per les carenes. Allà vaig visitar l’església de Santa Maria, una de les mostres de romànic més notables del Pallars Sobirà i punt d’inici del sender. Davant trobareu una bonica creu de terme del segle XV, la Creu de terme del Forat de Cardós, ara traslladada davant l’església però abans en el lloc homònim, a les afores. Recomano cercar horaris abans si és que es vol visitar el temple, a mi la sort em va somriure i vaig trobar-lo obert tot i que no vaig planejar-ho. Documentat des del 839 i consagrat al segle XII, resistent de guerres i saquejos, presteu atenció a la torre del campanar, una de les seves parts més antigues de la construcció i molt representativa de l’art medieval pallarès, té quelcom de torre de defensa, amb una probable funció d’avís i de resguard. Vaig accedir a l’església en solitari, en un ambient fosc i sec, curiosament fresc. La nau central, la part més antiga del temple, conserva totes les característiques de sobrietat i força que fan que la pedra dels temples cristians pirinencs canti un himne molt antic i silenciós, per bé que restaurada a l’Edat Moderna amb frescos i un altar sorprenentment acolorit i càlid. Amb el respecte que és deu en qualsevol temple, vaig asseure’m una estona al seu interior i, deixant voleiar la imaginació vaig sumir-me en un lleuger trànsit cap a la vall i per sobre les muntanyes. Vaig sortir-ne carregat d’energia per la ruta que m’esperava i vaig acomiadar-me de l’església de Santa Maria amb un lleuger moviment del cap. A reveure.

Pont de Cassibrós
Pont de Cassibrós. Fotografia d’Arnau Folch. 2017

El camí des d’un bon inici ressegueix la ribera del riu així que atents a tots els ponts que creuareu, tots ells de factura medieval, utilitzats per pastors i camperols i amb un estat de conservació notable. El més destacable de tots ells és el Pont de Cassibrós, el primer amb que ens trobarem, amb un sol arc de mig punt que s’aixeca a set metres sobre la Noguera des de fa segles amb aire desafiant. Quan el creueu per passar a l’altra riba del Noguera, fixeu-vos amb les baranes, fa no pas gaire les van patir una restauració ràpida amb formigó, però ara ja podeu gaudir-les tal i com va ser. Als seus peus hi ha una sèquia també d’orígens molt antics. A Cassibrós, que travessareu, aprofito per visitar l’església romànica de Sant Andreu. Puix ara no hi ha sort i la trobo tancada, és una ermita que veig antiga, molt poc retocada pel temps i l’home modern. Cassibrós, segons Joan Coromines, vol dir «de cara al pedregar» en antic basc, la llengua que parlaven en el passat la gent de la contrada. Pot semblar un nom simple, una senzilla marca d’un lloc, però si tenim en compte la cosmovisió d’aquella gent, on els esperits naixen a cada racó de la vall, pot ser que no ho sigui tant de simple… Potser vosaltres ja els heu vist.

Mes endavant trobareu Ainet de Cardós, on aprofito per fer una marrada i creuar el pont per conèixer el llogaret i visitar l’església romànica de Santa Eugènia, antigament anomenada de Sant Martí de Ribera de l’Aigua. En front del Pui de la Solana i sota la llambregada de la Roca Isarna, la muntanya que s’aixeca per sobre d’Ainet, el poble queda en un espai natural que bloqueja la vall. Son normals, doncs, les prospeccions arqueològiques que indiquen que antigament hi havia un poblat fortificat. Aprofiteu, si ho trobeu obert, per comprar embotits tradicionals de la Vall de Cardós, al mateix Ainet, una autèntica delícia el xolís i la girella, un original embotit de xai amb safrà i altres ingredients. Amb això, pa de pagès i un licor dolç pallarès que ja portava de Rialp a la motxilla, ja tenia el dinar apamat, que l’aliment també és cultura i a més et fa feliç, o no?


Aquest és un itinerari de descoberta del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Podeu conèixer més rutes i activitats al seu Facebook

Continua i acaba a Ruta de ponts medievals II (i final). Per la Vall de Cardós a peu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada